Arxiu de la categoria 'Cinema i TV'

Canvi, Change, Exchange, Weschel, Valuta…

Divendres, 31/10/2008 (00:46)

Santos-Obama  Ho va dir Joan Puigcercós, aleshores Conseller de Governació i Admons. Públiques en una conferència, comentada en aquest blog: deguda l’important necessitat d’enginyers qualificats a Catalunya, des de determinats sectors econòmics es reclamava, mig seriosament mig en broma, que caldria fer alguna sèrie televisiva d’enginyers per despertar vocacions. Del tipus de les de metges, advocats, periodistes…

Estic només a un capítol del final de L’Ala Oest (The West Wing), i me n’aguanto les ganes perquè amb aquesta setena temporada s’haurà acabat. (He de confessar que de molt petit vaig plorar al darrer capítol de Marco: no tant per emoció, sinó precisament perquè s’havia acabat i no en vindrien més). Bé, traumes infantils a part, i tonteries adolescents a banda, és absurd negar que hi ha quelcom digne d’enveja en la política nord-americana (com en l’indústria, l’art o la literatura nord-americana).

Una bona mostra de saber fer bé les coses és l’enorme qualitat de productes televisius com aquesta sèrie, que enganxa des del primer moment i cada cop més. És clar que és ficció, que magnifica virtuts i valors que en la vida real són més un desig que una realitat, i que ensopegues de tant en tant amb una “americanada” com una casa de pagès (faltaria més). Com resulta obvi que hi ha actituds i resolucions polítiques que no agraden ni cal compartir. Però calen sòlides realitats i ferms anhels socials a partir dels quals fer-ne política-ficció.

Amb tots els defectes que es vulguin i que realment existeixin, no es pot negar que algunes virtuts assisteixen a tots els participants d’un sistema democràtic diferent del nostre (votants i votats), i la sèrie, com recomanava fa poc Sergi Pàmies, n’és un magnífic retrat. Al que cal afegir bons actors, esplèndids guions i una posada en escena absolutament professional.

Així, parlant de professionalitat, xoca amb el nostre sistema polític, l’actitud professional dels que treballen en política, sense que es confongui mai en vitalícia o eterna, i el respecte que, com a puntuals professionals al seu servei, els té la societat (la qual té molt clar que no es tracta de perpetuitats vitalícies i que, com que no tothom hi vol ser, gràcies pels que s’hi xafen la cara).

Xoca, dic, amb certes hipocresies recents, i constants, que ens trobem al nostre país on, fins i tot els més alts càrrecs de l’estament periodístic (amb independència del cotxe amb xòfer que els paguen accionistes, anunciants i lectors), en ténen prou per embolicar-se la manta al cap i endegar a fer punyetes les institucions i la dignitat nacional en benefici de no sabem qui. De fet, aquí trobem normal que un “senyor” tingui avió privat perquè ens ven samarretes de cotó, o ens cobra comissions de manteniment per comptes d’estalvis, o és d’un consell d’administració d’una cadena de supermercats on si et despistes et vénen els iogurts a un dia de la caducitat, o ha sabut fer la “pilotada” de recalificar uns terrenys per fer-hi “pisos ideal parejas” sense connexió al clavegueram… Tots aquests són collonuts i s’ho han guanyat. Però ai! si els nostres representants nacionals (d’una nació que es vol Estat), no van a pencar en bicicleta… Així ens va.

Potser el que caldria és exigir treball professional d’acord amb sou professional (i ja se sap, que la “professionalitat” per un representant públic no és que en visqui tota la vida, sinó que nosaltres visquem una vida millor gràcies a la seva feina). I, a més, amb integritat de principis. El problema és que llavors caldria enfrontar-nos amb el propi sou, la feina que fem per guanyar-lo, el que de tot plegat cal agraïr als altres, les nostres moltes ganes de que tot fós millor però les poques ganes de moure’ns en conseqüència, els nostres dissabtes, els nostres diumenges…

