Arxiu de la categoria 'Lectura'

De llengües i paladars

Divendres, 17/10/2008 (15:30)

cuina catalana Fa temps, buscant per emprar en un article la correcta ortografia de la paraula “mossetes” vaig tenir, per intercessió del guguel, una d’aquelles troballes que per si soles justifiquen l’existència d’internet.

La veritat és que tret de l’Alcover-Moll, que no vaig arribar a consultar, va ser força difícil trobar una entrada referida a aquest estri de cuina tradicional que es feia servir entre la llar de foc i els calamastres. Ambdues paraules -calamastres i mossetes, se senten i es diuen a casa meva de manera més o menys habitual, i sense cap mena de consciència d’estar realitzant un exercici d’arqueologia lingüística.

Bé, el cas és que cercant el mot, la teranyina em va atrapar en un relat deliciós des del títol, i que recomano de totes totes: es diu Recapte, i està inclòs en un interessant blog anomenat Relats en català. Així que dono per bona la grafia mossetes (i vaig poder utilitzar-ne les tres potes a l’article).

Amb motiu, doncs, del relat Recapte, em vé al cap aquesta entrada tardoral per parlar de cuina i literatura. La referència a la tardor no és gratuïta, doncs a partir dels primers freds lluminosos d’aquesta estació, ens sorprenen tota mena de collites i s’engreixa el rebost. És l’estació daurada de la caça, els rovellons, les carbasses i moniatos, la llenya a punt d’estrenar-se, la primera llar de foc, el Sant Martí del garrí, les olives a l’aigua, a punt de recaptar, la filera de pots de conserva, on hi habiten olors i sabors d’estiu amb saó de bany maria, les nous que s’aixuguen, les avellanes torrades i les castanyes que treuen el cap pels mercats.

En fi, que arribat el temps de sopes i cassoles amb xup-xup, és quan vé de gust gaudir i combinar menges i llibres de menjar.

Sert Vaig cometre l’error de llegir aquest El Goloso a mig estiu. Un bon recull de memòria gastronòmica que la xafogor no em va deixar gaudir en la seva justa mesura. Val a dir que en la seva major part és una mena de ‘donar menjar als ulls’, on el lector assisteix, com a simple espectador sense possibilitats, a les vicissituds d’una llarga sèrie de bon vivants. Començant i acabant pel propi autor, qui en cap moment se n’amaga del seu títol de Conde de Sert. Bé, de sempre, i molt mès com més enrera, ric vol dir ric. En tota l’extensió i significats de la paraula. De qualsevol manera, per bé que fot una mica (més si hi barrejem certa consciència de classe), és un llibre entretingut, il·lustratiu i saborós (sobretot en el flaire, és clar). Ara, de ben segur, ja fa temps per disfrutar-lo com Déu mana. El Goloso. Una historia europea de la buena mesa, de el Conde de Sert (Alianza Editorial, 2007).  

Historia y vida Una joia que tinc la sort de conservar, és aquest número d’Historia y vida, Extra núm. 9: La Mesa en la Historia. De quan la dirigia en Néstor Luján, l’escriptor i gastrònom català és omnipresent en tota l’obra, conjuntament amb noms com Álvaro Cunqueiro (amb la seva saviesa galaica) i Lluís Bettonica. Ja vaig esmentar aquests autors en recomanar Gastronomia divina en aquest blog. La publicació no pot ser més entretinguda i il·lustrada i, anant més enllà del pur gormand o bon vivant anterior, ens trobem amb un complet estudi d’historiografia gastronòmica, farcit de divertides i sucoses anècdotes. Amb tota certesa, el Conde de Sert també conserva i/o ha consultat aquesta petita meravella per escriure el seu Goloso. Si en teniu l’oportunitat en algun arxiu o biblioteca, llenceu-vos-hi amb delit.

MVM Parlant de la superació democràtica de la distinció de classes en el bon menjar, l’exercici del desaparegut Manuel Vázquez Montalbán és un excel·lent compendi i homenatge a la cuina tradicional del país. Aquest llúcid (i fins i tot pràctic) assaig, permet un viatge pels sabors i menges més nostrades. I confirma que és a les mans i tupins de les nostres àvies on cal buscar l’origen d’estelades esferificacions. Els lligams amb la terra també esdevénen propers al paladar a l’entrada de la tardor: bolets, trumfes i moniatos xuclen la seva substància del contacte més íntim amb el sòl que els envolta. L’art de menjar a Catalunya, de Manuel Vázquez Montalbán (Ed. Empúries).

