Dies d’Advent (preludi d’una Gastronomia divina)

faram Algun cop he sentit l’expressió “el divendres no fa Lluna”. Per qui mira de seguir, entre el batibull de la vida moderna, les tradicionals i sàvies precripcions del cicle llunar en les feines del tros, sembla que els divendres són propicis i donen butlla per aquelles labors urgents que mal encabim a l’agenda.

Semblants virtuts, si no majors, em van ensenyar a casa per l’Advent. En l’etern cicle que ens marquen els astres, aquest període sagrat (ja abans de Crist), que ens du de dret cap el solstici d’hivern, s’aprofita i no es mira prim per esporgades, sembres i plantacions.

També els primers ministres de l’Església van aprofitar les celebracions paganes del començament de cicle, per sembrar la llavor de la seva doctrina entre els pobles que celebraven el solstici amb corones d’avet i espelmes, en una Europa nòrdica, freda i llunyana. En aquestes dates d’anada i tornada, comptem els dies amb calendaris farcits de xocolates i imatges d’aquells indrets.

Entre el pas de puça de Santa Llúcia i el pas de pardal de Nadal (i molt abans, que els ponts avancen els mercats), ens preparem per celebracions que mariden família i menjar. I que són una veritable festa pels paladars. Per fortuna, comptem amb els contemporanis exercicis d’escalfament dels sopars previs (feina, amics, associacions vàries…). Tot un ioga preparatori pels estómacs, que així van fent els seus estiraments.

El veritable motiu de l’entrada, però, era compartir un descobriment deliciós (mai tan ben dit), digne de la més alta recomanació per enfrontar-nos a les taules de Nadal amb una salivera de justícia.

Es tracta de Gastronomia divina, una obra del riudomenc Eugeni Perea Simón que tot just acabo de degustar amb el millor dels plaers i que, de ben segur, rellegiré cercant els fragments, o le molles, que em permetin enganyar el cuc de l’espera.

En el títol no hi ha farsa: es tracta d’un recorregut gastronòmic que fa ben certa l’expressió un banquet de déus. Amb una prosa gens prosaica i farcida de substància, l’Eugeni ens delecta amb conceptes, receptes i coneixements culinaris consagrats per obra i gràcia de l’esperit humà i l’apetit històric. Inclòs un polsim d’anècdotes i referències al nostre poble que m’han assaborit encara més el plat (fantàstica la història de la introducció del whisky a Riudoms per intercessió, cal suposar, del nostre aimat Beat).

Pel bon gust (en tots els sentits), i pel doll de saviesa gastronòmica adobada amb dosis d’humor fi -esplèndida la coda amb que tanca la prohibició pitagòrica de menjar faves, i encara millor la reflexió amb la qual, davant l’embotit, l’autor despatxa la promoció d’un bisbe negre-, aquesta obra se situa pels aficionats a la literatura gastronòmica, a l’alçada d’un Álvaro Cunqueiro o un Néstor Luján. En català i de Riudoms.

Com tot, qüestió de gustos i paladars. Però tasteu i veureu:

Gastronomia divina d’Eugeni Perea Simón. Edicions Destino, 1994 (Col·lecció L’àncora).

Bon profit! (e complimenti al cuoco).

Pots deixar un comentari

Cal que estiguis d'alta per enviar un comentari.