A la recerca del lloc perdut

lavanda Més enllà del temps que ens toca viure, allò que cerquem és el nostre espai. Un lloc entre els molts llocs dels altres, per compartir amb els altres. Mal que sigui un petit racó, serà gran si ens serveix per guaitar a la vida i ens hi reconeixem com la persona que som. Amb els nostres encerts i els nostres errors.

Tots en constant viatge, n’omplim les estances amb els bagatges que s’engrandeixen o minven a cada passa. Un mica com diu una de les cançons del Llach que més m’estimo: De tants ahirs que s’esllavissen, guardo regals que ni esperava: petxines plenes de vells tresors, d’olors que em fan mestratge, que amb avaricia d’infant voraç aplego en l’equipatge…

I és que també en això suposo que rau la vida. Un lloc que ens faci als ulls dels altres (perquè només podem ser si els altres poden ser), i també als nostres propis ulls. On siguem lleials i coherents amb les nostres idees. I per això tinguem una oportunitat de ser feliços: perquè som lleials i coherents amb les nostres idees.

De vegades potser trobem el nostre lloc sense buscar. De vegades ja ens està bé aquell que ens dónen. I de vegades el cerquem constantment amb esforços, alegríes, penes i treballs.

Faig aquesta reflexió, potser avorrida, perquè aquest divendres i dissabte han fet, a la 2, dues pel·lícules de l’argentí Adolfo Aristaráin que parlen d’aquest lloc, tan modestament humà com universal.

La primera Un lugar en el mundo, de l’olímpic 1992. Recordo la primera vegada que la vaig veure. Han passat quinze anys i aquest divendres va ser millor. També recordo quan, fa un parell d’anys, algú proper i amic va dir a una persona encara més propera: l’hauríes de veure ara. Per cert -o a propòsit, està inclosa a la Mediateca dels Centres de Recursos Pedagògics de l’Xtec.

La segona: Lugares comunes, on 10 anys més tard la crisi econòmica substitueix la dictadura política en el teló de fons. Però continuen recorrent-nos la pell els ideals que s’hi retraten amb uns diàlegs fòra de sèrie (preciosa la crítica de Celso Hoyo, Mi lugar en tu mundo nuestro).

En el sentit menys metafòric possible, el lloc d’un permet recomanar llibres o pel·lícules per les llargues nits d’hivern (més que no pas per les assolellades tardes d’estiu).

No es tracta de deixar passar deu anys, però amb un mínim de quinze díes entre pel·lícula i pel·lícula es disfruten més. Amb dos mesos molt millor. Per això em va saber greu no veure-la aquest dissabte. 

Bé. Desitjo que t’agradin.

Pots deixar un comentari

Cal que estiguis d'alta per enviar un comentari.