He tornat (comença, segueix, continua, comença…)

Dilluns, 22/09/2008 (19:50)

sols de tardor Acabat l’estiu i, amb puntualitat gairebé astronòmica, comença la tardor embolicant-me novament en aquesta teranyina digital. Dispenseu el silenci del blocaire (prèviament anunciat).

11 de setembre. La nostra Diada Nacional, marca d’alguna manera l’inici de curs. Comença el curs polític i el curs escolar. Participació pública i formació didàctica. (Confiem que també ètica, propera, integral, humana,…).

A Mòsdriu ja fa anys que es ret homenatge davant la casa pairal dels germans Nebot, tradició iniciada per la secció local d’Esquerra i que avui realitzen tots els grups amb representació a l’Ajuntament.

ofrena 11 setembre 2008 Enguany es va convidar a la lectura del manifest el President de la Colla Gegantera de Riudoms, Òscar Ortiz, entitat que celebra el seu 25è anniversari. Quasi res, un quart de segle fent cultura i portant el nom de Riudoms i Catalunya arreu del món. I tan o més important: un exemple d’evolució de l’associacionisme en democràcia, madura, moderna i catalana. També ens va acompanyar el Delegat Territorial del Departament de Cultura, Adam Manyé: tot un luxe per la data, el lloc i l’entitat convidada. I allò que és el més important: una gran quantitat de riudomencs i riudomenques que va omplir el carrer de paraigües, sota una pluja nocturna i molesta.

Ser segona força política i alternativa de govern, sovint no és gens fàcil, doncs rebs atacs constants i injustificats de qui governa per tal d’evitar l’alternança. És per això que recomforta, i molt, l’assistència i l’alè de tants veïns sota la pluja que ja havia esborrat festa i sardanes a la plaça major.

Reflexions sobre l’Onze: L’11 de setembre de 1714, la nació catalana va rebre un dels cops més durs de la seva història. Moltes vegades s’ha parlat fins el cansament del fet que sigui aquesta data de derrota la nostra Diada. També sobre els ets i uts dels diferents herois d’aquella jornada (els que tenien noms i cognoms, és clar). I pensem en les dones i homes anònims, dels que ningú se’n recorda, i que van lluitar fins el final per les seves idees. Sense arronsar-se.

Més enllà, potser celebrem allò que va començar aquell dia de 1714. O el que des d’aleshores va continuar, com si aquella efemèride fós una baula més, per passar-nos com a testimoni. Així després vindrien, continuarien, aquells herois de veritat: els que ho són després de la derrota. Els herois de 1715, 1722, 1810, 1923, 1948…, dates a l’atzar en les que defensar les llibertats era un repte i la sobirania un risc temerari. I, malgrat els atacs, malgrat les crítiques, a pesar de constants desprestigis i desànims (a tu què se t’hi ha perdut, vés no t’hi fiquis, no parlem de política que és dolenta…), malgrat tots els entrebancs, homes i dones han viscut, mort i somiat amb un poble més lliure, i han maldat per fer-lo realitat. Per passar-nos el testimoni d’unes idees i un somni possible. Per continuar allò que va començar. Celebrem el viatge, honorem els valents, recordem l’horitzó…

estelada

…i homenatgem també als qui, en qualsevol lloc i en qualsevol moment, arreu del món i del temps que els ha tocat viure, han estat íntegres i han viscut fidels als seus principis en la recerca d’un món millor. Amb el convenciment que, per damunt de la derrota, del que es tracta és de no caure en el parany de la inactivitat i la rendició.

La cançó: Ara que ho veig, aquesta primera entrada del curs, m’ha quedat massa seriosa i tot. Bé, prometent-ne una propera més desengreixant, recullo la llum de tardor atrapada en els codonys de la fotografia inicial i us deixo amb September Morn’

Al ‘juriol’, ni entrada ni ‘caragol’ (i un acomiadament mediàtic).

Dimecres, 09/07/2008 (08:17)

temps de sega Repassant els arxius de bitàcola d’aquest blog, es fa evident que és més aviat una web d’hivern i nits llargues, que alenteix la seva activitat de cara a l’estiu. Serveixi aquesta entrada una mica de disculpa per aquells que, de tant en tant, teniu l’amable curiositat de donar-hi un tomb. I molt particularment, pels que recentment ens hem descobert i enllaçat en aquesta teranyina global.

Aquells que em coneixen saben de les meves aficions, obligacions i devocions. Una mica de tot té per a mi el mas, i de la mateixa manera afecta la llista de prioritats. Sobretot a l’estiu, quan la cuca grossa que és el mas, viu i batega exigent i agraït. Així esdevenen tardes cansades, que de manera imperceptible es tornen nits. Tot plegat, juntament amb l’egoïsme contemplatiu de la feina feta i d’altres obligacions plaenteres que no s’aturen, fa que aquest blog s’endugui la pitjor part.

