Arxiu del Abril del 2008

Illes inaudites

Divendres, 25/04/2008 (15:32)

Venexia Com un arxipèlag d’emocions i secrets per descobrir, -o sofrir, però en tot cas dignes d’esperança, els llibres s’amunteguen, entre Sant Jordi i Sant Marc, per sobre de taules i cadires. Alguns encara dins de la bossa, ben embolicats.

Tot i ser un lector i consumidor habitual de llibreries i biblioteques, sense mirar prim ni festes ni calendari, encara conservo (i anys que duri), el costum de comprar-me més d’un llibre per Sant Jordi. He de confesar que, cada cop més, el multitudinari amuntegament de personal sovint m’atabala però, tot i així, benvinguda sigui la festa. Penso que és un xic egoïsta, o hipòcrita, alarmar sobre el perill de morir d’èxit que alguns auguren per la nostra Diada del llibre. De vegades, fins i tot sembla que, víctimes d’un integrisme purista i malentès, alguns lletraferits els agradarïa formar part d’una resistència reduïda, secreta i selecta de lectors incompresos, posseïdors de savieses arcanes que aniríem desxifrant en vés a saber quines catacumbes. Personalment penso que homenatjar massivament la lectura, és el millor guaret per l’oportunitat de ser cada cop, més lectors i més llegits. Aquells que freqüentem sovint llibreries i biblioteques qualsevol dia de l’any i en qualsevol ocasió, ho continuarem fent. I vés a saber si coincidint amb algú que va començar aquest Sant Jordi amb el llibre del Reixach, preguntant per un llibre de Vazquez Montalbán o Ferran Torrent. Així que endavant amb la festa i els llibres.

Pomponio FlatoLa Isla Inaudita, va ser el darrer llibre que vaig disfrutar d’Eduardo Mendoza. Autor d’obres excel·lents, entretingudes, molt divertides i elegants, com La ciudad de los prodigios (que hauria d’haver estat de lectura obligada el 92 olímpic i d’expo universal), o La verdad sobre el caso Savolta (amb una declaració jurada inicial, davant d’un jutge americà que m’ha fet plorar de riure com cap altre). Comparteixo l’opinió de l’Isaac a la seva entrada, quant al fenòmen Ruíz Zafón, i vaig disfrutar molt llegint La sombra del viento, però em quedo amb les impecables descripcions de Barcelona de Mendoza en aquestes dues noveles, i que podeu consultar clicant els enllaços dels escenaris de Barcelona, a la seva web. També he rigut amb les diverses aventures del detectiu sonat protagonista d’altres de les seves noveles. Lamentablement, quan la producció literària esdevé gairebé industrial, hom hi pot trobar de tot. És per això que em va decebre el seu Mauricio o las elecciones primarias. Aquest Sant Jordi li he donat una altra oportunitat, per les boníssimes estones passades, amb El asombroso viaje de Pomponio Flato, que tot just acabo de llegir. No està mal.

L'any de l'embotit Amb aquest títol, aquesta portada, i una contraportada amb sinòpsi que comença: El cas d’un exhibicionista que espanta les dones grans de València amenaça de desbordar la secció de cartes al director dels diaris…, no he pogut per menys de comprar-me L’any de l’embotit, del Tigre de Sedaví, Ferran Torrent. Disfrutada la seva trilogía sobre política, futbòl i corrupció valenciana, i acabat fa uns mesos el seu retorn amb Només socis, aquesta que m’espera és una illa plena d’esperança que friso per visitar.

El pòlders... Abans parlava de com, la producció literària barrejada amb l’estajanovisme industrial, podia donar fruits estranys i poc saborosos. A les antípodes hi trobem Els pòlders de la memòria, del riudomenc i malgrat tot amic, Eugèni Perea, qui anys després del seu excel·lent Les Mallorquines, on encunya per primera vegada el nom de Mòsdriu, ens regala aquests pòlders, guanyador del XVIIIè Premi Rovira i Virgili. De ben segur un món de sorpreses i bona literatura, que penso començar així que me’l signi.

Tan lluny de Roma Tan lluny de Roma és una d’aquelles apostes que, per aquelles estranyes afinitats amb que ens va farcint la vida, també forma part avui del meu arxipèlag particular. Veure’m que en surt.

