Arxiu de la categoria 'Participació pública'

ERC, aprofitant l’avinentesa

Dimecres, 02/04/2008 (07:46)

 amb Ernest Benach i el Conseller Tresserras Aquest passat diumenge, el Diari de Tarragona publicava un article on, amb el títol que obre aquesta entrada, exposava algunes de les vàlues polítiques d’Esquerra Republicana de Catalunya i suggeria, amb modesta opinió, aquells reptes que a ERC li caldria escometre de cara al futur (podeu consultar la pàgina de l’edició en PDF clicant a continuació: ERC, aprofitant l’avinentesa, o llegir-lo més comodament al final d’aquesta entrada).

Entre d’altres qüestions, es pretenia explicar com, paradoxalment, Esquerra és la nineta dels ulls de l’huracà mediàtic només per fer i debatre en termes d’estricte política. Interns, externs o de govern (els menys, lamentablement), però només política. I mancant temes de corrupció, imputacions judicials o decisions enxufistes o arbitràries presents en els escàndols d’altres partits, els opinadors professionals i amateurs han de recórrer a anècdotes de corbates, fotografíes instantànies i demés temes de savoir faire tradicional.

Com més gran es fa, com més opinions i corrents tingui al seu si, com més transparent i com més responsabilitats de govern exerceixi, més enorme és la responsabilitat d’un partit polític. I Esquerra, que al contràri d’altres partits tradicionals, en pot fer bandera de totes aquestes característiques, cal que assumeixi aquesta responsabilitat.

Per altra banda, malgrat no s’hi posi accent en els diferents fòrums d’opinió i informació, ERC és l’únic partit català (i de l’estat espanyol) d’estructura i funcionament assembleari. La qual cosa facilita la participació i activitat constant dels militants de base, però que també comporta per a tots els militants l’obligació de ser profundament responsables amb la imatge i l’ideari del partit. Dit d’una altra manera, l’assemblearisme dóna drets, però també comporta un plus de responsabilitat enfront d’altres militàncies més limitades.

Analitzem les raons que han dut ERC a créixer fins a dia d’avui (i, inevitablement, a decréixer en darreres conteses electorals): Deixant de banda les campanyes que ens han fet des de fora (a favor i en contra), és clar que Esquerra ha sabut dotar-se de seriositat i defugir prejudicis de partit para-revolucionari, portant cap al seu ideari postures de sectors i partits que, fins fa quatre dies, la menystenien. Però també és cert que, amb molta probabilitat, va saber engrescar la ciutadania, i·lusionar-la amb la pàtina d’un partit diferent, que no és com els altres, i que contribuirïa amb propostes i polítiques valentes al benestar dels catalans.

Malgrat estar lligada per un pacte d’entesa (l’aritmètica dels vots encara no l’ha permès governar amb més llibertat), és evident que en exercir responsabilitats de govern, amb els compromisos que comporta, l’ha fet perdre als ulls d’un sector de votants aquesta esperança il·lusionada en un partit diferent dels de sempre. Però també és veritat que manca cultura de pacte i experiència de govern per emprendre el camí d’una nova manera de fer política, més propera als ciutadans. Cal aprofitar les responsabilitats de govern atorgades per fer polítiques valentes i honestes, i demostrar que hi ha una altra manera de governar, més lligada a les persones i menys determinada per interessos privats. I no oblidar que darrera cada vot hi ha una persona esperançada que fora interessant no defraudar.

Acabava l’article reclamant un partit del segle XXI (per aquí la vora no en conec pas cap). També esperant que Esquerra sàpiga créixer com a partit diferent, situant als llocs de responsabilitat gent d’idees i compromís, però de mèrits i treball i amb les dignes formes que calen per desenvolupar tasques institucionals. A la fotografia que encapçala aquesta entrada hi trobem dos bons exemples de la molta i bona gent de qualitat amb que compta Esquerra: el M.H. President del Parlament, Ernest Benach, i l’Honorable Conseller Joan Tresserras, de Cultura i Mitjans de Comunicació.

A continuació, l’article:

-Però abans la cançó: Que no s’apague la llum

(more…)

Lluís Aragonès, un diputat per Mòsdriu

Divendres, 07/03/2008 (08:00)

el Lluís Aquest diumenge vinent, votaré Lluís Aragonès. Es presenta, com a cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya, al Congrés dels Diputats per Tarragona. I és de Mòsdriu de tota la vida. Amb això n’hi hauria prou perquè el votés. Com molta bona gent de Riudoms, és clar.

El conec a ell, que m’honora amb la seva amistat, conec la seva família, la seva dòna, els seus fills, sé on viu i com treballa…, en definitiva, no és poca cosa saber tot això d’un teu diputat.