Suposo que cal acceptar el fet i demanar la indulgència dels que teniu l’amabilitat d’anar passant per aquí, atesa l’exigent necessitat de terme i jardí, recapte vari, faram i altres animalons, sembrat (petit, però que la dalla fa immens), i d’altres llavors que ara no vénen al cas.

En aquest Mòsdriu, -la flor del Camp, a banda d’una perdurable i actual activitat pagesa (que, a més, cal qualificar com a mínim de valenta), cada cop som més els que ens dura a les venes l’amor per la terra malgrat vivim d’altres oficis. És per això que no em puc estar de comentar un recent comiat a la graella mediàtica, que ha vingut a alterar-me una de les poques rutines que tenia el plaer de seguir.

Em refereixo, és clar, al programa de la 2 de TVE, Agrosfera, que m’acompanyava de fons els dissabtes al matí, tot prenent un cafè.

Sense tenir cap format de l’altre món, més aviat una mica ranci, Agrosfera anava picant aquí i allà en l’actualitat agrària, preus de llotja, fires i congressos, i acabava amb una ressenya de turisme rural. La veritat és que parlava poc del nostre país i sovint se li notava una certa promoció de les polítiques del Ministerio de Agricultura (Pesca y Alimentación), -per cert el més antic quant a ubicació: el podeu veure tot baixant a l’Estació d’Atocha aquells que alguna vegada feu o fareu el trajecte Campclar-Madrid. Però també és veritat que complia una funció desapareguda, o directament absent, de la nostra Televisió nacional.

Recordo, abans, durant i després d’aprendre a llegir, les petites revistes de la Unió Cooperativa que tombaven per casa de l’avi Josep Maria. Amb poques o cap fotografia, ni més color que la portada a dues tintes, i un munt de lletres, parlava de la terra, els conreus i els preus de llotja (avellana, ametlla, ous, pollastre, garrí, tocino el kg. de canal…).

En un país, el nostre, amb la dita “els catalans de les pedres en fan pans”, amb una agricultura sotmesa i quasi ofegada per incompresa i desconeguda, la teletrès encara és hora que parli d’un sector puntal, abans i després, que contribueix a tenir cura del territori i omplir-nos panxa i rebost. I per contribuïr al desconeixement i incomprensió de tan identitària activitat, ens limitem a veure els Pirineus des de l’aire, a caçar bolets, a veure el temps de neu, i qualsevol altra postal digne de pantalla gegant a la plaça de Catalunya de Barcelona.

Deixant de banda que aquí anem al rovelló (la caça pel tord i el conill), no és estrany que formem generacions desinformades i una societat tan estranya on, -és real, hi hagi xarcuters que enlloc de matar els dijous, signin en contra de les granjes de porcs (sí, sí, xarcuters).

Escric un sector puntal abans i després perquè, després de les fartades de vaques grasses, la crisi energètica que es prediu (i l’altra crisi també), farà que cada cop sigui més car i menys viable envïar endivies des de Kenia a França, tal com deia un expert aquest dilluns a La Vanguardia. Per això, i per absorbir un atur de mà d’obra poc qualificada, la terra, el seu conreu, pot constituïr una carta cabdal. Tot es creure-hi. I conéixer-ho. Això o fer del país una carretera.

Bé, acabo amb les disculpes del començament (un amic meu sempre em diu que em disculpo massa), amb la ignorància de saber quan serà la pròxima entrada, -vés a saber si esperant-me una nit per anar a tapar l’aigua.

Amb tota la modéstia, i agraïment, per aquells que pogueu aterrar en aquest humil blog, i preveient-se una actualització alentida aquest estiu, podeu visitar la barra lateral: els articles d’opinió o qualsevol de les categoríes que us interessin: Participació pública, Gastronomia, Opinió, Lectura, Cinema i TV, Premsa o, és clar, el Mas.

Salut, bon estiu i fins la pròxima.

Ah, la cançó: We all stand together, en homenatge a les nits d’estiu amb masos, basses i safareigs

ERC: El últims dies

Divendres, 13/06/2008 (07:50)

7 de juny 2008  Que ningú no busqui interpretacions apocalíptiques al títol de l’entrada. Em vinc a referir als esdeveniments dels darrers dies i la meva opinió i vivències al respecte. Anem a pams:

Amb un estrany concepte de democràcia moderna, això és, sufragi universal, directe, no censitari, lliure i secret, la militància d’ERC va acudir a les urnes dissabte passat. Tenint en compte els índexs de participació de convocatòries electorals d’abast general, cal concloure que la participació va ser gairebé massiva (amb menys d’una mesa per comarca i en dissabte), la qual cosa ens aboca a la conclusió evident que qui va celebrar les eleccions n’ha sortit enfortit i amb una posició molt més sòlida que abans de la convocatòria.