Són aquestes afinitats que em fan acabar parlant d’un llibre ja fa temps llegit, i molt recomanable. Aquells que em coneixen saben que vaig viure un any entre Padova i Venècia (i Siena). Ciutats enamorades que, amb Roma, també em ténen enamorat. Malgrat que Itàlia no està per tirar coets.

El fet és que al nord, al Veneto, és a l’únic lloc fora del sud i les seves illes meridionals, on existeix activitat criminal mitjanament organitzada, coneguda com la Mala del Brenta. Amb l’aire que el proper conflicte dels Balcans li va donar, la Mala va créixer conduïda per un personatge, Felice Maniero “Faccia d’angelo”, que va arribar a segrestar els ossos de Santa Llúcia a Venècia i la llengua de Sant Antoni a Pàdua.

GomorraRecordo haver començat a practicar la lectura en italià amb un llibre, La mafia impreditrice (La mafia empresarial), que era tot un manual d’economia moderna i delictiva. Però fins ara, ningú havia explicat, des del periodisme literari, d’una manera tan clara però extensa, el món de la mafia de Nàpols estant, com Roberto Saviano al llibre Gomorra. Amb un llenguatge directe, íntim i, a cops fins i tot orgànic, Saviano fa un repàs a la Camorra i el seu teló de fons, la Campania, com una barreja de barris, antros i calé. En paraules del seu autor: el ciment és el petroli del sud. De bon començament, queda palès que es tracta d’un mercat pur i dur, dins el lliure mercat global. Clarament: economia amb resultats col·laterals. Ja fa temps que en volia parlar, però ho va fer millor l’amic Ivan Rodon al seu bloc. Només em resta recomanar-lo.

La cançó: Don Raffae’, on s’explica la vida que porta Don Raffaele Cutolo, capo de la camorra, a la presó de Poggio Reale, a través d’un guarda. La lletra no té pèrdua (cal clicar more info al youtube): li arriba a demanar un abric de pèl de camell que portava al Maxiprocès, mentre li pregunta vi faccio la barba o la fate da sé … Quan Don Raffae’ va sentir la cançó, li va enviar a Fabrizio de André, l’autor, les seves felicitacions amb poemes que ell havia escrit perquè els posés música.

Benvinguts a la terra…, i a l’aigua

Divendres, 18/04/2008 (07:38)

la bassa ”Quan arribava al mas i preguntava per l’avi, sovint se’m deia que seguís el rec. L’avi Josep Maria regava a tesa els avellaners, i seguint el laberint de terra i aigua, les preses sempre em duien allà on era, precedit pel soroll de l’aixada. De tant en tant, m’acompanyava un peix escàpol pel forat de la vàlvula, que de ben segur acabava donant saltirons ofegats per l’era.”

Així comença l’article Més clar, l’aigua, publicat aquest abril. Escrit abans de les darreres eleccions del 9M, vol ser una mena de reflexió al voltant del que sembla una descoberta recent: la utilitat de l’aigua i l’escassetat del recurs.

Obligat per la data de lliurament i l’espai atorgat, algunes consideracions s’han quedat penjades a mig camí, entre la punta del llapis i el paper, i d’altres han anat sorgint tot fent punxa.

En aquest país nostre on la pluja no sap ploure, ara resulta que a la denominada àrea metropolitana molts han descobert el que alguns, lluny en el territori, ja sabíem: que l’aigua es pot acabar, i que vivim en un arc mediterràni que batega entre la sequera i l’aiguat. Ho dic perquè, als pobles pagesos i de la gent del camp, sumem centenars d’anys mirant al cel i ens passem, de generació en generació, aquest viure amb l’ai al cor, projectant la nostra esperança entre els núvols i la terra.

Per això es va lluitar anant a cercar el que el cel negava a les mateixes entranyes del terme, construïnt amb llenguatge de pedra, esforç, terra i suor, les moltes mines d’aigua que avui tenim a Mòsdriu. Tot un llegat que ens recorda d’on venim i qui som, i que és digne de la més alta protecció.

Repeteixo, alguns avui han descobert quelcom que d’altres sabem lluny de la capital: benvinguts al nostre món de terra i aigua.

Ja fa temps, vaig parlar dels aiguats en un article, “L’aiguat del badejo“, que va meréixer una ressenya al Matí de Catalunya Ràdio. El mateix lament, pel que fa a tècnics i polítics petits, serveix ara en temps de sequera.