Mòsdriu és el meu poble. Un país petit que m’estimo com la pàtria més certa i del que, com en la cançó de Llach, n’he esdevingut contrabandista, en inquietes anades i vingudes per aquests móns de Déu. De fet, me l’estimo tant que m’hi he presentat per alcalde. Com el Lluís. Però ni de lluny he treballat tant com ell per millorar-lo (ja no l’atraparé, però ho provo amb passets de cada dia).

Mòsdriu també és un país petit de defectes petits (com tots). I de vegades la gent ens conformem en conéixer-nos les cares. Amb les cares i allò que ens expliquen els altres, sense gaires miraments, ja en tenim prou per dir-nos que coneixem els nostres veïns. I anem fent.

Recordo el Lluís al ball de quintos que vam fer a Sant Antoni. Ha plogut molt. Jo era quinto i ell ja era a l’Ajuntament, participant de ple en la cosa pública. Va venir a encoratjar-me quan, davant la negativa dels de sempre a deixar-nos la barra, vam tenir de vendre begudes fòra el recinte perquè ens surtíssin els números (als de sempre els hi sortien rodons, com sempre).

Des de llavors, que he seguit coneixent el Lluís per mi mateix. I l’he vist en un moviment i un treball constant per atendre i millorar les condicions de tothom. A l’Ajuntament, a la Diputació de Tarragona, al Senat… Aconseguint possibilitats, proposant i obtenint allò que ajudés a construïr un poble millor. I sovint malgrat entrebancs, bloquejos, silencis i difamacions partidistes i de política de pa sucat amb oli (per això va ser un plaer tenir l’oportunitat d’agrair-li en el discurs d’investidura).

Atent i receptiu als requeriments dels seus veïns, sense cap condició ni més filtre que el de la proximitat humana, el Lluís Aragonès -jo el conec, té la virtut d’una infinita paciència i la complicitat d’un somriure valent (no en và el seu bloc es diu amb el somriure la revolta). I mai, mai, l’he sentit dir això no toca, perquè ho dic jo o, és complicat i no ho entendrieu…, per exemple.

Definitivament, a Mòsdriu ens mereixem un diputat com ell al Congrés dels Diputats. No en tinc cap dubte que sabrà estar a l’alçada, un cop més, del repte. Aquest diumenge cal que hi estem els seus veïns.

amb Carod a la Selva del Camp País petit fet de països petits. Amb els seus defectes i les seves moltes virtuts. Dic això perquè en les darreres setmanes, he tingut l’oportunitat d’escoltar el vicepresident de la Generalitat i president d’esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira. Tant al míting de Reus, amb el teatre Bartrina ple, com, sobretot, a la Selva del Camp, no en tinc cap dubte del perquè se’l sotmet a un desgast constant. Ras i curt, l’excel·lència ideològica fa por. A quatre anys d’unes eleccions generals en que l’amplificació d’errades i l’atac constant a la seva persona, va tenir l’efecte contràri pels que ho pretenien (vuit diputats a Madrid), de fa temps se’l sotmet a atacs més sords i un desgast més silenciós. I alguns encara fan la gara gara a partits i mitjans  ben allunyats d’esquerra i del país, i deixen que els formin les opinions. Malgrat tot, el vicepresident demostra a cada passa que està en forma, que s’està fent una tasca de govern a anys llum (o més de 20 anys corrents) de comparacions, es miri com es miri, i que li faria sopes al cap a més d’un líder d’aquests que s’omplen la boca de Catalunya, per omplir les butxaques dels seus clients. Repeteixo, està en forma. Tindré ocasió de parlar-ne en aquest bloc.

I la cançó és Alè, de Lluís Llach.

Any de traspàs

Divendres, 29/02/2008 (02:52)

Joan Ridao Diga’m tontu, però em fa gràcia fer una entrada en aquesta data de 29 de febrer. Dos díes abans, vaig assistir al dinar de Tribuna Barcelona que tenia com a conferenciant convidat Joan Ridao, portaveu d’Esquerra al Parlament de Catalunya, i cap de llista al Congrès dels Diputats per Barcelona en les eleccions generals de diumenge vinent.

Precedit de la presentació il·lustrada (i il·lustrativa) de Juanjo López-Burniol, -on van quedar clares les evidents virtuts i capacitats del convidat, en Joan Ridao les va deixar ben paleses davant el nodrit auditori, tot desgronant, ultra el programa polític, un discurs amb sòlids i lògics arguments per l’evolució sobirana del país. Perquè en aquest sentit, no hi puc estar més d’acord: més enllà d’origens, tradicions i trets ben diferencials (que també, i molt importants), el dret a decidir que impulsi una Catalunya sobirana ha de sorgir fruït d’un sil·logisme indiscutible, d’una lògica aclaparadora, que és la de viure en un país millor.

