Arxiu del Març del 2008

…i persones humanes

Divendres, 28/03/2008 (08:38)

...iré a Santiago El meu bon amic Antonio Montero, camarada de l’època de Madrid, em va regalar el llibre Tauromagia, del periodista mallorquí Guillermo Sureda (Ed. Espasa-Calpe, 1978. Col. Austral). La dedicatòria, no exenta de conya diu: “Para mi gran amigo…, excelente persona y mejor deportista“. I és que, aquells que em coneixen saben que la pràctica d’esports convencionals per part d’un servidor, es va acabar amb la secció de bàsquet de l’Esportiva Gaudí del Sr. Nicasio (encara deiem balonsestu i balommanu, a manca de paraula pròpia i més propera). I és que sempre he sentit curiositat i m’he entregat al gaudi d’altres activitats humanes quasi sempre allunyades de l’esport. Defectes que té un, mira.

Bé, la qüestió és que el meu bon amic i camarada Antonio Montero, quan anava als toros sempre comprava un “Romeo y Julieta” per, amb una mica de traça i sort, anar fumant fins al sisè. I d’un record me n’he anat a un altre en aquesta setmana d’òbits. Passo a donar-los fil.

Israel López, Cachao 1. Mambo. La d’Israel López, Cachao, és la primera de les partences que vaig conéixer a començament de setmana. El redescobriment d’aquest enorme contrabaixista cubà va ser el preludi dels de Buenavista Social Club de Ray Cooder o Bebo Valdés de Trueba i la seva Calle 54. Pare del mambo i famós per les seves descargas, recordo l’homenatge que l’actor Andy García li va organitzar. I molt especialment, com aquest darrer anava recitant el poema de Lorca dient allò de Con la rosa de Romeo y Julieta, iré a Santiago…

La notícia de la seva mort em va arribar el mateix dia en que un altre contrabaixista cubà, aquest simfònic però amb un inevitable i ampli repertori de sonero, estrenava pàgina web. La podeu trobar als webs recomanats: Luis Cojal, excel·lent músic i excel·lent cunyat (que tot s’ha de dir).

Arriscant-me a gastar una cançó, podeu veure i escoltar junts Cachao i Bebo Valdés amb Lágrimas Negras clicant aquí. Com sempre, jovenets jovenets…

Ens queda la música. I gràcies pel mambo, Cachao: Ahora sí!

 

Benet president 2. La mort de Josep Benet. Malgrat que, generacionalment m’agafa un pèl lluny, la seva desaparició ha estat motiu per recordar i apropar-se al proto catalanisme del segle XX. A pesar del macabre parèntesi d’una guerra fraticida i una dictadura quasi infinita, Josep Benet és una de les baules humanes entre el present i allò que de civilitzat va tenir la 2a. República (en la meva modesta opinió, moltíssim. Ara encara no hi arribem). Del seu comiat em quedo amb l’emoció d’en Jordi Pujol, president a qui Benet va presentar una moció de censura que sabia condemnada, amb la voluntat de millorar les polítiques de la Generalitat. Sobretot perquè, en segons quins ajuntaments, el sol fet de presentar una moció normaleta amb propostes de millora normaletes (ni censura ni res de res), ja fa que el govern municipal clami al cel.

Per cert, montserratista radical (en el bon sentit de la paraula), va compartir escolania amb el Ventureta Jaia, de Mòsdriu.

Per qui en vulgui tenir una visió més acurada, recomano l’entrada de l’Isaac, al qui he manllevat l’imatge d’aquest número 2. La trobo significativa de l’enllaç republicà que he esmentat: artística, quasi noucentista i fins i tot romàntica, com les siluetes del Werther de Goethe: un bon disseny.

 

Placido a Polonia I 3. El monstre. He de confessar que, el que més m’ha afectat, és l’adéu de Rafael Azcona. Perquè és una d’aquelles ments que més bones estones m’ha regalat. Una veritable joia en la construcció de personatges i missatge a través del diàleg, amb l’enorme inteligència que cal per a fer humor seriós. De les seves pel·lícules caldria recomanar-les totes, doncs fins en la més humil hi trobem algun tresor amagat. Però Plácido (rodada a Manresa) i El Verdugo són imperdonables.

La humilitat en la creació era una de les seves manies. Costa, i molt, trobar-lo en cartells o atribuint-se cap mèrit, que sempre atorgava al director.

Indirectament, n’he parlat alguna vegada amb admiració, en un article i en una entrada en aquest bloc.

