Carxofes, carxoferes i metàfores mínimes

un, dos, tres...probant, probant Conec qui, a cada ocasió, sobretot pels volts d’aquestes dates, fa partícep, a qui el vulgui escoltar, de la seva incomprensió envers l’escàs ressò de la carxofa. Davant de reeixides operacions de màrqueting com les dels calçots, no deix de lloar les excel·lències de la carxofa i el seu astorament per la injustícia que pateix víctima del publishing i el merchandising (al seu parer, és clar).

Ja fa un cert temps, amb motiu d’una assemblea que no ve al cas, vaig recórrer a la metàfora de la carxofa a propòsit d’una calçotada, anava a dir que llunyana. Un dels problemes és que, amb independència de la feina feta o de la representativitat institucional, les “carxofes“, els micros, sempre anaven a buscar les mateixes boques. I canviar això és complicat.

Faig aquesta entrada gastronòmica, no tant perquè no sé què dir, sinó perquè no sé què mirar ni escoltar. Com que l’estan construïnt, a cop de micro, tertúlia i paper, encara no hi ha realitat. Quan acabin ja avisaran.

La carxofa, si el fred l’ajuda, és dura i compacta, amb un cor tendre, dolç, anissat. En realitat és una flor ponzella, feta de pètals arrapats, units els uns amb els altres en corona, per dotar els nostres paladars de tota majestat. A Sicília, el seu nom -cosca, cosche en plural, també s’ha emprat per designar les diferents famílies i clans de la Cosa Nostra. En la meva opinió, potser seria més encertada la ceba, que també té capes però fa plorar.

Com és més bona, és collida i menjada. Un plaer a la brasa, fregida ben tapadeta, perquè estovi, en truita… L’altre dia, amb temps i inspiració, vaig mirar de reinventar un plat tot seguint el fil d’una truita.

Les carxoferes, amb cura, amor i cop d’aixada, duren més de dos anys al mateix lloc. Les del mas són noves d’enguany i, és clar, tardanes i de producció modesta. Però Déu n’hi do, doncs amb l’adob del corral (gallines, cabretes i palla), s’han fet d’allò més. Potser també ha ajudat de sembrar faves entremig de les falles, tal com feia el meu avi (ara és sabut que les faveres ajuden a fixar el nitrogen i enriquir la terra, savieses de l’asaig-error).

L’altre dia, doncs, vaig agafar un parell d’ous acabats de pondre i, tornant del corral, vaig collir quatre carxofes ufanes que sobressurtien d’entre les motes i em picaven l’ullet. Malgrat que la primitiva intenció era una simple truita, la descoberta d’unes gírgoles dins la nevera, em va inspirar per un remenat. Primer les dames florals, pelades i laminades a correcuita, i al mínim amb oli i sal, gairebé confitades més que no pas fregides. En la paella definitiva, saltaven les gírgoles talladetes, amb aromes de pebre i sal. Per ser coherent, vaig afegir-hi picadet el cor d’un parell de calçots que havien sobrat d’una calçotada, a mig camí de l’all i ceba tendra. Després s’oficia el matrimoni amb les carxofes, el bolet i l’ou, e voilà. No és una truita, però tan o més senzill que això.

Força indicada i present en esmorzars de forquilla, cal manipular-la a correcuita, doncs a mida que se la despulla va ennegrint (si no se li vol tirar suc de llimona, clar).

Ara que ho penso, la carxofa com a símbol d’una organització, és prou adient per la seva estructura piramidal. I vés a saber, si perquè quan la despulles va ennegrint fins arribar al cor. La ceba, on totes les capes són iguals, ja ho he dit: quan la peles fa plorar.

Tornant a la metàfora inicial, una llàstima que es facin anar les carxofes amb esperit de Tomate, també i sobretot en política. Ara resulta que Esquerra Republicana de Catalunya és més present que mai als mitjans (més que quan es fan seleccions esportives catalanes, o significatives inversions culturals, o reformes educatives de progrés, o actuacions de projecció de Catalunya a nivell internacional, per posar alguns exemples). No n’entenc gaire, però potser ajudaria tenir alguna responsabilitat en els mitjans de comunicació per corregir-ho.

I amb la llàstima afegida, a més a més, que solets solets ens anem posant al bell mig de les carxoferes.

La cançó: Lu Pisci Spada. Una trista i bella història d’amor i fidelitat en sicilià. Lucio Dalla canta aquesta tradicional cançó sobre una parella de peixos espasa enamorats en la zona de pesca de l’estret de Messina (com en tots els dialectes de les Dues Sicílies, s’hi pot endevinar el rastre del català).

 

Pots deixar un comentari

Cal que estiguis d'alta per enviar un comentari.