Començant pel transvassament del Roine que, a banda de lent, costós i de sobirania francesa (i de les seves comunitats de regants), l’únic avantatge que té és generar riquesa pels amics. Dit d’una altra manera i parfrasejant el difunt Perich (ell ho deia d’un tanc), ¿Sabia vostè que amb el que costa un quilòmetre d’infrastructura del transvassament del Roine es podrien comprar diversos cotxes de luxe, un iot i un xalet amb piscina? Naturalment qui ho sap és qui intervendrà en la seva construcció.

I continuant pel despropòsit d’una previsió que, de moment, és propaganda i alarma. Enllaçant amb l’entrada anterior, recordo, petit petit, esperar el final de missa i, avorrit, descobrir que s’allargava amb una lletania de noms de sants que se’m va fer eterna. Preguntada la mare, em va respondre que era per demanar pluja. També recordo no fa pas tant, l’aigua salada salada que sortia de l’aixeta a Tarragona. La mecànica és tan simple com fer un clot a la platja. L’altre dia, parlant amb els meus amics, la Lola i l’Enric m’explicaven com, a Gratallops, van viure anys amb talls de subministrament en benefici de Reus. I ahir el company Pere de l’ajuntament de Riudecols, acabada una reunió a Reus em deia: “ara ja no trobaré aigua“: ells ja fa dies que la tallen.

Mentretant, s’encenen les alarmes per un àrea metropolitana cada cop més extensa i insostenible, però que desconeix conviure amb l’escassetat més enllà del telenotícies. Siguem francs, el transvasament a València es feia per donar aire i aigua a una política del totxo pura i dura. La de l’àrea metropolitana (i més enllà), també. Potser caldria instaurar un dia nacional de l’aigua de veritat, en el que cada any, amb independència que les reserves i pantans es trobessin a vesar, es tallés el subministrament. Només per prendre consciència del recurs.

Miro d’acabar aquesta entrada, mentre fa dos dies que plou. I aquí ningú ha modificat, de moment, el calendari de trasvàs i emergència. És de suposar que la xuclada puntual, i la tancada de l’aixeta, es farà amb llum, taquígrafs i subjecte a la imprevisible meteorologia. Altrament, la desconfiança està més que justificada. Sobretot la del sector agrícola, que en aquest cas va (o hauria d’anar) de la mà de tots els ciutadans del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre.

Aquesta setmana vaig estar pel Baix Llobregat, via autopista Pau Casals i C-32, pagant peatges i passant per túnels gairebé en solitari. Mare de Déu, ens hem deixat rebentar el país. Ni territori de primera ni punyetes. Vaig estar a Gavà i Castelldefels: quin despropòsit de totxo, manca d’identitat, insostenibilitat i trinxament territorial. Es comprén que es vulgui portar aigua als vots, però torno a dir: Mare de Déu!. No sabia en quin país era, de debò. Després de més de 20 anys de política territorial de CiU i municipal de PSC-PSOE majoritàriament, han deixat els pobles i l’àrea metropolitana que no la coneix ni la mare que la va parir. Si això és un país d’Europa és per fer-s’ho mirar. Si-us-plau, que s’aturin a Vilanova si hi som a temps.

L’única cosa de valor que hi vaig trobar, va ser un article al Periódico que vaig llegir en un bar de Gavà a l’hora d’esmorzar (i que dubto que entengués ningú de per allí, vist el panorama): Una excel·lent visió de l’economista Francesc Reguant sobre la sequera i la desconfiança del sector agrari amb el títol L’aigua, matèria primera de l’agricultura, que recomano molt vivament.

Amics, els pagesos no llencen ni gasten aigua: reguen i punt. I és un dels pocs usos que encara permet fer obres de teatre a nens de primària on, vestits de gota d’aigua, núvols i sol, expliquen el que hauria de ser el cicle de l’aigua.

La cançó: Mi agüita amarilla

Adéu-siau, Mossèn Pau

Divendres, 11/04/2008 (15:06)

Mossèn Pau Mercader i Pros En el poble cert de la infància, ben poques coses es trïen. Per començar, i com a tot arreu, la família. Però en el país petit de Mòsdriu, on tots érem a tocar i jugar, ens venien donats els espais, els carrers, les places, els amics…, que ens anirien acompanyant en les primeres passes d’un viatge: fer-nos grans.

