Arxiu de la categoria 'Lectura'

Per quan vinguin altres junys…

Dimecres, 13/06/2007 (00:28)

juny-2007.jpg El mes de juny a Riudoms té l’olor dels til·lers, que puja des de darrera l’església passejant-se carretera amunt fins a Sant Antoni. Com a tot arreu, també és quan s’acaba una escola ja sense tarda.

Aquest passat primer diumenge de juny, vaig encertar la tarda amb la pel·lícula La lengua de las mariposas, basada en un magnífic conte de l’escriptor gallec Manuel Rivas. Tot just havien arribat els meus nebots: el Joel i l’Eloy, de qui en sóc padrí. El Joel té 5 anys, ja parla com un home i, millor encara, pregunta com un nen. Tranquilitzat per la classificació d’apta per a tots els públics (un encara recorda els famosos dos rombus), vam veure la pel·lícula. Jo assegut a la butaca i ell a la meva falda.

En aquests dies ja plens d’escalfor i de vida, amb les tardes plenes d’orenetes amb ales de dalla i fruita menjada a peu d’arbre, no és una gens mala pel·lícula. Basti llegir el conte clicant l’enllaç de més amunt. I se m’acut que el juny és un mes de collita pel pa i per les persones que surten de l’escola.

Encara no se m’havien esborrat de la primera vegada que la vaig veure, que torno a tenir gravades les paraules del mestre enamorat de l’escola que fa Fernado Fernan-Gómez al discurs de la seva jubilació: “Si aconseguim que tan sols una generació creixi i s’eduqui amb llibertat...”.

Digues que potser porto l’aigua gallega, tan present, al meu molí, però no són paraules vanes: jo hi veig el desig del pensament lliure i no condicionat, de l’esperit crític i constructiu. No puc entendre d’altra manera la llibertat sinó aquella que hom es construeix i neix de dins seu, forjant un món de responsabilitats (amb l’ajut, és clar, de l’entorn i dels altres. Com en tot i sempre). I entenc que, tot i haver millorat molt, la fortuna de créixer i educar-se amb i en llibertat, encara no és una sort que abraci una generació sencera. Ni de lluny.

Molt abans que comencessin a pintar bastos a la pantalla (ja en ple juliol del 36), el Joel em desarma tot preguntant-me: “que s’acaba malament, tiet?”. Espero que se’m dispensi la manca de modéstia, però poques vegades he estat més content de mi mateix com quan vaig contestar: “No. S’acaba bé, perquè el nen apren moltes coses“.

Aquest juny ha començat també amb anècdotes d’himnes i lletres.

Mai tan clar com en els himnes el fet que l’emoció la posa l’oïda més que no pas la interpretació. Qui això escriu, malgrat ser tan gelós del seu escepticisme com de la seva llibertat, s’ha sorprès emocionat amb el Virolai, el nostre miserere, el Salve aimat i el nostre himne nacional en més d’una ocasió (no en totes i tampoc en aquest ordre). També, ho confesso, amb La Marsellesa (un altre dia ja parlarem de Casablanca).

Ara, que s’acaba una escola que ja no arriba a la tarda (o que va més enllà), penso que cada dia, cada persona, cada batec, és una oportunitat per un altre juny.

Tots els dies neixen altres junys. Cal aprofitar-los.