Aniré més enllà. Vaig ser president suplent de la mesa de Reus, i veritablement, per tòpic que pugui semblar, va ser una festa democràtica. Molt més si atenem a l’evolució d’actituds i percepcions respecte de procediments electorals. Siguem francs, després de viure en una campanya permanent (eleccions municipals, europees, nacionals, espanyoles, referèndums estatutaris i de la carta magna europea…), encara hi ha gent que munta consultes, meses, censos…I, a més i per postres, va i vota. Impresionant. Enhorabona a ERC i, per la part viscuda, a les seccions del Baix Camp i Reus, als membres de la mesa, interventors i votants. Per a mi, al contràri del comentari de qui me la va envïar, és tota una foto de guanyadors.

Ladran, luego cabalgamos. Naturalment, l’enveja va per barris i, en segons quins de perillosos, no pot faltar personal que surt d’una Casa Gran buida i petita, per fotre’s a casa dels altres. Només puc dir: vergonyós. Dit això, i parlant de la casa pròpia, és veritat que militants no són votants en les eleccions obertes. Per això, en sintonia amb la vocació de construïr un partit del segle XXI, resulta interessantíssima la proposta d’alguna candidatura, d’obrir a simpatitzants i votants no militants procesos electorals de decissió. Esperem que no caigui en l’oblit.

No obstant això, i vista l’enorme preocupació del personal opinador, inclòs l’aliè, contràri o rival, pel rumb d’ERC, cap problema: es facin militants i podran exercir, a la pròxima, tots els drets, veu i vot que ténen els d’Esquerra. Que comparada amb la resta de partits, és infinitament superior.

totes per un... Com en el Congrés Nacional de demà. Cal suposar que, amb més de 10.000 militants, ERC té en comú amb la resta de partits polítics mundials (i nacionals, clar), determinats vicis que neixen de febleses humanes: interessos personals, amiguismes, travetes i punyalades (com, imagino, hi deu haver, per exemple, entre el personal del Cortinglés o Lacaixa, sense parlar de cases polítiques d’altri). Però anem a veure algunes coses que distingeixen Esquerra: és un partit que defensa sense embuts i d’acord amb els seus estatuts i documents, la sobirania i independència de Catalunya i, com s’acaba d’exposar, compte amb mecanismes profundament més democràtics, transparents i participatius que la resta. Atesa aquesta situació, voler atacar Esquerra per aquests trets diferencials és una qüestió difícil d’enfrontar sense caure en el ridícul (sobretot per alguns partits on els cadells fan bandera d’independència i agiten l’estelada, per a ser domesticats un cop es posen seriosos).

Com diu un amic meu, és complicat fer democràcia sense demòcrates. En 30 anys de democràcia, en aquest país encara no hem superat algunes pors ni tics que clamen per un cabdillatge, no sigui que ens quedem orfes. I les idees? I el programa? I la cultura de coalició versus majories absolutes? Semblances i diferències?

ERC La participació pública, la política que ens afecta a tots, pel bò i pel dolent, es fa des de les idees. Un poble i la seva gent són el que són els seus principis i la seva ideologia. Em consta, satisfet, que la Ponència que s’està treballant per demà al Congrés Nacional, ha comptat amb més de 700 esmenes fetes pels militants de base, en la seva gran majoria incloses i valorades, contribuïnt en quasi totes a enriquir un corpus ideològic en favor d’un país millor. I és que es tracta d’idees. Així que, a l’hora de votar, primer les idees. I després la persona, que també. Com més ho entenguem, millor ens anirà.

Personalment, em quedo amb el cartell que hi ha al Casal de Reus i que tinc a l’esquerra a la foto: i en som molts més dels que ells voldrien

I la cançó: Res no es mesquí (ni cap hora és isarda).

 

It’s raining, neng!

Diumenge, 25/05/2008 (09:03)

Punt 6 Camp 1. Una breu tornada a la ràdio (i jo amb aquest blog…)

En algun lloc d’aquestes Cròniques, ja vaig escriure que, per circumstàncies naturals, disposo de més temps a l’hivern, quan la fosca s’allarga i el camp resta adormit abans d’hora. Amb l’arribada de la primavera i la llum allargassada, com l’herba i la feina al mas, es fa un xic més complicat postejar en la meva teranyina particular. Endarrerides i tot, vagin també per endavant les meves disculpes.

