Arxiu del Gener del 2008

L’amic retrobat

Dimarts, 29/01/2008 (07:34)

Calvià Per aquells que el coneguin, el títol de l’entrada no té res a veure amb el llibre de Fred Uhlman del mateix nom (L’amic retrobat, F. Uhlman, 1966). Només, fent alguna giragonsa complicada, potser ens podríem trobar en una Alemanya d’entreguerres com orígen, molt, molt, en el fons: Pel que sé, els avis patern i matern del Carlos Edmundo Starmanns, van fer junts el viatge en el vaixell que els va dur d’Alemanya a Argentina fa, és clar, un grapat d’anys.

El Carlos i jo ens vam conéixer a Madrid els darrers anys del segle (no diré de quin). Erem tots dos al col·legi major i ell tot just havia començat la seva carrera de Ciències Polítiques. Ja feia temps que havia arribat des de l’Argentina on va néixer, i tenia casa seva a Mallorca on hi vivia la seva mare. L’amistat, iniciada compartint taula al límit de l’horari de dinar, va continuar forjant-se amb llargues converses sobre inquietuds comunes.

Quan el col·legi major programava una conferència, sovint es convidava al conferenciant a sopar a la residència del director, que era dins del propi col·legi amb la seva família, juntament amb alguns col·legials escollits amb vés a saber quins criteris. Recordo que el Carlos i jo vam assistir al sopar amb Raimon Obiols prèvi a la seva conferència. I recordo les llúcides observacions del Carlos al voltant de Mercosur (d’on acabava d’arribar el conferenciant). També recordo una intervenció seva en la xerrada d’un estrambòtic catedràtic de Polítiques, que havia tingut quelcom a veure amb l’intent d’experiment republicà pre-aznarista impulsat per l’Antonio García-Trevijano. Quan ja s’havia acabat la conferència, -on per cert es va exposar una interessant i demagògica visió de la descentralització estatal que un dia d’aquests comentaré, en el torn de participació del públic, el Carlos li pregunta sobre la Corona i el Rei. El catedràtic republicà que, conscient del lloc i les opinions del ranci director vitalici, s’havia abstingut de qualsevol comentari al respecte, va aprofitar la pregunta per deixar-se anar contra la institució monàrquica. Acabat l’esdeveniment, i en tò cordial, el Sr. Director va expressar en veu baixa: “este hijo de puta de Starmanns…”.

El Carlos se’n va anar a acabar la carrera a Berlín, on també va començar la tesi doctoral i va trobar-se amb una d’aquelles fites de la vida que ara no vénen al cas. Ens continuàvem veient i compartint taula, beguda i conversa, molta conversa, quan aterrava camí de casa seva. Sempre apareixia la seva preocupació i tristesa per Argentina, i la seva voluntat de comprometre’s amb la participació pública al seu país. També el tango i els poemes de Benedetti, amb tot el que comporten.

De tots els moments que hem compartit fins ara, un dels que més m’agrada recordar és quan el vaig anar a veure a Calvià, la meva primera estada a Mallorca. Els viatges per l’illa i l’urgència de posar al dia la nostra amistat, acabaven invariablement a una balaustrada com la de la fotografia, d’un hotel al costat de casa. De nit, mirant la badia de Palma, la conversa s’allargava i enllaçàvem el tràfic nocturn dels vaixells fins que, amb l’albada, començava el tràfic aèri. Tot just acabada la segona ampolla de cava.

Quan ja era a la Universitat d’Stanford, Califòrnia, em va visitar més d’un cop. Continuàvem amb les nostres dèries al mas, acompanyats de grills i Chet Baker. Recordo una conversa amb el Jaume Magrinyà al Keybord, on el Carlos li va demanar un disc de Pat Metheny. Gran aficionat al jazz i a la ràdio (va començar fent un programa a Ràdio Calvià), el vaig portar als estudis d’Ona Riudoms, d’on en va esdevindre voluntari i inestimable col·laborador del KL7/5-2/6-3, via telefònica, des de Palo Alto (USA).

Fa un parell d’anys ens vam perdre la pista. Mentre continuava amb la tesi sobre el seu estimat John Rawls, van deixar la casa a Mallorca i la seva mare va tornar a Argentina.

Fins que, acabat de començar l’any (oh, meravelles d’internet), rebo un seu correu: ens hem retrobat en la teranyina. Amb ets i uts ens anem posant al dia,  i visito el seu blog: l’Audioblog de Carlos Starmanns.

