Arxiu del Juliol del 2008

Al ‘juriol’, ni entrada ni ‘caragol’ (i un acomiadament mediàtic).

Dimecres, 09/07/2008 (08:17)

temps de sega Repassant els arxius de bitàcola d’aquest blog, es fa evident que és més aviat una web d’hivern i nits llargues, que alenteix la seva activitat de cara a l’estiu. Serveixi aquesta entrada una mica de disculpa per aquells que, de tant en tant, teniu l’amable curiositat de donar-hi un tomb. I molt particularment, pels que recentment ens hem descobert i enllaçat en aquesta teranyina global.

Aquells que em coneixen saben de les meves aficions, obligacions i devocions. Una mica de tot té per a mi el mas, i de la mateixa manera afecta la llista de prioritats. Sobretot a l’estiu, quan la cuca grossa que és el mas, viu i batega exigent i agraït. Així esdevenen tardes cansades, que de manera imperceptible es tornen nits. Tot plegat, juntament amb l’egoïsme contemplatiu de la feina feta i d’altres obligacions plaenteres que no s’aturen, fa que aquest blog s’endugui la pitjor part.

Suposo que cal acceptar el fet i demanar la indulgència dels que teniu l’amabilitat d’anar passant per aquí, atesa l’exigent necessitat de terme i jardí, recapte vari, faram i altres animalons, sembrat (petit, però que la dalla fa immens), i d’altres llavors que ara no vénen al cas.

En aquest Mòsdriu, -la flor del Camp, a banda d’una perdurable i actual activitat pagesa (que, a més, cal qualificar com a mínim de valenta), cada cop som més els que ens dura a les venes l’amor per la terra malgrat vivim d’altres oficis. És per això que no em puc estar de comentar un recent comiat a la graella mediàtica, que ha vingut a alterar-me una de les poques rutines que tenia el plaer de seguir.

Em refereixo, és clar, al programa de la 2 de TVE, Agrosfera, que m’acompanyava de fons els dissabtes al matí, tot prenent un cafè.

Sense tenir cap format de l’altre món, més aviat una mica ranci, Agrosfera anava picant aquí i allà en l’actualitat agrària, preus de llotja, fires i congressos, i acabava amb una ressenya de turisme rural. La veritat és que parlava poc del nostre país i sovint se li notava una certa promoció de les polítiques del Ministerio de Agricultura (Pesca y Alimentación), -per cert el més antic quant a ubicació: el podeu veure tot baixant a l’Estació d’Atocha aquells que alguna vegada feu o fareu el trajecte Campclar-Madrid. Però també és veritat que complia una funció desapareguda, o directament absent, de la nostra Televisió nacional.

Recordo, abans, durant i després d’aprendre a llegir, les petites revistes de la Unió Cooperativa que tombaven per casa de l’avi Josep Maria. Amb poques o cap fotografia, ni més color que la portada a dues tintes, i un munt de lletres, parlava de la terra, els conreus i els preus de llotja (avellana, ametlla, ous, pollastre, garrí, tocino el kg. de canal…).

En un país, el nostre, amb la dita “els catalans de les pedres en fan pans”, amb una agricultura sotmesa i quasi ofegada per incompresa i desconeguda, la teletrès encara és hora que parli d’un sector puntal, abans i després, que contribueix a tenir cura del territori i omplir-nos panxa i rebost. I per contribuïr al desconeixement i incomprensió de tan identitària activitat, ens limitem a veure els Pirineus des de l’aire, a caçar bolets, a veure el temps de neu, i qualsevol altra postal digne de pantalla gegant a la plaça de Catalunya de Barcelona.

Deixant de banda que aquí anem al rovelló (la caça pel tord i el conill), no és estrany que formem generacions desinformades i una societat tan estranya on, -és real, hi hagi xarcuters que enlloc de matar els dijous, signin en contra de les granjes de porcs (sí, sí, xarcuters).

Escric un sector puntal abans i després perquè, després de les fartades de vaques grasses, la crisi energètica que es prediu (i l’altra crisi també), farà que cada cop sigui més car i menys viable envïar endivies des de Kenia a França, tal com deia un expert aquest dilluns a La Vanguardia. Per això, i per absorbir un atur de mà d’obra poc qualificada, la terra, el seu conreu, pot constituïr una carta cabdal. Tot es creure-hi. I conéixer-ho. Això o fer del país una carretera.

Bé, acabo amb les disculpes del començament (un amic meu sempre em diu que em disculpo massa), amb la ignorància de saber quan serà la pròxima entrada, -vés a saber si esperant-me una nit per anar a tapar l’aigua.

Amb tota la modéstia, i agraïment, per aquells que pogueu aterrar en aquest humil blog, i preveient-se una actualització alentida aquest estiu, podeu visitar la barra lateral: els articles d’opinió o qualsevol de les categoríes que us interessin: Participació pública, Gastronomia, Opinió, Lectura, Cinema i TV, Premsa o, és clar, el Mas.

Salut, bon estiu i fins la pròxima.

Ah, la cançó: We all stand together, en homenatge a les nits d’estiu amb masos, basses i safareigs