El fet, és que el càrrec de consciència encara m’ha burxat més quan, aquesta setmana passada, he anat convidat com a blocaire a Punt 6 Camp, al programa Club Cultura que condueix la Sílvia Sagalà. Resulta que cada dimecres fan una entrevista a un blocaire del Camp de Tarragona recomanat pel blocaire anterior. I aquest darrer dimecres em va tocar a mi.

La veritat, és que em va venir un doble enyor en entrar a l’estudi i posar-me davant el micro. El primer, i més profund per raons evidents, pels records que en tinc d’una ràdio de Mòsdriu avui inoperativa, desmantellada, inexistent… El segon motiu de record, ha estat la primera vegada que vaig estar en aquesta ràdio i aquest estudi, convidat per l’Anna Priscil·la Magrinyà i el Josep Cartanyà, per parlar del despropòsit del Freixe. Ja ha plogut. Ni que no ho sembli.

D’aquella època en vénen, entre d’altres coses positives, coneixences amb diversos professionals dels mitjans com en David Fernàndez, multiperiodista, inquiet activista cultural i musical i, és clar, blocaire. En el seu molt recomanable Percepcions, el David penja aquestes entrevistes a blocaires del Camp. Així que quan surti la d’aquestes Cròniques de Mòsdriu, ja avisaré. Gràcies, David!

Fins aquí, l’entrevista ha servit perquè em posi una mica les piles en aquest blog, endreci un xic la barra lateral (en constant evolució), i faci algun repàs mental per properes entrades. Agraïnt la deferència a Punt 6 Camp i a la Sílvia, no us diré qui vaig recomanar. Només cal escoltar el 99.8 de l’efeeme aquest dimecres vinent, de 4 a 7 de la tarda.

trinxem, trinxem, que el món s'acaba 2. Aigua per un tubu. (Per no escriure Aigua i draps que la nòvia es caga).

La benvinguda pluja, que en aquest cas i amb permís del Raimon, de moment sap ploure amb seny i apamant la suor, a més de badar-me les cireres (només dolces per la seva rialla), cal dir que també em permet fer avui aquesta entrada. Malauradament, també anuncia més feina al tros, i menys temps per aquest blog, quan s’obrin els núvols.

De vegades, algunes reflexions semblin fetes al desert (de seguir així, aviat entendrem en aquest país què és un desert en tota la seva extensió). Si ja era plenament qüestionable la canonada amb vocació metropolitana, ara ja cal que sigui ben sòlida la seva justificació. I sobretot, molta llum i molts taquígrafs en la seva utilització (més aviat en la seva no utilització).

En el tractament (des)informatiu sobre l’alarmant situació de sequera, no puc estar més d’acord amb la valoració que n’ha fet Esquerra. Adscripcions polítiques a banda, em sembla que des del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, hi estarem majoritàriament d’acord.

En aquest maltractat país nostre (sigui autonòmic, sobirà o de mitja pensió), resulta que en el tema de la gestió de l’aigua només ens en recordem de Santa Bàrbara quan no trona ni plou. Ocasions no n’han faltat ni, pel que sembla, en faltaran per continuar demanant una altra manera realment responsable de fer les coses. Amb forces, penes i treballs, podem admetre sol·lucions d’emergència a situacions d’emergència. Però els decrets d’urgència d’avui sembla que xoquin amb, per exemple, el decret que deix fer 3 camps de golf a La Caixa en aquesta terra assedegada. En definitiva, una gestió depredadora en benefici del de sempre i en perjudici de tots, a la que ens hi tenien acostumats els governs d’un quart de segle, però que potser esperàvem que fóssin diferents en el govern eco-socialista actual. En fi, continuarem esperant.

Aquesta segona part responsable, és la que es reclama en l’article Quan el pa d’ahir és la set de demà, publicat avui diumenge al Diari de Tarragona.

Premis joves·lit 2008 3. Poesia des de Mòsdriu (que bona falta fa)

Acabo aquesta entrada amb el remordiment que suposa no haver fet les coses quan toquen, i m’explico: volia parlar de la Glòria Coll i la seva poesia en un post les darreres setmanes, és a dir, entre aquesta entrada i l’anterior. Com sigui que, evidentment, no me n’he sortit, ho faig ara.

Al fet de ser dona, jove i catalana, la Glòria hi afegeix ser de Mòsdriu -i que cadascú ho interpreti com vulgui. Sense menystenir la seva capacitat musical, ans al contrari, estèn la seva melodia de violoncel ben atemperat al seu activisme per la nostra llengua. I ho fa de la manera més valenta i eficient: emprant-la sense complexes.

