Benvinguts a la terra…, i a l’aigua

la bassa ”Quan arribava al mas i preguntava per l’avi, sovint se’m deia que seguís el rec. L’avi Josep Maria regava a tesa els avellaners, i seguint el laberint de terra i aigua, les preses sempre em duien allà on era, precedit pel soroll de l’aixada. De tant en tant, m’acompanyava un peix escàpol pel forat de la vàlvula, que de ben segur acabava donant saltirons ofegats per l’era.”

Així comença l’article Més clar, l’aigua, publicat aquest abril. Escrit abans de les darreres eleccions del 9M, vol ser una mena de reflexió al voltant del que sembla una descoberta recent: la utilitat de l’aigua i l’escassetat del recurs.

Obligat per la data de lliurament i l’espai atorgat, algunes consideracions s’han quedat penjades a mig camí, entre la punta del llapis i el paper, i d’altres han anat sorgint tot fent punxa.

En aquest país nostre on la pluja no sap ploure, ara resulta que a la denominada àrea metropolitana molts han descobert el que alguns, lluny en el territori, ja sabíem: que l’aigua es pot acabar, i que vivim en un arc mediterràni que batega entre la sequera i l’aiguat. Ho dic perquè, als pobles pagesos i de la gent del camp, sumem centenars d’anys mirant al cel i ens passem, de generació en generació, aquest viure amb l’ai al cor, projectant la nostra esperança entre els núvols i la terra.

Per això es va lluitar anant a cercar el que el cel negava a les mateixes entranyes del terme, construïnt amb llenguatge de pedra, esforç, terra i suor, les moltes mines d’aigua que avui tenim a Mòsdriu. Tot un llegat que ens recorda d’on venim i qui som, i que és digne de la més alta protecció.

Repeteixo, alguns avui han descobert quelcom que d’altres sabem lluny de la capital: benvinguts al nostre món de terra i aigua.

Ja fa temps, vaig parlar dels aiguats en un article, “L’aiguat del badejo“, que va meréixer una ressenya al Matí de Catalunya Ràdio. El mateix lament, pel que fa a tècnics i polítics petits, serveix ara en temps de sequera.

Començant pel transvassament del Roine que, a banda de lent, costós i de sobirania francesa (i de les seves comunitats de regants), l’únic avantatge que té és generar riquesa pels amics. Dit d’una altra manera i parfrasejant el difunt Perich (ell ho deia d’un tanc), ¿Sabia vostè que amb el que costa un quilòmetre d’infrastructura del transvassament del Roine es podrien comprar diversos cotxes de luxe, un iot i un xalet amb piscina? Naturalment qui ho sap és qui intervendrà en la seva construcció.

I continuant pel despropòsit d’una previsió que, de moment, és propaganda i alarma. Enllaçant amb l’entrada anterior, recordo, petit petit, esperar el final de missa i, avorrit, descobrir que s’allargava amb una lletania de noms de sants que se’m va fer eterna. Preguntada la mare, em va respondre que era per demanar pluja. També recordo no fa pas tant, l’aigua salada salada que sortia de l’aixeta a Tarragona. La mecànica és tan simple com fer un clot a la platja. L’altre dia, parlant amb els meus amics, la Lola i l’Enric m’explicaven com, a Gratallops, van viure anys amb talls de subministrament en benefici de Reus. I ahir el company Pere de l’ajuntament de Riudecols, acabada una reunió a Reus em deia: “ara ja no trobaré aigua“: ells ja fa dies que la tallen.

Mentretant, s’encenen les alarmes per un àrea metropolitana cada cop més extensa i insostenible, però que desconeix conviure amb l’escassetat més enllà del telenotícies. Siguem francs, el transvasament a València es feia per donar aire i aigua a una política del totxo pura i dura. La de l’àrea metropolitana (i més enllà), també. Potser caldria instaurar un dia nacional de l’aigua de veritat, en el que cada any, amb independència que les reserves i pantans es trobessin a vesar, es tallés el subministrament. Només per prendre consciència del recurs.

Miro d’acabar aquesta entrada, mentre fa dos dies que plou. I aquí ningú ha modificat, de moment, el calendari de trasvàs i emergència. És de suposar que la xuclada puntual, i la tancada de l’aixeta, es farà amb llum, taquígrafs i subjecte a la imprevisible meteorologia. Altrament, la desconfiança està més que justificada. Sobretot la del sector agrícola, que en aquest cas va (o hauria d’anar) de la mà de tots els ciutadans del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre.

Aquesta setmana vaig estar pel Baix Llobregat, via autopista Pau Casals i C-32, pagant peatges i passant per túnels gairebé en solitari. Mare de Déu, ens hem deixat rebentar el país. Ni territori de primera ni punyetes. Vaig estar a Gavà i Castelldefels: quin despropòsit de totxo, manca d’identitat, insostenibilitat i trinxament territorial. Es comprén que es vulgui portar aigua als vots, però torno a dir: Mare de Déu!. No sabia en quin país era, de debò. Després de més de 20 anys de política territorial de CiU i municipal de PSC-PSOE majoritàriament, han deixat els pobles i l’àrea metropolitana que no la coneix ni la mare que la va parir. Si això és un país d’Europa és per fer-s’ho mirar. Si-us-plau, que s’aturin a Vilanova si hi som a temps.

L’única cosa de valor que hi vaig trobar, va ser un article al Periódico que vaig llegir en un bar de Gavà a l’hora d’esmorzar (i que dubto que entengués ningú de per allí, vist el panorama): Una excel·lent visió de l’economista Francesc Reguant sobre la sequera i la desconfiança del sector agrari amb el títol L’aigua, matèria primera de l’agricultura, que recomano molt vivament.

Amics, els pagesos no llencen ni gasten aigua: reguen i punt. I és un dels pocs usos que encara permet fer obres de teatre a nens de primària on, vestits de gota d’aigua, núvols i sol, expliquen el que hauria de ser el cicle de l’aigua.

La cançó: Mi agüita amarilla

Pots deixar un comentari

Cal que estiguis d'alta per enviar un comentari.