Arxiu del Desembre del 2007

El darrer d’un altre any a la terra

Dilluns, 31/12/2007 (21:00)

L'olivera roda (Mas de la Torre) Aquest 31 de desembre, Sant Silvestre o el dia de l’home dels nassos, es publica l’article Viure a la terra , al Diari de Tarragona. Així que suposo que val per avui i demà (que no hi ha premsa).

De petit, durant molt de temps, vaig pensar que el meu padrí Salvador era pagès. Exactament com l’avi Josep Maria, que sí que ho era. El padrí no. El que passava és que s’havia jubilat i, com tanta i tanta gent de Riudoms, anava al tros. Nosaltres en deiem el mas de n’Aubi, perquè era en aquella partida. Jo hi anava a peu cada dia amb la meva àvia Paquita, i quan veiem la palmera de la carretera de Montbrió (a.r., abans de les rotondes), sabia que erem a punt d’arribar. El primer cantir que vaig tenir, petit i de color clar, me’l va comprar el padrí a uns comerciants que paraven a els Hostalets -sembla ser que el rei Jaume I hi va sojornar camí de la conquesta de Mallorca (a.r., és clar).

A Riudoms, com en molts altres pobles del Baix Camp, la vida de la gent està lligada a la terra, ja sigui amb els sòlids llaços de la professió de pagès, ja sigui per via dels nostres grans o dels nostres records. I molta gent té, en major o menor mesura, un mas o trosset de terra. Mal que sigui, fins i tot, per anar a menjar la mona, fer calçotades o d’altres tifares vàries.

A moltes ciutats d’àrees metropolitanes, de Santa Perpètua de la Mogoda a Tarragona, s’ha implantat amb força èxit la figura de l’hort com a lleure. Els que en gaudeixen i les seves famílies, ocupen el seu oci conreant la terra ben a prop de la ciutat. A la nostra comarca i al nostre poble, això ja ho tenim de fa temps i molt millor. I així conviu l’agricultura professional, avui força castigada, amb la pagesia a temps parcial. Per bé que molt diferent, ambdues amb la seva trascendència econòmica, ja sigui com a productors que com a consumidors. I amb la seva trascendència social i mediambiental. Caldria no oblidar-ho i posar-ho en valor en l’elaboració de normes reguladores del territori (municipals: POUMs, o de més abast: Pla Parcial del Camp de Tarragona).

A continuació, l’article:

(more…)

Nadal

Dimarts, 25/12/2007 (00:00)

 

Mas de la Torre

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m’acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L’aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d’una establia
Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
A cal fuster hi ha novetat.
Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d’albat,
Criden per l’ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.
El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d’escata
Quan crema l’arbre dels escrits;
Al capità d’una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L’or i l’escuma d’una mata
Clamen, somnàbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.
El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l’Ajuntament.
El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d’aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l’autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.
Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s’han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l’era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.
Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre’s.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.
Res no s’acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d’Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.
La gent s’agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l’Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors dels cim
. La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ha novetat.

J.V. Foix

Dies d’Advent (preludi d’una Gastronomia divina)

Divendres, 07/12/2007 (19:50)

faram Algun cop he sentit l’expressió “el divendres no fa Lluna”. Per qui mira de seguir, entre el batibull de la vida moderna, les tradicionals i sàvies precripcions del cicle llunar en les feines del tros, sembla que els divendres són propicis i donen butlla per aquelles labors urgents que mal encabim a l’agenda.

Semblants virtuts, si no majors, em van ensenyar a casa per l’Advent. En l’etern cicle que ens marquen els astres, aquest període sagrat (ja abans de Crist), que ens du de dret cap el solstici d’hivern, s’aprofita i no es mira prim per esporgades, sembres i plantacions.

També els primers ministres de l’Església van aprofitar les celebracions paganes del començament de cicle, per sembrar la llavor de la seva doctrina entre els pobles que celebraven el solstici amb corones d’avet i espelmes, en una Europa nòrdica, freda i llunyana. En aquestes dates d’anada i tornada, comptem els dies amb calendaris farcits de xocolates i imatges d’aquells indrets.

Entre el pas de puça de Santa Llúcia i el pas de pardal de Nadal (i molt abans, que els ponts avancen els mercats), ens preparem per celebracions que mariden família i menjar. I que són una veritable festa pels paladars. Per fortuna, comptem amb els contemporanis exercicis d’escalfament dels sopars previs (feina, amics, associacions vàries…). Tot un ioga preparatori pels estómacs, que així van fent els seus estiraments.

El veritable motiu de l’entrada, però, era compartir un descobriment deliciós (mai tan ben dit), digne de la més alta recomanació per enfrontar-nos a les taules de Nadal amb una salivera de justícia.

Es tracta de Gastronomia divina, una obra del riudomenc Eugeni Perea Simón que tot just acabo de degustar amb el millor dels plaers i que, de ben segur, rellegiré cercant els fragments, o le molles, que em permetin enganyar el cuc de l’espera.

En el títol no hi ha farsa: es tracta d’un recorregut gastronòmic que fa ben certa l’expressió un banquet de déus. Amb una prosa gens prosaica i farcida de substància, l’Eugeni ens delecta amb conceptes, receptes i coneixements culinaris consagrats per obra i gràcia de l’esperit humà i l’apetit històric. Inclòs un polsim d’anècdotes i referències al nostre poble que m’han assaborit encara més el plat (fantàstica la història de la introducció del whisky a Riudoms per intercessió, cal suposar, del nostre aimat Beat).

Pel bon gust (en tots els sentits), i pel doll de saviesa gastronòmica adobada amb dosis d’humor fi -esplèndida la coda amb que tanca la prohibició pitagòrica de menjar faves, i encara millor la reflexió amb la qual, davant l’embotit, l’autor despatxa la promoció d’un bisbe negre-, aquesta obra se situa pels aficionats a la literatura gastronòmica, a l’alçada d’un Álvaro Cunqueiro o un Néstor Luján. En català i de Riudoms.

Com tot, qüestió de gustos i paladars. Però tasteu i veureu:

Gastronomia divina d’Eugeni Perea Simón. Edicions Destino, 1994 (Col·lecció L’àncora).

Bon profit! (e complimenti al cuoco).