Vaig coincidir amb la Glòria en una lectura de poemes amb motiu del Correllengua a Riudoms. Enguany els actes es promocionaven amb una foto d’ella semblant a aquesta, llegint des de la tarima a la Plaça de L’Om. (A banda de que, en justícia, resulta molt més agradable que un servidor, el meu enorme error en evolucionar cap a una participació pública/política amb majors responsabilitats, suposo que fa que ja no s’hi compti per llegir poesies en favor de la llengua com tantes vegades abans. Jo la veu me la noto igual. Què hi farem, coses de Mòsdriu). La veritat és que va ser tot un plaer compartir la preparació i la lectura amb ella.

És per això que celebro moltíssim que hagin guardonat el seu darrer recull de poemes, La pols i el foc, en els premis ‘joves.lit’ de l’ApELLc. Amb un inici de melangia reflexiva i reflexionada, a flor de pell i dels sentits, que reviu records a cop de present, la Glòria juga amb la llengua fins i tot amb vocació de cal·ligrama (Ordenació de pensaments estrambòtics), i acaba amb un recull d’Imatges esplèndid i amb força. Enhorabona Glòria, segueix així!

I la cançó: Vengo anch’io (no, tu no)

Illes inaudites

Divendres, 25/04/2008 (15:32)

Venexia Com un arxipèlag d’emocions i secrets per descobrir, -o sofrir, però en tot cas dignes d’esperança, els llibres s’amunteguen, entre Sant Jordi i Sant Marc, per sobre de taules i cadires. Alguns encara dins de la bossa, ben embolicats.

Tot i ser un lector i consumidor habitual de llibreries i biblioteques, sense mirar prim ni festes ni calendari, encara conservo (i anys que duri), el costum de comprar-me més d’un llibre per Sant Jordi. He de confesar que, cada cop més, el multitudinari amuntegament de personal sovint m’atabala però, tot i així, benvinguda sigui la festa. Penso que és un xic egoïsta, o hipòcrita, alarmar sobre el perill de morir d’èxit que alguns auguren per la nostra Diada del llibre. De vegades, fins i tot sembla que, víctimes d’un integrisme purista i malentès, alguns lletraferits els agradarïa formar part d’una resistència reduïda, secreta i selecta de lectors incompresos, posseïdors de savieses arcanes que aniríem desxifrant en vés a saber quines catacumbes. Personalment penso que homenatjar massivament la lectura, és el millor guaret per l’oportunitat de ser cada cop, més lectors i més llegits. Aquells que freqüentem sovint llibreries i biblioteques qualsevol dia de l’any i en qualsevol ocasió, ho continuarem fent. I vés a saber si coincidint amb algú que va començar aquest Sant Jordi amb el llibre del Reixach, preguntant per un llibre de Vazquez Montalbán o Ferran Torrent. Així que endavant amb la festa i els llibres.

Pomponio FlatoLa Isla Inaudita, va ser el darrer llibre que vaig disfrutar d’Eduardo Mendoza. Autor d’obres excel·lents, entretingudes, molt divertides i elegants, com La ciudad de los prodigios (que hauria d’haver estat de lectura obligada el 92 olímpic i d’expo universal), o La verdad sobre el caso Savolta (amb una declaració jurada inicial, davant d’un jutge americà que m’ha fet plorar de riure com cap altre). Comparteixo l’opinió de l’Isaac a la seva entrada, quant al fenòmen Ruíz Zafón, i vaig disfrutar molt llegint La sombra del viento, però em quedo amb les impecables descripcions de Barcelona de Mendoza en aquestes dues noveles, i que podeu consultar clicant els enllaços dels escenaris de Barcelona, a la seva web. També he rigut amb les diverses aventures del detectiu sonat protagonista d’altres de les seves noveles. Lamentablement, quan la producció literària esdevé gairebé industrial, hom hi pot trobar de tot. És per això que em va decebre el seu Mauricio o las elecciones primarias. Aquest Sant Jordi li he donat una altra oportunitat, per les boníssimes estones passades, amb El asombroso viaje de Pomponio Flato, que tot just acabo de llegir. No està mal.

L'any de l'embotit Amb aquest títol, aquesta portada, i una contraportada amb sinòpsi que comença: El cas d’un exhibicionista que espanta les dones grans de València amenaça de desbordar la secció de cartes al director dels diaris…, no he pogut per menys de comprar-me L’any de l’embotit, del Tigre de Sedaví, Ferran Torrent. Disfrutada la seva trilogía sobre política, futbòl i corrupció valenciana, i acabat fa uns mesos el seu retorn amb Només socis, aquesta que m’espera és una illa plena d’esperança que friso per visitar.

