Sants…

St. Jame's Gate 17 de març: Wearing green. Diuen, no sé per què, que el verd és el color de l’esperança. En la seva diada, la verda Irlanda es fa més verda que mai. El costum és habitllar-se amb alguna prenda d’aquest color, per fora, i amb una de color negre per dins. És per això que, amb una pinta de guiness molts ja fem el fet.

Vaig poder visitar ambdues -Irlanda i la fàbrica de Guiness a St. James’s Gate, pels volts de cap d’any de 2005. Dublín és una ciutat a mida de les persones i el poc territori que vaig veure no em va decebre gens. Cosa no gaire fàcil doncs, em sembla que ho deia Chesterton, en els viatges les coses sempre són com te les imagines… però en pitjor. No ho puc dir d’Eirin. En quatre dies vaig gaudir de pubs, música i guiness. La gastronomia local, que un s’imagina limitada de patata, em va oferir més d’un agradable descobriment, en particular tota mena de sopes reconfortants i saboroses. Naturalment em vaig comprar una gorra d’autèntic donegal tweed a Kevin & Howlin Ltd. (31, Nassau Street). Verda, és clar. També em vaig firar el darrer dia de l’any amb un afaitat d’antologia, en una vella i encantadora barberia del centre de Dublín, on l’única nota moderna va ser la noia jove i morena que feia anar la navalla amunt i avall. Recordo el massatge però he oblidat el seu nom (crec recordar que era de ressonances italianes). A la fotografia dolenta que obre l’entrada els duc tots dos nous de trinca. La gorra i l’afaitat.

Sant Salvador dHorta 18 de març: Sant Salvador d’Horta. El día del meu sant patró. Una mica contestatari i desobedient amb els poders fàctics de l’època. Bé, amb els eclesiàstics, que eren fàctics i de tot. Fins i tot es va atrevir a fer miracles en català. El seu monestir, a Horta de Sant Joan, és un lloc que em plau visitar. A casa portem un nom que, sense ser estrany, tampoc és que sigui dels més usuals. Per això sorprèn quan, el dia del Sant, entre els molts visitants que hi van en romeria i fan les seues paelles al voltant del monestir, un no deixi de sentir ara i adés com es criden i es feliciten un nombre ingent de Salvadors. (Per cert, i ara que ho penso, abans m’he deixat de dir que, a Irlanda, vaig visitar el monestir de Sant Kevin).

Recordo fa un parell d’anys els cartells i l’activisme ja presents, contra un projecte de parc eòlic com sempre, demagògicament enriquidor. Particularment em va copsar un dibuix a escala d’un dels molins contraposat a la façana del monestir, i que la sobrepassava en escreix.

En un dels estranys rampells de democràcia, aquest diumenge es va celebrar un referèndum a Horta de Sant Joan. Els seus veïns van decidir sacrificar els beneficis econòmics d’un parell de pizarros en benefici del territori i la seva gent. Alguna cosa hi deu haver tingut a veure Sant Salvador per evitar-los combregar amb rodes de vent. Sia lloat. I felicitats als homònims.

acudit El Punt19 de març: la cremà. A l’entrada anterior (la de la carxofa), reclamava una mica de realitat. D’aquesta setmana passada m’he de quedar, sense cap mena de dubte, amb un article al diari el Punt de Josep Maria Pascual (qui, llegint-ho, he de dir tinc la desgràcia de no conéixer). Em sap greu que, tenint tanta i tan bona gent, a esquerra ens perdem i, torno a dir, solets solets ens estem fent més mal que si haguéssim tret només un diputat a Madrid. I de retruc, o sobretot, ens fem petar l’opció d’una Catalunya sobirana.

Recomano vivíssimament l’article magnífic. El podeu descarregar també en PDF clicant aquí. I després chi lo sá. És a les nostres mans.

A Otello, el moro de Venècia, William Shakespeare es refereix a la gelosia com “el monstre d’ulls verds”. Em quedo amb l’esperança. I amb Desdémona viva.

La cançó: When irish eyes are smiling, amb una pinta de guiness a la mà i recomanant l’esplèndida The Quiet Man, l’home tranquil que fou John Wayne…

Pots deixar un comentari

Cal que estiguis d'alta per enviar un comentari.