És per això que em va satisfer particularment la referència de Ridao a una Llei de Règim Electoral Catalana com a repte a considerar. Referència molt satisfactòria per un doble motiu. Primer, perquè no podem defensar postulats sobiranistes sense una veritable activitat legislativa de constitucionalisme derivat (o, millor, de rang constitucional). Dit d’una altra manera, per defensar el futur de Catalunya com a nació independent, no podem ser l’única Comunitat Autònoma, ara per ara, que no té una llei electoral pròpia. Amb el repte afegit que hauria de demostrar ser nostra, això és, una magnífica llei electoral, molt millor que d’altres i que constituís model en el dret públic comparat. El segon motiu és que, per afrontar aquest repte, precísament es inevitable comptar amb gent tan capaç, preparada i coneixedora del Dret Públic com el mateix Joan Ridao.

Coses lletges

Com no pot ser d’una altra manera, són opinions estrictament personals. Però he de fer esment a tres coses ben diferents que, d’una o altra manera, considero de mal gust i que s’han esdevingut durant la campanya d’aquestes eleccions. Totes tres amb Mòsdriu com a protagonista.

El Ton i la Sisca! La primera és aquesta foto, que acompanya una entrada sobre els malmesos gegants de Riudoms, i que he localitzat tot seguint els enllaços d’aquesta perla de l’Isaac. De seguit he conegut els nostres Ton i Sisca, degans de la colla gegantera de Mòsdriu i, de fa força temps, malmesos davant la passivitat de la propietat, això és, l’Ajuntament de Riudoms. Realment lamentable que, gent que ens visita de fòra, vegi aquestes vergonyes i s’esclami (no és per menys), i, en canvi, malgrat haver-ho demanat en repetides ocasions, el govern municipal no se’n faci càrrec.

Per a més vergonya, investigant la data de l’entrada, resulta que va ser el 5 de febrer, Santa Àgueda. En aquesta data va visitar la Casa de Cultura on reposen els nostres gegants, el barceloní Jordi Jané, cap de llista de CiU a les eleccions com a diputat per Tarragona. Convidat en plena precampanya per l’associació de dones la Bella Llar. A veure si, des de les seves responsabilitats, convenç els seus companys de CiU a l’Ajuntament de Riudoms que l’estat dels nostres gegants no és la millor tarja de presentació pel poble.

el Convent 9M La segona, el detall poc respectuós amb el patrimoni del PSC-PSOE a Mòsdriu, penjant un cartell del zetapé al mur de l’antic Convent. Com no em cansaré de dir: quan no es té res, poca cosa és molt. Caldria ser més acurat a l’hora d’aplicar la cojuntura sobre l’estructura. Xoca encara més, venint d’un grup polític que, en repetides i recents ocasions, proclama la necessitat de protecció del patrimoni riudomenc. De ben segur, ha estat una pífia involuntària, però no deix de ser antiestètica. Sembla que els han pogut els colors.

vaja quin nom... I tres. El Duran i Lleida, d’Unió, batejant i apadrinant una gossa amb el nom de Riudoms. Qüestió de gustos, però no sembla un nom gaire respectuós amb el poble. No ho sé…, però no m’agrada. Pensó que és lleig pel poble, pel polític i el seu partit. I per la gosseta, que no en té cap culpa, la pobre…

Final musical

Amb el descobriment encertat de la cançò per entrada que ofereix el Lluís al seu bloc, doncs mira, m’ho copïo i així hi sortim guanyant…

Vaig tornar de Barcelona amb el Dins la taifa de la Carrau. La que més m’agrada és Per la de l’u. Em feia il·lusió posar l’enllaç aquí. En homenatge al personal que recórre quilòmetres i més quilómetres, i fa més hores que un rellotge. Només perquè té ideologia i compromís. Però com que no l’he trobat us deixo amb aquest De matí (au, vinga, que ja s’acaba!).

Per cert, ens veiem d’aquí un parell de díes, i avanço el títol: Lluís Aragonès per a Mòsdriu.

Bé, queda feta l’entrada tal dia com avui. I tal dia fara un any. O quatre.

Participació pública (1)

Diumenge, 24/02/2008 (21:59)

logo fòrum jove (A.C.F.) Un dia d’aquests hauré de fer una mena de perfil meu en aquest bloc. Ja m’entens, vull dir aquell llistat a mig camí de curriculum i autobiografia que pugui presentar-me tot d’una.

Hauria de fer i actualitzar un meu perfil en aquest bloc i a la web d’esquerra de Riudoms. Tot arribarà. Suposo que el poti-poti que són aquestes Cròniques de Mòsdriu, ja va ajudant a donar una visió més o menys encertada d’allò que sóc, o dels treballs i els dies que em van fent i desfent (panta rei). De fet, bona part de la peresa prové del convenciment que un és més complexe que allò que ha estudiat, o que la seva feina o aficions. Fins i tot aquest lloc no dóna sinó visions, moments o opinions que, molt parcialment, poden ajudar a conéixer una mica més un granet de sorra amb qui estàs compartint platja.