He parlat abans d’enveja. Enveja que la gent, les associacions, la societat civil, s’aboqui en recolçar opcions polítiques sense cap mena de por. Que vegin el posicionament polític en unes eleccions com un dret, una llibertat i una obligació moral per decidir què volen pel seu futur. I tant fa que siguin demòcrates, republicans o del tercer partit. No ho fan a canvi de cap regal en una televisió o festa major (George Clooney dóna calé, no demana). La gent creu en la idea i hi treballa voluntariament. Les associacions, els actors civils, fins i tot els mitjans de comunicació, prénen partit amb tota llibertat i transparència. I saben que el sistema els garanteix que no patiran cap mena de repressió sigui quin sigui el resultat (perquè ells són els primers que procuraran que això no passi). I Obama va en un avió per la campanya amb unes lletres enormes al fuselatge: CHANGE WE NEED.

En fi…, que només volia recomanar la sèrie. Recordeu: El Ala Oeste (tant de bó la programessin a TV3 en català i en bona franja). Si no ha sortit, aviat sortirà complerta en DVD. Altrament, internet i les seves eines d’intercanvi, en poden donar millor informació…

Ah, no serveix de res, però les meves simpaties van per aquells que han fet seu el concepte del canvi, i els que han estat prou intel·ligents per veure que és diferent d’un recanvi. A veure si dimarts, als del canvi a USA els va millor que els del canvi en d’altres llocs més propers…

Les cançons: He estat dubtant entre dues. Una en reconeixement i exemple del que he volgut dir: Take a Walk on the Wild Side de Lou Reed (cap problema en donar suport a Obama i si no guanya se’n vé a Barcelona, malgrat sigui artista i no polític). L’altra, perquè no tot és bo en tota cosa (i tant que no!): The winner takes it all, d’Abba. Cantada per Meryl Streep, una altra no política que va dir que si no guanyava Obama, també deixava el país. No ho faran ni l’un ni l’altra, però ho poden dir i ho diuen. I no cal que diguin que passen de la política. Quina enveja. Com que no m’he decidit, trieu, trieu…

 

Al ‘juriol’, ni entrada ni ‘caragol’ (i un acomiadament mediàtic).

Dimecres, 09/07/2008 (08:17)

temps de sega Repassant els arxius de bitàcola d’aquest blog, es fa evident que és més aviat una web d’hivern i nits llargues, que alenteix la seva activitat de cara a l’estiu. Serveixi aquesta entrada una mica de disculpa per aquells que, de tant en tant, teniu l’amable curiositat de donar-hi un tomb. I molt particularment, pels que recentment ens hem descobert i enllaçat en aquesta teranyina global.

Aquells que em coneixen saben de les meves aficions, obligacions i devocions. Una mica de tot té per a mi el mas, i de la mateixa manera afecta la llista de prioritats. Sobretot a l’estiu, quan la cuca grossa que és el mas, viu i batega exigent i agraït. Així esdevenen tardes cansades, que de manera imperceptible es tornen nits. Tot plegat, juntament amb l’egoïsme contemplatiu de la feina feta i d’altres obligacions plaenteres que no s’aturen, fa que aquest blog s’endugui la pitjor part.

Suposo que cal acceptar el fet i demanar la indulgència dels que teniu l’amabilitat d’anar passant per aquí, atesa l’exigent necessitat de terme i jardí, recapte vari, faram i altres animalons, sembrat (petit, però que la dalla fa immens), i d’altres llavors que ara no vénen al cas.

En aquest Mòsdriu, -la flor del Camp, a banda d’una perdurable i actual activitat pagesa (que, a més, cal qualificar com a mínim de valenta), cada cop som més els que ens dura a les venes l’amor per la terra malgrat vivim d’altres oficis. És per això que no em puc estar de comentar un recent comiat a la graella mediàtica, que ha vingut a alterar-me una de les poques rutines que tenia el plaer de seguir.

Em refereixo, és clar, al programa de la 2 de TVE, Agrosfera, que m’acompanyava de fons els dissabtes al matí, tot prenent un cafè.