Elogiat per aquest darrer autor, i després de la salivera provocada per les lectures aquí exposades, un bon receptari en el sentit clàssic del terme (i una mica més), és la Cuina Catalana de veritat amb que s’obre aquesta entrada. Un convit a posar-se delantal i esmolar les culleres de cara a cassola. Per anar per feina degudament informats. Cuina Catalana de veritat, de Pere Sans (Ed. Comanegra, 2007). 

Malgrat es va prometre en l’anterior post, potser no ha quedat una entrada desengreixant en el sentit estricte del terme, però sí que menys transcendent. També és veritat que ha passat massa temps entre una i l’altra. Dispenseu, però entre la feina remunerada i no (en aquest darrer cas, un Ple extraordinàri de l’Ajuntament, amb ordenances fiscals i renúncia a la subvenció pel macrocomplex cultural incloses) no he tingut massa temps per l’internet.

La cançó: Ous durs. Per aquesta tardança, i molt pels pèls, poso la banda sonora del final com a homenatge al Paul Newman, qui ens va deixar entre entrada i entrada. Té poc a veure amb gastronomia fina, però un dels primers records que em vénen al cap, és l’escomesa de menjar ours durs del seu personatge a La leyenda del indomable. Ho poso així, perquè jo era molt petit i només hi havia una tele (més l’UHF). Recordo la imatge en blanc i negre de Paul Newman estirat sobre una taula, sol i a punt de reventar. Com he dit, pels pèls, però de les seves pel·lícules us deixo amb la banda sonora d’una de les millors. Som’hi!

It’s raining, neng!

Diumenge, 25/05/2008 (09:03)

Punt 6 Camp 1. Una breu tornada a la ràdio (i jo amb aquest blog…)

En algun lloc d’aquestes Cròniques, ja vaig escriure que, per circumstàncies naturals, disposo de més temps a l’hivern, quan la fosca s’allarga i el camp resta adormit abans d’hora. Amb l’arribada de la primavera i la llum allargassada, com l’herba i la feina al mas, es fa un xic més complicat postejar en la meva teranyina particular. Endarrerides i tot, vagin també per endavant les meves disculpes.

El fet, és que el càrrec de consciència encara m’ha burxat més quan, aquesta setmana passada, he anat convidat com a blocaire a Punt 6 Camp, al programa Club Cultura que condueix la Sílvia Sagalà. Resulta que cada dimecres fan una entrevista a un blocaire del Camp de Tarragona recomanat pel blocaire anterior. I aquest darrer dimecres em va tocar a mi.

La veritat, és que em va venir un doble enyor en entrar a l’estudi i posar-me davant el micro. El primer, i més profund per raons evidents, pels records que en tinc d’una ràdio de Mòsdriu avui inoperativa, desmantellada, inexistent… El segon motiu de record, ha estat la primera vegada que vaig estar en aquesta ràdio i aquest estudi, convidat per l’Anna Priscil·la Magrinyà i el Josep Cartanyà, per parlar del despropòsit del Freixe. Ja ha plogut. Ni que no ho sembli.

D’aquella època en vénen, entre d’altres coses positives, coneixences amb diversos professionals dels mitjans com en David Fernàndez, multiperiodista, inquiet activista cultural i musical i, és clar, blocaire. En el seu molt recomanable Percepcions, el David penja aquestes entrevistes a blocaires del Camp. Així que quan surti la d’aquestes Cròniques de Mòsdriu, ja avisaré. Gràcies, David!

Fins aquí, l’entrevista ha servit perquè em posi una mica les piles en aquest blog, endreci un xic la barra lateral (en constant evolució), i faci algun repàs mental per properes entrades. Agraïnt la deferència a Punt 6 Camp i a la Sílvia, no us diré qui vaig recomanar. Només cal escoltar el 99.8 de l’efeeme aquest dimecres vinent, de 4 a 7 de la tarda.

trinxem, trinxem, que el món s'acaba 2. Aigua per un tubu. (Per no escriure Aigua i draps que la nòvia es caga).

La benvinguda pluja, que en aquest cas i amb permís del Raimon, de moment sap ploure amb seny i apamant la suor, a més de badar-me les cireres (només dolces per la seva rialla), cal dir que també em permet fer avui aquesta entrada. Malauradament, també anuncia més feina al tros, i menys temps per aquest blog, quan s’obrin els núvols.

De vegades, algunes reflexions semblin fetes al desert (de seguir així, aviat entendrem en aquest país què és un desert en tota la seva extensió). Si ja era plenament qüestionable la canonada amb vocació metropolitana, ara ja cal que sigui ben sòlida la seva justificació. I sobretot, molta llum i molts taquígrafs en la seva utilització (més aviat en la seva no utilització).

En el tractament (des)informatiu sobre l’alarmant situació de sequera, no puc estar més d’acord amb la valoració que n’ha fet Esquerra. Adscripcions polítiques a banda, em sembla que des del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, hi estarem majoritàriament d’acord.

