ERC, aprofitant l’avinentesa

 amb Ernest Benach i el Conseller Tresserras Aquest passat diumenge, el Diari de Tarragona publicava un article on, amb el títol que obre aquesta entrada, exposava algunes de les vàlues polítiques d’Esquerra Republicana de Catalunya i suggeria, amb modesta opinió, aquells reptes que a ERC li caldria escometre de cara al futur (podeu consultar la pàgina de l’edició en PDF clicant a continuació: ERC, aprofitant l’avinentesa, o llegir-lo més comodament al final d’aquesta entrada).

Entre d’altres qüestions, es pretenia explicar com, paradoxalment, Esquerra és la nineta dels ulls de l’huracà mediàtic només per fer i debatre en termes d’estricte política. Interns, externs o de govern (els menys, lamentablement), però només política. I mancant temes de corrupció, imputacions judicials o decisions enxufistes o arbitràries presents en els escàndols d’altres partits, els opinadors professionals i amateurs han de recórrer a anècdotes de corbates, fotografíes instantànies i demés temes de savoir faire tradicional.

Com més gran es fa, com més opinions i corrents tingui al seu si, com més transparent i com més responsabilitats de govern exerceixi, més enorme és la responsabilitat d’un partit polític. I Esquerra, que al contràri d’altres partits tradicionals, en pot fer bandera de totes aquestes característiques, cal que assumeixi aquesta responsabilitat.

Per altra banda, malgrat no s’hi posi accent en els diferents fòrums d’opinió i informació, ERC és l’únic partit català (i de l’estat espanyol) d’estructura i funcionament assembleari. La qual cosa facilita la participació i activitat constant dels militants de base, però que també comporta per a tots els militants l’obligació de ser profundament responsables amb la imatge i l’ideari del partit. Dit d’una altra manera, l’assemblearisme dóna drets, però també comporta un plus de responsabilitat enfront d’altres militàncies més limitades.

Analitzem les raons que han dut ERC a créixer fins a dia d’avui (i, inevitablement, a decréixer en darreres conteses electorals): Deixant de banda les campanyes que ens han fet des de fora (a favor i en contra), és clar que Esquerra ha sabut dotar-se de seriositat i defugir prejudicis de partit para-revolucionari, portant cap al seu ideari postures de sectors i partits que, fins fa quatre dies, la menystenien. Però també és cert que, amb molta probabilitat, va saber engrescar la ciutadania, i·lusionar-la amb la pàtina d’un partit diferent, que no és com els altres, i que contribuirïa amb propostes i polítiques valentes al benestar dels catalans.

Malgrat estar lligada per un pacte d’entesa (l’aritmètica dels vots encara no l’ha permès governar amb més llibertat), és evident que en exercir responsabilitats de govern, amb els compromisos que comporta, l’ha fet perdre als ulls d’un sector de votants aquesta esperança il·lusionada en un partit diferent dels de sempre. Però també és veritat que manca cultura de pacte i experiència de govern per emprendre el camí d’una nova manera de fer política, més propera als ciutadans. Cal aprofitar les responsabilitats de govern atorgades per fer polítiques valentes i honestes, i demostrar que hi ha una altra manera de governar, més lligada a les persones i menys determinada per interessos privats. I no oblidar que darrera cada vot hi ha una persona esperançada que fora interessant no defraudar.

Acabava l’article reclamant un partit del segle XXI (per aquí la vora no en conec pas cap). També esperant que Esquerra sàpiga créixer com a partit diferent, situant als llocs de responsabilitat gent d’idees i compromís, però de mèrits i treball i amb les dignes formes que calen per desenvolupar tasques institucionals. A la fotografia que encapçala aquesta entrada hi trobem dos bons exemples de la molta i bona gent de qualitat amb que compta Esquerra: el M.H. President del Parlament, Ernest Benach, i l’Honorable Conseller Joan Tresserras, de Cultura i Mitjans de Comunicació.

A continuació, l’article:

-Però abans la cançó: Que no s’apague la llum

More...

ERC ERC, aprofitant l’avinentesa

Si prenem com a model qualsevol partit dels grans, dels de govern de tota la vida vaja, el problema d’ERC provindria -oh paradoxa, de fer massa política. Malgrat exercir l’alcaldia en uns 200 pobles de Catalunya, presidir diputacions i consells comarcals i, des de l’any 2003, governar a la Generalitat de Catalunya, resulta que encara és hora de trobar un càrrec d’ERC a primera plana com a protagonista d’un cas de corrupció, immobiliària o en general, se li enregistrin grabacions del tipus “yo estoy en política para forrarme”, hagi protagonitzat casos flagrants d’enxufisme, acomiadaments sectaris o tingui una cintura ideològica que li permeti pactar a tort i a dreta per amor a la cartera. Ans al contrari, nomena consellers independents i agafa departaments com Mitjans de Comunicació (on no es dóna la patada a cap dels  professionals insignia d’èpoques anteriors –com ha de ser), o Governació (on es reparteix als Ajuntaments sense mirar prim ni gros, -també com ha de ser).

I per postres és l’únic partit polític de tot l’estat espanyol amb estructura i funcionament assambleari, radicalment democràtic, on el vot de qualsevol militant val exactament el mateix (amb principis tan estranys com la no-acceptació de donacions anònimes).

Que ERC s’ha fet gran i ha anat guanyant responsabilitats, queda palès en l’elevadíssim nivell dels opinadors professionals i amateurs, que han de recórrer a anècdotes de corbates, diccions, fotografies instantànies i qüestions internes de partit per allargar el bony de la notícia, tot evitant parlar d’idees, propostes i accions de govern.

Cal que ERC aprofiti l’avinentesa amb voluntat de judoka, i ara que li paguen la publicitat que normalment no té, expliqui les seves vàlues polítiques.

Després poca cosa més: guanyar vots, simpaties i convenciments, elaborar una estratègia que animi als catalans a confïar en la participació pública, aportar polítiques de govern valentes, imaginatives i amb vocació sobirana, crear mecanismes administratius i de funció pública basats en l’excel·lència, i no fotocopiats d’una administració que els ciutadans pateixen com a font d’obstacles i no de sol·lucions, dignificar la política i arremangar-se per crear un model de partit del segle XXI, proper, obert i transparent, però funcional. I aprofitar el capital humà, mèrits i treball, situant en els llocs de responsabilitat aquells que, a més d’ideologia i compromís, tinguin les formes i modes institucionals adients. Si hi ha un partit que tingui potencial per fer-ho és ERC. Només cal que s’imposi al potencial autodestructiu que també té. La resta vindrà sola.

 

Pots deixar un comentari

Cal que estiguis d'alta per enviar un comentari.