El pòlders... Abans parlava de com, la producció literària barrejada amb l’estajanovisme industrial, podia donar fruits estranys i poc saborosos. A les antípodes hi trobem Els pòlders de la memòria, del riudomenc i malgrat tot amic, Eugèni Perea, qui anys després del seu excel·lent Les Mallorquines, on encunya per primera vegada el nom de Mòsdriu, ens regala aquests pòlders, guanyador del XVIIIè Premi Rovira i Virgili. De ben segur un món de sorpreses i bona literatura, que penso començar així que me’l signi.

Tan lluny de Roma Tan lluny de Roma és una d’aquelles apostes que, per aquelles estranyes afinitats amb que ens va farcint la vida, també forma part avui del meu arxipèlag particular. Veure’m que en surt.

Són aquestes afinitats que em fan acabar parlant d’un llibre ja fa temps llegit, i molt recomanable. Aquells que em coneixen saben que vaig viure un any entre Padova i Venècia (i Siena). Ciutats enamorades que, amb Roma, també em ténen enamorat. Malgrat que Itàlia no està per tirar coets.

El fet és que al nord, al Veneto, és a l’únic lloc fora del sud i les seves illes meridionals, on existeix activitat criminal mitjanament organitzada, coneguda com la Mala del Brenta. Amb l’aire que el proper conflicte dels Balcans li va donar, la Mala va créixer conduïda per un personatge, Felice Maniero “Faccia d’angelo”, que va arribar a segrestar els ossos de Santa Llúcia a Venècia i la llengua de Sant Antoni a Pàdua.

GomorraRecordo haver començat a practicar la lectura en italià amb un llibre, La mafia impreditrice (La mafia empresarial), que era tot un manual d’economia moderna i delictiva. Però fins ara, ningú havia explicat, des del periodisme literari, d’una manera tan clara però extensa, el món de la mafia de Nàpols estant, com Roberto Saviano al llibre Gomorra. Amb un llenguatge directe, íntim i, a cops fins i tot orgànic, Saviano fa un repàs a la Camorra i el seu teló de fons, la Campania, com una barreja de barris, antros i calé. En paraules del seu autor: el ciment és el petroli del sud. De bon començament, queda palès que es tracta d’un mercat pur i dur, dins el lliure mercat global. Clarament: economia amb resultats col·laterals. Ja fa temps que en volia parlar, però ho va fer millor l’amic Ivan Rodon al seu bloc. Només em resta recomanar-lo.

La cançó: Don Raffae’, on s’explica la vida que porta Don Raffaele Cutolo, capo de la camorra, a la presó de Poggio Reale, a través d’un guarda. La lletra no té pèrdua (cal clicar more info al youtube): li arriba a demanar un abric de pèl de camell que portava al Maxiprocès, mentre li pregunta vi faccio la barba o la fate da sé … Quan Don Raffae’ va sentir la cançó, li va enviar a Fabrizio de André, l’autor, les seves felicitacions amb poemes que ell havia escrit perquè els posés música.

Benvinguts a la terra…, i a l’aigua

Divendres, 18/04/2008 (07:38)

la bassa ”Quan arribava al mas i preguntava per l’avi, sovint se’m deia que seguís el rec. L’avi Josep Maria regava a tesa els avellaners, i seguint el laberint de terra i aigua, les preses sempre em duien allà on era, precedit pel soroll de l’aixada. De tant en tant, m’acompanyava un peix escàpol pel forat de la vàlvula, que de ben segur acabava donant saltirons ofegats per l’era.”

Així comença l’article Més clar, l’aigua, publicat aquest abril. Escrit abans de les darreres eleccions del 9M, vol ser una mena de reflexió al voltant del que sembla una descoberta recent: la utilitat de l’aigua i l’escassetat del recurs.

Obligat per la data de lliurament i l’espai atorgat, algunes consideracions s’han quedat penjades a mig camí, entre la punta del llapis i el paper, i d’altres han anat sorgint tot fent punxa.

En aquest país nostre on la pluja no sap ploure, ara resulta que a la denominada àrea metropolitana molts han descobert el que alguns, lluny en el territori, ja sabíem: que l’aigua es pot acabar, i que vivim en un arc mediterràni que batega entre la sequera i l’aiguat. Ho dic perquè, als pobles pagesos i de la gent del camp, sumem centenars d’anys mirant al cel i ens passem, de generació en generació, aquest viure amb l’ai al cor, projectant la nostra esperança entre els núvols i la terra.

Per això es va lluitar anant a cercar el que el cel negava a les mateixes entranyes del terme, construïnt amb llenguatge de pedra, esforç, terra i suor, les moltes mines d’aigua que avui tenim a Mòsdriu. Tot un llegat que ens recorda d’on venim i qui som, i que és digne de la més alta protecció.

