L’amic retrobat

Calvià Per aquells que el coneguin, el títol de l’entrada no té res a veure amb el llibre de Fred Uhlman del mateix nom (L’amic retrobat, F. Uhlman, 1966). Només, fent alguna giragonsa complicada, potser ens podríem trobar en una Alemanya d’entreguerres com orígen, molt, molt, en el fons: Pel que sé, els avis patern i matern del Carlos Edmundo Starmanns, van fer junts el viatge en el vaixell que els va dur d’Alemanya a Argentina fa, és clar, un grapat d’anys.

El Carlos i jo ens vam conéixer a Madrid els darrers anys del segle (no diré de quin). Erem tots dos al col·legi major i ell tot just havia començat la seva carrera de Ciències Polítiques. Ja feia temps que havia arribat des de l’Argentina on va néixer, i tenia casa seva a Mallorca on hi vivia la seva mare. L’amistat, iniciada compartint taula al límit de l’horari de dinar, va continuar forjant-se amb llargues converses sobre inquietuds comunes.

Quan el col·legi major programava una conferència, sovint es convidava al conferenciant a sopar a la residència del director, que era dins del propi col·legi amb la seva família, juntament amb alguns col·legials escollits amb vés a saber quins criteris. Recordo que el Carlos i jo vam assistir al sopar amb Raimon Obiols prèvi a la seva conferència. I recordo les llúcides observacions del Carlos al voltant de Mercosur (d’on acabava d’arribar el conferenciant). També recordo una intervenció seva en la xerrada d’un estrambòtic catedràtic de Polítiques, que havia tingut quelcom a veure amb l’intent d’experiment republicà pre-aznarista impulsat per l’Antonio García-Trevijano. Quan ja s’havia acabat la conferència, -on per cert es va exposar una interessant i demagògica visió de la descentralització estatal que un dia d’aquests comentaré, en el torn de participació del públic, el Carlos li pregunta sobre la Corona i el Rei. El catedràtic republicà que, conscient del lloc i les opinions del ranci director vitalici, s’havia abstingut de qualsevol comentari al respecte, va aprofitar la pregunta per deixar-se anar contra la institució monàrquica. Acabat l’esdeveniment, i en tò cordial, el Sr. Director va expressar en veu baixa: “este hijo de puta de Starmanns…”.

El Carlos se’n va anar a acabar la carrera a Berlín, on també va començar la tesi doctoral i va trobar-se amb una d’aquelles fites de la vida que ara no vénen al cas. Ens continuàvem veient i compartint taula, beguda i conversa, molta conversa, quan aterrava camí de casa seva. Sempre apareixia la seva preocupació i tristesa per Argentina, i la seva voluntat de comprometre’s amb la participació pública al seu país. També el tango i els poemes de Benedetti, amb tot el que comporten.

De tots els moments que hem compartit fins ara, un dels que més m’agrada recordar és quan el vaig anar a veure a Calvià, la meva primera estada a Mallorca. Els viatges per l’illa i l’urgència de posar al dia la nostra amistat, acabaven invariablement a una balaustrada com la de la fotografia, d’un hotel al costat de casa. De nit, mirant la badia de Palma, la conversa s’allargava i enllaçàvem el tràfic nocturn dels vaixells fins que, amb l’albada, començava el tràfic aèri. Tot just acabada la segona ampolla de cava.

Quan ja era a la Universitat d’Stanford, Califòrnia, em va visitar més d’un cop. Continuàvem amb les nostres dèries al mas, acompanyats de grills i Chet Baker. Recordo una conversa amb el Jaume Magrinyà al Keybord, on el Carlos li va demanar un disc de Pat Metheny. Gran aficionat al jazz i a la ràdio (va començar fent un programa a Ràdio Calvià), el vaig portar als estudis d’Ona Riudoms, d’on en va esdevindre voluntari i inestimable col·laborador del KL7/5-2/6-3, via telefònica, des de Palo Alto (USA).

Fa un parell d’anys ens vam perdre la pista. Mentre continuava amb la tesi sobre el seu estimat John Rawls, van deixar la casa a Mallorca i la seva mare va tornar a Argentina.

Fins que, acabat de començar l’any (oh, meravelles d’internet), rebo un seu correu: ens hem retrobat en la teranyina. Amb ets i uts ens anem posant al dia,  i visito el seu blog: l’Audioblog de Carlos Starmanns.

Com a mostra podem començar pel capítol sobre els fins i mitjans a la participació pública. Aquells que ens escoltaveu a la ràdio de Mòsdriu, us sonarà.

1 comentari a l'entrada “L’amic retrobat”

  1. isaac ha dit:

    tens un meme a la meva web

Pots deixar un comentari

Cal que estiguis d'alta per enviar un comentari.