Arxiu de la categoria 'El Mas'

Al Mas de la Torre hi ha novetats (o excuses entre Nadal i Setmana Santa…)

Dijous, 16/04/2009 (16:59)

una palma al Freixe...  Aquest balcó, abans d’estar on és, guaitava al carrer Major des de cal Futerri, cantonada amb el carrer del Toda (avui Antoni Gaudí).

Una mica més amunt hi havia cal Platxat. Dic hi havia perquè avui només hi queda el casalot del Casino -en companyia de multijocs reconvertida en seu política d’aire modern, els vidres que va fer pintar la meva tia Maria “Platxada” amb un conillet que vesteix sombrero, i el rastre dels forats a banda i banda de la porta on, en un entramat de fils i agulles d’estendre roba, es penjaven els mostraris de revistes i diaris del quiosc (recordo El Correo Catalán, El Caso, el Papus i el Lib…).

A cal Futerri, carrer Major amb cantonada carrer del Toda (avui Antoni Gaudí), hi va néixer Salvador Mestre Nogués, el meu padrí. Després va conéixer la meva àvia, la Francisca Domingo Baiges, -la “Paquita Platxat”, i, també al mateix lloc que el seu pare, hi va néixer el meu.

Després, al lloc de la casa i el balcó, s’hi va fer una casa de pisos. Als baixos hi va obrir oficina la Caixa de Tarragona a Mòsdriu. I el padrí Salvador, l’àvia Paquita i el pare van anar a viure al carrer de Sant Antoni, on es van construïr llars i famílies noves a la galta del carrer que faltava. Allí hi vaig néixer jo. I el padrí Salvador hi va morir un 16 d’abril, en Dijous Sant, avui fa 28 anys.

Al barri de Sant Antoni, entre el carrer i la “carretera”, hi havia la “Tocineria i Cansaladeria Massó”, a cal Paiol. Al cartell de fons verd clar hi havia pintat un tocinet de color rosa. L’àvia i la mare anaven sovint a comprar vianda a aquesta botiga, que duia la riallera “Paquita Paiol”. Jo les acompanyava amb les meves primeres passes.

besavis al Mas Bé, la veritat és que el primer cop que em vaig plantar dret i vaig començar a caminar, va ser al Mas de la Torre, a prop d’on molts anys abans es va fer aquesta fotografia dels pares de la meva padrineta Maria, el Joan i la “Sisqueta”. La meva padrineta sempre ha recordat gran la figuera d’ull de perdiu. L’avi Josep Maria “Quèmere” lligava el porgador d’avellanes a la soca grossa i corrugada de la vella figuera. Assegut al seu costat, em vaig alçar i vaig avançar cap a la mare, que espigolava en una tira d’avellaners propera. Després, quan ja hi havia germanes i cosins, tots amb passes més segures, l’àvi Josep Maria va penjar un gronxador a la vella figuera. I nosaltres ens hi gronxavem els estius, després de dormir la migdiada embolicats en borrasses sota l’aubaga del marge més proper.

tres que són quatre Temps després, quan a Mòsdriu hi havia una ràdio, la néta de la Paquita “Paiol” col·laborava en l’excel·lent programa “Coca’m recapte”. Una vegada, dins la seva secció: “Riudoms carrer a carrer“, la néta de la Paquita “Paiol” va entrevistar la meva tia “Platxada” a la casa del carrer Major, quan ja no hi tenia quiosc i el casalot del Casino ja feia temps que havia començat a enfonsar-se amb la pintura mural que hi va pintar Josep Bages (”Joselín“) i un escut de Riudoms pintat al sostre, al capdamunt de l’ull de l’escala.

recordeu el Freixe... 

Quan la néta de la Paquita “Paiol” va arribar al Mas de la Torre, ja hi havia el mas que havia fet el pare, amb el balcó de cal “Futerri” mirant al nord. Ja feia temps que hi vivia el nét de la Paquita “Platxat” i cap dels dos sabiem que ens tocaria conservar mas i terme amb la mateixa suor i angoixa dels que l’havien treballat i estimat abans.