De fet, i ara que ho escric, crec que mereix una entrada a part. Així que no m’estenc més i la prometo per a més endavant. Serveixi doncs aquest avanç com a immediat homenatge.

En podeu trobar una extensa referència a El País (i un article en català de David Trueba).

 

La cançó: Música d’automòbil, la darrera del CD del mateix nom de Mastretta amb Julieta Venegas. Arriba tard, però per a mi, el Dilluns de Pasqua o, millor, el Dia de la Mona, obre la veda de la conducció amb música i llum de tarda llarga.

Sants…

Dilluns, 17/03/2008 (00:55)

St. Jame's Gate 17 de març: Wearing green. Diuen, no sé per què, que el verd és el color de l’esperança. En la seva diada, la verda Irlanda es fa més verda que mai. El costum és habitllar-se amb alguna prenda d’aquest color, per fora, i amb una de color negre per dins. És per això que, amb una pinta de guiness molts ja fem el fet.

Vaig poder visitar ambdues -Irlanda i la fàbrica de Guiness a St. James’s Gate, pels volts de cap d’any de 2005. Dublín és una ciutat a mida de les persones i el poc territori que vaig veure no em va decebre gens. Cosa no gaire fàcil doncs, em sembla que ho deia Chesterton, en els viatges les coses sempre són com te les imagines… però en pitjor. No ho puc dir d’Eirin. En quatre dies vaig gaudir de pubs, música i guiness. La gastronomia local, que un s’imagina limitada de patata, em va oferir més d’un agradable descobriment, en particular tota mena de sopes reconfortants i saboroses. Naturalment em vaig comprar una gorra d’autèntic donegal tweed a Kevin & Howlin Ltd. (31, Nassau Street). Verda, és clar. També em vaig firar el darrer dia de l’any amb un afaitat d’antologia, en una vella i encantadora barberia del centre de Dublín, on l’única nota moderna va ser la noia jove i morena que feia anar la navalla amunt i avall. Recordo el massatge però he oblidat el seu nom (crec recordar que era de ressonances italianes). A la fotografia dolenta que obre l’entrada els duc tots dos nous de trinca. La gorra i l’afaitat.

Sant Salvador dHorta 18 de març: Sant Salvador d’Horta. El día del meu sant patró. Una mica contestatari i desobedient amb els poders fàctics de l’època. Bé, amb els eclesiàstics, que eren fàctics i de tot. Fins i tot es va atrevir a fer miracles en català. El seu monestir, a Horta de Sant Joan, és un lloc que em plau visitar. A casa portem un nom que, sense ser estrany, tampoc és que sigui dels més usuals. Per això sorprèn quan, el dia del Sant, entre els molts visitants que hi van en romeria i fan les seues paelles al voltant del monestir, un no deixi de sentir ara i adés com es criden i es feliciten un nombre ingent de Salvadors. (Per cert, i ara que ho penso, abans m’he deixat de dir que, a Irlanda, vaig visitar el monestir de Sant Kevin).

Recordo fa un parell d’anys els cartells i l’activisme ja presents, contra un projecte de parc eòlic com sempre, demagògicament enriquidor. Particularment em va copsar un dibuix a escala d’un dels molins contraposat a la façana del monestir, i que la sobrepassava en escreix.

En un dels estranys rampells de democràcia, aquest diumenge es va celebrar un referèndum a Horta de Sant Joan. Els seus veïns van decidir sacrificar els beneficis econòmics d’un parell de pizarros en benefici del territori i la seva gent. Alguna cosa hi deu haver tingut a veure Sant Salvador per evitar-los combregar amb rodes de vent. Sia lloat. I felicitats als homònims.

acudit El Punt19 de març: la cremà. A l’entrada anterior (la de la carxofa), reclamava una mica de realitat. D’aquesta setmana passada m’he de quedar, sense cap mena de dubte, amb un article al diari el Punt de Josep Maria Pascual (qui, llegint-ho, he de dir tinc la desgràcia de no conéixer). Em sap greu que, tenint tanta i tan bona gent, a esquerra ens perdem i, torno a dir, solets solets ens estem fent més mal que si haguéssim tret només un diputat a Madrid. I de retruc, o sobretot, ens fem petar l’opció d’una Catalunya sobirana.

Recomano vivíssimament l’article magnífic. El podeu descarregar també en PDF clicant aquí. I després chi lo sá. És a les nostres mans.

A Otello, el moro de Venècia, William Shakespeare es refereix a la gelosia com “el monstre d’ulls verds”. Em quedo amb l’esperança. I amb Desdémona viva.

