Arxiu del Octubre del 2008

Canvi, Change, Exchange, Weschel, Valuta…

Divendres, 31/10/2008 (00:46)

Santos-Obama  Ho va dir Joan Puigcercós, aleshores Conseller de Governació i Admons. Públiques en una conferència, comentada en aquest blog: deguda l’important necessitat d’enginyers qualificats a Catalunya, des de determinats sectors econòmics es reclamava, mig seriosament mig en broma, que caldria fer alguna sèrie televisiva d’enginyers per despertar vocacions. Del tipus de les de metges, advocats, periodistes…

Estic només a un capítol del final de L’Ala Oest (The West Wing), i me n’aguanto les ganes perquè amb aquesta setena temporada s’haurà acabat. (He de confessar que de molt petit vaig plorar al darrer capítol de Marco: no tant per emoció, sinó precisament perquè s’havia acabat i no en vindrien més). Bé, traumes infantils a part, i tonteries adolescents a banda, és absurd negar que hi ha quelcom digne d’enveja en la política nord-americana (com en l’indústria, l’art o la literatura nord-americana).

Una bona mostra de saber fer bé les coses és l’enorme qualitat de productes televisius com aquesta sèrie, que enganxa des del primer moment i cada cop més. És clar que és ficció, que magnifica virtuts i valors que en la vida real són més un desig que una realitat, i que ensopegues de tant en tant amb una “americanada” com una casa de pagès (faltaria més). Com resulta obvi que hi ha actituds i resolucions polítiques que no agraden ni cal compartir. Però calen sòlides realitats i ferms anhels socials a partir dels quals fer-ne política-ficció.

Amb tots els defectes que es vulguin i que realment existeixin, no es pot negar que algunes virtuts assisteixen a tots els participants d’un sistema democràtic diferent del nostre (votants i votats), i la sèrie, com recomanava fa poc Sergi Pàmies, n’és un magnífic retrat. Al que cal afegir bons actors, esplèndids guions i una posada en escena absolutament professional.

Així, parlant de professionalitat, xoca amb el nostre sistema polític, l’actitud professional dels que treballen en política, sense que es confongui mai en vitalícia o eterna, i el respecte que, com a puntuals professionals al seu servei, els té la societat (la qual té molt clar que no es tracta de perpetuitats vitalícies i que, com que no tothom hi vol ser, gràcies pels que s’hi xafen la cara).

Xoca, dic, amb certes hipocresies recents, i constants, que ens trobem al nostre país on, fins i tot els més alts càrrecs de l’estament periodístic (amb independència del cotxe amb xòfer que els paguen accionistes, anunciants i lectors), en ténen prou per embolicar-se la manta al cap i endegar a fer punyetes les institucions i la dignitat nacional en benefici de no sabem qui. De fet, aquí trobem normal que un “senyor” tingui avió privat perquè ens ven samarretes de cotó, o ens cobra comissions de manteniment per comptes d’estalvis, o és d’un consell d’administració d’una cadena de supermercats on si et despistes et vénen els iogurts a un dia de la caducitat, o ha sabut fer la “pilotada” de recalificar uns terrenys per fer-hi “pisos ideal parejas” sense connexió al clavegueram… Tots aquests són collonuts i s’ho han guanyat. Però ai! si els nostres representants nacionals (d’una nació que es vol Estat), no van a pencar en bicicleta… Així ens va.

Potser el que caldria és exigir treball professional d’acord amb sou professional (i ja se sap, que la “professionalitat” per un representant públic no és que en visqui tota la vida, sinó que nosaltres visquem una vida millor gràcies a la seva feina). I, a més, amb integritat de principis. El problema és que llavors caldria enfrontar-nos amb el propi sou, la feina que fem per guanyar-lo, el que de tot plegat cal agraïr als altres, les nostres moltes ganes de que tot fós millor però les poques ganes de moure’ns en conseqüència, els nostres dissabtes, els nostres diumenges…