Com a mostra podem començar pel capítol sobre els fins i mitjans a la participació pública. Aquells que ens escoltaveu a la ràdio de Mòsdriu, us sonarà.

- 900.000.000,00 €

Dimecres, 23/01/2008 (09:33)

el territori... Ahir vaig tenir l’ocasió d’assistir a la conferència que l‘Honorable Conseller de Governació i Administracions Públiques, Joan Puigcercós, va pronunciar a la Cambra de Comerç de Tarragona. Recordo la meva trobada amb el conseller aquest passat mes de juny (en qualitat de secretari general d’ERC), i com vaig tenir l’ocasió d’exposar-li dues qüestions: la necessitat d’una bona comunicació i presència clara als mitjans, d’una banda, i no perdre de vista el desequilibri en les balances fiscals de l’altra.

Naturalment, sóc tan conscient de l’escàs pes de les opinions d’un humil regidor de poble, com de les enormes capacitats i elements de judici de que disposa el govern de la Generalitat i els seus respectius consellers. Per altra banda, és clar que les preocupacions exposades a l’inici, són compartides per molts catalans.

És per això que vaig trobar força interessant la conferència ”Nous reptes per fer funcionar Catalunya ”. No és pretensió d’aquest blog comentar-la, doncs ja ha estat més o menys comentada a la premsa (veure notícia a El Punt), però sí que no puc evitar alguna reflexió des d’aquesta finestreta particular i digital.

En resum, i a primer cop d’ull, l’informe de la Fundació Josep Irla sobre el que es basa el càlcul del dèficit fiscal objecte de la conferència, és força cridaner: uns 19 mil milions d’euros l’any. En plata: calés que van d’aquí a la caixa espanyola i que no tornen. La qual cosa, combinada amb el creixement poblacional català, el dèficit en el funcionament infraestructural, la Disposició addicional tercera de l’Estatut del 2006, i la situació econòmica global i educativa particular, dóna un exacte retrat de la situació del país i més d’una pista clara per a la solució.

Però, com he dit, no és la intenció repetir o resumir la llúcida intervenció del conseller, sinó donar alguna reflexió particular que em va provocar l’esdeveniment:

En primer lloc, l’assistència de l’alcalde de Tarragona Josep Fèlix Ballesteros i del Delegat del Govern Sabaté (PSC), entre d’altres, conjuntament amb les referències al model educatiu català del conseller Puigcercós (que podrien xocar en un partit que va impulsar i aconseguir l’actual Pacte Nacional per l’Educació), confirmen un govern d’entesa sòlid i conscient a la Generalitat. A diferència de l’anterior legislatura, i sense atribuïr responsabilitats (o atribuint-les a tots), anem bé.

Quant els càlculs econòmics, penso en general que caldria trobar indicadors més precisos de la productivitat econòmica que el PIB (producte interior brut), tal i com fa temps s’està cercant. Ho dic perquè el PIB mesura absolutament tota productivitat, tot moviment econòmic, en un lloc i punt concret, sense elements correctors que ens projectin cap a un futur. Dit d’una altra manera: el PIB és barroer, mesura els grapats. En definitiva: brut. Això és el que permet, per exemple, que en zones emergents o devastades, on es viu molt pitjor que aquí, el PIB es dispari (l’activitat econòmica de Nova Orleans després del Katrina va experimentar un moviment econòmic impresionant: eren les labors de reconstrucció). O per exemple en certes activitats on la productivitat en alça i sostinguda és el millor indicatiu d’un espoli que l’acabarà en sec i tot d’una: el PIB de la pesca del seitó a Tarragona, sense anar més lluny.

També es va parlar a la conferència, de la reunió bilateral on es va veure frustrat el traspàs de Rodalíes. I el motiu no pot ser més clar i justificat: es traspassaven els trens (Renfe), sense les víes (Adif). Així, ens podríem trobar en un tren aturat a Catalunya perquè l’amo de les víes hi vol fer passar el Talgo que vé de Sevilla. La qüestió, com he dit, és clara i justificada, però potser no ha quedat explicada de manera tan entenedora als mitjans de comunicació.

I en darrer lloc, però no quant importància (ans al contràri), el que més em va cridar l’atenció: l’any 2007 la Generalitat va deixar d’ingressar noucents milions d’euros menys en concepte d’impost per Actes Jurídics Documentats (AJD) i Transmissió Patrimonial (ITP). Clar i català: per compravendes d’immobles, que són el que generen aquests impostos.