Sense tenir cap format de l’altre món, més aviat una mica ranci, Agrosfera anava picant aquí i allà en l’actualitat agrària, preus de llotja, fires i congressos, i acabava amb una ressenya de turisme rural. La veritat és que parlava poc del nostre país i sovint se li notava una certa promoció de les polítiques del Ministerio de Agricultura (Pesca y Alimentación), -per cert el més antic quant a ubicació: el podeu veure tot baixant a l’Estació d’Atocha aquells que alguna vegada feu o fareu el trajecte Campclar-Madrid. Però també és veritat que complia una funció desapareguda, o directament absent, de la nostra Televisió nacional.

Recordo, abans, durant i després d’aprendre a llegir, les petites revistes de la Unió Cooperativa que tombaven per casa de l’avi Josep Maria. Amb poques o cap fotografia, ni més color que la portada a dues tintes, i un munt de lletres, parlava de la terra, els conreus i els preus de llotja (avellana, ametlla, ous, pollastre, garrí, tocino el kg. de canal…).

En un país, el nostre, amb la dita “els catalans de les pedres en fan pans”, amb una agricultura sotmesa i quasi ofegada per incompresa i desconeguda, la teletrès encara és hora que parli d’un sector puntal, abans i després, que contribueix a tenir cura del territori i omplir-nos panxa i rebost. I per contribuïr al desconeixement i incomprensió de tan identitària activitat, ens limitem a veure els Pirineus des de l’aire, a caçar bolets, a veure el temps de neu, i qualsevol altra postal digne de pantalla gegant a la plaça de Catalunya de Barcelona.

Deixant de banda que aquí anem al rovelló (la caça pel tord i el conill), no és estrany que formem generacions desinformades i una societat tan estranya on, -és real, hi hagi xarcuters que enlloc de matar els dijous, signin en contra de les granjes de porcs (sí, sí, xarcuters).

Escric un sector puntal abans i després perquè, després de les fartades de vaques grasses, la crisi energètica que es prediu (i l’altra crisi també), farà que cada cop sigui més car i menys viable envïar endivies des de Kenia a França, tal com deia un expert aquest dilluns a La Vanguardia. Per això, i per absorbir un atur de mà d’obra poc qualificada, la terra, el seu conreu, pot constituïr una carta cabdal. Tot es creure-hi. I conéixer-ho. Això o fer del país una carretera.

Bé, acabo amb les disculpes del començament (un amic meu sempre em diu que em disculpo massa), amb la ignorància de saber quan serà la pròxima entrada, -vés a saber si esperant-me una nit per anar a tapar l’aigua.

Amb tota la modéstia, i agraïment, per aquells que pogueu aterrar en aquest humil blog, i preveient-se una actualització alentida aquest estiu, podeu visitar la barra lateral: els articles d’opinió o qualsevol de les categoríes que us interessin: Participació pública, Gastronomia, Opinió, Lectura, Cinema i TV, Premsa o, és clar, el Mas.

Salut, bon estiu i fins la pròxima.

Ah, la cançó: We all stand together, en homenatge a les nits d’estiu amb masos, basses i safareigs

…i persones humanes

Divendres, 28/03/2008 (08:38)

...iré a Santiago El meu bon amic Antonio Montero, camarada de l’època de Madrid, em va regalar el llibre Tauromagia, del periodista mallorquí Guillermo Sureda (Ed. Espasa-Calpe, 1978. Col. Austral). La dedicatòria, no exenta de conya diu: “Para mi gran amigo…, excelente persona y mejor deportista“. I és que, aquells que em coneixen saben que la pràctica d’esports convencionals per part d’un servidor, es va acabar amb la secció de bàsquet de l’Esportiva Gaudí del Sr. Nicasio (encara deiem balonsestu i balommanu, a manca de paraula pròpia i més propera). I és que sempre he sentit curiositat i m’he entregat al gaudi d’altres activitats humanes quasi sempre allunyades de l’esport. Defectes que té un, mira.

