Arxiu del Febrer del 2008

Any de traspàs

Divendres, 29/02/2008 (02:52)

Joan Ridao Diga’m tontu, però em fa gràcia fer una entrada en aquesta data de 29 de febrer. Dos díes abans, vaig assistir al dinar de Tribuna Barcelona que tenia com a conferenciant convidat Joan Ridao, portaveu d’Esquerra al Parlament de Catalunya, i cap de llista al Congrès dels Diputats per Barcelona en les eleccions generals de diumenge vinent.

Precedit de la presentació il·lustrada (i il·lustrativa) de Juanjo López-Burniol, -on van quedar clares les evidents virtuts i capacitats del convidat, en Joan Ridao les va deixar ben paleses davant el nodrit auditori, tot desgronant, ultra el programa polític, un discurs amb sòlids i lògics arguments per l’evolució sobirana del país. Perquè en aquest sentit, no hi puc estar més d’acord: més enllà d’origens, tradicions i trets ben diferencials (que també, i molt importants), el dret a decidir que impulsi una Catalunya sobirana ha de sorgir fruït d’un sil·logisme indiscutible, d’una lògica aclaparadora, que és la de viure en un país millor.

És per això que em va satisfer particularment la referència de Ridao a una Llei de Règim Electoral Catalana com a repte a considerar. Referència molt satisfactòria per un doble motiu. Primer, perquè no podem defensar postulats sobiranistes sense una veritable activitat legislativa de constitucionalisme derivat (o, millor, de rang constitucional). Dit d’una altra manera, per defensar el futur de Catalunya com a nació independent, no podem ser l’única Comunitat Autònoma, ara per ara, que no té una llei electoral pròpia. Amb el repte afegit que hauria de demostrar ser nostra, això és, una magnífica llei electoral, molt millor que d’altres i que constituís model en el dret públic comparat. El segon motiu és que, per afrontar aquest repte, precísament es inevitable comptar amb gent tan capaç, preparada i coneixedora del Dret Públic com el mateix Joan Ridao.

Coses lletges

Com no pot ser d’una altra manera, són opinions estrictament personals. Però he de fer esment a tres coses ben diferents que, d’una o altra manera, considero de mal gust i que s’han esdevingut durant la campanya d’aquestes eleccions. Totes tres amb Mòsdriu com a protagonista.

El Ton i la Sisca! La primera és aquesta foto, que acompanya una entrada sobre els malmesos gegants de Riudoms, i que he localitzat tot seguint els enllaços d’aquesta perla de l’Isaac. De seguit he conegut els nostres Ton i Sisca, degans de la colla gegantera de Mòsdriu i, de fa força temps, malmesos davant la passivitat de la propietat, això és, l’Ajuntament de Riudoms. Realment lamentable que, gent que ens visita de fòra, vegi aquestes vergonyes i s’esclami (no és per menys), i, en canvi, malgrat haver-ho demanat en repetides ocasions, el govern municipal no se’n faci càrrec.

Per a més vergonya, investigant la data de l’entrada, resulta que va ser el 5 de febrer, Santa Àgueda. En aquesta data va visitar la Casa de Cultura on reposen els nostres gegants, el barceloní Jordi Jané, cap de llista de CiU a les eleccions com a diputat per Tarragona. Convidat en plena precampanya per l’associació de dones la Bella Llar. A veure si, des de les seves responsabilitats, convenç els seus companys de CiU a l’Ajuntament de Riudoms que l’estat dels nostres gegants no és la millor tarja de presentació pel poble.

el Convent 9M La segona, el detall poc respectuós amb el patrimoni del PSC-PSOE a Mòsdriu, penjant un cartell del zetapé al mur de l’antic Convent. Com no em cansaré de dir: quan no es té res, poca cosa és molt. Caldria ser més acurat a l’hora d’aplicar la cojuntura sobre l’estructura. Xoca encara més, venint d’un grup polític que, en repetides i recents ocasions, proclama la necessitat de protecció del patrimoni riudomenc. De ben segur, ha estat una pífia involuntària, però no deix de ser antiestètica. Sembla que els han pogut els colors.

vaja quin nom... I tres. El Duran i Lleida, d’Unió, batejant i apadrinant una gossa amb el nom de Riudoms. Qüestió de gustos, però no sembla un nom gaire respectuós amb el poble. No ho sé…, però no m’agrada. Pensó que és lleig pel poble, pel polític i el seu partit. I per la gosseta, que no en té cap culpa, la pobre…

