Adéu-siau, Mossèn Pau

Mossèn Pau Mercader i Pros En el poble cert de la infància, ben poques coses es trïen. Per començar, i com a tot arreu, la família. Però en el país petit de Mòsdriu, on tots érem a tocar i jugar, ens venien donats els espais, els carrers, les places, els amics…, que ens anirien acompanyant en les primeres passes d’un viatge: fer-nos grans.

Mòsdriu tenia una sola guarderia, La Consolació, a l’antic edifici de Les Monges; una sola escola, el Colegio Nacional Beato Buenaventura Gran (ara conegut com les escoles velles, malgrat que sembli que inicialment acollirà l’escola nova, que a Riudoms bona falta feia); i una sola parròquia, la de Sant Jaume Apòstol, amb un sol rector o mossèn. Amb això, una ermita, una capella i un Casal Riudomenc de titularitat parroquial i on els nens i nenes (per aquest ordre), anavem al Cercle (de Formació Catòlica), ja queda bastant dibuixat l’immediat paisatge d’una infància i un poble. Ara que ho penso, avui per avui, i mira que Mòsdriu ha canviat terriblement, algunes d’aquestes unicitats encara es manténen.

De qualsevol manera, amb aquests vímets, hom va poder teixir anys feliços d’amistat, jocs, entremaliadures i genolls pelats. Entre un món d’adults que va començar sent un bosc de cames vestides amb pantalons de diumenge, fent rotllanes en sortir de missa major.

Bona part d’aquest Mòsdriu d’homenet escapçat, m’ha vingut al record en assabentar-me de la defunció, aquest diumenge 6 d’abril, de mossèn Pau Mercader i Pros (Creixell, 1920-Reus, 2008), rector que em va batejar i que, d’alguna manera, va acompanyar el paisatge de més d’una generació de riudomencs.

Anant a doctrina, (ara es diu catequèsi), molts vam entrar en contacte amb la penombra del temple, espelmes, incens…, i amb la Senyora Antonieta (l’eterna majordoma de mossèn Pau), la senyora Maria Vilaltella (que dirigia el rosari d’abans de cada missa, amb mantellina negra sobre la roba negra, omplint la nau fosca d’un murmuri de veus fosques i monòtones), de mossèn Isidre Saludes (a qui déiem mossèn esprai, per la lògica de parlar tirant capellans que arribaven fins el tercer banc), una monja auxiliar de color gris de dalt a baix i de la que sempre m’ha estat impossible recordar-me del nom. I naturalment amb mossèn Pau.

Recordo com projectava les diapositives a la pantalla de la saleta del Casal: una paret pintada blanca amb un marc de ratlles verdes, vermelles i negres.

Després en vaig ser escolà (sí, jo sóc el de les ulleres que aguanta la patena), quan encara hi havia més escolans que dies, i es marcava amb minúsculs punts de llapis quan tocava ser escolà 1er, escolà 2on i els punts positius i negatius per anar a les excursions. En recordo moltes coses: el repartiment del menjar beneït per Sant Blai, que recollíem en una panera en sortir de la missa, una fitxa de teléfons dins la panereta de la col·lecta, l’estar-se en filera i callats, esperant l’ordre de marxar de la sacristia després de besar-li la mà…

Sovint ens reprenia amb bonhomia (i algun clatellot escadusser), sempre amb motiu, -ni que fós per avançat: Els escolans érem canalla que n’hi vam fer mil i una, i que ell mai va arribar a saber.

Amb aquestes coses estranyes que té el clergat i la tradició secular de l’Església, probablement la primera mitja turca que vaig agafar, va ser bevent mistela o moscatell a porró, en un refresc de Sant Pau que ens va oferir als escolans a l’abadia. Recordo que li vam regalar l’equip de sò (uns altaveus penjats i un micro), que feia servir al via-crucis de les creus, el Divendres Sant. Després de narrar l’estació pertinent i el oh, santa mare mon cor fixeu…, el desconectava tot just començar el per vostra passióóóóó…, amb un xiulet magnífic d’acoplamenta terrible. També el feia servir per demanar que les dones podien posar-se de dues en dues, això sí: en silenci. Santa inocència.

En aquell Mòsdriu de pantalons curts, mossèn Pau va intentar formar part de la nostra infància, amb el rèdit d’un ascendent tradicional. També ens feia la classe de religió a les escoles, i era omnipresent en qualsevol activitat com corresponia a les forces vives.

Les meves primeres colònies amb el Casal (només nens, clar), van ser a Creixell. Recordo una visita de mossèn Pau i a ell mostrant-nos la petita habitació on va néixer, a la mateixa casa de colònies. En aquell moment, i veient la seva expressió, servidor va ser plenament conscient de que era un home, a més de mossèn.

En fi, després de fer-li grüar la nostra Confirmació, i de fer-nos grans a les escales de l’abadia (primer menjant pipes i després fumant d’amagat), mossèn Pau va quedar en el boirós terme de la vida passada.

Aquesta setmana, amb la seva partença, m’han crescut els records. Al cel sia, mossèn.

La cançó d’avui: Azzurro.

2 comentaris a l'entrada “Adéu-siau, Mossèn Pau”

  1. copa ha dit:

    Sagrat cor de Jesus

  2. Salvador Mestre Gispert ha dit:

    …en Vós confïo…

Pots deixar un comentari

Cal que estiguis d'alta per enviar un comentari.