Avui fa quatre anys començava un llarg periple de nits en vetlla, angúnies, pors constants i patiment. Tot pel verí de la cobdícia de dos ajuntaments i dos alcaldes amb els seus regidors. Hi ha qui ho ha entés més, qui ho ha entés menys i qui no ho vol entendre. Queda només la recança incomprensible d’aquells propers que, en tenint casa, llar i família, hom esperava se’n féssin càrrec del que suposa l’angoixa de perdre-ho. Una altra cosa no, però posar-se al lloc de qui li foten la casa enlaire potser és, o hauria de ser, cosa fàcil. Més enllà de la golafreria urbanística en benefici d’uns pocs i que avui s’ha demostrat completament nociva per l’interès general que pretenia servir. A la fi es va imposar el bon criteri i la intel·ligència, també política, per sobre de la immensa estupidesa i la cobdícia d’alguns polítics municipals, posats a promotors urbanístics, que encara mouen la cua. I continuen fent por o enredant a aquells que es deixen.

 

  la bassa   Després les aigües van retornar al seu lloc. O més o menys.

 

 31 de desembre  I amb el darrer dia de l’any, 31 de desembre de 2008, va arribar al Mas de la Torre la Xesca.

res com a casa... Francesca Mestre Massó, besnéta i rebesnéta de Francisques, Sisquetes i Paquites.

I de la meva padrineta Maria, que li dóna la benvinguda al mas.

 

any nou figuera nova Al poc d’arribar la Xesca al mas -és a dir, a casa seva, el temporal de vent de les darreries de gener va arrencar de socarrel l’enorme i vella figuera. Així la Xesca en veurà créixer un altra, plantarà els seus arbres i, si algun cop cau una nevada, podrà felicitar els Nadals amb les fotografíes seves.

 

L'olivera roda (Mas de la Torre)  Amb el darrer peu d’oli del Mas, vaig fer unes ampolletes per regalar, amb aquesta foto a l’etiqueta i les paraules que segueixen:

Al paratge anomenat Queta, a la Partida del Freixe del terme de Riudoms, els olivers del Mas de la Torre són dels primers en rebre el fort vent de serè i el fred que, poc a poc, s’estèn plana avall, poble enllà cap a mar, alta i propera a l’horitzó.
Dins el seu ramatge d’argent i escata, les olives s’arrapen als vells olivers de rabassa fins els curts dies de collita. I els jornals s’omplen amb la música de fusta del cavall, entre l’arbre i la borrassa.
Entre els batecs del nostre dia a dia, dels projectes reeixits i no, de les nostres petites històries d’amistat, alegries, penes i treballs, els olivers alleten els seus fruits amb la fermesa de la terra, a cop d’estacions, de pluges, de sol i de vent.
Fins que, en havent viscut un altre any, ens fan a les mans el seu suc d’or.
Nou i daurat, segle rera segle, mentre gira la roda del temps. Perquè ens ajudi als homes a comptar el pas dels anys.
I per compartir presents d’amistat, tot renovant l’estima per la nostra terra.

Des que va arribar, i puntualment, el dia de cada mes que compleix, la Xesca reb fregues d’aquest oli de ca seva. 

amunt i força!

 

La roda de la vida avança a cop dels nostres batecs. I al balcó que va estar una vegada a cal Futerri, al carrer Major cantonada amb el carrer del Toda (avui Antoni Gaudí), li ha sortit una palma nova per beneïr el Mas de la Torre. I per molts anys que duri la vida al terme de Mòsdriu.

I la cançó: Rumba del Nord de La Carrau. Només pel que s’ha trigat entre aquesta entrada i l’anterior, que ens hem plantat “a mitjans d’abril i encara neva…“ 

 

Al ‘juriol’, ni entrada ni ‘caragol’ (i un acomiadament mediàtic).

Dimecres, 09/07/2008 (08:17)

temps de sega Repassant els arxius de bitàcola d’aquest blog, es fa evident que és més aviat una web d’hivern i nits llargues, que alenteix la seva activitat de cara a l’estiu. Serveixi aquesta entrada una mica de disculpa per aquells que, de tant en tant, teniu l’amable curiositat de donar-hi un tomb. I molt particularment, pels que recentment ens hem descobert i enllaçat en aquesta teranyina global.