Repeteixo, alguns avui han descobert quelcom que d’altres sabem lluny de la capital: benvinguts al nostre món de terra i aigua.

Ja fa temps, vaig parlar dels aiguats en un article, “L’aiguat del badejo“, que va meréixer una ressenya al Matí de Catalunya Ràdio. El mateix lament, pel que fa a tècnics i polítics petits, serveix ara en temps de sequera.

Començant pel transvassament del Roine que, a banda de lent, costós i de sobirania francesa (i de les seves comunitats de regants), l’únic avantatge que té és generar riquesa pels amics. Dit d’una altra manera i parfrasejant el difunt Perich (ell ho deia d’un tanc), ¿Sabia vostè que amb el que costa un quilòmetre d’infrastructura del transvassament del Roine es podrien comprar diversos cotxes de luxe, un iot i un xalet amb piscina? Naturalment qui ho sap és qui intervendrà en la seva construcció.

I continuant pel despropòsit d’una previsió que, de moment, és propaganda i alarma. Enllaçant amb l’entrada anterior, recordo, petit petit, esperar el final de missa i, avorrit, descobrir que s’allargava amb una lletania de noms de sants que se’m va fer eterna. Preguntada la mare, em va respondre que era per demanar pluja. També recordo no fa pas tant, l’aigua salada salada que sortia de l’aixeta a Tarragona. La mecànica és tan simple com fer un clot a la platja. L’altre dia, parlant amb els meus amics, la Lola i l’Enric m’explicaven com, a Gratallops, van viure anys amb talls de subministrament en benefici de Reus. I ahir el company Pere de l’ajuntament de Riudecols, acabada una reunió a Reus em deia: “ara ja no trobaré aigua“: ells ja fa dies que la tallen.

Mentretant, s’encenen les alarmes per un àrea metropolitana cada cop més extensa i insostenible, però que desconeix conviure amb l’escassetat més enllà del telenotícies. Siguem francs, el transvasament a València es feia per donar aire i aigua a una política del totxo pura i dura. La de l’àrea metropolitana (i més enllà), també. Potser caldria instaurar un dia nacional de l’aigua de veritat, en el que cada any, amb independència que les reserves i pantans es trobessin a vesar, es tallés el subministrament. Només per prendre consciència del recurs.

Miro d’acabar aquesta entrada, mentre fa dos dies que plou. I aquí ningú ha modificat, de moment, el calendari de trasvàs i emergència. És de suposar que la xuclada puntual, i la tancada de l’aixeta, es farà amb llum, taquígrafs i subjecte a la imprevisible meteorologia. Altrament, la desconfiança està més que justificada. Sobretot la del sector agrícola, que en aquest cas va (o hauria d’anar) de la mà de tots els ciutadans del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre.

Aquesta setmana vaig estar pel Baix Llobregat, via autopista Pau Casals i C-32, pagant peatges i passant per túnels gairebé en solitari. Mare de Déu, ens hem deixat rebentar el país. Ni territori de primera ni punyetes. Vaig estar a Gavà i Castelldefels: quin despropòsit de totxo, manca d’identitat, insostenibilitat i trinxament territorial. Es comprén que es vulgui portar aigua als vots, però torno a dir: Mare de Déu!. No sabia en quin país era, de debò. Després de més de 20 anys de política territorial de CiU i municipal de PSC-PSOE majoritàriament, han deixat els pobles i l’àrea metropolitana que no la coneix ni la mare que la va parir. Si això és un país d’Europa és per fer-s’ho mirar. Si-us-plau, que s’aturin a Vilanova si hi som a temps.

L’única cosa de valor que hi vaig trobar, va ser un article al Periódico que vaig llegir en un bar de Gavà a l’hora d’esmorzar (i que dubto que entengués ningú de per allí, vist el panorama): Una excel·lent visió de l’economista Francesc Reguant sobre la sequera i la desconfiança del sector agrari amb el títol L’aigua, matèria primera de l’agricultura, que recomano molt vivament.

Amics, els pagesos no llencen ni gasten aigua: reguen i punt. I és un dels pocs usos que encara permet fer obres de teatre a nens de primària on, vestits de gota d’aigua, núvols i sol, expliquen el que hauria de ser el cicle de l’aigua.

La cançó: Mi agüita amarilla

Adéu-siau, Mossèn Pau

Divendres, 11/04/2008 (15:06)

Mossèn Pau Mercader i Pros En el poble cert de la infància, ben poques coses es trïen. Per començar, i com a tot arreu, la família. Però en el país petit de Mòsdriu, on tots érem a tocar i jugar, ens venien donats els espais, els carrers, les places, els amics…, que ens anirien acompanyant en les primeres passes d’un viatge: fer-nos grans.

