…i persones humanes

...iré a Santiago El meu bon amic Antonio Montero, camarada de l’època de Madrid, em va regalar el llibre Tauromagia, del periodista mallorquí Guillermo Sureda (Ed. Espasa-Calpe, 1978. Col. Austral). La dedicatòria, no exenta de conya diu: “Para mi gran amigo…, excelente persona y mejor deportista“. I és que, aquells que em coneixen saben que la pràctica d’esports convencionals per part d’un servidor, es va acabar amb la secció de bàsquet de l’Esportiva Gaudí del Sr. Nicasio (encara deiem balonsestu i balommanu, a manca de paraula pròpia i més propera). I és que sempre he sentit curiositat i m’he entregat al gaudi d’altres activitats humanes quasi sempre allunyades de l’esport. Defectes que té un, mira.

Bé, la qüestió és que el meu bon amic i camarada Antonio Montero, quan anava als toros sempre comprava un “Romeo y Julieta” per, amb una mica de traça i sort, anar fumant fins al sisè. I d’un record me n’he anat a un altre en aquesta setmana d’òbits. Passo a donar-los fil.

Israel López, Cachao 1. Mambo. La d’Israel López, Cachao, és la primera de les partences que vaig conéixer a començament de setmana. El redescobriment d’aquest enorme contrabaixista cubà va ser el preludi dels de Buenavista Social Club de Ray Cooder o Bebo Valdés de Trueba i la seva Calle 54. Pare del mambo i famós per les seves descargas, recordo l’homenatge que l’actor Andy García li va organitzar. I molt especialment, com aquest darrer anava recitant el poema de Lorca dient allò de Con la rosa de Romeo y Julieta, iré a Santiago…

La notícia de la seva mort em va arribar el mateix dia en que un altre contrabaixista cubà, aquest simfònic però amb un inevitable i ampli repertori de sonero, estrenava pàgina web. La podeu trobar als webs recomanats: Luis Cojal, excel·lent músic i excel·lent cunyat (que tot s’ha de dir).

Arriscant-me a gastar una cançó, podeu veure i escoltar junts Cachao i Bebo Valdés amb Lágrimas Negras clicant aquí. Com sempre, jovenets jovenets…

Ens queda la música. I gràcies pel mambo, Cachao: Ahora sí!

 

Benet president 2. La mort de Josep Benet. Malgrat que, generacionalment m’agafa un pèl lluny, la seva desaparició ha estat motiu per recordar i apropar-se al proto catalanisme del segle XX. A pesar del macabre parèntesi d’una guerra fraticida i una dictadura quasi infinita, Josep Benet és una de les baules humanes entre el present i allò que de civilitzat va tenir la 2a. República (en la meva modesta opinió, moltíssim. Ara encara no hi arribem). Del seu comiat em quedo amb l’emoció d’en Jordi Pujol, president a qui Benet va presentar una moció de censura que sabia condemnada, amb la voluntat de millorar les polítiques de la Generalitat. Sobretot perquè, en segons quins ajuntaments, el sol fet de presentar una moció normaleta amb propostes de millora normaletes (ni censura ni res de res), ja fa que el govern municipal clami al cel.

Per cert, montserratista radical (en el bon sentit de la paraula), va compartir escolania amb el Ventureta Jaia, de Mòsdriu.

Per qui en vulgui tenir una visió més acurada, recomano l’entrada de l’Isaac, al qui he manllevat l’imatge d’aquest número 2. La trobo significativa de l’enllaç republicà que he esmentat: artística, quasi noucentista i fins i tot romàntica, com les siluetes del Werther de Goethe: un bon disseny.

 

Placido a Polonia I 3. El monstre. He de confessar que, el que més m’ha afectat, és l’adéu de Rafael Azcona. Perquè és una d’aquelles ments que més bones estones m’ha regalat. Una veritable joia en la construcció de personatges i missatge a través del diàleg, amb l’enorme inteligència que cal per a fer humor seriós. De les seves pel·lícules caldria recomanar-les totes, doncs fins en la més humil hi trobem algun tresor amagat. Però Plácido (rodada a Manresa) i El Verdugo són imperdonables.

La humilitat en la creació era una de les seves manies. Costa, i molt, trobar-lo en cartells o atribuint-se cap mèrit, que sempre atorgava al director.

Indirectament, n’he parlat alguna vegada amb admiració, en un article i en una entrada en aquest bloc.

De fet, i ara que ho escric, crec que mereix una entrada a part. Així que no m’estenc més i la prometo per a més endavant. Serveixi doncs aquest avanç com a immediat homenatge.

En podeu trobar una extensa referència a El País (i un article en català de David Trueba).

 

La cançó: Música d’automòbil, la darrera del CD del mateix nom de Mastretta amb Julieta Venegas. Arriba tard, però per a mi, el Dilluns de Pasqua o, millor, el Dia de la Mona, obre la veda de la conducció amb música i llum de tarda llarga.

Pots deixar un comentari

Cal que estiguis d'alta per enviar un comentari.