Bé, la qüestió és que el meu bon amic i camarada Antonio Montero, quan anava als toros sempre comprava un “Romeo y Julieta” per, amb una mica de traça i sort, anar fumant fins al sisè. I d’un record me n’he anat a un altre en aquesta setmana d’òbits. Passo a donar-los fil.

Israel López, Cachao 1. Mambo. La d’Israel López, Cachao, és la primera de les partences que vaig conéixer a començament de setmana. El redescobriment d’aquest enorme contrabaixista cubà va ser el preludi dels de Buenavista Social Club de Ray Cooder o Bebo Valdés de Trueba i la seva Calle 54. Pare del mambo i famós per les seves descargas, recordo l’homenatge que l’actor Andy García li va organitzar. I molt especialment, com aquest darrer anava recitant el poema de Lorca dient allò de Con la rosa de Romeo y Julieta, iré a Santiago…

La notícia de la seva mort em va arribar el mateix dia en que un altre contrabaixista cubà, aquest simfònic però amb un inevitable i ampli repertori de sonero, estrenava pàgina web. La podeu trobar als webs recomanats: Luis Cojal, excel·lent músic i excel·lent cunyat (que tot s’ha de dir).

Arriscant-me a gastar una cançó, podeu veure i escoltar junts Cachao i Bebo Valdés amb Lágrimas Negras clicant aquí. Com sempre, jovenets jovenets…

Ens queda la música. I gràcies pel mambo, Cachao: Ahora sí!

 

Benet president 2. La mort de Josep Benet. Malgrat que, generacionalment m’agafa un pèl lluny, la seva desaparició ha estat motiu per recordar i apropar-se al proto catalanisme del segle XX. A pesar del macabre parèntesi d’una guerra fraticida i una dictadura quasi infinita, Josep Benet és una de les baules humanes entre el present i allò que de civilitzat va tenir la 2a. República (en la meva modesta opinió, moltíssim. Ara encara no hi arribem). Del seu comiat em quedo amb l’emoció d’en Jordi Pujol, president a qui Benet va presentar una moció de censura que sabia condemnada, amb la voluntat de millorar les polítiques de la Generalitat. Sobretot perquè, en segons quins ajuntaments, el sol fet de presentar una moció normaleta amb propostes de millora normaletes (ni censura ni res de res), ja fa que el govern municipal clami al cel.

Per cert, montserratista radical (en el bon sentit de la paraula), va compartir escolania amb el Ventureta Jaia, de Mòsdriu.

Per qui en vulgui tenir una visió més acurada, recomano l’entrada de l’Isaac, al qui he manllevat l’imatge d’aquest número 2. La trobo significativa de l’enllaç republicà que he esmentat: artística, quasi noucentista i fins i tot romàntica, com les siluetes del Werther de Goethe: un bon disseny.

 

Placido a Polonia I 3. El monstre. He de confessar que, el que més m’ha afectat, és l’adéu de Rafael Azcona. Perquè és una d’aquelles ments que més bones estones m’ha regalat. Una veritable joia en la construcció de personatges i missatge a través del diàleg, amb l’enorme inteligència que cal per a fer humor seriós. De les seves pel·lícules caldria recomanar-les totes, doncs fins en la més humil hi trobem algun tresor amagat. Però Plácido (rodada a Manresa) i El Verdugo són imperdonables.

La humilitat en la creació era una de les seves manies. Costa, i molt, trobar-lo en cartells o atribuint-se cap mèrit, que sempre atorgava al director.

Indirectament, n’he parlat alguna vegada amb admiració, en un article i en una entrada en aquest bloc.

De fet, i ara que ho escric, crec que mereix una entrada a part. Així que no m’estenc més i la prometo per a més endavant. Serveixi doncs aquest avanç com a immediat homenatge.

En podeu trobar una extensa referència a El País (i un article en català de David Trueba).

 

La cançó: Música d’automòbil, la darrera del CD del mateix nom de Mastretta amb Julieta Venegas. Arriba tard, però per a mi, el Dilluns de Pasqua o, millor, el Dia de la Mona, obre la veda de la conducció amb música i llum de tarda llarga.