Aquells que em coneixen saben de les meves aficions, obligacions i devocions. Una mica de tot té per a mi el mas, i de la mateixa manera afecta la llista de prioritats. Sobretot a l’estiu, quan la cuca grossa que és el mas, viu i batega exigent i agraït. Així esdevenen tardes cansades, que de manera imperceptible es tornen nits. Tot plegat, juntament amb l’egoïsme contemplatiu de la feina feta i d’altres obligacions plaenteres que no s’aturen, fa que aquest blog s’endugui la pitjor part.

Suposo que cal acceptar el fet i demanar la indulgència dels que teniu l’amabilitat d’anar passant per aquí, atesa l’exigent necessitat de terme i jardí, recapte vari, faram i altres animalons, sembrat (petit, però que la dalla fa immens), i d’altres llavors que ara no vénen al cas.

En aquest Mòsdriu, -la flor del Camp, a banda d’una perdurable i actual activitat pagesa (que, a més, cal qualificar com a mínim de valenta), cada cop som més els que ens dura a les venes l’amor per la terra malgrat vivim d’altres oficis. És per això que no em puc estar de comentar un recent comiat a la graella mediàtica, que ha vingut a alterar-me una de les poques rutines que tenia el plaer de seguir.

Em refereixo, és clar, al programa de la 2 de TVE, Agrosfera, que m’acompanyava de fons els dissabtes al matí, tot prenent un cafè.

Sense tenir cap format de l’altre món, més aviat una mica ranci, Agrosfera anava picant aquí i allà en l’actualitat agrària, preus de llotja, fires i congressos, i acabava amb una ressenya de turisme rural. La veritat és que parlava poc del nostre país i sovint se li notava una certa promoció de les polítiques del Ministerio de Agricultura (Pesca y Alimentación), -per cert el més antic quant a ubicació: el podeu veure tot baixant a l’Estació d’Atocha aquells que alguna vegada feu o fareu el trajecte Campclar-Madrid. Però també és veritat que complia una funció desapareguda, o directament absent, de la nostra Televisió nacional.

Recordo, abans, durant i després d’aprendre a llegir, les petites revistes de la Unió Cooperativa que tombaven per casa de l’avi Josep Maria. Amb poques o cap fotografia, ni més color que la portada a dues tintes, i un munt de lletres, parlava de la terra, els conreus i els preus de llotja (avellana, ametlla, ous, pollastre, garrí, tocino el kg. de canal…).

En un país, el nostre, amb la dita “els catalans de les pedres en fan pans”, amb una agricultura sotmesa i quasi ofegada per incompresa i desconeguda, la teletrès encara és hora que parli d’un sector puntal, abans i després, que contribueix a tenir cura del territori i omplir-nos panxa i rebost. I per contribuïr al desconeixement i incomprensió de tan identitària activitat, ens limitem a veure els Pirineus des de l’aire, a caçar bolets, a veure el temps de neu, i qualsevol altra postal digne de pantalla gegant a la plaça de Catalunya de Barcelona.

Deixant de banda que aquí anem al rovelló (la caça pel tord i el conill), no és estrany que formem generacions desinformades i una societat tan estranya on, -és real, hi hagi xarcuters que enlloc de matar els dijous, signin en contra de les granjes de porcs (sí, sí, xarcuters).

Escric un sector puntal abans i després perquè, després de les fartades de vaques grasses, la crisi energètica que es prediu (i l’altra crisi també), farà que cada cop sigui més car i menys viable envïar endivies des de Kenia a França, tal com deia un expert aquest dilluns a La Vanguardia. Per això, i per absorbir un atur de mà d’obra poc qualificada, la terra, el seu conreu, pot constituïr una carta cabdal. Tot es creure-hi. I conéixer-ho. Això o fer del país una carretera.

Bé, acabo amb les disculpes del començament (un amic meu sempre em diu que em disculpo massa), amb la ignorància de saber quan serà la pròxima entrada, -vés a saber si esperant-me una nit per anar a tapar l’aigua.

