Arxiu del Setembre del 2008

He tornat (comença, segueix, continua, comença…)

Dilluns, 22/09/2008 (19:50)

sols de tardor Acabat l’estiu i, amb puntualitat gairebé astronòmica, comença la tardor embolicant-me novament en aquesta teranyina digital. Dispenseu el silenci del blocaire (prèviament anunciat).

11 de setembre. La nostra Diada Nacional, marca d’alguna manera l’inici de curs. Comença el curs polític i el curs escolar. Participació pública i formació didàctica. (Confiem que també ètica, propera, integral, humana,…).

A Mòsdriu ja fa anys que es ret homenatge davant la casa pairal dels germans Nebot, tradició iniciada per la secció local d’Esquerra i que avui realitzen tots els grups amb representació a l’Ajuntament.

ofrena 11 setembre 2008 Enguany es va convidar a la lectura del manifest el President de la Colla Gegantera de Riudoms, Òscar Ortiz, entitat que celebra el seu 25è anniversari. Quasi res, un quart de segle fent cultura i portant el nom de Riudoms i Catalunya arreu del món. I tan o més important: un exemple d’evolució de l’associacionisme en democràcia, madura, moderna i catalana. També ens va acompanyar el Delegat Territorial del Departament de Cultura, Adam Manyé: tot un luxe per la data, el lloc i l’entitat convidada. I allò que és el més important: una gran quantitat de riudomencs i riudomenques que va omplir el carrer de paraigües, sota una pluja nocturna i molesta.

Ser segona força política i alternativa de govern, sovint no és gens fàcil, doncs rebs atacs constants i injustificats de qui governa per tal d’evitar l’alternança. És per això que recomforta, i molt, l’assistència i l’alè de tants veïns sota la pluja que ja havia esborrat festa i sardanes a la plaça major.

Reflexions sobre l’Onze: L’11 de setembre de 1714, la nació catalana va rebre un dels cops més durs de la seva història. Moltes vegades s’ha parlat fins el cansament del fet que sigui aquesta data de derrota la nostra Diada. També sobre els ets i uts dels diferents herois d’aquella jornada (els que tenien noms i cognoms, és clar). I pensem en les dones i homes anònims, dels que ningú se’n recorda, i que van lluitar fins el final per les seves idees. Sense arronsar-se.

Més enllà, potser celebrem allò que va començar aquell dia de 1714. O el que des d’aleshores va continuar, com si aquella efemèride fós una baula més, per passar-nos com a testimoni. Així després vindrien, continuarien, aquells herois de veritat: els que ho són després de la derrota. Els herois de 1715, 1722, 1810, 1923, 1948…, dates a l’atzar en les que defensar les llibertats era un repte i la sobirania un risc temerari. I, malgrat els atacs, malgrat les crítiques, a pesar de constants desprestigis i desànims (a tu què se t’hi ha perdut, vés no t’hi fiquis, no parlem de política que és dolenta…), malgrat tots els entrebancs, homes i dones han viscut, mort i somiat amb un poble més lliure, i han maldat per fer-lo realitat. Per passar-nos el testimoni d’unes idees i un somni possible. Per continuar allò que va començar. Celebrem el viatge, honorem els valents, recordem l’horitzó…

estelada

…i homenatgem també als qui, en qualsevol lloc i en qualsevol moment, arreu del món i del temps que els ha tocat viure, han estat íntegres i han viscut fidels als seus principis en la recerca d’un món millor. Amb el convenciment que, per damunt de la derrota, del que es tracta és de no caure en el parany de la inactivitat i la rendició.

La cançó: Ara que ho veig, aquesta primera entrada del curs, m’ha quedat massa seriosa i tot. Bé, prometent-ne una propera més desengreixant, recullo la llum de tardor atrapada en els codonys de la fotografia inicial i us deixo amb September Morn’