En la mateixa entrada en que reiterava el meu recel envers les classificacions i categories vàries (la primera de l’any), ja s’enunciava la intenció de parlar de participació pública. Sí, ho has endevinat. Actualment, com consta en aquesta web, sóc regidor i portaveu del grup municipal d’esquerra-am a l’Ajuntament de Riudoms. I en un moment en que la visió del concepte de política i polítics no passa per les seves hores més altes. Visió que fins i tot ha arribat a la humil condició d’un regidor de poble. Anem a pams:

En primer lloc, sempre he tingut molt clar que la política, la participació pública, és quelcom que es fa més que no pas allò que s’és. I la fem i hi participem tots. Ens afecta a tots sense excepció. Recordo el comentari d’un amic proper sobre el darrer míting de campanya a les municipals que vaig encapçalar: “potser s’ha parlat massa de política”. Repeteixo: en un míting de campanya electoral per governar a l’Ajuntament.

Avui a molta gent li agrada dir que passa de la política o que la política no va amb ells. I en canvi, com tothom, no paren de fer i viure en política. Des de l’opinió a l’acció de viure som actors, protagonistes i autors del teixit polític (que és el mateix que dir el teixit social): fem servir carreteres i transport públic, portem els nostres fills a l’escola, acudim als serveis mèdics i sanitaris quan ens convé, paguem taxes, arbitris i impostos, sol·licitem subvencions i beques individuals, familiars i per a les entitats i associacions de les que formem part i exigim, com correspon, els nostres drets i les nostres llibertats. Dit d’una altra manera, hom pot dir que passa de la política, però va amb ell de ple, cada dia. La política, la gestió pública, no passa de nosaltres. Per a bé i per a mal.

Potser caldria preguntar-nos a qui beneficia aquest desprestigi, qui en treu rèdit del passotisme ciutadà envers allò que tant ens afecta i que basteix les condicions de la nostra vida quotidiana. Personalment no en tinc cap dubte: aquells grups que únicament es mouen per posseir, mantenir o recuperar el  poder com a sol i bastant punt del seu programa, a qualsevol preu, passant per sobre de tot i de tots. Sempre recordo aquella dita de Franco als seus ministres: “Usted haga lo que yo, no se meta en política“. Més clar, l’aigua. Després, conceptes similars els hem trobat en democràcia, des de Fraga a Artur Mas.

En segon lloc, l’activisme polític és voluntari i gradual. Anar més enllà en la participació pública de les activitats vitals i socials abans esmentades, és en molts casos una opció personal combinada amb la simple evolució del desig de contribuir a millorar l’entorn. Tan senzill com això. I tenint molt clar que si no fas política els altres la faran per a tu (i sense tu). En el fons, no hi ha cap salt (sovint sembla per tal com es diu, que es tracta d’un triple mortal). En la decissió de participar més activament en la cosa pública, hi rauen els mateixos motius que impulsen a presidir o ser membre actiu d’una entitat o associació: casals, centres d’estudis, associacions de dones, esportives, veïnals… Simplement, es va més enllà (la qual cosa no vol dir que s’encerti o no, o que totes aquestes associacions no siguin cabdals per a intervenir en la construcció d’un futur millor, és més, també elles fan política).

Així, la vida, i les persones, ens porten i cadascú sap la seva evolució en aquesta platja del món. Amb l’absolut desconeixement de com s’acaben les coses, de què vindrà en acabat, ocupo per voluntat del meus veïns el càrrec electe de regidor a l’Ajuntament de Riudoms. Probablement hi ha qui aquest pas meu el visqués amb certa decepció. Però en el fons, no al darrera, sinó davant de tot, hi ha la mateixa voluntat participativa que em va impulsar a ser membre degà del consell col·legial de direcció, en el col·legi major universitari d’una Salamanca ben llunyana de Catalunya; a impulsar un grup per fer teatre (tal i com ja feia al Casal de Riudoms); a publicar i col·laborar en revistes literàries universitàries; a moure’m perquè els erasmus puguéssim tenir el mateix descompte que els estudiants italians als menjadors; a participar en l’organització d’un fòrum jove a Riudoms; a fer ràdio a Mòsdriu; a programar passis de cinema estiuencs; a participar en diverses activitats i exposicions al CERAP; a fundar i impulsar la Plataforma El Freixe o a col·laborar de tant en tant amb articles d’opinió, per posar exemples. Sempre amb la voluntat de participar, millorar i fer pensar en els àmbits que m’ha tocat viure.