Amb tota la modéstia, i agraïment, per aquells que pogueu aterrar en aquest humil blog, i preveient-se una actualització alentida aquest estiu, podeu visitar la barra lateral: els articles d’opinió o qualsevol de les categoríes que us interessin: Participació pública, Gastronomia, Opinió, Lectura, Cinema i TV, Premsa o, és clar, el Mas.

Salut, bon estiu i fins la pròxima.

Ah, la cançó: We all stand together, en homenatge a les nits d’estiu amb masos, basses i safareigs

Benvinguts a la terra…, i a l’aigua

Divendres, 18/04/2008 (07:38)

la bassa ”Quan arribava al mas i preguntava per l’avi, sovint se’m deia que seguís el rec. L’avi Josep Maria regava a tesa els avellaners, i seguint el laberint de terra i aigua, les preses sempre em duien allà on era, precedit pel soroll de l’aixada. De tant en tant, m’acompanyava un peix escàpol pel forat de la vàlvula, que de ben segur acabava donant saltirons ofegats per l’era.”

Així comença l’article Més clar, l’aigua, publicat aquest abril. Escrit abans de les darreres eleccions del 9M, vol ser una mena de reflexió al voltant del que sembla una descoberta recent: la utilitat de l’aigua i l’escassetat del recurs.

Obligat per la data de lliurament i l’espai atorgat, algunes consideracions s’han quedat penjades a mig camí, entre la punta del llapis i el paper, i d’altres han anat sorgint tot fent punxa.

En aquest país nostre on la pluja no sap ploure, ara resulta que a la denominada àrea metropolitana molts han descobert el que alguns, lluny en el territori, ja sabíem: que l’aigua es pot acabar, i que vivim en un arc mediterràni que batega entre la sequera i l’aiguat. Ho dic perquè, als pobles pagesos i de la gent del camp, sumem centenars d’anys mirant al cel i ens passem, de generació en generació, aquest viure amb l’ai al cor, projectant la nostra esperança entre els núvols i la terra.

Per això es va lluitar anant a cercar el que el cel negava a les mateixes entranyes del terme, construïnt amb llenguatge de pedra, esforç, terra i suor, les moltes mines d’aigua que avui tenim a Mòsdriu. Tot un llegat que ens recorda d’on venim i qui som, i que és digne de la més alta protecció.

Repeteixo, alguns avui han descobert quelcom que d’altres sabem lluny de la capital: benvinguts al nostre món de terra i aigua.

Ja fa temps, vaig parlar dels aiguats en un article, “L’aiguat del badejo“, que va meréixer una ressenya al Matí de Catalunya Ràdio. El mateix lament, pel que fa a tècnics i polítics petits, serveix ara en temps de sequera.

Començant pel transvassament del Roine que, a banda de lent, costós i de sobirania francesa (i de les seves comunitats de regants), l’únic avantatge que té és generar riquesa pels amics. Dit d’una altra manera i parfrasejant el difunt Perich (ell ho deia d’un tanc), ¿Sabia vostè que amb el que costa un quilòmetre d’infrastructura del transvassament del Roine es podrien comprar diversos cotxes de luxe, un iot i un xalet amb piscina? Naturalment qui ho sap és qui intervendrà en la seva construcció.

I continuant pel despropòsit d’una previsió que, de moment, és propaganda i alarma. Enllaçant amb l’entrada anterior, recordo, petit petit, esperar el final de missa i, avorrit, descobrir que s’allargava amb una lletania de noms de sants que se’m va fer eterna. Preguntada la mare, em va respondre que era per demanar pluja. També recordo no fa pas tant, l’aigua salada salada que sortia de l’aixeta a Tarragona. La mecànica és tan simple com fer un clot a la platja. L’altre dia, parlant amb els meus amics, la Lola i l’Enric m’explicaven com, a Gratallops, van viure anys amb talls de subministrament en benefici de Reus. I ahir el company Pere de l’ajuntament de Riudecols, acabada una reunió a Reus em deia: “ara ja no trobaré aigua“: ells ja fa dies que la tallen.

