De llengües i paladars

cuina catalana Fa temps, buscant per emprar en un article la correcta ortografia de la paraula “mossetes” vaig tenir, per intercessió del guguel, una d’aquelles troballes que per si soles justifiquen l’existència d’internet.

La veritat és que tret de l’Alcover-Moll, que no vaig arribar a consultar, va ser força difícil trobar una entrada referida a aquest estri de cuina tradicional que es feia servir entre la llar de foc i els calamastres. Ambdues paraules -calamastres i mossetes, se senten i es diuen a casa meva de manera més o menys habitual, i sense cap mena de consciència d’estar realitzant un exercici d’arqueologia lingüística.

Bé, el cas és que cercant el mot, la teranyina em va atrapar en un relat deliciós des del títol, i que recomano de totes totes: es diu Recapte, i està inclòs en un interessant blog anomenat Relats en català. Així que dono per bona la grafia mossetes (i vaig poder utilitzar-ne les tres potes a l’article).

Amb motiu, doncs, del relat Recapte, em vé al cap aquesta entrada tardoral per parlar de cuina i literatura. La referència a la tardor no és gratuïta, doncs a partir dels primers freds lluminosos d’aquesta estació, ens sorprenen tota mena de collites i s’engreixa el rebost. És l’estació daurada de la caça, els rovellons, les carbasses i moniatos, la llenya a punt d’estrenar-se, la primera llar de foc, el Sant Martí del garrí, les olives a l’aigua, a punt de recaptar, la filera de pots de conserva, on hi habiten olors i sabors d’estiu amb saó de bany maria, les nous que s’aixuguen, les avellanes torrades i les castanyes que treuen el cap pels mercats.

En fi, que arribat el temps de sopes i cassoles amb xup-xup, és quan vé de gust gaudir i combinar menges i llibres de menjar.

Sert Vaig cometre l’error de llegir aquest El Goloso a mig estiu. Un bon recull de memòria gastronòmica que la xafogor no em va deixar gaudir en la seva justa mesura. Val a dir que en la seva major part és una mena de ‘donar menjar als ulls’, on el lector assisteix, com a simple espectador sense possibilitats, a les vicissituds d’una llarga sèrie de bon vivants. Començant i acabant pel propi autor, qui en cap moment se n’amaga del seu títol de Conde de Sert. Bé, de sempre, i molt mès com més enrera, ric vol dir ric. En tota l’extensió i significats de la paraula. De qualsevol manera, per bé que fot una mica (més si hi barrejem certa consciència de classe), és un llibre entretingut, il·lustratiu i saborós (sobretot en el flaire, és clar). Ara, de ben segur, ja fa temps per disfrutar-lo com Déu mana. El Goloso. Una historia europea de la buena mesa, de el Conde de Sert (Alianza Editorial, 2007).  

Historia y vida Una joia que tinc la sort de conservar, és aquest número d’Historia y vida, Extra núm. 9: La Mesa en la Historia. De quan la dirigia en Néstor Luján, l’escriptor i gastrònom català és omnipresent en tota l’obra, conjuntament amb noms com Álvaro Cunqueiro (amb la seva saviesa galaica) i Lluís Bettonica. Ja vaig esmentar aquests autors en recomanar Gastronomia divina en aquest blog. La publicació no pot ser més entretinguda i il·lustrada i, anant més enllà del pur gormand o bon vivant anterior, ens trobem amb un complet estudi d’historiografia gastronòmica, farcit de divertides i sucoses anècdotes. Amb tota certesa, el Conde de Sert també conserva i/o ha consultat aquesta petita meravella per escriure el seu Goloso. Si en teniu l’oportunitat en algun arxiu o biblioteca, llenceu-vos-hi amb delit.

MVM Parlant de la superació democràtica de la distinció de classes en el bon menjar, l’exercici del desaparegut Manuel Vázquez Montalbán és un excel·lent compendi i homenatge a la cuina tradicional del país. Aquest llúcid (i fins i tot pràctic) assaig, permet un viatge pels sabors i menges més nostrades. I confirma que és a les mans i tupins de les nostres àvies on cal buscar l’origen d’estelades esferificacions. Els lligams amb la terra també esdevénen propers al paladar a l’entrada de la tardor: bolets, trumfes i moniatos xuclen la seva substància del contacte més íntim amb el sòl que els envolta. L’art de menjar a Catalunya, de Manuel Vázquez Montalbán (Ed. Empúries).

Elogiat per aquest darrer autor, i després de la salivera provocada per les lectures aquí exposades, un bon receptari en el sentit clàssic del terme (i una mica més), és la Cuina Catalana de veritat amb que s’obre aquesta entrada. Un convit a posar-se delantal i esmolar les culleres de cara a cassola. Per anar per feina degudament informats. Cuina Catalana de veritat, de Pere Sans (Ed. Comanegra, 2007). 

Malgrat es va prometre en l’anterior post, potser no ha quedat una entrada desengreixant en el sentit estricte del terme, però sí que menys transcendent. També és veritat que ha passat massa temps entre una i l’altra. Dispenseu, però entre la feina remunerada i no (en aquest darrer cas, un Ple extraordinàri de l’Ajuntament, amb ordenances fiscals i renúncia a la subvenció pel macrocomplex cultural incloses) no he tingut massa temps per l’internet.

La cançó: Ous durs. Per aquesta tardança, i molt pels pèls, poso la banda sonora del final com a homenatge al Paul Newman, qui ens va deixar entre entrada i entrada. Té poc a veure amb gastronomia fina, però un dels primers records que em vénen al cap, és l’escomesa de menjar ours durs del seu personatge a La leyenda del indomable. Ho poso així, perquè jo era molt petit i només hi havia una tele (més l’UHF). Recordo la imatge en blanc i negre de Paul Newman estirat sobre una taula, sol i a punt de reventar. Com he dit, pels pèls, però de les seves pel·lícules us deixo amb la banda sonora d’una de les millors. Som’hi!

Pots deixar un comentari

Cal que estiguis d'alta per enviar un comentari.