Lluís Aragonès, un diputat per Mòsdriu

el Lluís Aquest diumenge vinent, votaré Lluís Aragonès. Es presenta, com a cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya, al Congrés dels Diputats per Tarragona. I és de Mòsdriu de tota la vida. Amb això n’hi hauria prou perquè el votés. Com molta bona gent de Riudoms, és clar.

El conec a ell, que m’honora amb la seva amistat, conec la seva família, la seva dòna, els seus fills, sé on viu i com treballa…, en definitiva, no és poca cosa saber tot això d’un teu diputat.

Mòsdriu és el meu poble. Un país petit que m’estimo com la pàtria més certa i del que, com en la cançó de Llach, n’he esdevingut contrabandista, en inquietes anades i vingudes per aquests móns de Déu. De fet, me l’estimo tant que m’hi he presentat per alcalde. Com el Lluís. Però ni de lluny he treballat tant com ell per millorar-lo (ja no l’atraparé, però ho provo amb passets de cada dia).

Mòsdriu també és un país petit de defectes petits (com tots). I de vegades la gent ens conformem en conéixer-nos les cares. Amb les cares i allò que ens expliquen els altres, sense gaires miraments, ja en tenim prou per dir-nos que coneixem els nostres veïns. I anem fent.

Recordo el Lluís al ball de quintos que vam fer a Sant Antoni. Ha plogut molt. Jo era quinto i ell ja era a l’Ajuntament, participant de ple en la cosa pública. Va venir a encoratjar-me quan, davant la negativa dels de sempre a deixar-nos la barra, vam tenir de vendre begudes fòra el recinte perquè ens surtíssin els números (als de sempre els hi sortien rodons, com sempre).

Des de llavors, que he seguit coneixent el Lluís per mi mateix. I l’he vist en un moviment i un treball constant per atendre i millorar les condicions de tothom. A l’Ajuntament, a la Diputació de Tarragona, al Senat… Aconseguint possibilitats, proposant i obtenint allò que ajudés a construïr un poble millor. I sovint malgrat entrebancs, bloquejos, silencis i difamacions partidistes i de política de pa sucat amb oli (per això va ser un plaer tenir l’oportunitat d’agrair-li en el discurs d’investidura).

Atent i receptiu als requeriments dels seus veïns, sense cap condició ni més filtre que el de la proximitat humana, el Lluís Aragonès -jo el conec, té la virtut d’una infinita paciència i la complicitat d’un somriure valent (no en và el seu bloc es diu amb el somriure la revolta). I mai, mai, l’he sentit dir això no toca, perquè ho dic jo o, és complicat i no ho entendrieu…, per exemple.

Definitivament, a Mòsdriu ens mereixem un diputat com ell al Congrés dels Diputats. No en tinc cap dubte que sabrà estar a l’alçada, un cop més, del repte. Aquest diumenge cal que hi estem els seus veïns.

amb Carod a la Selva del Camp País petit fet de països petits. Amb els seus defectes i les seves moltes virtuts. Dic això perquè en les darreres setmanes, he tingut l’oportunitat d’escoltar el vicepresident de la Generalitat i president d’esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira. Tant al míting de Reus, amb el teatre Bartrina ple, com, sobretot, a la Selva del Camp, no en tinc cap dubte del perquè se’l sotmet a un desgast constant. Ras i curt, l’excel·lència ideològica fa por. A quatre anys d’unes eleccions generals en que l’amplificació d’errades i l’atac constant a la seva persona, va tenir l’efecte contràri pels que ho pretenien (vuit diputats a Madrid), de fa temps se’l sotmet a atacs més sords i un desgast més silenciós. I alguns encara fan la gara gara a partits i mitjans  ben allunyats d’esquerra i del país, i deixen que els formin les opinions. Malgrat tot, el vicepresident demostra a cada passa que està en forma, que s’està fent una tasca de govern a anys llum (o més de 20 anys corrents) de comparacions, es miri com es miri, i que li faria sopes al cap a més d’un líder d’aquests que s’omplen la boca de Catalunya, per omplir les butxaques dels seus clients. Repeteixo, està en forma. Tindré ocasió de parlar-ne en aquest bloc.

I la cançó és Alè, de Lluís Llach.

Pots deixar un comentari

Cal que estiguis d'alta per enviar un comentari.