Final musical

Amb el descobriment encertat de la cançò per entrada que ofereix el Lluís al seu bloc, doncs mira, m’ho copïo i així hi sortim guanyant…

Vaig tornar de Barcelona amb el Dins la taifa de la Carrau. La que més m’agrada és Per la de l’u. Em feia il·lusió posar l’enllaç aquí. En homenatge al personal que recórre quilòmetres i més quilómetres, i fa més hores que un rellotge. Només perquè té ideologia i compromís. Però com que no l’he trobat us deixo amb aquest De matí (au, vinga, que ja s’acaba!).

Per cert, ens veiem d’aquí un parell de díes, i avanço el títol: Lluís Aragonès per a Mòsdriu.

Bé, queda feta l’entrada tal dia com avui. I tal dia fara un any. O quatre.

Participació pública (1)

Diumenge, 24/02/2008 (21:59)

logo fòrum jove (A.C.F.) Un dia d’aquests hauré de fer una mena de perfil meu en aquest bloc. Ja m’entens, vull dir aquell llistat a mig camí de curriculum i autobiografia que pugui presentar-me tot d’una.

Hauria de fer i actualitzar un meu perfil en aquest bloc i a la web d’esquerra de Riudoms. Tot arribarà. Suposo que el poti-poti que són aquestes Cròniques de Mòsdriu, ja va ajudant a donar una visió més o menys encertada d’allò que sóc, o dels treballs i els dies que em van fent i desfent (panta rei). De fet, bona part de la peresa prové del convenciment que un és més complexe que allò que ha estudiat, o que la seva feina o aficions. Fins i tot aquest lloc no dóna sinó visions, moments o opinions que, molt parcialment, poden ajudar a conéixer una mica més un granet de sorra amb qui estàs compartint platja.

En la mateixa entrada en que reiterava el meu recel envers les classificacions i categories vàries (la primera de l’any), ja s’enunciava la intenció de parlar de participació pública. Sí, ho has endevinat. Actualment, com consta en aquesta web, sóc regidor i portaveu del grup municipal d’esquerra-am a l’Ajuntament de Riudoms. I en un moment en que la visió del concepte de política i polítics no passa per les seves hores més altes. Visió que fins i tot ha arribat a la humil condició d’un regidor de poble. Anem a pams:

En primer lloc, sempre he tingut molt clar que la política, la participació pública, és quelcom que es fa més que no pas allò que s’és. I la fem i hi participem tots. Ens afecta a tots sense excepció. Recordo el comentari d’un amic proper sobre el darrer míting de campanya a les municipals que vaig encapçalar: “potser s’ha parlat massa de política”. Repeteixo: en un míting de campanya electoral per governar a l’Ajuntament.

Avui a molta gent li agrada dir que passa de la política o que la política no va amb ells. I en canvi, com tothom, no paren de fer i viure en política. Des de l’opinió a l’acció de viure som actors, protagonistes i autors del teixit polític (que és el mateix que dir el teixit social): fem servir carreteres i transport públic, portem els nostres fills a l’escola, acudim als serveis mèdics i sanitaris quan ens convé, paguem taxes, arbitris i impostos, sol·licitem subvencions i beques individuals, familiars i per a les entitats i associacions de les que formem part i exigim, com correspon, els nostres drets i les nostres llibertats. Dit d’una altra manera, hom pot dir que passa de la política, però va amb ell de ple, cada dia. La política, la gestió pública, no passa de nosaltres. Per a bé i per a mal.

Potser caldria preguntar-nos a qui beneficia aquest desprestigi, qui en treu rèdit del passotisme ciutadà envers allò que tant ens afecta i que basteix les condicions de la nostra vida quotidiana. Personalment no en tinc cap dubte: aquells grups que únicament es mouen per posseir, mantenir o recuperar el  poder com a sol i bastant punt del seu programa, a qualsevol preu, passant per sobre de tot i de tots. Sempre recordo aquella dita de Franco als seus ministres: “Usted haga lo que yo, no se meta en política“. Més clar, l’aigua. Després, conceptes similars els hem trobat en democràcia, des de Fraga a Artur Mas.