Mòsdriu tenia una sola guarderia, La Consolació, a l’antic edifici de Les Monges; una sola escola, el Colegio Nacional Beato Buenaventura Gran (ara conegut com les escoles velles, malgrat que sembli que inicialment acollirà l’escola nova, que a Riudoms bona falta feia); i una sola parròquia, la de Sant Jaume Apòstol, amb un sol rector o mossèn. Amb això, una ermita, una capella i un Casal Riudomenc de titularitat parroquial i on els nens i nenes (per aquest ordre), anavem al Cercle (de Formació Catòlica), ja queda bastant dibuixat l’immediat paisatge d’una infància i un poble. Ara que ho penso, avui per avui, i mira que Mòsdriu ha canviat terriblement, algunes d’aquestes unicitats encara es manténen.

De qualsevol manera, amb aquests vímets, hom va poder teixir anys feliços d’amistat, jocs, entremaliadures i genolls pelats. Entre un món d’adults que va començar sent un bosc de cames vestides amb pantalons de diumenge, fent rotllanes en sortir de missa major.

Bona part d’aquest Mòsdriu d’homenet escapçat, m’ha vingut al record en assabentar-me de la defunció, aquest diumenge 6 d’abril, de mossèn Pau Mercader i Pros (Creixell, 1920-Reus, 2008), rector que em va batejar i que, d’alguna manera, va acompanyar el paisatge de més d’una generació de riudomencs.

Anant a doctrina, (ara es diu catequèsi), molts vam entrar en contacte amb la penombra del temple, espelmes, incens…, i amb la Senyora Antonieta (l’eterna majordoma de mossèn Pau), la senyora Maria Vilaltella (que dirigia el rosari d’abans de cada missa, amb mantellina negra sobre la roba negra, omplint la nau fosca d’un murmuri de veus fosques i monòtones), de mossèn Isidre Saludes (a qui déiem mossèn esprai, per la lògica de parlar tirant capellans que arribaven fins el tercer banc), una monja auxiliar de color gris de dalt a baix i de la que sempre m’ha estat impossible recordar-me del nom. I naturalment amb mossèn Pau.

Recordo com projectava les diapositives a la pantalla de la saleta del Casal: una paret pintada blanca amb un marc de ratlles verdes, vermelles i negres.

Després en vaig ser escolà (sí, jo sóc el de les ulleres que aguanta la patena), quan encara hi havia més escolans que dies, i es marcava amb minúsculs punts de llapis quan tocava ser escolà 1er, escolà 2on i els punts positius i negatius per anar a les excursions. En recordo moltes coses: el repartiment del menjar beneït per Sant Blai, que recollíem en una panera en sortir de la missa, una fitxa de teléfons dins la panereta de la col·lecta, l’estar-se en filera i callats, esperant l’ordre de marxar de la sacristia després de besar-li la mà…

Sovint ens reprenia amb bonhomia (i algun clatellot escadusser), sempre amb motiu, -ni que fós per avançat: Els escolans érem canalla que n’hi vam fer mil i una, i que ell mai va arribar a saber.

Amb aquestes coses estranyes que té el clergat i la tradició secular de l’Església, probablement la primera mitja turca que vaig agafar, va ser bevent mistela o moscatell a porró, en un refresc de Sant Pau que ens va oferir als escolans a l’abadia. Recordo que li vam regalar l’equip de sò (uns altaveus penjats i un micro), que feia servir al via-crucis de les creus, el Divendres Sant. Després de narrar l’estació pertinent i el oh, santa mare mon cor fixeu…, el desconectava tot just començar el per vostra passióóóóó…, amb un xiulet magnífic d’acoplamenta terrible. També el feia servir per demanar que les dones podien posar-se de dues en dues, això sí: en silenci. Santa inocència.

En aquell Mòsdriu de pantalons curts, mossèn Pau va intentar formar part de la nostra infància, amb el rèdit d’un ascendent tradicional. També ens feia la classe de religió a les escoles, i era omnipresent en qualsevol activitat com corresponia a les forces vives.

Les meves primeres colònies amb el Casal (només nens, clar), van ser a Creixell. Recordo una visita de mossèn Pau i a ell mostrant-nos la petita habitació on va néixer, a la mateixa casa de colònies. En aquell moment, i veient la seva expressió, servidor va ser plenament conscient de que era un home, a més de mossèn.

En fi, després de fer-li grüar la nostra Confirmació, i de fer-nos grans a les escales de l’abadia (primer menjant pipes i després fumant d’amagat), mossèn Pau va quedar en el boirós terme de la vida passada.

Aquesta setmana, amb la seva partença, m’han crescut els records. Al cel sia, mossèn.

La cançó d’avui: Azzurro.