Per qui em conegui, pot arribar a pensar que la meva preocupació principal al respecte, ho és pel desgavell econòmic i territorial d’una economia basada en el totxo. Ho és i no ho és. Pràcticament eliminades les entrades per IAE, el cap d’aquest humil regidor de poble se’n va ràpid a les conseqüències fiscals que un menor tràfic de plusvàlues immobiliaries i una desacceleració del sector pot tenir a la caixa municipal (que ingressa directament l’impost de plusvalía, entre d’altres taxes i arbitris que genera el mercat de construcció i compravenda).

Sobretot a Mòsdriu, on s’ha comès el garrafal error d’apostar a cegues tot al totxo. Impar i passa.

Una vegada hi havia una ràdio…

Dimarts, 15/01/2008 (17:36)

una vegada...  Darrerament m’he reconciliat amb la ràdio. De fet, mai me n’he allunyat. Potser seria millor dir que he conciliat la ràdio amb això de l’internet. Ens posem com ens posem, pertanyo a una generació per la qual, el temps d’ara és més futur que passat. En la pàtria certa de la nostra infància, poc ens imaginàvem els constants avenços tecnològics que no paren de conformar la nostra societat. Una societat, val a dir, on un dels trets més característics és la enorme importància del format audiovisual. Sobretot visual. Encara recordo quan les càmeres de fotos eren màquines de retratar i les càmeres de video màquines de prendre pel·lícula. Ras i curt: comprenc allò que m’explicaven els meus avis, que quan eren petits no hi havia ni cotxes ni televisió. I entenc com s’havien de sentir multiplicat per mil enginys de wifis, píxels, petresos i meils.

La primera ràdio que vaig tenir, me la va baixar ma tia Plachada d’Andorra i tenia forma de pilota de futbol. La primera que recordo, era un transistor amb funda de pell que es tancava amb xecs metàl·lics, on el meu padrí escoltava Ràdio Popular. Després la sentia entre agost i setembre dins la senalla, cada cop més colgat l’aparell a força de grapats d’avellanes. I vaig créixer aprenet a escoltar-la.

Recordo que estava fent exactament a la primera emissió de Catalunya informació, un 11 de setembre. També programes com Pastagansa o Gomaespuma. Un dia, durant la guerra dels Balcans, l’Antoni Bassas va explicar la història d’un violoncelista sense orquestra ni país, que cada dia a les 12 en punt del migdia es posava a tocar l’Adagio d’Albinoni enmig d’una deserta plaça del mercat a Sarajevo. Van retransmetre-ho un dia d’estiu, mentre el violoncel es barrejava amb les sirenes que anunciaven els bombardeigs. I em vaig emocionar fins les llàgrimes. Tot sol al mig del terme.

A la universitat, a la meva habitació d’estudiant, lluny i a Salamanca, vaig sentir com s’estava cremant el Liceu en un aparell de Todo 100. Recordo com disfrutava amb La Ventana, les tardes de la SER, la del Xavier Sardà i el Sr. Casamajor. En la meva opinió el millor i més entretingut programa de ràdio que he escoltat mai. Vaig viure com una gran pèrdua que el Sardà se n’anés a fer tele (com els grans actors que acaben sent carn de telesérie o culebrot, malauradament). Quasi, quasi, de la mateixa manera vaig lamentar la pèrdua de l’Albert Om en una Rac 1 dels matins, on feia un programa gairebé gens centralista des de Barcelona, però on hi tenia reflex la resta de Catalunya (que és més gran del que sembla avui dia).

A Mòsdriu també hi havia una ràdio, fins fa quatre dies. O gairebé quatre anys. No em refereixo, és clar, a aquell L’Om parlat o La Voz Sindical del Llano, que ja no vaig conéixer (per bé que alguns membres de bona fe en continuaven pagant els deutes i potser a alguns ens va afectar indirectament. Vés a saber). Parlo de l’Ona Riudoms, l’emissora municipal que es va traslladar des del terrat de l’Ajuntament a les Escoles Velles, passant per l’edifici de Les Monges.