En segon lloc, l’activisme polític és voluntari i gradual. Anar més enllà en la participació pública de les activitats vitals i socials abans esmentades, és en molts casos una opció personal combinada amb la simple evolució del desig de contribuir a millorar l’entorn. Tan senzill com això. I tenint molt clar que si no fas política els altres la faran per a tu (i sense tu). En el fons, no hi ha cap salt (sovint sembla per tal com es diu, que es tracta d’un triple mortal). En la decissió de participar més activament en la cosa pública, hi rauen els mateixos motius que impulsen a presidir o ser membre actiu d’una entitat o associació: casals, centres d’estudis, associacions de dones, esportives, veïnals… Simplement, es va més enllà (la qual cosa no vol dir que s’encerti o no, o que totes aquestes associacions no siguin cabdals per a intervenir en la construcció d’un futur millor, és més, també elles fan política).

Així, la vida, i les persones, ens porten i cadascú sap la seva evolució en aquesta platja del món. Amb l’absolut desconeixement de com s’acaben les coses, de què vindrà en acabat, ocupo per voluntat del meus veïns el càrrec electe de regidor a l’Ajuntament de Riudoms. Probablement hi ha qui aquest pas meu el visqués amb certa decepció. Però en el fons, no al darrera, sinó davant de tot, hi ha la mateixa voluntat participativa que em va impulsar a ser membre degà del consell col·legial de direcció, en el col·legi major universitari d’una Salamanca ben llunyana de Catalunya; a impulsar un grup per fer teatre (tal i com ja feia al Casal de Riudoms); a publicar i col·laborar en revistes literàries universitàries; a moure’m perquè els erasmus puguéssim tenir el mateix descompte que els estudiants italians als menjadors; a participar en l’organització d’un fòrum jove a Riudoms; a fer ràdio a Mòsdriu; a programar passis de cinema estiuencs; a participar en diverses activitats i exposicions al CERAP; a fundar i impulsar la Plataforma El Freixe o a col·laborar de tant en tant amb articles d’opinió, per posar exemples. Sempre amb la voluntat de participar, millorar i fer pensar en els àmbits que m’ha tocat viure.

L’acte al Centro de Riudoms

A algunes de les reflexions anteriors em vaig referir aquest passat dissabte en el sopar de presentació a Mòsdriu del bon amic, company i veí Lluís Aragonès com a cap de llista al Congrès dels Diputats. Uns 150 veïns i amics van acompanyar-nos en aquest acte d’esquerra amb la seva amistat i suport. I, com no pot ser d’una altra manera, vam tenir el plaer d’escoltar en paraules molt millors que les pròpies, les enraonades raons que portaran Catalunya a ser un país millor i més nostre.

El Pere Muñoz Un veritable honor gaudir de la companyia i les paraules de gent com en Pere Muñoz, cap de llista al Senat i alcalde de Flix, un actiu, ferm i segur defensor de “lo riu es vida” -tot un antídot per desmemoriats; el magnífic discurs de la diputada-portaveu Marina Llansana, clar, net i polit com ella mateixa; i la defensa de la participació pública que fa bona gent amb bona voluntat per part d’Ernest Benach, qui de ben segur no pensava ser Molt Honorable President del Parlament de Catalunya quan era minyó escolta o participava activament en l’associacionisme reusenc (per això avui és un magnífic Molt Honorable President). Del Lluís, que també poc s’ho pensava quan jugava a escacs i muntava activitats al Grup de Joves de Riudoms, no me’n faltarà ocasió per parlar-ne. 

la Marina Amb aquest càlid suport i manera de ser dels nostres amics, veïns i convidats, com el President del Consell Comarcal Xavi Llauradó, el diputat i segon tinent d’alcalde de Tarragona, Sergi de los Ríos o l’Àngel i la Montserrat, per citar-ne alguns, es confirma, una vegada més, que esquerra és feta de bones persones, amb la qualitat humana que cal per garantir la participació pública que mereixem els catalans.