He parlat abans d’enveja. Enveja que la gent, les associacions, la societat civil, s’aboqui en recolçar opcions polítiques sense cap mena de por. Que vegin el posicionament polític en unes eleccions com un dret, una llibertat i una obligació moral per decidir què volen pel seu futur. I tant fa que siguin demòcrates, republicans o del tercer partit. No ho fan a canvi de cap regal en una televisió o festa major (George Clooney dóna calé, no demana). La gent creu en la idea i hi treballa voluntariament. Les associacions, els actors civils, fins i tot els mitjans de comunicació, prénen partit amb tota llibertat i transparència. I saben que el sistema els garanteix que no patiran cap mena de repressió sigui quin sigui el resultat (perquè ells són els primers que procuraran que això no passi). I Obama va en un avió per la campanya amb unes lletres enormes al fuselatge: CHANGE WE NEED.

En fi…, que només volia recomanar la sèrie. Recordeu: El Ala Oeste (tant de bó la programessin a TV3 en català i en bona franja). Si no ha sortit, aviat sortirà complerta en DVD. Altrament, internet i les seves eines d’intercanvi, en poden donar millor informació…

Ah, no serveix de res, però les meves simpaties van per aquells que han fet seu el concepte del canvi, i els que han estat prou intel·ligents per veure que és diferent d’un recanvi. A veure si dimarts, als del canvi a USA els va millor que els del canvi en d’altres llocs més propers…

Les cançons: He estat dubtant entre dues. Una en reconeixement i exemple del que he volgut dir: Take a Walk on the Wild Side de Lou Reed (cap problema en donar suport a Obama i si no guanya se’n vé a Barcelona, malgrat sigui artista i no polític). L’altra, perquè no tot és bo en tota cosa (i tant que no!): The winner takes it all, d’Abba. Cantada per Meryl Streep, una altra no política que va dir que si no guanyava Obama, també deixava el país. No ho faran ni l’un ni l’altra, però ho poden dir i ho diuen. I no cal que diguin que passen de la política. Quina enveja. Com que no m’he decidit, trieu, trieu…

 

De llengües i paladars

Divendres, 17/10/2008 (15:30)

cuina catalana Fa temps, buscant per emprar en un article la correcta ortografia de la paraula “mossetes” vaig tenir, per intercessió del guguel, una d’aquelles troballes que per si soles justifiquen l’existència d’internet.

La veritat és que tret de l’Alcover-Moll, que no vaig arribar a consultar, va ser força difícil trobar una entrada referida a aquest estri de cuina tradicional que es feia servir entre la llar de foc i els calamastres. Ambdues paraules -calamastres i mossetes, se senten i es diuen a casa meva de manera més o menys habitual, i sense cap mena de consciència d’estar realitzant un exercici d’arqueologia lingüística.

Bé, el cas és que cercant el mot, la teranyina em va atrapar en un relat deliciós des del títol, i que recomano de totes totes: es diu Recapte, i està inclòs en un interessant blog anomenat Relats en català. Així que dono per bona la grafia mossetes (i vaig poder utilitzar-ne les tres potes a l’article).

Amb motiu, doncs, del relat Recapte, em vé al cap aquesta entrada tardoral per parlar de cuina i literatura. La referència a la tardor no és gratuïta, doncs a partir dels primers freds lluminosos d’aquesta estació, ens sorprenen tota mena de collites i s’engreixa el rebost. És l’estació daurada de la caça, els rovellons, les carbasses i moniatos, la llenya a punt d’estrenar-se, la primera llar de foc, el Sant Martí del garrí, les olives a l’aigua, a punt de recaptar, la filera de pots de conserva, on hi habiten olors i sabors d’estiu amb saó de bany maria, les nous que s’aixuguen, les avellanes torrades i les castanyes que treuen el cap pels mercats.

En fi, que arribat el temps de sopes i cassoles amb xup-xup, és quan vé de gust gaudir i combinar menges i llibres de menjar.

