Una vegada hi havia una ràdio…

una vegada...  Darrerament m’he reconciliat amb la ràdio. De fet, mai me n’he allunyat. Potser seria millor dir que he conciliat la ràdio amb això de l’internet. Ens posem com ens posem, pertanyo a una generació per la qual, el temps d’ara és més futur que passat. En la pàtria certa de la nostra infància, poc ens imaginàvem els constants avenços tecnològics que no paren de conformar la nostra societat. Una societat, val a dir, on un dels trets més característics és la enorme importància del format audiovisual. Sobretot visual. Encara recordo quan les càmeres de fotos eren màquines de retratar i les càmeres de video màquines de prendre pel·lícula. Ras i curt: comprenc allò que m’explicaven els meus avis, que quan eren petits no hi havia ni cotxes ni televisió. I entenc com s’havien de sentir multiplicat per mil enginys de wifis, píxels, petresos i meils.

La primera ràdio que vaig tenir, me la va baixar ma tia Plachada d’Andorra i tenia forma de pilota de futbol. La primera que recordo, era un transistor amb funda de pell que es tancava amb xecs metàl·lics, on el meu padrí escoltava Ràdio Popular. Després la sentia entre agost i setembre dins la senalla, cada cop més colgat l’aparell a força de grapats d’avellanes. I vaig créixer aprenet a escoltar-la.

Recordo que estava fent exactament a la primera emissió de Catalunya informació, un 11 de setembre. També programes com Pastagansa o Gomaespuma. Un dia, durant la guerra dels Balcans, l’Antoni Bassas va explicar la història d’un violoncelista sense orquestra ni país, que cada dia a les 12 en punt del migdia es posava a tocar l’Adagio d’Albinoni enmig d’una deserta plaça del mercat a Sarajevo. Van retransmetre-ho un dia d’estiu, mentre el violoncel es barrejava amb les sirenes que anunciaven els bombardeigs. I em vaig emocionar fins les llàgrimes. Tot sol al mig del terme.

A la universitat, a la meva habitació d’estudiant, lluny i a Salamanca, vaig sentir com s’estava cremant el Liceu en un aparell de Todo 100. Recordo com disfrutava amb La Ventana, les tardes de la SER, la del Xavier Sardà i el Sr. Casamajor. En la meva opinió el millor i més entretingut programa de ràdio que he escoltat mai. Vaig viure com una gran pèrdua que el Sardà se n’anés a fer tele (com els grans actors que acaben sent carn de telesérie o culebrot, malauradament). Quasi, quasi, de la mateixa manera vaig lamentar la pèrdua de l’Albert Om en una Rac 1 dels matins, on feia un programa gairebé gens centralista des de Barcelona, però on hi tenia reflex la resta de Catalunya (que és més gran del que sembla avui dia).

A Mòsdriu també hi havia una ràdio, fins fa quatre dies. O gairebé quatre anys. No em refereixo, és clar, a aquell L’Om parlat o La Voz Sindical del Llano, que ja no vaig conéixer (per bé que alguns membres de bona fe en continuaven pagant els deutes i potser a alguns ens va afectar indirectament. Vés a saber). Parlo de l’Ona Riudoms, l’emissora municipal que es va traslladar des del terrat de l’Ajuntament a les Escoles Velles, passant per l’edifici de Les Monges.

Jo hi vaig arribar tard i de rebot, amb motiu d’un programa Especial Eleccions Municipals que ja va veure frustrat un debat amb els candidats (hi ha coses que encara no canvien). Ona Riudoms ja feia anys que funcionava gràcies a la bona voluntat de gent que estimava fer ràdio i dedicar-hi el seu temps, com el Carles Ferrant, i que feia programes tant escoltats com El Tren de Mitjanit, del meu bon amic Jaume Solé.

Animat per l’experiència, i amb la ingenuïtat de pensar que n’hi ha prou amb que t’agradi, em vaig decidir a fer el KL7/5-2/6-3, un programa de ràdio que era una espècie de poti-poti amb el cinema com a pretexte. La veritat és que no arribava ni de lluny als programes de molta més qualitat que feien els meus companys: entre els quals, no tots, Ke fem, ke diem, l’informatiu de les Auleses, Tres i el funktròleg, Petjades de Hollywood, -aquest si un bon i veritable programa de cinema dirigit per la M. Eugènia, i, sobretot, un esplèndid Coca’m recapte, on el Ricard, la Maria i la Lídia feien pràcticament ràdio professional.

Jo no. El meu KL7 era un pugrama limitadet que amb el temps, em fa l’efecte, ha anat adquirint un to d’autèntic bunyol. Amb molta més bona voluntat que destresa, intentava fer ràdio i em surtia l’anti-ràdio (parlava amb els tècnics, alterava el to de veu, feia silencis massa llargs per després anar de pressa…, en definitiva sonava més bé al meu cap que no pas als altaveus). Tot a despit de col·laboradors, seguidors i, sobretot, uns tècnics voluntaris als que mai estaré prou agraït i que eren els veritables artífexs d’allò que el programa pogués tenir de bo: el Marc Gispert i el Xavi Bages els números 1.

Avui, reescoltant-ho per mirar de penjar-lo, he de confessar que sento vergonya. També pel meu egoïsme en passar-m’ho tan bé. Perquè no sigui dit, n’aniré penjant per qui vulgui patir algun dels programes tot descarregant-los. Si us plau, sigueu benevolents en el vostre judici.

Ara Ona Riudoms ja no sóna com sonava (ni que ho sembli).

Darrerament he descobert els avantatges de la ràdio digital i l’MP3, i la meravella de poder descarregar-me els En guàrdia i d’altres programes favorits, alguns dels quals podeu trobar a aquesta web en els enllaços de Revista de ràdio, a la barra lateral. No cal dir que molt millors. On va a parar.

Però una vegada a Mòsdriu hi havia una ràdio. Una llàstima…

1 comentari a l'entrada “Una vegada hi havia una ràdio…”

  1. Maria ha dit:

    Fa algun dia que vaig llegir aquest escrit. I com tot allò que em desperta algun record massa vivaç, no en sóc capaç de dir-ne res al moment. M’assalten massa pensaments i sensacions i no sé ni per on començar.
    El primer que em va venir al cap després de llegir-te va ser: “I que bé que ens ho vam passar a la ràdio…!, quantes tardes ben aprofitades…”. I automàticament després, un rau-rau em va trasbalsar una mica.
    Sóc de naturalesa nostàlgica. i t’he de dir que algun cop, he escoltat algun programa dels que fèiem i m’ho he tornat a passar tan bé…
    La vida està plena de coses bones, encara més bones, dolentes i no tan dolentes. Tot aquest temps que vaig compartir amb tots vosaltres a la ràdio, ja sé on classificar-lo.
    Gràcies pel text. És fantàstic.
    Salutacions.

Pots deixar un comentari

Cal que estiguis d'alta per enviar un comentari.