L’acte al Centro de Riudoms

A algunes de les reflexions anteriors em vaig referir aquest passat dissabte en el sopar de presentació a Mòsdriu del bon amic, company i veí Lluís Aragonès com a cap de llista al Congrès dels Diputats. Uns 150 veïns i amics van acompanyar-nos en aquest acte d’esquerra amb la seva amistat i suport. I, com no pot ser d’una altra manera, vam tenir el plaer d’escoltar en paraules molt millors que les pròpies, les enraonades raons que portaran Catalunya a ser un país millor i més nostre.

El Pere Muñoz Un veritable honor gaudir de la companyia i les paraules de gent com en Pere Muñoz, cap de llista al Senat i alcalde de Flix, un actiu, ferm i segur defensor de “lo riu es vida” -tot un antídot per desmemoriats; el magnífic discurs de la diputada-portaveu Marina Llansana, clar, net i polit com ella mateixa; i la defensa de la participació pública que fa bona gent amb bona voluntat per part d’Ernest Benach, qui de ben segur no pensava ser Molt Honorable President del Parlament de Catalunya quan era minyó escolta o participava activament en l’associacionisme reusenc (per això avui és un magnífic Molt Honorable President). Del Lluís, que també poc s’ho pensava quan jugava a escacs i muntava activitats al Grup de Joves de Riudoms, no me’n faltarà ocasió per parlar-ne. 

la Marina Amb aquest càlid suport i manera de ser dels nostres amics, veïns i convidats, com el President del Consell Comarcal Xavi Llauradó, el diputat i segon tinent d’alcalde de Tarragona, Sergi de los Ríos o l’Àngel i la Montserrat, per citar-ne alguns, es confirma, una vegada més, que esquerra és feta de bones persones, amb la qualitat humana que cal per garantir la participació pública que mereixem els catalans.

La gastroanècdota

El descobriment al Centro dels sobrets amb gotes que acompanyen el cafè. Tot un detall. Salut!

el darrer cafè del dia

 

L’amic retrobat

Dimarts, 29/01/2008 (07:34)

Calvià Per aquells que el coneguin, el títol de l’entrada no té res a veure amb el llibre de Fred Uhlman del mateix nom (L’amic retrobat, F. Uhlman, 1966). Només, fent alguna giragonsa complicada, potser ens podríem trobar en una Alemanya d’entreguerres com orígen, molt, molt, en el fons: Pel que sé, els avis patern i matern del Carlos Edmundo Starmanns, van fer junts el viatge en el vaixell que els va dur d’Alemanya a Argentina fa, és clar, un grapat d’anys.

El Carlos i jo ens vam conéixer a Madrid els darrers anys del segle (no diré de quin). Erem tots dos al col·legi major i ell tot just havia començat la seva carrera de Ciències Polítiques. Ja feia temps que havia arribat des de l’Argentina on va néixer, i tenia casa seva a Mallorca on hi vivia la seva mare. L’amistat, iniciada compartint taula al límit de l’horari de dinar, va continuar forjant-se amb llargues converses sobre inquietuds comunes.

Quan el col·legi major programava una conferència, sovint es convidava al conferenciant a sopar a la residència del director, que era dins del propi col·legi amb la seva família, juntament amb alguns col·legials escollits amb vés a saber quins criteris. Recordo que el Carlos i jo vam assistir al sopar amb Raimon Obiols prèvi a la seva conferència. I recordo les llúcides observacions del Carlos al voltant de Mercosur (d’on acabava d’arribar el conferenciant). També recordo una intervenció seva en la xerrada d’un estrambòtic catedràtic de Polítiques, que havia tingut quelcom a veure amb l’intent d’experiment republicà pre-aznarista impulsat per l’Antonio García-Trevijano. Quan ja s’havia acabat la conferència, -on per cert es va exposar una interessant i demagògica visió de la descentralització estatal que un dia d’aquests comentaré, en el torn de participació del públic, el Carlos li pregunta sobre la Corona i el Rei. El catedràtic republicà que, conscient del lloc i les opinions del ranci director vitalici, s’havia abstingut de qualsevol comentari al respecte, va aprofitar la pregunta per deixar-se anar contra la institució monàrquica. Acabat l’esdeveniment, i en tò cordial, el Sr. Director va expressar en veu baixa: “este hijo de puta de Starmanns…”.

El Carlos se’n va anar a acabar la carrera a Berlín, on també va començar la tesi doctoral i va trobar-se amb una d’aquelles fites de la vida que ara no vénen al cas. Ens continuàvem veient i compartint taula, beguda i conversa, molta conversa, quan aterrava camí de casa seva. Sempre apareixia la seva preocupació i tristesa per Argentina, i la seva voluntat de comprometre’s amb la participació pública al seu país. També el tango i els poemes de Benedetti, amb tot el que comporten.