En aquest maltractat país nostre (sigui autonòmic, sobirà o de mitja pensió), resulta que en el tema de la gestió de l’aigua només ens en recordem de Santa Bàrbara quan no trona ni plou. Ocasions no n’han faltat ni, pel que sembla, en faltaran per continuar demanant una altra manera realment responsable de fer les coses. Amb forces, penes i treballs, podem admetre sol·lucions d’emergència a situacions d’emergència. Però els decrets d’urgència d’avui sembla que xoquin amb, per exemple, el decret que deix fer 3 camps de golf a La Caixa en aquesta terra assedegada. En definitiva, una gestió depredadora en benefici del de sempre i en perjudici de tots, a la que ens hi tenien acostumats els governs d’un quart de segle, però que potser esperàvem que fóssin diferents en el govern eco-socialista actual. En fi, continuarem esperant.

Aquesta segona part responsable, és la que es reclama en l’article Quan el pa d’ahir és la set de demà, publicat avui diumenge al Diari de Tarragona.

Premis joves·lit 2008 3. Poesia des de Mòsdriu (que bona falta fa)

Acabo aquesta entrada amb el remordiment que suposa no haver fet les coses quan toquen, i m’explico: volia parlar de la Glòria Coll i la seva poesia en un post les darreres setmanes, és a dir, entre aquesta entrada i l’anterior. Com sigui que, evidentment, no me n’he sortit, ho faig ara.

Al fet de ser dona, jove i catalana, la Glòria hi afegeix ser de Mòsdriu -i que cadascú ho interpreti com vulgui. Sense menystenir la seva capacitat musical, ans al contrari, estèn la seva melodia de violoncel ben atemperat al seu activisme per la nostra llengua. I ho fa de la manera més valenta i eficient: emprant-la sense complexes.

Vaig coincidir amb la Glòria en una lectura de poemes amb motiu del Correllengua a Riudoms. Enguany els actes es promocionaven amb una foto d’ella semblant a aquesta, llegint des de la tarima a la Plaça de L’Om. (A banda de que, en justícia, resulta molt més agradable que un servidor, el meu enorme error en evolucionar cap a una participació pública/política amb majors responsabilitats, suposo que fa que ja no s’hi compti per llegir poesies en favor de la llengua com tantes vegades abans. Jo la veu me la noto igual. Què hi farem, coses de Mòsdriu). La veritat és que va ser tot un plaer compartir la preparació i la lectura amb ella.

És per això que celebro moltíssim que hagin guardonat el seu darrer recull de poemes, La pols i el foc, en els premis ‘joves.lit’ de l’ApELLc. Amb un inici de melangia reflexiva i reflexionada, a flor de pell i dels sentits, que reviu records a cop de present, la Glòria juga amb la llengua fins i tot amb vocació de cal·ligrama (Ordenació de pensaments estrambòtics), i acaba amb un recull d’Imatges esplèndid i amb força. Enhorabona Glòria, segueix així!

I la cançó: Vengo anch’io (no, tu no)

Illes inaudites

Divendres, 25/04/2008 (15:32)

Venexia Com un arxipèlag d’emocions i secrets per descobrir, -o sofrir, però en tot cas dignes d’esperança, els llibres s’amunteguen, entre Sant Jordi i Sant Marc, per sobre de taules i cadires. Alguns encara dins de la bossa, ben embolicats.

Tot i ser un lector i consumidor habitual de llibreries i biblioteques, sense mirar prim ni festes ni calendari, encara conservo (i anys que duri), el costum de comprar-me més d’un llibre per Sant Jordi. He de confesar que, cada cop més, el multitudinari amuntegament de personal sovint m’atabala però, tot i així, benvinguda sigui la festa. Penso que és un xic egoïsta, o hipòcrita, alarmar sobre el perill de morir d’èxit que alguns auguren per la nostra Diada del llibre. De vegades, fins i tot sembla que, víctimes d’un integrisme purista i malentès, alguns lletraferits els agradarïa formar part d’una resistència reduïda, secreta i selecta de lectors incompresos, posseïdors de savieses arcanes que aniríem desxifrant en vés a saber quines catacumbes. Personalment penso que homenatjar massivament la lectura, és el millor guaret per l’oportunitat de ser cada cop, més lectors i més llegits. Aquells que freqüentem sovint llibreries i biblioteques qualsevol dia de l’any i en qualsevol ocasió, ho continuarem fent. I vés a saber si coincidint amb algú que va començar aquest Sant Jordi amb el llibre del Reixach, preguntant per un llibre de Vazquez Montalbán o Ferran Torrent. Així que endavant amb la festa i els llibres.