Nou any (i barca nova)

Dilluns, 07/01/2008 (21:55)

...gente honrada Passat Reixos, enceto l’any digital amb certs canvis al blog. O més aviat, com diem a Riudoms, he fet una mica de dissabte. De qualsevol manera, i sobretot per algú poc destre en això de la teranyina informàtica i mundial, suposo que la pàgina no està mai del tot acabada. Va fent, i creix o minva com nosaltres, a cop de temps i experiència.

Aquells que ja m’heu visitat alguna vegada, haureu copsat el canvi en el nom de capçalera. Una cosa que pot semblar radical en el sentit erròni i comú de l’expressió, però que és profundament radical en el sentit més honest de la paraula: això és, que prové o té a veure amb les arrels. I per tant d’un nu sincer i sense disfressa ni hipocresia (sovint oblidem aquest veritable sentit quan emprem la paraula radical). El títol l’he robat de l’excel·lent obra Les Mallorquines (Ed. Destino, 1997), de l’escriptor riudomenc Eugeni Perea i Simón. Confïo en la seva benevolença i en la nostra amistat. I espero que, malgrat el poc interès de les meves reflexions i l’escàs ressó d’aquesta web, aporti el granet de sorra perquè l’anagrama tingui tota la força que es mereix.

Per altra banda, també s’han introduït noves categories per les entrades. Tot i que no n’estic gaire segur de les bondats d’algunes. Ja fa molt temps, vaig expressar la meva opinió sobre les classificacions a l’article Qüestió de prestigi, parafrassejant el magnífic Pepe Ysbert de Los ladrones somos gente honrada (ara sí, ben escrit). I és que, més enllà del còmode General, se’m fa difícil assignar només una categoria a reflexions ben polièdriques. Sobretot quan topem amb Participació pública. De fet, en els propers dies espero dedicar una entrada complerta a aquesta categoria de participació pública.

I continuar amb les millores del blog. Salut i bon any!

A la recerca del lloc perdut

Dimarts, 02/10/2007 (07:20)

lavanda Més enllà del temps que ens toca viure, allò que cerquem és el nostre espai. Un lloc entre els molts llocs dels altres, per compartir amb els altres. Mal que sigui un petit racó, serà gran si ens serveix per guaitar a la vida i ens hi reconeixem com la persona que som. Amb els nostres encerts i els nostres errors.

Tots en constant viatge, n’omplim les estances amb els bagatges que s’engrandeixen o minven a cada passa. Un mica com diu una de les cançons del Llach que més m’estimo: De tants ahirs que s’esllavissen, guardo regals que ni esperava: petxines plenes de vells tresors, d’olors que em fan mestratge, que amb avaricia d’infant voraç aplego en l’equipatge…

I és que també en això suposo que rau la vida. Un lloc que ens faci als ulls dels altres (perquè només podem ser si els altres poden ser), i també als nostres propis ulls. On siguem lleials i coherents amb les nostres idees. I per això tinguem una oportunitat de ser feliços: perquè som lleials i coherents amb les nostres idees.

De vegades potser trobem el nostre lloc sense buscar. De vegades ja ens està bé aquell que ens dónen. I de vegades el cerquem constantment amb esforços, alegríes, penes i treballs.

Faig aquesta reflexió, potser avorrida, perquè aquest divendres i dissabte han fet, a la 2, dues pel·lícules de l’argentí Adolfo Aristaráin que parlen d’aquest lloc, tan modestament humà com universal.

La primera Un lugar en el mundo, de l’olímpic 1992. Recordo la primera vegada que la vaig veure. Han passat quinze anys i aquest divendres va ser millor. També recordo quan, fa un parell d’anys, algú proper i amic va dir a una persona encara més propera: l’hauríes de veure ara. Per cert -o a propòsit, està inclosa a la Mediateca dels Centres de Recursos Pedagògics de l’Xtec.