Mentretant, s’encenen les alarmes per un àrea metropolitana cada cop més extensa i insostenible, però que desconeix conviure amb l’escassetat més enllà del telenotícies. Siguem francs, el transvasament a València es feia per donar aire i aigua a una política del totxo pura i dura. La de l’àrea metropolitana (i més enllà), també. Potser caldria instaurar un dia nacional de l’aigua de veritat, en el que cada any, amb independència que les reserves i pantans es trobessin a vesar, es tallés el subministrament. Només per prendre consciència del recurs.

Miro d’acabar aquesta entrada, mentre fa dos dies que plou. I aquí ningú ha modificat, de moment, el calendari de trasvàs i emergència. És de suposar que la xuclada puntual, i la tancada de l’aixeta, es farà amb llum, taquígrafs i subjecte a la imprevisible meteorologia. Altrament, la desconfiança està més que justificada. Sobretot la del sector agrícola, que en aquest cas va (o hauria d’anar) de la mà de tots els ciutadans del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre.

Aquesta setmana vaig estar pel Baix Llobregat, via autopista Pau Casals i C-32, pagant peatges i passant per túnels gairebé en solitari. Mare de Déu, ens hem deixat rebentar el país. Ni territori de primera ni punyetes. Vaig estar a Gavà i Castelldefels: quin despropòsit de totxo, manca d’identitat, insostenibilitat i trinxament territorial. Es comprén que es vulgui portar aigua als vots, però torno a dir: Mare de Déu!. No sabia en quin país era, de debò. Després de més de 20 anys de política territorial de CiU i municipal de PSC-PSOE majoritàriament, han deixat els pobles i l’àrea metropolitana que no la coneix ni la mare que la va parir. Si això és un país d’Europa és per fer-s’ho mirar. Si-us-plau, que s’aturin a Vilanova si hi som a temps.

L’única cosa de valor que hi vaig trobar, va ser un article al Periódico que vaig llegir en un bar de Gavà a l’hora d’esmorzar (i que dubto que entengués ningú de per allí, vist el panorama): Una excel·lent visió de l’economista Francesc Reguant sobre la sequera i la desconfiança del sector agrari amb el títol L’aigua, matèria primera de l’agricultura, que recomano molt vivament.

Amics, els pagesos no llencen ni gasten aigua: reguen i punt. I és un dels pocs usos que encara permet fer obres de teatre a nens de primària on, vestits de gota d’aigua, núvols i sol, expliquen el que hauria de ser el cicle de l’aigua.

La cançó: Mi agüita amarilla

Carxofes, carxoferes i metàfores mínimes

Dimarts, 11/03/2008 (06:27)

un, dos, tres...probant, probant Conec qui, a cada ocasió, sobretot pels volts d’aquestes dates, fa partícep, a qui el vulgui escoltar, de la seva incomprensió envers l’escàs ressò de la carxofa. Davant de reeixides operacions de màrqueting com les dels calçots, no deix de lloar les excel·lències de la carxofa i el seu astorament per la injustícia que pateix víctima del publishing i el merchandising (al seu parer, és clar).

Ja fa un cert temps, amb motiu d’una assemblea que no ve al cas, vaig recórrer a la metàfora de la carxofa a propòsit d’una calçotada, anava a dir que llunyana. Un dels problemes és que, amb independència de la feina feta o de la representativitat institucional, les “carxofes“, els micros, sempre anaven a buscar les mateixes boques. I canviar això és complicat.

Faig aquesta entrada gastronòmica, no tant perquè no sé què dir, sinó perquè no sé què mirar ni escoltar. Com que l’estan construïnt, a cop de micro, tertúlia i paper, encara no hi ha realitat. Quan acabin ja avisaran.

La carxofa, si el fred l’ajuda, és dura i compacta, amb un cor tendre, dolç, anissat. En realitat és una flor ponzella, feta de pètals arrapats, units els uns amb els altres en corona, per dotar els nostres paladars de tota majestat. A Sicília, el seu nom -cosca, cosche en plural, també s’ha emprat per designar les diferents famílies i clans de la Cosa Nostra. En la meva opinió, potser seria més encertada la ceba, que també té capes però fa plorar.

