Arxiu del Maig del 2008

It’s raining, neng!

Diumenge, 25/05/2008 (09:03)

Punt 6 Camp 1. Una breu tornada a la ràdio (i jo amb aquest blog…)

En algun lloc d’aquestes Cròniques, ja vaig escriure que, per circumstàncies naturals, disposo de més temps a l’hivern, quan la fosca s’allarga i el camp resta adormit abans d’hora. Amb l’arribada de la primavera i la llum allargassada, com l’herba i la feina al mas, es fa un xic més complicat postejar en la meva teranyina particular. Endarrerides i tot, vagin també per endavant les meves disculpes.

El fet, és que el càrrec de consciència encara m’ha burxat més quan, aquesta setmana passada, he anat convidat com a blocaire a Punt 6 Camp, al programa Club Cultura que condueix la Sílvia Sagalà. Resulta que cada dimecres fan una entrevista a un blocaire del Camp de Tarragona recomanat pel blocaire anterior. I aquest darrer dimecres em va tocar a mi.

La veritat, és que em va venir un doble enyor en entrar a l’estudi i posar-me davant el micro. El primer, i més profund per raons evidents, pels records que en tinc d’una ràdio de Mòsdriu avui inoperativa, desmantellada, inexistent… El segon motiu de record, ha estat la primera vegada que vaig estar en aquesta ràdio i aquest estudi, convidat per l’Anna Priscil·la Magrinyà i el Josep Cartanyà, per parlar del despropòsit del Freixe. Ja ha plogut. Ni que no ho sembli.

D’aquella època en vénen, entre d’altres coses positives, coneixences amb diversos professionals dels mitjans com en David Fernàndez, multiperiodista, inquiet activista cultural i musical i, és clar, blocaire. En el seu molt recomanable Percepcions, el David penja aquestes entrevistes a blocaires del Camp. Així que quan surti la d’aquestes Cròniques de Mòsdriu, ja avisaré. Gràcies, David!

Fins aquí, l’entrevista ha servit perquè em posi una mica les piles en aquest blog, endreci un xic la barra lateral (en constant evolució), i faci algun repàs mental per properes entrades. Agraïnt la deferència a Punt 6 Camp i a la Sílvia, no us diré qui vaig recomanar. Només cal escoltar el 99.8 de l’efeeme aquest dimecres vinent, de 4 a 7 de la tarda.

trinxem, trinxem, que el món s'acaba 2. Aigua per un tubu. (Per no escriure Aigua i draps que la nòvia es caga).

La benvinguda pluja, que en aquest cas i amb permís del Raimon, de moment sap ploure amb seny i apamant la suor, a més de badar-me les cireres (només dolces per la seva rialla), cal dir que també em permet fer avui aquesta entrada. Malauradament, també anuncia més feina al tros, i menys temps per aquest blog, quan s’obrin els núvols.

De vegades, algunes reflexions semblin fetes al desert (de seguir així, aviat entendrem en aquest país què és un desert en tota la seva extensió). Si ja era plenament qüestionable la canonada amb vocació metropolitana, ara ja cal que sigui ben sòlida la seva justificació. I sobretot, molta llum i molts taquígrafs en la seva utilització (més aviat en la seva no utilització).

En el tractament (des)informatiu sobre l’alarmant situació de sequera, no puc estar més d’acord amb la valoració que n’ha fet Esquerra. Adscripcions polítiques a banda, em sembla que des del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, hi estarem majoritàriament d’acord.

En aquest maltractat país nostre (sigui autonòmic, sobirà o de mitja pensió), resulta que en el tema de la gestió de l’aigua només ens en recordem de Santa Bàrbara quan no trona ni plou. Ocasions no n’han faltat ni, pel que sembla, en faltaran per continuar demanant una altra manera realment responsable de fer les coses. Amb forces, penes i treballs, podem admetre sol·lucions d’emergència a situacions d’emergència. Però els decrets d’urgència d’avui sembla que xoquin amb, per exemple, el decret que deix fer 3 camps de golf a La Caixa en aquesta terra assedegada. En definitiva, una gestió depredadora en benefici del de sempre i en perjudici de tots, a la que ens hi tenien acostumats els governs d’un quart de segle, però que potser esperàvem que fóssin diferents en el govern eco-socialista actual. En fi, continuarem esperant.

Aquesta segona part responsable, és la que es reclama en l’article Quan el pa d’ahir és la set de demà, publicat avui diumenge al Diari de Tarragona.

Premis joves·lit 2008 3. Poesia des de Mòsdriu (que bona falta fa)

Acabo aquesta entrada amb el remordiment que suposa no haver fet les coses quan toquen, i m’explico: volia parlar de la Glòria Coll i la seva poesia en un post les darreres setmanes, és a dir, entre aquesta entrada i l’anterior. Com sigui que, evidentment, no me n’he sortit, ho faig ara.

Al fet de ser dona, jove i catalana, la Glòria hi afegeix ser de Mòsdriu -i que cadascú ho interpreti com vulgui. Sense menystenir la seva capacitat musical, ans al contrari, estèn la seva melodia de violoncel ben atemperat al seu activisme per la nostra llengua. I ho fa de la manera més valenta i eficient: emprant-la sense complexes.

Vaig coincidir amb la Glòria en una lectura de poemes amb motiu del Correllengua a Riudoms. Enguany els actes es promocionaven amb una foto d’ella semblant a aquesta, llegint des de la tarima a la Plaça de L’Om. (A banda de que, en justícia, resulta molt més agradable que un servidor, el meu enorme error en evolucionar cap a una participació pública/política amb majors responsabilitats, suposo que fa que ja no s’hi compti per llegir poesies en favor de la llengua com tantes vegades abans. Jo la veu me la noto igual. Què hi farem, coses de Mòsdriu). La veritat és que va ser tot un plaer compartir la preparació i la lectura amb ella.

És per això que celebro moltíssim que hagin guardonat el seu darrer recull de poemes, La pols i el foc, en els premis ‘joves.lit’ de l’ApELLc. Amb un inici de melangia reflexiva i reflexionada, a flor de pell i dels sentits, que reviu records a cop de present, la Glòria juga amb la llengua fins i tot amb vocació de cal·ligrama (Ordenació de pensaments estrambòtics), i acaba amb un recull d’Imatges esplèndid i amb força. Enhorabona Glòria, segueix així!

I la cançó: Vengo anch’io (no, tu no)