La cançó: When irish eyes are smiling, amb una pinta de guiness a la mà i recomanant l’esplèndida The Quiet Man, l’home tranquil que fou John Wayne…

Carxofes, carxoferes i metàfores mínimes

Dimarts, 11/03/2008 (06:27)

un, dos, tres...probant, probant Conec qui, a cada ocasió, sobretot pels volts d’aquestes dates, fa partícep, a qui el vulgui escoltar, de la seva incomprensió envers l’escàs ressò de la carxofa. Davant de reeixides operacions de màrqueting com les dels calçots, no deix de lloar les excel·lències de la carxofa i el seu astorament per la injustícia que pateix víctima del publishing i el merchandising (al seu parer, és clar).

Ja fa un cert temps, amb motiu d’una assemblea que no ve al cas, vaig recórrer a la metàfora de la carxofa a propòsit d’una calçotada, anava a dir que llunyana. Un dels problemes és que, amb independència de la feina feta o de la representativitat institucional, les “carxofes“, els micros, sempre anaven a buscar les mateixes boques. I canviar això és complicat.

Faig aquesta entrada gastronòmica, no tant perquè no sé què dir, sinó perquè no sé què mirar ni escoltar. Com que l’estan construïnt, a cop de micro, tertúlia i paper, encara no hi ha realitat. Quan acabin ja avisaran.

La carxofa, si el fred l’ajuda, és dura i compacta, amb un cor tendre, dolç, anissat. En realitat és una flor ponzella, feta de pètals arrapats, units els uns amb els altres en corona, per dotar els nostres paladars de tota majestat. A Sicília, el seu nom -cosca, cosche en plural, també s’ha emprat per designar les diferents famílies i clans de la Cosa Nostra. En la meva opinió, potser seria més encertada la ceba, que també té capes però fa plorar.

Com és més bona, és collida i menjada. Un plaer a la brasa, fregida ben tapadeta, perquè estovi, en truita… L’altre dia, amb temps i inspiració, vaig mirar de reinventar un plat tot seguint el fil d’una truita.

Les carxoferes, amb cura, amor i cop d’aixada, duren més de dos anys al mateix lloc. Les del mas són noves d’enguany i, és clar, tardanes i de producció modesta. Però Déu n’hi do, doncs amb l’adob del corral (gallines, cabretes i palla), s’han fet d’allò més. Potser també ha ajudat de sembrar faves entremig de les falles, tal com feia el meu avi (ara és sabut que les faveres ajuden a fixar el nitrogen i enriquir la terra, savieses de l’asaig-error).

L’altre dia, doncs, vaig agafar un parell d’ous acabats de pondre i, tornant del corral, vaig collir quatre carxofes ufanes que sobressurtien d’entre les motes i em picaven l’ullet. Malgrat que la primitiva intenció era una simple truita, la descoberta d’unes gírgoles dins la nevera, em va inspirar per un remenat. Primer les dames florals, pelades i laminades a correcuita, i al mínim amb oli i sal, gairebé confitades més que no pas fregides. En la paella definitiva, saltaven les gírgoles talladetes, amb aromes de pebre i sal. Per ser coherent, vaig afegir-hi picadet el cor d’un parell de calçots que havien sobrat d’una calçotada, a mig camí de l’all i ceba tendra. Després s’oficia el matrimoni amb les carxofes, el bolet i l’ou, e voilà. No és una truita, però tan o més senzill que això.

Força indicada i present en esmorzars de forquilla, cal manipular-la a correcuita, doncs a mida que se la despulla va ennegrint (si no se li vol tirar suc de llimona, clar).

Ara que ho penso, la carxofa com a símbol d’una organització, és prou adient per la seva estructura piramidal. I vés a saber, si perquè quan la despulles va ennegrint fins arribar al cor. La ceba, on totes les capes són iguals, ja ho he dit: quan la peles fa plorar.

Tornant a la metàfora inicial, una llàstima que es facin anar les carxofes amb esperit de Tomate, també i sobretot en política. Ara resulta que Esquerra Republicana de Catalunya és més present que mai als mitjans (més que quan es fan seleccions esportives catalanes, o significatives inversions culturals, o reformes educatives de progrés, o actuacions de projecció de Catalunya a nivell internacional, per posar alguns exemples). No n’entenc gaire, però potser ajudaria tenir alguna responsabilitat en els mitjans de comunicació per corregir-ho.

I amb la llàstima afegida, a més a més, que solets solets ens anem posant al bell mig de les carxoferes.