Com és més bona, és collida i menjada. Un plaer a la brasa, fregida ben tapadeta, perquè estovi, en truita… L’altre dia, amb temps i inspiració, vaig mirar de reinventar un plat tot seguint el fil d’una truita.

Les carxoferes, amb cura, amor i cop d’aixada, duren més de dos anys al mateix lloc. Les del mas són noves d’enguany i, és clar, tardanes i de producció modesta. Però Déu n’hi do, doncs amb l’adob del corral (gallines, cabretes i palla), s’han fet d’allò més. Potser també ha ajudat de sembrar faves entremig de les falles, tal com feia el meu avi (ara és sabut que les faveres ajuden a fixar el nitrogen i enriquir la terra, savieses de l’asaig-error).

L’altre dia, doncs, vaig agafar un parell d’ous acabats de pondre i, tornant del corral, vaig collir quatre carxofes ufanes que sobressurtien d’entre les motes i em picaven l’ullet. Malgrat que la primitiva intenció era una simple truita, la descoberta d’unes gírgoles dins la nevera, em va inspirar per un remenat. Primer les dames florals, pelades i laminades a correcuita, i al mínim amb oli i sal, gairebé confitades més que no pas fregides. En la paella definitiva, saltaven les gírgoles talladetes, amb aromes de pebre i sal. Per ser coherent, vaig afegir-hi picadet el cor d’un parell de calçots que havien sobrat d’una calçotada, a mig camí de l’all i ceba tendra. Després s’oficia el matrimoni amb les carxofes, el bolet i l’ou, e voilà. No és una truita, però tan o més senzill que això.

Força indicada i present en esmorzars de forquilla, cal manipular-la a correcuita, doncs a mida que se la despulla va ennegrint (si no se li vol tirar suc de llimona, clar).

Ara que ho penso, la carxofa com a símbol d’una organització, és prou adient per la seva estructura piramidal. I vés a saber, si perquè quan la despulles va ennegrint fins arribar al cor. La ceba, on totes les capes són iguals, ja ho he dit: quan la peles fa plorar.

Tornant a la metàfora inicial, una llàstima que es facin anar les carxofes amb esperit de Tomate, també i sobretot en política. Ara resulta que Esquerra Republicana de Catalunya és més present que mai als mitjans (més que quan es fan seleccions esportives catalanes, o significatives inversions culturals, o reformes educatives de progrés, o actuacions de projecció de Catalunya a nivell internacional, per posar alguns exemples). No n’entenc gaire, però potser ajudaria tenir alguna responsabilitat en els mitjans de comunicació per corregir-ho.

I amb la llàstima afegida, a més a més, que solets solets ens anem posant al bell mig de les carxoferes.

La cançó: Lu Pisci Spada. Una trista i bella història d’amor i fidelitat en sicilià. Lucio Dalla canta aquesta tradicional cançó sobre una parella de peixos espasa enamorats en la zona de pesca de l’estret de Messina (com en tots els dialectes de les Dues Sicílies, s’hi pot endevinar el rastre del català).

 

El darrer d’un altre any a la terra

Dilluns, 31/12/2007 (21:00)

L'olivera roda (Mas de la Torre) Aquest 31 de desembre, Sant Silvestre o el dia de l’home dels nassos, es publica l’article Viure a la terra , al Diari de Tarragona. Així que suposo que val per avui i demà (que no hi ha premsa).

De petit, durant molt de temps, vaig pensar que el meu padrí Salvador era pagès. Exactament com l’avi Josep Maria, que sí que ho era. El padrí no. El que passava és que s’havia jubilat i, com tanta i tanta gent de Riudoms, anava al tros. Nosaltres en deiem el mas de n’Aubi, perquè era en aquella partida. Jo hi anava a peu cada dia amb la meva àvia Paquita, i quan veiem la palmera de la carretera de Montbrió (a.r., abans de les rotondes), sabia que erem a punt d’arribar. El primer cantir que vaig tenir, petit i de color clar, me’l va comprar el padrí a uns comerciants que paraven a els Hostalets -sembla ser que el rei Jaume I hi va sojornar camí de la conquesta de Mallorca (a.r., és clar).