Jo hi vaig arribar tard i de rebot, amb motiu d’un programa Especial Eleccions Municipals que ja va veure frustrat un debat amb els candidats (hi ha coses que encara no canvien). Ona Riudoms ja feia anys que funcionava gràcies a la bona voluntat de gent que estimava fer ràdio i dedicar-hi el seu temps, com el Carles Ferrant, i que feia programes tant escoltats com El Tren de Mitjanit, del meu bon amic Jaume Solé.

Animat per l’experiència, i amb la ingenuïtat de pensar que n’hi ha prou amb que t’agradi, em vaig decidir a fer el KL7/5-2/6-3, un programa de ràdio que era una espècie de poti-poti amb el cinema com a pretexte. La veritat és que no arribava ni de lluny als programes de molta més qualitat que feien els meus companys: entre els quals, no tots, Ke fem, ke diem, l’informatiu de les Auleses, Tres i el funktròleg, Petjades de Hollywood, -aquest si un bon i veritable programa de cinema dirigit per la M. Eugènia, i, sobretot, un esplèndid Coca’m recapte, on el Ricard, la Maria i la Lídia feien pràcticament ràdio professional.

Jo no. El meu KL7 era un pugrama limitadet que amb el temps, em fa l’efecte, ha anat adquirint un to d’autèntic bunyol. Amb molta més bona voluntat que destresa, intentava fer ràdio i em surtia l’anti-ràdio (parlava amb els tècnics, alterava el to de veu, feia silencis massa llargs per després anar de pressa…, en definitiva sonava més bé al meu cap que no pas als altaveus). Tot a despit de col·laboradors, seguidors i, sobretot, uns tècnics voluntaris als que mai estaré prou agraït i que eren els veritables artífexs d’allò que el programa pogués tenir de bo: el Marc Gispert i el Xavi Bages els números 1.

Avui, reescoltant-ho per mirar de penjar-lo, he de confessar que sento vergonya. També pel meu egoïsme en passar-m’ho tan bé. Perquè no sigui dit, n’aniré penjant per qui vulgui patir algun dels programes tot descarregant-los. Si us plau, sigueu benevolents en el vostre judici.

Ara Ona Riudoms ja no sóna com sonava (ni que ho sembli).

Darrerament he descobert els avantatges de la ràdio digital i l’MP3, i la meravella de poder descarregar-me els En guàrdia i d’altres programes favorits, alguns dels quals podeu trobar a aquesta web en els enllaços de Revista de ràdio, a la barra lateral. No cal dir que molt millors. On va a parar.

Però una vegada a Mòsdriu hi havia una ràdio. Una llàstima…

Nou any (i barca nova)

Dilluns, 07/01/2008 (21:55)

...gente honrada Passat Reixos, enceto l’any digital amb certs canvis al blog. O més aviat, com diem a Riudoms, he fet una mica de dissabte. De qualsevol manera, i sobretot per algú poc destre en això de la teranyina informàtica i mundial, suposo que la pàgina no està mai del tot acabada. Va fent, i creix o minva com nosaltres, a cop de temps i experiència.

Aquells que ja m’heu visitat alguna vegada, haureu copsat el canvi en el nom de capçalera. Una cosa que pot semblar radical en el sentit erròni i comú de l’expressió, però que és profundament radical en el sentit més honest de la paraula: això és, que prové o té a veure amb les arrels. I per tant d’un nu sincer i sense disfressa ni hipocresia (sovint oblidem aquest veritable sentit quan emprem la paraula radical). El títol l’he robat de l’excel·lent obra Les Mallorquines (Ed. Destino, 1997), de l’escriptor riudomenc Eugeni Perea i Simón. Confïo en la seva benevolença i en la nostra amistat. I espero que, malgrat el poc interès de les meves reflexions i l’escàs ressó d’aquesta web, aporti el granet de sorra perquè l’anagrama tingui tota la força que es mereix.

Per altra banda, també s’han introduït noves categories per les entrades. Tot i que no n’estic gaire segur de les bondats d’algunes. Ja fa molt temps, vaig expressar la meva opinió sobre les classificacions a l’article Qüestió de prestigi, parafrassejant el magnífic Pepe Ysbert de Los ladrones somos gente honrada (ara sí, ben escrit). I és que, més enllà del còmode General, se’m fa difícil assignar només una categoria a reflexions ben polièdriques. Sobretot quan topem amb Participació pública. De fet, en els propers dies espero dedicar una entrada complerta a aquesta categoria de participació pública.

I continuar amb les millores del blog. Salut i bon any!