Arxiu del Octubre del 2007

Entschuldigen Sie mich

Diumenge, 21/10/2007 (22:01)

frankfurt Juntament amb Curro Romero, Rafael de Paula és conegut en el món taurí com un torero de arte, polèmic per les seves supersticions i les seves espantàs. Envoltat d’expectatives i escàndols dins i fora de les places, arrossegava sempre una munió d’incondicionals apassionats pel seu concepte del toreig, disposats a xafar-se la cara pel seu ídol. I de qui no admetien defectes ni acceptaven que no fós art, fins i tot, un seu mínim moviment de celles.

Em sembla que va ser al Puerto de Santamaría, província de Cadis, que Rafael de Paula va torejar una corrida de la manera més normaleta, tirant a fluixa, i deixant, un cop més, ben decepcionats els seus seguidors. Malgrat tot, i potser per l’expectativa que sempre generava combinada amb una escassa tolerància a la frustració, el temps i el boca orella van anar mitificant la faena d’aquella ja llunyana tarda. Així va començar a córrer la brama que si aquell passi de pit, que si aquella mitja verònica, que si aquella tanda de naturals… Finalment, l’exageració barrejada amb els rumors de carrer, van arribar fins el punt de consensuar entre el personal la convicció que havia estat una cosa fòra de sèrie, tot proclamant que el mateix Esperit Sant havia baixat a veure com torejava el maestro Rafael: de manera unànime aquella va ser batejada com la corrida del Espíritu Santo.

Uns anys més tard, un periodista taurí entrevistava Rafael de Paula i, mig cercant la polèmica mig mogut per la imparcialitat, li va preguntar per aquella tarda, tot afegint que ell havia vist el video de la corrida i que no havia vist l’Esperit Sant per enlloc. La resposta del maestro va ser taxativa: “Usted no sabe que el Espíritu Santo no sale en los vídeos?“.

L’anécdota em va venir al cap les hores i els díes immediatament posteriors a l’inici de la Fira del Llibre de Frankfurt. Sobre tot arran de les reaccions que en els mitjans de comunicació va aixecar el magnífic discurs inaugural del Quim Monzó.

La mateixa nit, la Gemma Ruiz de la Nit al dia explicava en la seva corresponsalia allò que molts sospitavem: que d’assistents alemanys i, per dir-ho ras i curt, no catalans en general, més aviat ben pocs. Però en qüestió d’hores la cosa va arribar al paroxisme informatiu. Així, entre el moment en que la Mònica Terribas entrevistava la Carme Riera al peu del canó, amb la Frankfurter Buchmesse a mig muntar (dins les tripes de la fira segons paraules textuals), i l’endemà de tertúlies radiofòniques, el discurs d’en Monzó havia adquirit les proporcions d’una espècie de proclamació de la República catalana de les lletres dins l’estat confederat de la literatura universal, tot recorrent i trasbalsant la cultura occidental de mig a mig.

En aquesta voràgine exagerada on la opinió guanyava la informació, una persona sabia conservar la calma i restar en el seu just lloc: el mateix Quim Monzó. I aquesta és la grandesa del discurs: la personalitat del seu autor que es transmet a totes i cadascuna de les seves paraules. Repeteixo: en la meva humil opinió un magnífic discurs. D’un, és clar, magnífic autor.

A més d’irònica, divertida i llúcida, l’obra de Monzó gaudeix d’un aspecte gens aliè a la seva pròpia personalitat: toca fermament amb els peus a terra. Tocar amb els peus a terra li permet els fonaments des d’on construïr excel·lents contes de ficció i molts bons articles. I aquest discurs exemplar.

Demano disculpes, però és un flac favor a la llengua, a la literatura i a l’autor, que exagerem la importància del seu discurs, fins i tot sembla que per damunt d’ell mateix i en detriment de la seva obra. El que hem guanyat a Frankfurt és importantíssim: hem guanyat la normalitat. La quotidiana normalitat d’una llengua i una cultura que es presenta a Europa i al món sense cap mena de complexe, i al mateix nivell que qualsevol altra. Amb els seus defectes i totes les seves virtuts. Que per anys duri i augmenti.

Per això suposo que és normal que, de l’acurat i elegant espectacle inaugural, em xoqués que després de la lectura del fragment final del Manifest Groc, que acaba dient DENUNCIEM la psicologia de les noies que canten: “Rosó, Rosó…”, la Marina Rosell s’arrenqués a cantar Rosó, rosó… Sé que toca pujar al carro de les lloances massives, però espero que se’m dispensi per quedar-me amb les ganes de saber què li va passar pel cap al Quim Monzó.

Mentretant, cal recomanar vivament l’obra, tota, d’en Monzó. Inclòs, és clar, el seu discurs. El podem gaudir ja sigui llegint o escoltant-ho. Collonut.

Però no hi surt l’Esperit Sant.

A la recerca del lloc perdut

Dimarts, 02/10/2007 (07:20)

lavanda Més enllà del temps que ens toca viure, allò que cerquem és el nostre espai. Un lloc entre els molts llocs dels altres, per compartir amb els altres. Mal que sigui un petit racó, serà gran si ens serveix per guaitar a la vida i ens hi reconeixem com la persona que som. Amb els nostres encerts i els nostres errors.

Tots en constant viatge, n’omplim les estances amb els bagatges que s’engrandeixen o minven a cada passa. Un mica com diu una de les cançons del Llach que més m’estimo: De tants ahirs que s’esllavissen, guardo regals que ni esperava: petxines plenes de vells tresors, d’olors que em fan mestratge, que amb avaricia d’infant voraç aplego en l’equipatge…

I és que també en això suposo que rau la vida. Un lloc que ens faci als ulls dels altres (perquè només podem ser si els altres poden ser), i també als nostres propis ulls. On siguem lleials i coherents amb les nostres idees. I per això tinguem una oportunitat de ser feliços: perquè som lleials i coherents amb les nostres idees.

De vegades potser trobem el nostre lloc sense buscar. De vegades ja ens està bé aquell que ens dónen. I de vegades el cerquem constantment amb esforços, alegríes, penes i treballs.

Faig aquesta reflexió, potser avorrida, perquè aquest divendres i dissabte han fet, a la 2, dues pel·lícules de l’argentí Adolfo Aristaráin que parlen d’aquest lloc, tan modestament humà com universal.

La primera Un lugar en el mundo, de l’olímpic 1992. Recordo la primera vegada que la vaig veure. Han passat quinze anys i aquest divendres va ser millor. També recordo quan, fa un parell d’anys, algú proper i amic va dir a una persona encara més propera: l’hauríes de veure ara. Per cert -o a propòsit, està inclosa a la Mediateca dels Centres de Recursos Pedagògics de l’Xtec.

La segona: Lugares comunes, on 10 anys més tard la crisi econòmica substitueix la dictadura política en el teló de fons. Però continuen recorrent-nos la pell els ideals que s’hi retraten amb uns diàlegs fòra de sèrie (preciosa la crítica de Celso Hoyo, Mi lugar en tu mundo nuestro).

En el sentit menys metafòric possible, el lloc d’un permet recomanar llibres o pel·lícules per les llargues nits d’hivern (més que no pas per les assolellades tardes d’estiu).

No es tracta de deixar passar deu anys, però amb un mínim de quinze díes entre pel·lícula i pel·lícula es disfruten més. Amb dos mesos molt millor. Per això em va saber greu no veure-la aquest dissabte. 

Bé. Desitjo que t’agradin.