De tots els moments que hem compartit fins ara, un dels que més m’agrada recordar és quan el vaig anar a veure a Calvià, la meva primera estada a Mallorca. Els viatges per l’illa i l’urgència de posar al dia la nostra amistat, acabaven invariablement a una balaustrada com la de la fotografia, d’un hotel al costat de casa. De nit, mirant la badia de Palma, la conversa s’allargava i enllaçàvem el tràfic nocturn dels vaixells fins que, amb l’albada, començava el tràfic aèri. Tot just acabada la segona ampolla de cava.

Quan ja era a la Universitat d’Stanford, Califòrnia, em va visitar més d’un cop. Continuàvem amb les nostres dèries al mas, acompanyats de grills i Chet Baker. Recordo una conversa amb el Jaume Magrinyà al Keybord, on el Carlos li va demanar un disc de Pat Metheny. Gran aficionat al jazz i a la ràdio (va començar fent un programa a Ràdio Calvià), el vaig portar als estudis d’Ona Riudoms, d’on en va esdevindre voluntari i inestimable col·laborador del KL7/5-2/6-3, via telefònica, des de Palo Alto (USA).

Fa un parell d’anys ens vam perdre la pista. Mentre continuava amb la tesi sobre el seu estimat John Rawls, van deixar la casa a Mallorca i la seva mare va tornar a Argentina.

Fins que, acabat de començar l’any (oh, meravelles d’internet), rebo un seu correu: ens hem retrobat en la teranyina. Amb ets i uts ens anem posant al dia,  i visito el seu blog: l’Audioblog de Carlos Starmanns.

Com a mostra podem començar pel capítol sobre els fins i mitjans a la participació pública. Aquells que ens escoltaveu a la ràdio de Mòsdriu, us sonarà.

- 900.000.000,00 €

Dimecres, 23/01/2008 (09:33)

el territori... Ahir vaig tenir l’ocasió d’assistir a la conferència que l‘Honorable Conseller de Governació i Administracions Públiques, Joan Puigcercós, va pronunciar a la Cambra de Comerç de Tarragona. Recordo la meva trobada amb el conseller aquest passat mes de juny (en qualitat de secretari general d’ERC), i com vaig tenir l’ocasió d’exposar-li dues qüestions: la necessitat d’una bona comunicació i presència clara als mitjans, d’una banda, i no perdre de vista el desequilibri en les balances fiscals de l’altra.

Naturalment, sóc tan conscient de l’escàs pes de les opinions d’un humil regidor de poble, com de les enormes capacitats i elements de judici de que disposa el govern de la Generalitat i els seus respectius consellers. Per altra banda, és clar que les preocupacions exposades a l’inici, són compartides per molts catalans.

És per això que vaig trobar força interessant la conferència ”Nous reptes per fer funcionar Catalunya ”. No és pretensió d’aquest blog comentar-la, doncs ja ha estat més o menys comentada a la premsa (veure notícia a El Punt), però sí que no puc evitar alguna reflexió des d’aquesta finestreta particular i digital.

En resum, i a primer cop d’ull, l’informe de la Fundació Josep Irla sobre el que es basa el càlcul del dèficit fiscal objecte de la conferència, és força cridaner: uns 19 mil milions d’euros l’any. En plata: calés que van d’aquí a la caixa espanyola i que no tornen. La qual cosa, combinada amb el creixement poblacional català, el dèficit en el funcionament infraestructural, la Disposició addicional tercera de l’Estatut del 2006, i la situació econòmica global i educativa particular, dóna un exacte retrat de la situació del país i més d’una pista clara per a la solució.

Però, com he dit, no és la intenció repetir o resumir la llúcida intervenció del conseller, sinó donar alguna reflexió particular que em va provocar l’esdeveniment:

En primer lloc, l’assistència de l’alcalde de Tarragona Josep Fèlix Ballesteros i del Delegat del Govern Sabaté (PSC), entre d’altres, conjuntament amb les referències al model educatiu català del conseller Puigcercós (que podrien xocar en un partit que va impulsar i aconseguir l’actual Pacte Nacional per l’Educació), confirmen un govern d’entesa sòlid i conscient a la Generalitat. A diferència de l’anterior legislatura, i sense atribuïr responsabilitats (o atribuint-les a tots), anem bé.

Quant els càlculs econòmics, penso en general que caldria trobar indicadors més precisos de la productivitat econòmica que el PIB (producte interior brut), tal i com fa temps s’està cercant. Ho dic perquè el PIB mesura absolutament tota productivitat, tot moviment econòmic, en un lloc i punt concret, sense elements correctors que ens projectin cap a un futur. Dit d’una altra manera: el PIB és barroer, mesura els grapats. En definitiva: brut. Això és el que permet, per exemple, que en zones emergents o devastades, on es viu molt pitjor que aquí, el PIB es dispari (l’activitat econòmica de Nova Orleans després del Katrina va experimentar un moviment econòmic impresionant: eren les labors de reconstrucció). O per exemple en certes activitats on la productivitat en alça i sostinguda és el millor indicatiu d’un espoli que l’acabarà en sec i tot d’una: el PIB de la pesca del seitó a Tarragona, sense anar més lluny.