A Riudoms, com en molts altres pobles del Baix Camp, la vida de la gent està lligada a la terra, ja sigui amb els sòlids llaços de la professió de pagès, ja sigui per via dels nostres grans o dels nostres records. I molta gent té, en major o menor mesura, un mas o trosset de terra. Mal que sigui, fins i tot, per anar a menjar la mona, fer calçotades o d’altres tifares vàries.

A moltes ciutats d’àrees metropolitanes, de Santa Perpètua de la Mogoda a Tarragona, s’ha implantat amb força èxit la figura de l’hort com a lleure. Els que en gaudeixen i les seves famílies, ocupen el seu oci conreant la terra ben a prop de la ciutat. A la nostra comarca i al nostre poble, això ja ho tenim de fa temps i molt millor. I així conviu l’agricultura professional, avui força castigada, amb la pagesia a temps parcial. Per bé que molt diferent, ambdues amb la seva trascendència econòmica, ja sigui com a productors que com a consumidors. I amb la seva trascendència social i mediambiental. Caldria no oblidar-ho i posar-ho en valor en l’elaboració de normes reguladores del territori (municipals: POUMs, o de més abast: Pla Parcial del Camp de Tarragona).

A continuació, l’article:

(more…)

A la recerca del lloc perdut

Dimarts, 02/10/2007 (07:20)

lavanda Més enllà del temps que ens toca viure, allò que cerquem és el nostre espai. Un lloc entre els molts llocs dels altres, per compartir amb els altres. Mal que sigui un petit racó, serà gran si ens serveix per guaitar a la vida i ens hi reconeixem com la persona que som. Amb els nostres encerts i els nostres errors.

Tots en constant viatge, n’omplim les estances amb els bagatges que s’engrandeixen o minven a cada passa. Un mica com diu una de les cançons del Llach que més m’estimo: De tants ahirs que s’esllavissen, guardo regals que ni esperava: petxines plenes de vells tresors, d’olors que em fan mestratge, que amb avaricia d’infant voraç aplego en l’equipatge…

I és que també en això suposo que rau la vida. Un lloc que ens faci als ulls dels altres (perquè només podem ser si els altres poden ser), i també als nostres propis ulls. On siguem lleials i coherents amb les nostres idees. I per això tinguem una oportunitat de ser feliços: perquè som lleials i coherents amb les nostres idees.

De vegades potser trobem el nostre lloc sense buscar. De vegades ja ens està bé aquell que ens dónen. I de vegades el cerquem constantment amb esforços, alegríes, penes i treballs.

Faig aquesta reflexió, potser avorrida, perquè aquest divendres i dissabte han fet, a la 2, dues pel·lícules de l’argentí Adolfo Aristaráin que parlen d’aquest lloc, tan modestament humà com universal.

La primera Un lugar en el mundo, de l’olímpic 1992. Recordo la primera vegada que la vaig veure. Han passat quinze anys i aquest divendres va ser millor. També recordo quan, fa un parell d’anys, algú proper i amic va dir a una persona encara més propera: l’hauríes de veure ara. Per cert -o a propòsit, està inclosa a la Mediateca dels Centres de Recursos Pedagògics de l’Xtec.

La segona: Lugares comunes, on 10 anys més tard la crisi econòmica substitueix la dictadura política en el teló de fons. Però continuen recorrent-nos la pell els ideals que s’hi retraten amb uns diàlegs fòra de sèrie (preciosa la crítica de Celso Hoyo, Mi lugar en tu mundo nuestro).

En el sentit menys metafòric possible, el lloc d’un permet recomanar llibres o pel·lícules per les llargues nits d’hivern (més que no pas per les assolellades tardes d’estiu).

No es tracta de deixar passar deu anys, però amb un mínim de quinze díes entre pel·lícula i pel·lícula es disfruten més. Amb dos mesos molt millor. Per això em va saber greu no veure-la aquest dissabte. 

Bé. Desitjo que t’agradin.