Al Mas de la Torre hi ha novetats (o excuses entre Nadal i Setmana Santa…)

una palma al Freixe...  Aquest balcó, abans d’estar on és, guaitava al carrer Major des de cal Futerri, cantonada amb el carrer del Toda (avui Antoni Gaudí).

Una mica més amunt hi havia cal Platxat. Dic hi havia perquè avui només hi queda el casalot del Casino -en companyia de multijocs reconvertida en seu política d’aire modern, els vidres que va fer pintar la meva tia Maria “Platxada” amb un conillet que vesteix sombrero, i el rastre dels forats a banda i banda de la porta on, en un entramat de fils i agulles d’estendre roba, es penjaven els mostraris de revistes i diaris del quiosc (recordo El Correo Catalán, El Caso, el Papus i el Lib…).

A cal Futerri, carrer Major amb cantonada carrer del Toda (avui Antoni Gaudí), hi va néixer Salvador Mestre Nogués, el meu padrí. Després va conéixer la meva àvia, la Francisca Domingo Baiges, -la “Paquita Platxat”, i, també al mateix lloc que el seu pare, hi va néixer el meu.

Després, al lloc de la casa i el balcó, s’hi va fer una casa de pisos. Als baixos hi va obrir oficina la Caixa de Tarragona a Mòsdriu. I el padrí Salvador, l’àvia Paquita i el pare van anar a viure al carrer de Sant Antoni, on es van construïr llars i famílies noves a la galta del carrer que faltava. Allí hi vaig néixer jo. I el padrí Salvador hi va morir un 16 d’abril, en Dijous Sant, avui fa 28 anys.

Al barri de Sant Antoni, entre el carrer i la “carretera”, hi havia la “Tocineria i Cansaladeria Massó”, a cal Paiol. Al cartell de fons verd clar hi havia pintat un tocinet de color rosa. L’àvia i la mare anaven sovint a comprar vianda a aquesta botiga, que duia la riallera “Paquita Paiol”. Jo les acompanyava amb les meves primeres passes.

besavis al Mas Bé, la veritat és que el primer cop que em vaig plantar dret i vaig començar a caminar, va ser al Mas de la Torre, a prop d’on molts anys abans es va fer aquesta fotografia dels pares de la meva padrineta Maria, el Joan i la “Sisqueta”. La meva padrineta sempre ha recordat gran la figuera d’ull de perdiu. L’avi Josep Maria “Quèmere” lligava el porgador d’avellanes a la soca grossa i corrugada de la vella figuera. Assegut al seu costat, em vaig alçar i vaig avançar cap a la mare, que espigolava en una tira d’avellaners propera. Després, quan ja hi havia germanes i cosins, tots amb passes més segures, l’àvi Josep Maria va penjar un gronxador a la vella figuera. I nosaltres ens hi gronxavem els estius, després de dormir la migdiada embolicats en borrasses sota l’aubaga del marge més proper.

tres que són quatre Temps després, quan a Mòsdriu hi havia una ràdio, la néta de la Paquita “Paiol” col·laborava en l’excel·lent programa “Coca’m recapte”. Una vegada, dins la seva secció: “Riudoms carrer a carrer“, la néta de la Paquita “Paiol” va entrevistar la meva tia “Platxada” a la casa del carrer Major, quan ja no hi tenia quiosc i el casalot del Casino ja feia temps que havia començat a enfonsar-se amb la pintura mural que hi va pintar Josep Bages (”Joselín“) i un escut de Riudoms pintat al sostre, al capdamunt de l’ull de l’escala.

recordeu el Freixe... 

Quan la néta de la Paquita “Paiol” va arribar al Mas de la Torre, ja hi havia el mas que havia fet el pare, amb el balcó de cal “Futerri” mirant al nord. Ja feia temps que hi vivia el nét de la Paquita “Platxat” i cap dels dos sabiem que ens tocaria conservar mas i terme amb la mateixa suor i angoixa dels que l’havien treballat i estimat abans.