La cançó: Lu Pisci Spada. Una trista i bella història d’amor i fidelitat en sicilià. Lucio Dalla canta aquesta tradicional cançó sobre una parella de peixos espasa enamorats en la zona de pesca de l’estret de Messina (com en tots els dialectes de les Dues Sicílies, s’hi pot endevinar el rastre del català).

 

Lluís Aragonès, un diputat per Mòsdriu

Divendres, 07/03/2008 (08:00)

el Lluís Aquest diumenge vinent, votaré Lluís Aragonès. Es presenta, com a cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya, al Congrés dels Diputats per Tarragona. I és de Mòsdriu de tota la vida. Amb això n’hi hauria prou perquè el votés. Com molta bona gent de Riudoms, és clar.

El conec a ell, que m’honora amb la seva amistat, conec la seva família, la seva dòna, els seus fills, sé on viu i com treballa…, en definitiva, no és poca cosa saber tot això d’un teu diputat.

Mòsdriu és el meu poble. Un país petit que m’estimo com la pàtria més certa i del que, com en la cançó de Llach, n’he esdevingut contrabandista, en inquietes anades i vingudes per aquests móns de Déu. De fet, me l’estimo tant que m’hi he presentat per alcalde. Com el Lluís. Però ni de lluny he treballat tant com ell per millorar-lo (ja no l’atraparé, però ho provo amb passets de cada dia).

Mòsdriu també és un país petit de defectes petits (com tots). I de vegades la gent ens conformem en conéixer-nos les cares. Amb les cares i allò que ens expliquen els altres, sense gaires miraments, ja en tenim prou per dir-nos que coneixem els nostres veïns. I anem fent.

Recordo el Lluís al ball de quintos que vam fer a Sant Antoni. Ha plogut molt. Jo era quinto i ell ja era a l’Ajuntament, participant de ple en la cosa pública. Va venir a encoratjar-me quan, davant la negativa dels de sempre a deixar-nos la barra, vam tenir de vendre begudes fòra el recinte perquè ens surtíssin els números (als de sempre els hi sortien rodons, com sempre).

Des de llavors, que he seguit coneixent el Lluís per mi mateix. I l’he vist en un moviment i un treball constant per atendre i millorar les condicions de tothom. A l’Ajuntament, a la Diputació de Tarragona, al Senat… Aconseguint possibilitats, proposant i obtenint allò que ajudés a construïr un poble millor. I sovint malgrat entrebancs, bloquejos, silencis i difamacions partidistes i de política de pa sucat amb oli (per això va ser un plaer tenir l’oportunitat d’agrair-li en el discurs d’investidura).

Atent i receptiu als requeriments dels seus veïns, sense cap condició ni més filtre que el de la proximitat humana, el Lluís Aragonès -jo el conec, té la virtut d’una infinita paciència i la complicitat d’un somriure valent (no en và el seu bloc es diu amb el somriure la revolta). I mai, mai, l’he sentit dir això no toca, perquè ho dic jo o, és complicat i no ho entendrieu…, per exemple.

Definitivament, a Mòsdriu ens mereixem un diputat com ell al Congrés dels Diputats. No en tinc cap dubte que sabrà estar a l’alçada, un cop més, del repte. Aquest diumenge cal que hi estem els seus veïns.

amb Carod a la Selva del Camp País petit fet de països petits. Amb els seus defectes i les seves moltes virtuts. Dic això perquè en les darreres setmanes, he tingut l’oportunitat d’escoltar el vicepresident de la Generalitat i president d’esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira. Tant al míting de Reus, amb el teatre Bartrina ple, com, sobretot, a la Selva del Camp, no en tinc cap dubte del perquè se’l sotmet a un desgast constant. Ras i curt, l’excel·lència ideològica fa por. A quatre anys d’unes eleccions generals en que l’amplificació d’errades i l’atac constant a la seva persona, va tenir l’efecte contràri pels que ho pretenien (vuit diputats a Madrid), de fa temps se’l sotmet a atacs més sords i un desgast més silenciós. I alguns encara fan la gara gara a partits i mitjans  ben allunyats d’esquerra i del país, i deixen que els formin les opinions. Malgrat tot, el vicepresident demostra a cada passa que està en forma, que s’està fent una tasca de govern a anys llum (o més de 20 anys corrents) de comparacions, es miri com es miri, i que li faria sopes al cap a més d’un líder d’aquests que s’omplen la boca de Catalunya, per omplir les butxaques dels seus clients. Repeteixo, està en forma. Tindré ocasió de parlar-ne en aquest bloc.

I la cançó és Alè, de Lluís Llach.