És l’estructura, estúpid!

per anar a ón? Amb aquest títol, es publicava aquesta setmana un article al Diari de Tarragona, que pretenia donar una visió més sobre les infrastructures del país. Redactat el passat mes de setembre, quan el gruix del caos s’intuïa però encara estava per venir, es preguntava igualment pel cost econòmic del desgavell. Ara ja es comencen a donar algunes xifres, però és de suposar que en cas de vaga o desastre natural, les haguéssim conegut abans (i probablement de manera més exacte). Per posar un exemple: amb un sol dia de vaga del transport a Alemanya, els mitjans ja parlaven de pèrdues de 50 milons d’euros diaris. De qualsevol manera, cal suposar que el cost és molt més elevat del que és quantificable, i m’explico: les rodalies (cercanías en castellà), ens allunyen cada cop més de la nostra destinació, i a canvi ens escurcen els dies i ens apropen a la desesperació.

Quan el defecte és estructural, és de suposar que la qüestió infrastructural amplificarà molt més aquests defectes. Parlem de qualitat de vida, però malvivim (i fem mal viure i mal dormir els nostres fills), en una diàspora constant i quotidiana que ens fa repartir-nos per tot l’escalextric en que estem convertint el regal que era el nostre país. No sé quantes vegades les més de 160.000 persones que estàn patint la magnífica inversió de l’AVE, aniran a Madrid o a Paris -més aviat, un intueix que es vendràn promocions a Saragossa a sólo 5 minutos de la playa y Port Aventura-, però per anar a Eurodisney no crec que ens compensi comprar-nos un vale de temporada. L’estació AVE-Camp de Tarragona, a banda de disminuïr el nombre de trens que es podïen agafar a Reus o Tarragona, ha augmentat el trànsit, doncs cal anar a la Secuita (o a Campclar, encara no ho sé), però alguns passatgers pregunten per l’Amfiteatre romà quan baixen, tot imaginant-se el Balcó del Mediterrani al peu de l’andana. Normal. Si tot es fa amb el mateix sentit comú, anem aviats.

La qüestió és tan peluda que en programar la segona connurbació o àrea metropolitana en que es vol convertir el Camp de Tarragona, res no fa pensar que no exportem fil per randa el malsòn quotidià de la primera (Barcelona). Així tot són ratlles i línies que trinxen el territori per major comoditat de no se sap qui. En una constant recerca per arreglar desgavells urbanístics amb elefantiasis, es parla de desdoblaments i bypassos a tort i a dret. Però quan a un li fan un by-pass, vol dir que el cos molt sà del tot no hi està.

I encara queda una pregunta: si resulta que el territori queda tan equilibrat i amb idèntic grau de desenvolupament -per entendre’ns, amb un IKEA i un Cortinglès al costat de casa-, a ón voldrem anar tan sovint? De debò tot aquest batibull ens alterarà mitja vida per poder anar còmodament un dia a la fira del canti de Verdú? (dit sigui amb tots els respectes, jo ja hi he anat i és ben bonica).

A continuació, l’article de referència (també podeu consultar la pàgina en PDF clicant aquí)

More...

És l’estructura, estúpid!

En la primera campanya electoral de Bill Clinton, finalitzada amb la derrota de Bush pare, un dels eslògans més coneguts va ser la frase «és l’economia, estúpid!», suposadament adreçada al llavors encara president per un dels seus assessors, i que els demòcrates van fer seva amb un èxit rotund.

La primera lliçó en marketing, és que la publicitat no soluciona necessitats: les crea. Que determinats responsables polítics i agents de la denominada “societat civil” són avantatjats alumnes en marketing és força evident.

Les anomenades infrastructures del país són un desgavell i no funcionen, és  veritat. Però que hi hagi un dèficit d’infrastructures i en calguin més, és més discutible. Les infrastructures, -un concepte pactat fa quatre dies, per bé que fa mesos que ens maregen-, pressuposen una estructura, la qual han de servir. El ferm de determinades carreteres és manifestament millorable (en detriment de glorioses rotondes o jardineres mig parc botànic mig museu d’art contemporani), però fa l’efecte que el nom de la cosa serveix perquè cadascú imagini exclusivament aquella carretera particular que el salvarà de l’angoixa diària.

Seria interessant veure què en pensen milers de persones afectades sobre els avantatges de l’alta velocitat que els ha deixat a l’andana de rodalies avui sí demà també. Què haguessin triat cas de conèixer les molèsties immediates d’aquesta infrastructura? També fóra interessant saber-ne el cost real en hores de treball pel PIB, o quantes d’aquests milers de persones aniran regularment a Madrid o a París.

En els constants debats infrastructurals d’aquest estiu, s’han trobat a faltar anteriors proclames sobre la ciutat mediterrània, antropomètrica i compacte (quasi tant com s’han trobat a faltar les referències al bilió de pessetes donats a les elèctriques el 1998).

Catalunya ha estat els darrers anys tot un exemple del que l’Agència Europea del Medi Ambient anomena expansió urbana descontrolada. El canvi d’ús de sòl per urbanitzar és superior a l’índex de creixement demogràfic. Dit d’una altra manera, els pobles creixen però no en proporció als fills que es tenen en aquest poble per mètodes més o menys tradicionals. I el Camp no n’és excepció. Tots tenim al cap més d’un poble engolit per sobredimensionaments urbanístics on, curiosament, el jovent ha d’anar a cercar la seva residència fora en haver-se apujat els preus.

El resultat és una diàspora quotidiana on amb prou feines sabem on vivim: dormim a quilòmetres d’on treballem, comprem a mig camí i, sovint, l’escola dels menuts és prou llunyana com per fer tripijocs amb el padró municipal. Un model on fins i tot l’oci més elemental és carn d’automòbil: Tarragona (130.000 habitants) ja no compta amb cap sala de cinema convencional per anar-hi a peu. Com deia aquell, Catalunya és un tiovivo.

Per altra banda, hi ha la deslocalització: Empreses multinacionals que marxen a d’altres països més competitius. Però amb infrastructures molt pitjors que les nostres. Si és que en tenen.

Ignorar el pes que en l’estructuració del país ve tenint la construcció en detriment de qualsevol altre sector econòmic, és tan perillós com no preveure’n les conseqüències a mig i llarg termini: el creixement econòmic es produeix a costa de la destrucció de territori. No només per afavorir la vivenda com a bé d’inversió en lloc de com a valor d’ús, sinó per la constant demanda d’infrastructures que necessita l’expansió urbana descontrolada.

Però sembla que el lliure mercat que no funciona en les companyies energètiques, sí que ho fa en d’altres sectors i que la tendència és a la baixa. Els moviments que han començat a afectar el sector constructor (i hipotecari), tard o d’hora és de preveure que arribin al país amb el parc immobiliari més gran de la Unió Europea. El nostre.

Potser algú podria pensar en reabsorbir la crisis del sector immobiliari mitjançant l’augment de l’obra civil que representen més infrastructures, quan en realitat les necessitem millors. En un país més de 300 vegades més petit que els USA, el territori no dóna per un big deal de l’infrastructura.

Cal millorar i molt, però d’aquí a pensar en la inversió en infrastructures com l’aspirina que ens ha de curar de tots els mals, hi va un món. O 32.000 Km2, que és l’extensió territorial de Catalunya.

Pots deixar un comentari

Cal que estiguis d'alta per enviar un comentari.