Avui fa quatre anys començava un llarg periple de nits en vetlla, angúnies, pors constants i patiment. Tot pel verí de la cobdícia de dos ajuntaments i dos alcaldes amb els seus regidors. Hi ha qui ho ha entés més, qui ho ha entés menys i qui no ho vol entendre. Queda només la recança incomprensible d’aquells propers que, en tenint casa, llar i família, hom esperava se’n féssin càrrec del que suposa l’angoixa de perdre-ho. Una altra cosa no, però posar-se al lloc de qui li foten la casa enlaire potser és, o hauria de ser, cosa fàcil. Més enllà de la golafreria urbanística en benefici d’uns pocs i que avui s’ha demostrat completament nociva per l’interès general que pretenia servir. A la fi es va imposar el bon criteri i la intel·ligència, també política, per sobre de la immensa estupidesa i la cobdícia d’alguns polítics municipals, posats a promotors urbanístics, que encara mouen la cua. I continuen fent por o enredant a aquells que es deixen.

 

  la bassa   Després les aigües van retornar al seu lloc. O més o menys.

 

 31 de desembre  I amb el darrer dia de l’any, 31 de desembre de 2008, va arribar al Mas de la Torre la Xesca.

res com a casa... Francesca Mestre Massó, besnéta i rebesnéta de Francisques, Sisquetes i Paquites.

I de la meva padrineta Maria, que li dóna la benvinguda al mas.

 

any nou figuera nova Al poc d’arribar la Xesca al mas -és a dir, a casa seva, el temporal de vent de les darreries de gener va arrencar de socarrel l’enorme i vella figuera. Així la Xesca en veurà créixer un altra, plantarà els seus arbres i, si algun cop cau una nevada, podrà felicitar els Nadals amb les fotografíes seves.

 

L'olivera roda (Mas de la Torre)  Amb el darrer peu d’oli del Mas, vaig fer unes ampolletes per regalar, amb aquesta foto a l’etiqueta i les paraules que segueixen:

Al paratge anomenat Queta, a la Partida del Freixe del terme de Riudoms, els olivers del Mas de la Torre són dels primers en rebre el fort vent de serè i el fred que, poc a poc, s’estèn plana avall, poble enllà cap a mar, alta i propera a l’horitzó.
Dins el seu ramatge d’argent i escata, les olives s’arrapen als vells olivers de rabassa fins els curts dies de collita. I els jornals s’omplen amb la música de fusta del cavall, entre l’arbre i la borrassa.
Entre els batecs del nostre dia a dia, dels projectes reeixits i no, de les nostres petites històries d’amistat, alegries, penes i treballs, els olivers alleten els seus fruits amb la fermesa de la terra, a cop d’estacions, de pluges, de sol i de vent.
Fins que, en havent viscut un altre any, ens fan a les mans el seu suc d’or.
Nou i daurat, segle rera segle, mentre gira la roda del temps. Perquè ens ajudi als homes a comptar el pas dels anys.
I per compartir presents d’amistat, tot renovant l’estima per la nostra terra.

Des que va arribar, i puntualment, el dia de cada mes que compleix, la Xesca reb fregues d’aquest oli de ca seva. 

amunt i força!

 

La roda de la vida avança a cop dels nostres batecs. I al balcó que va estar una vegada a cal Futerri, al carrer Major cantonada amb el carrer del Toda (avui Antoni Gaudí), li ha sortit una palma nova per beneïr el Mas de la Torre. I per molts anys que duri la vida al terme de Mòsdriu.

I la cançó: Rumba del Nord de La Carrau. Només pel que s’ha trigat entre aquesta entrada i l’anterior, que ens hem plantat “a mitjans d’abril i encara neva…“ 

 

Pots deixar un comentari

Cal que estiguis d'alta per enviar un comentari.