Mòsdriu tenia una sola guarderia, La Consolació, a l’antic edifici de Les Monges; una sola escola, el Colegio Nacional Beato Buenaventura Gran (ara conegut com les escoles velles, malgrat que sembli que inicialment acollirà l’escola nova, que a Riudoms bona falta feia); i una sola parròquia, la de Sant Jaume Apòstol, amb un sol rector o mossèn. Amb això, una ermita, una capella i un Casal Riudomenc de titularitat parroquial i on els nens i nenes (per aquest ordre), anavem al Cercle (de Formació Catòlica), ja queda bastant dibuixat l’immediat paisatge d’una infància i un poble. Ara que ho penso, avui per avui, i mira que Mòsdriu ha canviat terriblement, algunes d’aquestes unicitats encara es manténen.

De qualsevol manera, amb aquests vímets, hom va poder teixir anys feliços d’amistat, jocs, entremaliadures i genolls pelats. Entre un món d’adults que va començar sent un bosc de cames vestides amb pantalons de diumenge, fent rotllanes en sortir de missa major.

Bona part d’aquest Mòsdriu d’homenet escapçat, m’ha vingut al record en assabentar-me de la defunció, aquest diumenge 6 d’abril, de mossèn Pau Mercader i Pros (Creixell, 1920-Reus, 2008), rector que em va batejar i que, d’alguna manera, va acompanyar el paisatge de més d’una generació de riudomencs.

Anant a doctrina, (ara es diu catequèsi), molts vam entrar en contacte amb la penombra del temple, espelmes, incens…, i amb la Senyora Antonieta (l’eterna majordoma de mossèn Pau), la senyora Maria Vilaltella (que dirigia el rosari d’abans de cada missa, amb mantellina negra sobre la roba negra, omplint la nau fosca d’un murmuri de veus fosques i monòtones), de mossèn Isidre Saludes (a qui déiem mossèn esprai, per la lògica de parlar tirant capellans que arribaven fins el tercer banc), una monja auxiliar de color gris de dalt a baix i de la que sempre m’ha estat impossible recordar-me del nom. I naturalment amb mossèn Pau.

Recordo com projectava les diapositives a la pantalla de la saleta del Casal: una paret pintada blanca amb un marc de ratlles verdes, vermelles i negres.

Després en vaig ser escolà (sí, jo sóc el de les ulleres que aguanta la patena), quan encara hi havia més escolans que dies, i es marcava amb minúsculs punts de llapis quan tocava ser escolà 1er, escolà 2on i els punts positius i negatius per anar a les excursions. En recordo moltes coses: el repartiment del menjar beneït per Sant Blai, que recollíem en una panera en sortir de la missa, una fitxa de teléfons dins la panereta de la col·lecta, l’estar-se en filera i callats, esperant l’ordre de marxar de la sacristia després de besar-li la mà…

Sovint ens reprenia amb bonhomia (i algun clatellot escadusser), sempre amb motiu, -ni que fós per avançat: Els escolans érem canalla que n’hi vam fer mil i una, i que ell mai va arribar a saber.

Amb aquestes coses estranyes que té el clergat i la tradició secular de l’Església, probablement la primera mitja turca que vaig agafar, va ser bevent mistela o moscatell a porró, en un refresc de Sant Pau que ens va oferir als escolans a l’abadia. Recordo que li vam regalar l’equip de sò (uns altaveus penjats i un micro), que feia servir al via-crucis de les creus, el Divendres Sant. Després de narrar l’estació pertinent i el oh, santa mare mon cor fixeu…, el desconectava tot just començar el per vostra passióóóóó…, amb un xiulet magnífic d’acoplamenta terrible. També el feia servir per demanar que les dones podien posar-se de dues en dues, això sí: en silenci. Santa inocència.

En aquell Mòsdriu de pantalons curts, mossèn Pau va intentar formar part de la nostra infància, amb el rèdit d’un ascendent tradicional. També ens feia la classe de religió a les escoles, i era omnipresent en qualsevol activitat com corresponia a les forces vives.

Les meves primeres colònies amb el Casal (només nens, clar), van ser a Creixell. Recordo una visita de mossèn Pau i a ell mostrant-nos la petita habitació on va néixer, a la mateixa casa de colònies. En aquell moment, i veient la seva expressió, servidor va ser plenament conscient de que era un home, a més de mossèn.