La segona: Lugares comunes, on 10 anys més tard la crisi econòmica substitueix la dictadura política en el teló de fons. Però continuen recorrent-nos la pell els ideals que s’hi retraten amb uns diàlegs fòra de sèrie (preciosa la crítica de Celso Hoyo, Mi lugar en tu mundo nuestro).

En el sentit menys metafòric possible, el lloc d’un permet recomanar llibres o pel·lícules per les llargues nits d’hivern (més que no pas per les assolellades tardes d’estiu).

No es tracta de deixar passar deu anys, però amb un mínim de quinze díes entre pel·lícula i pel·lícula es disfruten més. Amb dos mesos molt millor. Per això em va saber greu no veure-la aquest dissabte. 

Bé. Desitjo que t’agradin.

Per quan vinguin altres junys…

Dimecres, 13/06/2007 (00:28)

juny-2007.jpg El mes de juny a Riudoms té l’olor dels til·lers, que puja des de darrera l’església passejant-se carretera amunt fins a Sant Antoni. Com a tot arreu, també és quan s’acaba una escola ja sense tarda.

Aquest passat primer diumenge de juny, vaig encertar la tarda amb la pel·lícula La lengua de las mariposas, basada en un magnífic conte de l’escriptor gallec Manuel Rivas. Tot just havien arribat els meus nebots: el Joel i l’Eloy, de qui en sóc padrí. El Joel té 5 anys, ja parla com un home i, millor encara, pregunta com un nen. Tranquilitzat per la classificació d’apta per a tots els públics (un encara recorda els famosos dos rombus), vam veure la pel·lícula. Jo assegut a la butaca i ell a la meva falda.

En aquests dies ja plens d’escalfor i de vida, amb les tardes plenes d’orenetes amb ales de dalla i fruita menjada a peu d’arbre, no és una gens mala pel·lícula. Basti llegir el conte clicant l’enllaç de més amunt. I se m’acut que el juny és un mes de collita pel pa i per les persones que surten de l’escola.

Encara no se m’havien esborrat de la primera vegada que la vaig veure, que torno a tenir gravades les paraules del mestre enamorat de l’escola que fa Fernado Fernan-Gómez al discurs de la seva jubilació: “Si aconseguim que tan sols una generació creixi i s’eduqui amb llibertat...”.

Digues que potser porto l’aigua gallega, tan present, al meu molí, però no són paraules vanes: jo hi veig el desig del pensament lliure i no condicionat, de l’esperit crític i constructiu. No puc entendre d’altra manera la llibertat sinó aquella que hom es construeix i neix de dins seu, forjant un món de responsabilitats (amb l’ajut, és clar, de l’entorn i dels altres. Com en tot i sempre). I entenc que, tot i haver millorat molt, la fortuna de créixer i educar-se amb i en llibertat, encara no és una sort que abraci una generació sencera. Ni de lluny.

Molt abans que comencessin a pintar bastos a la pantalla (ja en ple juliol del 36), el Joel em desarma tot preguntant-me: “que s’acaba malament, tiet?”. Espero que se’m dispensi la manca de modéstia, però poques vegades he estat més content de mi mateix com quan vaig contestar: “No. S’acaba bé, perquè el nen apren moltes coses“.

Aquest juny ha començat també amb anècdotes d’himnes i lletres.

Mai tan clar com en els himnes el fet que l’emoció la posa l’oïda més que no pas la interpretació. Qui això escriu, malgrat ser tan gelós del seu escepticisme com de la seva llibertat, s’ha sorprès emocionat amb el Virolai, el nostre miserere, el Salve aimat i el nostre himne nacional en més d’una ocasió (no en totes i tampoc en aquest ordre). També, ho confesso, amb La Marsellesa (un altre dia ja parlarem de Casablanca).

Ara, que s’acaba una escola que ja no arriba a la tarda (o que va més enllà), penso que cada dia, cada persona, cada batec, és una oportunitat per un altre juny.

Tots els dies neixen altres junys. Cal aprofitar-los.