ERC: El últims dies

7 de juny 2008  Que ningú no busqui interpretacions apocalíptiques al títol de l’entrada. Em vinc a referir als esdeveniments dels darrers dies i la meva opinió i vivències al respecte. Anem a pams:

Amb un estrany concepte de democràcia moderna, això és, sufragi universal, directe, no censitari, lliure i secret, la militància d’ERC va acudir a les urnes dissabte passat. Tenint en compte els índexs de participació de convocatòries electorals d’abast general, cal concloure que la participació va ser gairebé massiva (amb menys d’una mesa per comarca i en dissabte), la qual cosa ens aboca a la conclusió evident que qui va celebrar les eleccions n’ha sortit enfortit i amb una posició molt més sòlida que abans de la convocatòria.

Aniré més enllà. Vaig ser president suplent de la mesa de Reus, i veritablement, per tòpic que pugui semblar, va ser una festa democràtica. Molt més si atenem a l’evolució d’actituds i percepcions respecte de procediments electorals. Siguem francs, després de viure en una campanya permanent (eleccions municipals, europees, nacionals, espanyoles, referèndums estatutaris i de la carta magna europea…), encara hi ha gent que munta consultes, meses, censos…I, a més i per postres, va i vota. Impresionant. Enhorabona a ERC i, per la part viscuda, a les seccions del Baix Camp i Reus, als membres de la mesa, interventors i votants. Per a mi, al contràri del comentari de qui me la va envïar, és tota una foto de guanyadors.

Ladran, luego cabalgamos. Naturalment, l’enveja va per barris i, en segons quins de perillosos, no pot faltar personal que surt d’una Casa Gran buida i petita, per fotre’s a casa dels altres. Només puc dir: vergonyós. Dit això, i parlant de la casa pròpia, és veritat que militants no són votants en les eleccions obertes. Per això, en sintonia amb la vocació de construïr un partit del segle XXI, resulta interessantíssima la proposta d’alguna candidatura, d’obrir a simpatitzants i votants no militants procesos electorals de decissió. Esperem que no caigui en l’oblit.

No obstant això, i vista l’enorme preocupació del personal opinador, inclòs l’aliè, contràri o rival, pel rumb d’ERC, cap problema: es facin militants i podran exercir, a la pròxima, tots els drets, veu i vot que ténen els d’Esquerra. Que comparada amb la resta de partits, és infinitament superior.

totes per un... Com en el Congrés Nacional de demà. Cal suposar que, amb més de 10.000 militants, ERC té en comú amb la resta de partits polítics mundials (i nacionals, clar), determinats vicis que neixen de febleses humanes: interessos personals, amiguismes, travetes i punyalades (com, imagino, hi deu haver, per exemple, entre el personal del Cortinglés o Lacaixa, sense parlar de cases polítiques d’altri). Però anem a veure algunes coses que distingeixen Esquerra: és un partit que defensa sense embuts i d’acord amb els seus estatuts i documents, la sobirania i independència de Catalunya i, com s’acaba d’exposar, compte amb mecanismes profundament més democràtics, transparents i participatius que la resta. Atesa aquesta situació, voler atacar Esquerra per aquests trets diferencials és una qüestió difícil d’enfrontar sense caure en el ridícul (sobretot per alguns partits on els cadells fan bandera d’independència i agiten l’estelada, per a ser domesticats un cop es posen seriosos).

Com diu un amic meu, és complicat fer democràcia sense demòcrates. En 30 anys de democràcia, en aquest país encara no hem superat algunes pors ni tics que clamen per un cabdillatge, no sigui que ens quedem orfes. I les idees? I el programa? I la cultura de coalició versus majories absolutes? Semblances i diferències?

ERC La participació pública, la política que ens afecta a tots, pel bò i pel dolent, es fa des de les idees. Un poble i la seva gent són el que són els seus principis i la seva ideologia. Em consta, satisfet, que la Ponència que s’està treballant per demà al Congrés Nacional, ha comptat amb més de 700 esmenes fetes pels militants de base, en la seva gran majoria incloses i valorades, contribuïnt en quasi totes a enriquir un corpus ideològic en favor d’un país millor. I és que es tracta d’idees. Així que, a l’hora de votar, primer les idees. I després la persona, que també. Com més ho entenguem, millor ens anirà.

Personalment, em quedo amb el cartell que hi ha al Casal de Reus i que tinc a l’esquerra a la foto: i en som molts més dels que ells voldrien

I la cançó: Res no es mesquí (ni cap hora és isarda).

 

Pots deixar un comentari

Cal que estiguis d'alta per enviar un comentari.