En fi, després de fer-li grüar la nostra Confirmació, i de fer-nos grans a les escales de l’abadia (primer menjant pipes i després fumant d’amagat), mossèn Pau va quedar en el boirós terme de la vida passada.

Aquesta setmana, amb la seva partença, m’han crescut els records. Al cel sia, mossèn.

La cançó d’avui: Azzurro.

ERC, aprofitant l’avinentesa

Dimecres, 02/04/2008 (07:46)

 amb Ernest Benach i el Conseller Tresserras Aquest passat diumenge, el Diari de Tarragona publicava un article on, amb el títol que obre aquesta entrada, exposava algunes de les vàlues polítiques d’Esquerra Republicana de Catalunya i suggeria, amb modesta opinió, aquells reptes que a ERC li caldria escometre de cara al futur (podeu consultar la pàgina de l’edició en PDF clicant a continuació: ERC, aprofitant l’avinentesa, o llegir-lo més comodament al final d’aquesta entrada).

Entre d’altres qüestions, es pretenia explicar com, paradoxalment, Esquerra és la nineta dels ulls de l’huracà mediàtic només per fer i debatre en termes d’estricte política. Interns, externs o de govern (els menys, lamentablement), però només política. I mancant temes de corrupció, imputacions judicials o decisions enxufistes o arbitràries presents en els escàndols d’altres partits, els opinadors professionals i amateurs han de recórrer a anècdotes de corbates, fotografíes instantànies i demés temes de savoir faire tradicional.

Com més gran es fa, com més opinions i corrents tingui al seu si, com més transparent i com més responsabilitats de govern exerceixi, més enorme és la responsabilitat d’un partit polític. I Esquerra, que al contràri d’altres partits tradicionals, en pot fer bandera de totes aquestes característiques, cal que assumeixi aquesta responsabilitat.

Per altra banda, malgrat no s’hi posi accent en els diferents fòrums d’opinió i informació, ERC és l’únic partit català (i de l’estat espanyol) d’estructura i funcionament assembleari. La qual cosa facilita la participació i activitat constant dels militants de base, però que també comporta per a tots els militants l’obligació de ser profundament responsables amb la imatge i l’ideari del partit. Dit d’una altra manera, l’assemblearisme dóna drets, però també comporta un plus de responsabilitat enfront d’altres militàncies més limitades.

Analitzem les raons que han dut ERC a créixer fins a dia d’avui (i, inevitablement, a decréixer en darreres conteses electorals): Deixant de banda les campanyes que ens han fet des de fora (a favor i en contra), és clar que Esquerra ha sabut dotar-se de seriositat i defugir prejudicis de partit para-revolucionari, portant cap al seu ideari postures de sectors i partits que, fins fa quatre dies, la menystenien. Però també és cert que, amb molta probabilitat, va saber engrescar la ciutadania, i·lusionar-la amb la pàtina d’un partit diferent, que no és com els altres, i que contribuirïa amb propostes i polítiques valentes al benestar dels catalans.

Malgrat estar lligada per un pacte d’entesa (l’aritmètica dels vots encara no l’ha permès governar amb més llibertat), és evident que en exercir responsabilitats de govern, amb els compromisos que comporta, l’ha fet perdre als ulls d’un sector de votants aquesta esperança il·lusionada en un partit diferent dels de sempre. Però també és veritat que manca cultura de pacte i experiència de govern per emprendre el camí d’una nova manera de fer política, més propera als ciutadans. Cal aprofitar les responsabilitats de govern atorgades per fer polítiques valentes i honestes, i demostrar que hi ha una altra manera de governar, més lligada a les persones i menys determinada per interessos privats. I no oblidar que darrera cada vot hi ha una persona esperançada que fora interessant no defraudar.

Acabava l’article reclamant un partit del segle XXI (per aquí la vora no en conec pas cap). També esperant que Esquerra sàpiga créixer com a partit diferent, situant als llocs de responsabilitat gent d’idees i compromís, però de mèrits i treball i amb les dignes formes que calen per desenvolupar tasques institucionals. A la fotografia que encapçala aquesta entrada hi trobem dos bons exemples de la molta i bona gent de qualitat amb que compta Esquerra: el M.H. President del Parlament, Ernest Benach, i l’Honorable Conseller Joan Tresserras, de Cultura i Mitjans de Comunicació.

A continuació, l’article:

-Però abans la cançó: Que no s’apague la llum

(more…)