La gastroanècdota

El descobriment al Centro dels sobrets amb gotes que acompanyen el cafè. Tot un detall. Salut!

el darrer cafè del dia

 

Shiskatchut trileeeer…

Diumenge, 10/02/2008 (09:53)

...trilernait S’acaba la supersetmana dels superdimarts, i jo sense un trist post en aquest blog… La veritat és que la setmana ha estat llarga i complicada, amb aspectes personals, afectius, de compromís públic (i gustosament voluntari), etc… Però en un raconet, de tant en tant, em venia al cap un atac de conciència per no haver fet l’entrada setmanal al Cròniques de Mòsdriu. Això dels blogs es pot convertir en un apartat de la teva vida igual que els amics llunyans: malgrat que fa temps que no hi tenim contacte (injustament i sovint per culpa nostra), com que hi pensem com qui no vol la cosa en ocasions quotidianes, s’ho mirem amb una barreja de remordiment i autojustificació.

Bé, com he dit, aquesta setmana passada ha estat la setmana del superdimarts, d’un meme rebotat de l’Isaac, de dos anniversaris ben separats, de dues trobades de participació pública importants, i d’altres qüestions més importants i que ara no venen al cas. Anem per parts.

El meme: malgrat procurar estirar el fil de la qüestió, no tinc clar què és el que se’m demana. Suposaré que es tracta d’una actuació musical o un artista, en format audiovisual.

El fet és que, probablement per no tenir una cultura sòlida i definida que em permeti ser un crític musical purista i centrat, els meus gustos van evolucionant sense menystenir l’evolució. M’explico: no és que m’agradi tot, però depenent de l’ànim i dels moments (del dia o de la vida), no puc evitar nostàlgic com sóc, donar una càrrega emocional a musiques i imatges ben diferents.

Vaig començar a descobrir només per a mi, i quasi parelles, la música i la ràdio. Em sembla que era als voltants de 6è de bàsica (uf). I la meva generació va ser testimoni d’un producte que va revolucionar el món de la música i la imatge: el Thriller de Michel Jackson. Em refereixo no només al tema central, sinó la resta de temes de l’àlbum: Billie Jean, Beat it…(com podeu veure, es deia tema i àlbum)

Enguany se’n compleixen 25 anys (uf, uf…) i, és clar, un no se’n pot oblidar d’aquells dies d’escola, pati i estiu. Estius al capdamunt de la carretera i Sant Antoni, amb la colla d’amics, descobrint els balls a la pista i els balls al cor.

Després van venir altres músiques, totes és clar, de consum i llençament comercial, però ens ho passavem tan bé… Recordo el clip de Sledgehammer de Peter Gabriel i la seva divertida plastilina.

cadira de la  Recordo de la mateixa manera la saleta del Casal, i Dire Straits i el seu Brothers in Arms (després banda sonora d’un viatge de fi de curs de vuité d’egebé a Besalú amb l’Oscar i el Farol).

Nostàlgies a banda (o amb menys), anem per l’emoció: The Wall de Pink Floid, sonant en un Informe Semanal en la notícia de la caiguda del mur de Berlín, i retransmetent com la gent el passava i l’anava trencant. Era sol a la cuina de casa davant la tele aquell dissabte i, naturalment, vaig plorar. Si no va ser a COU, era a tercer de BUP.

Sovint, quan vaig en cotxe i fan esports a la ràdio, poso la M80Ràdio: els fills dels 70’s ens hem fet grans i tenim una emissora de ràdio per nosaltres solets. També en nits d’insomni enganxo algun Sputnik que m’emociona (i em recorda programes com el Pleitaguensam). Em va tocar el cor el dedicat a la nadala Do they know it’s Christmas? de Band Aid, promogut per Bob Geldof. Com sempre me l’ha tocat, des de la primera vegada.

l'arbret...I per acabar (o deixar aquí el tema meme, que si no no acabaríem mai), arrisco la meva modéstia i poso per endavant la meva sinceritat. Per raons que, qui em coneixeu sabeu, o que ja aniré explicant en aquest blog, allò que més m’emociona i em remou els sentiments, és un DVD: Riudoms demà, quin poble, quin terme?, de la Plataforma El Freixe i que vaig ajudar a muntar. Particularment els passatges del Torna Serrallonga (Esquirols), El que diuen els arbres (Feliu Ventura), que ens la va dedicar en el concert de Constantí amb Lluís Llach -uf!, i els crèdits finals amb A la recerca d’una terra de Pere Figueres. Què hi farem.

Bé, deixarem jazz, folk, big bands, òpera i clàssica perquè vagint anant sortint quan l’ocasió ho requereixi. I com que encara queden primàries americanes i eleccions de casa, ja ens anirem posant al dia en aquest blog. Fins aviat.