Illes inaudites

Venexia Com un arxipèlag d’emocions i secrets per descobrir, -o sofrir, però en tot cas dignes d’esperança, els llibres s’amunteguen, entre Sant Jordi i Sant Marc, per sobre de taules i cadires. Alguns encara dins de la bossa, ben embolicats.

Tot i ser un lector i consumidor habitual de llibreries i biblioteques, sense mirar prim ni festes ni calendari, encara conservo (i anys que duri), el costum de comprar-me més d’un llibre per Sant Jordi. He de confesar que, cada cop més, el multitudinari amuntegament de personal sovint m’atabala però, tot i així, benvinguda sigui la festa. Penso que és un xic egoïsta, o hipòcrita, alarmar sobre el perill de morir d’èxit que alguns auguren per la nostra Diada del llibre. De vegades, fins i tot sembla que, víctimes d’un integrisme purista i malentès, alguns lletraferits els agradarïa formar part d’una resistència reduïda, secreta i selecta de lectors incompresos, posseïdors de savieses arcanes que aniríem desxifrant en vés a saber quines catacumbes. Personalment penso que homenatjar massivament la lectura, és el millor guaret per l’oportunitat de ser cada cop, més lectors i més llegits. Aquells que freqüentem sovint llibreries i biblioteques qualsevol dia de l’any i en qualsevol ocasió, ho continuarem fent. I vés a saber si coincidint amb algú que va començar aquest Sant Jordi amb el llibre del Reixach, preguntant per un llibre de Vazquez Montalbán o Ferran Torrent. Així que endavant amb la festa i els llibres.

Pomponio FlatoLa Isla Inaudita, va ser el darrer llibre que vaig disfrutar d’Eduardo Mendoza. Autor d’obres excel·lents, entretingudes, molt divertides i elegants, com La ciudad de los prodigios (que hauria d’haver estat de lectura obligada el 92 olímpic i d’expo universal), o La verdad sobre el caso Savolta (amb una declaració jurada inicial, davant d’un jutge americà que m’ha fet plorar de riure com cap altre). Comparteixo l’opinió de l’Isaac a la seva entrada, quant al fenòmen Ruíz Zafón, i vaig disfrutar molt llegint La sombra del viento, però em quedo amb les impecables descripcions de Barcelona de Mendoza en aquestes dues noveles, i que podeu consultar clicant els enllaços dels escenaris de Barcelona, a la seva web. També he rigut amb les diverses aventures del detectiu sonat protagonista d’altres de les seves noveles. Lamentablement, quan la producció literària esdevé gairebé industrial, hom hi pot trobar de tot. És per això que em va decebre el seu Mauricio o las elecciones primarias. Aquest Sant Jordi li he donat una altra oportunitat, per les boníssimes estones passades, amb El asombroso viaje de Pomponio Flato, que tot just acabo de llegir. No està mal.

L'any de l'embotit Amb aquest títol, aquesta portada, i una contraportada amb sinòpsi que comença: El cas d’un exhibicionista que espanta les dones grans de València amenaça de desbordar la secció de cartes al director dels diaris…, no he pogut per menys de comprar-me L’any de l’embotit, del Tigre de Sedaví, Ferran Torrent. Disfrutada la seva trilogía sobre política, futbòl i corrupció valenciana, i acabat fa uns mesos el seu retorn amb Només socis, aquesta que m’espera és una illa plena d’esperança que friso per visitar.

El pòlders... Abans parlava de com, la producció literària barrejada amb l’estajanovisme industrial, podia donar fruits estranys i poc saborosos. A les antípodes hi trobem Els pòlders de la memòria, del riudomenc i malgrat tot amic, Eugèni Perea, qui anys després del seu excel·lent Les Mallorquines, on encunya per primera vegada el nom de Mòsdriu, ens regala aquests pòlders, guanyador del XVIIIè Premi Rovira i Virgili. De ben segur un món de sorpreses i bona literatura, que penso començar així que me’l signi.

Tan lluny de Roma Tan lluny de Roma és una d’aquelles apostes que, per aquelles estranyes afinitats amb que ens va farcint la vida, també forma part avui del meu arxipèlag particular. Veure’m que en surt.

Són aquestes afinitats que em fan acabar parlant d’un llibre ja fa temps llegit, i molt recomanable. Aquells que em coneixen saben que vaig viure un any entre Padova i Venècia (i Siena). Ciutats enamorades que, amb Roma, també em ténen enamorat. Malgrat que Itàlia no està per tirar coets.

El fet és que al nord, al Veneto, és a l’únic lloc fora del sud i les seves illes meridionals, on existeix activitat criminal mitjanament organitzada, coneguda com la Mala del Brenta. Amb l’aire que el proper conflicte dels Balcans li va donar, la Mala va créixer conduïda per un personatge, Felice Maniero “Faccia d’angelo”, que va arribar a segrestar els ossos de Santa Llúcia a Venècia i la llengua de Sant Antoni a Pàdua.

GomorraRecordo haver començat a practicar la lectura en italià amb un llibre, La mafia impreditrice (La mafia empresarial), que era tot un manual d’economia moderna i delictiva. Però fins ara, ningú havia explicat, des del periodisme literari, d’una manera tan clara però extensa, el món de la mafia de Nàpols estant, com Roberto Saviano al llibre Gomorra. Amb un llenguatge directe, íntim i, a cops fins i tot orgànic, Saviano fa un repàs a la Camorra i el seu teló de fons, la Campania, com una barreja de barris, antros i calé. En paraules del seu autor: el ciment és el petroli del sud. De bon començament, queda palès que es tracta d’un mercat pur i dur, dins el lliure mercat global. Clarament: economia amb resultats col·laterals. Ja fa temps que en volia parlar, però ho va fer millor l’amic Ivan Rodon al seu bloc. Només em resta recomanar-lo.

La cançó: Don Raffae’, on s’explica la vida que porta Don Raffaele Cutolo, capo de la camorra, a la presó de Poggio Reale, a través d’un guarda. La lletra no té pèrdua (cal clicar more info al youtube): li arriba a demanar un abric de pèl de camell que portava al Maxiprocès, mentre li pregunta vi faccio la barba o la fate da sé … Quan Don Raffae’ va sentir la cançó, li va enviar a Fabrizio de André, l’autor, les seves felicitacions amb poemes que ell havia escrit perquè els posés música.

Pots deixar un comentari

Cal que estiguis d'alta per enviar un comentari.