Sert Vaig cometre l’error de llegir aquest El Goloso a mig estiu. Un bon recull de memòria gastronòmica que la xafogor no em va deixar gaudir en la seva justa mesura. Val a dir que en la seva major part és una mena de ‘donar menjar als ulls’, on el lector assisteix, com a simple espectador sense possibilitats, a les vicissituds d’una llarga sèrie de bon vivants. Començant i acabant pel propi autor, qui en cap moment se n’amaga del seu títol de Conde de Sert. Bé, de sempre, i molt mès com més enrera, ric vol dir ric. En tota l’extensió i significats de la paraula. De qualsevol manera, per bé que fot una mica (més si hi barrejem certa consciència de classe), és un llibre entretingut, il·lustratiu i saborós (sobretot en el flaire, és clar). Ara, de ben segur, ja fa temps per disfrutar-lo com Déu mana. El Goloso. Una historia europea de la buena mesa, de el Conde de Sert (Alianza Editorial, 2007).  

Historia y vida Una joia que tinc la sort de conservar, és aquest número d’Historia y vida, Extra núm. 9: La Mesa en la Historia. De quan la dirigia en Néstor Luján, l’escriptor i gastrònom català és omnipresent en tota l’obra, conjuntament amb noms com Álvaro Cunqueiro (amb la seva saviesa galaica) i Lluís Bettonica. Ja vaig esmentar aquests autors en recomanar Gastronomia divina en aquest blog. La publicació no pot ser més entretinguda i il·lustrada i, anant més enllà del pur gormand o bon vivant anterior, ens trobem amb un complet estudi d’historiografia gastronòmica, farcit de divertides i sucoses anècdotes. Amb tota certesa, el Conde de Sert també conserva i/o ha consultat aquesta petita meravella per escriure el seu Goloso. Si en teniu l’oportunitat en algun arxiu o biblioteca, llenceu-vos-hi amb delit.

MVM Parlant de la superació democràtica de la distinció de classes en el bon menjar, l’exercici del desaparegut Manuel Vázquez Montalbán és un excel·lent compendi i homenatge a la cuina tradicional del país. Aquest llúcid (i fins i tot pràctic) assaig, permet un viatge pels sabors i menges més nostrades. I confirma que és a les mans i tupins de les nostres àvies on cal buscar l’origen d’estelades esferificacions. Els lligams amb la terra també esdevénen propers al paladar a l’entrada de la tardor: bolets, trumfes i moniatos xuclen la seva substància del contacte més íntim amb el sòl que els envolta. L’art de menjar a Catalunya, de Manuel Vázquez Montalbán (Ed. Empúries).

Elogiat per aquest darrer autor, i després de la salivera provocada per les lectures aquí exposades, un bon receptari en el sentit clàssic del terme (i una mica més), és la Cuina Catalana de veritat amb que s’obre aquesta entrada. Un convit a posar-se delantal i esmolar les culleres de cara a cassola. Per anar per feina degudament informats. Cuina Catalana de veritat, de Pere Sans (Ed. Comanegra, 2007). 

Malgrat es va prometre en l’anterior post, potser no ha quedat una entrada desengreixant en el sentit estricte del terme, però sí que menys transcendent. També és veritat que ha passat massa temps entre una i l’altra. Dispenseu, però entre la feina remunerada i no (en aquest darrer cas, un Ple extraordinàri de l’Ajuntament, amb ordenances fiscals i renúncia a la subvenció pel macrocomplex cultural incloses) no he tingut massa temps per l’internet.

La cançó: Ous durs. Per aquesta tardança, i molt pels pèls, poso la banda sonora del final com a homenatge al Paul Newman, qui ens va deixar entre entrada i entrada. Té poc a veure amb gastronomia fina, però un dels primers records que em vénen al cap, és l’escomesa de menjar ours durs del seu personatge a La leyenda del indomable. Ho poso així, perquè jo era molt petit i només hi havia una tele (més l’UHF). Recordo la imatge en blanc i negre de Paul Newman estirat sobre una taula, sol i a punt de reventar. Com he dit, pels pèls, però de les seves pel·lícules us deixo amb la banda sonora d’una de les millors. Som’hi!