També es va parlar a la conferència, de la reunió bilateral on es va veure frustrat el traspàs de Rodalíes. I el motiu no pot ser més clar i justificat: es traspassaven els trens (Renfe), sense les víes (Adif). Així, ens podríem trobar en un tren aturat a Catalunya perquè l’amo de les víes hi vol fer passar el Talgo que vé de Sevilla. La qüestió, com he dit, és clara i justificada, però potser no ha quedat explicada de manera tan entenedora als mitjans de comunicació.

I en darrer lloc, però no quant importància (ans al contràri), el que més em va cridar l’atenció: l’any 2007 la Generalitat va deixar d’ingressar noucents milions d’euros menys en concepte d’impost per Actes Jurídics Documentats (AJD) i Transmissió Patrimonial (ITP). Clar i català: per compravendes d’immobles, que són el que generen aquests impostos.

Per qui em conegui, pot arribar a pensar que la meva preocupació principal al respecte, ho és pel desgavell econòmic i territorial d’una economia basada en el totxo. Ho és i no ho és. Pràcticament eliminades les entrades per IAE, el cap d’aquest humil regidor de poble se’n va ràpid a les conseqüències fiscals que un menor tràfic de plusvàlues immobiliaries i una desacceleració del sector pot tenir a la caixa municipal (que ingressa directament l’impost de plusvalía, entre d’altres taxes i arbitris que genera el mercat de construcció i compravenda).

Sobretot a Mòsdriu, on s’ha comès el garrafal error d’apostar a cegues tot al totxo. Impar i passa.

Temps de tardor…

Diumenge, 23/09/2007 (23:53)

tumacons I tardes de temps. Tot just fa 100 dies de l’última entrada a aquesta web. Cent dies que ens han portat de dret a la tardor, amb la llum més curta i allargassant la foscor.

Així hi ha temps per recomençar, dins del mas, mentre la civeca avança el miol. Potser farta de llagostes.

El cert és que, de vegades, sorprenen més els pensaments coincidents que no pas els contràris. És per això que, cent dies més tard de tants discursos d’investidura i de la constitució de tants ajuntaments, no es poden evitar reflexions tan inevitables com quotidianes. Tan implacables com normals.

I m’explico: Allò que és veritablement important mai no és puntual. No és la importància que volem donar a un dia especial, a un punt àlgid del calendari, allò que ens canvia o ens impulsa. És el lent i quotidià pas dels dies allò que ens fa.

Per exemple, la democràcia no la determina exclusivament la jornada de tria. Naturalment allí comença. Però és només això: un començament. El primer pas d’un viatge llarg.

El que realment ho determina és el batec lent i constant del dia a dia d’un poble. Les formes i el fons en que es poden moure les passes i els dies de la gent.

Per molt democràtica que sigui l’elecció -importantíssim punt de partida-, un dia a dia que ignori i perverteixi els mecanismes democràtics quotidians, minva i podreix la garantia d’una convivència que donem per fet, dada i beneïda per la sola condició del seu puntual inici.

Cal exigir la democràcia i el respecte a l’Estat de Dret molt més enllà del triar. Cal esperar, demanar, garantir el joc nèt i el respecte en les nostres -i les altres-, normalitats de cada dia. Cada dia. Cada dia.

Sovint sorprenen, i agraïm, els pensaments coincidents més que no pas els contràris. Per això s’agraeix la joia en dos temps que va inicïar la setmana passada Javier Marías a El País Semanal.

Un, en la seva innocència, no pot evitar desitjar que tots (tots), tinguéssim aquest alt concepte de la democràcia i els nostres -i els altres-, drets. De més verdes en maduren.

Tampoc puc evitar transcriure els dos articles a continuació:

Cuando la gente no tenemos razón

El sistema democrático tiene un inconveniente o peligro en el que en los últimos tiempos se está cayendo sin cesar, a saber: su intento de traslación a todos los ámbitos, es decir, también a los que no son estrictamente políticos. Pocas personas refutarían hoy que, aunque imperfecto, es el sistema más aceptable, razonable y justo de darse una gobernación. No tanto porque los votantes acierten en sus preferencias (pocas veces lo hacen, en realidad, y, sin salirnos del presente, no hay más que mirar a los Estados Unidos, a Venezuela, a Irán o a Italia hasta hace nada, que tuvo durante años encumbrado a Berlusconi), sino porque el conjunto de los ciudadanos está dispuesto a aguantarse con los resultados, por disparatados o dañinos que parezcan, a acatarlos y respetarlos. Es decir, lo importante de la democracia no son los gobernantes que de ella emanan (recuérdese que Hitler alcanzó el poder mediante urnas y pactos), sino el acuerdo de la población al respecto: quienes la mayoría quiera que gobiernen, esos gobernarán sin discusión, y los que estamos horrorizados por la decisión de esa mayoría no nos sublevaremos contra ella, sino que nos exiliaremos o tendremos paciencia y trataremos de convencerla de otra cosa en la próxima ocasión. Lo único que la democracia garantiza es esto: a) que se renuncia a la fuerza para la obtención del poder; b) que asimismo se renuncia a la fuerza para echar a un Gobierno, aunque a muchos les parezca que lo ha hecho mal o que es nocivo para el país. Lo que jamás garantiza, y eso lo deberíamos tener muy claro, son gobernantes justos y honrados.

Por eso resulta irrisorio que tantos políticos actuales apelen al origen democrático de su poder como apelaban antiguamente los reyes al supuesto origen divino del suyo (bueno, los reyes y algunos dictadores: no olvidemos que las monedas de Franco lo proclamaban “Caudillo de España por la Gracia de Dios“, sin que un solo jerarca de la Iglesia Católica protestara por la usurpación blasfema). Subyace a esa actitud la tergiversadora idea de que “la gente tiene razón“, y de que “si la gente me ha elegido, es que soy justo, bueno, honrado y eficaz“. Evidentemente, esto no se puede saber de ningún gobernante hasta que ya ha ejercido su poder, y ni siquiera el hecho de verse refrendado por “la gente” en las siguientes votaciones lo hace un ápice mejor. El embustero y cataclísmico Bush Jr fue refrendado, como el dictatorial, golpista y manipulador Hugo Chávez; hacia 1960, Franco, de haber legalizado los partidos y haber convocado elecciones libres, habría ganado éstas de calle, porque la gran masa social española era decididamente franquista, aunque eso quiera negarse y olvidarse ahora; y lo mismo habría sucedido con Castro en Cuba a lo largo de décadas, como ocurrió con Hitler y Mussolini y Perón en su día. Haber sido elegido democráticamente sólo blinda (o debe blindar) contra un golpe de Estado, contra el derrocamiento violento del gobernante. Nada más. Pero en modo alguno hace a éste bueno. Y para ser (seguir siendo) verdaderamente democrático no basta con haber sido elegido de ese modo, aunque sea condición necesaria. También hay que gobernar de ese modo, y por eso no he pestañeado al tildar a Chávez de dictatorial, por muchos votos que cada vez obtenga ahora en sus untadas urnas (untadas de petróleo, se entiende).

Sin embargo estas ideas sencillas, que a mi juicio deberían estar claras para todo el mundo, parecen cada vez más difíciles de comprender. Lo que la gente llama “la gente” no por fuerza tiene razón, o la acaba teniendo tan sólo al cabo de mucho tiempo, retrospectivamente, lo cual es como decir que son los nietos de “la gente” los que acaso tendrán razón respecto a la época de sus abuelos y, lamentablemente, podrán no tenerla, en cambio, respecto a su presente. Dicho de otra forma: los alemanes de hoy ven el nazismo como un desastre, una equivocación y un horror, pero los alemanes contemporáneos de ese mismo nazismo lo veían como la mayor bendición de su historia; lo cual, por desgracia, no hace mucho más sabios a los alemanes de ahora sobre su momento actual. O, por recurrir a otro ejemplo: casi todos los norteamericanos condenan hoy los excesos y abusos del McCarthismo de los años cincuenta, y en cambio no desaprueban algo mucho más grave que aquello y que se da en nuestros días, el Guantanamismo. Me temo que tendrán que ser sus nietos quienes se avergüencen y escandalicen de que se mantuviera encerrados en un penal fantasma, durante años y bajo tortura, a centenares de presos sin juicio ni acusación, de manera no muy distinta de como el stalinismo tuvo a millares confinados en sus gulags. Bush Jr, el responsable, fue elegido democráticamente (bueno, la segunda vez), pero un lugar como Guantánamo lo desdemocratiza en gran medida. No hasta el punto, desde luego, de que se lo pueda echar por la fuerza, porque la democracia sobre todo consiste, como dije antes, en que estemos todos de acuerdo en que eso no se puede hacer nunca con nadie, mientras el gobernante no se las haya ingeniado para perpetuarse, o para acabar con las elecciones e impedirnos acudir otra vez a las urnas, las únicas que lo podrán expulsar. (Continuará)

Javier Marías -EPS, 16/09/2007

I la continuació (Y rara vez tenemos razón):

 

(more…)