Pomponio FlatoLa Isla Inaudita, va ser el darrer llibre que vaig disfrutar d’Eduardo Mendoza. Autor d’obres excel·lents, entretingudes, molt divertides i elegants, com La ciudad de los prodigios (que hauria d’haver estat de lectura obligada el 92 olímpic i d’expo universal), o La verdad sobre el caso Savolta (amb una declaració jurada inicial, davant d’un jutge americà que m’ha fet plorar de riure com cap altre). Comparteixo l’opinió de l’Isaac a la seva entrada, quant al fenòmen Ruíz Zafón, i vaig disfrutar molt llegint La sombra del viento, però em quedo amb les impecables descripcions de Barcelona de Mendoza en aquestes dues noveles, i que podeu consultar clicant els enllaços dels escenaris de Barcelona, a la seva web. També he rigut amb les diverses aventures del detectiu sonat protagonista d’altres de les seves noveles. Lamentablement, quan la producció literària esdevé gairebé industrial, hom hi pot trobar de tot. És per això que em va decebre el seu Mauricio o las elecciones primarias. Aquest Sant Jordi li he donat una altra oportunitat, per les boníssimes estones passades, amb El asombroso viaje de Pomponio Flato, que tot just acabo de llegir. No està mal.

L'any de l'embotit Amb aquest títol, aquesta portada, i una contraportada amb sinòpsi que comença: El cas d’un exhibicionista que espanta les dones grans de València amenaça de desbordar la secció de cartes al director dels diaris…, no he pogut per menys de comprar-me L’any de l’embotit, del Tigre de Sedaví, Ferran Torrent. Disfrutada la seva trilogía sobre política, futbòl i corrupció valenciana, i acabat fa uns mesos el seu retorn amb Només socis, aquesta que m’espera és una illa plena d’esperança que friso per visitar.

El pòlders... Abans parlava de com, la producció literària barrejada amb l’estajanovisme industrial, podia donar fruits estranys i poc saborosos. A les antípodes hi trobem Els pòlders de la memòria, del riudomenc i malgrat tot amic, Eugèni Perea, qui anys després del seu excel·lent Les Mallorquines, on encunya per primera vegada el nom de Mòsdriu, ens regala aquests pòlders, guanyador del XVIIIè Premi Rovira i Virgili. De ben segur un món de sorpreses i bona literatura, que penso començar així que me’l signi.

Tan lluny de Roma Tan lluny de Roma és una d’aquelles apostes que, per aquelles estranyes afinitats amb que ens va farcint la vida, també forma part avui del meu arxipèlag particular. Veure’m que en surt.

Són aquestes afinitats que em fan acabar parlant d’un llibre ja fa temps llegit, i molt recomanable. Aquells que em coneixen saben que vaig viure un any entre Padova i Venècia (i Siena). Ciutats enamorades que, amb Roma, també em ténen enamorat. Malgrat que Itàlia no està per tirar coets.

El fet és que al nord, al Veneto, és a l’únic lloc fora del sud i les seves illes meridionals, on existeix activitat criminal mitjanament organitzada, coneguda com la Mala del Brenta. Amb l’aire que el proper conflicte dels Balcans li va donar, la Mala va créixer conduïda per un personatge, Felice Maniero “Faccia d’angelo”, que va arribar a segrestar els ossos de Santa Llúcia a Venècia i la llengua de Sant Antoni a Pàdua.

GomorraRecordo haver començat a practicar la lectura en italià amb un llibre, La mafia impreditrice (La mafia empresarial), que era tot un manual d’economia moderna i delictiva. Però fins ara, ningú havia explicat, des del periodisme literari, d’una manera tan clara però extensa, el món de la mafia de Nàpols estant, com Roberto Saviano al llibre Gomorra. Amb un llenguatge directe, íntim i, a cops fins i tot orgànic, Saviano fa un repàs a la Camorra i el seu teló de fons, la Campania, com una barreja de barris, antros i calé. En paraules del seu autor: el ciment és el petroli del sud. De bon començament, queda palès que es tracta d’un mercat pur i dur, dins el lliure mercat global. Clarament: economia amb resultats col·laterals. Ja fa temps que en volia parlar, però ho va fer millor l’amic Ivan Rodon al seu bloc. Només em resta recomanar-lo.

La cançó: Don Raffae’, on s’explica la vida que porta Don Raffaele Cutolo, capo de la camorra, a la presó de Poggio Reale, a través d’un guarda. La lletra no té pèrdua (cal clicar more info al youtube): li arriba a demanar un abric de pèl de camell que portava al Maxiprocès, mentre li pregunta vi faccio la barba o la fate da sé … Quan Don Raffae’ va sentir la cançó, li va enviar a Fabrizio de André, l’autor, les seves felicitacions amb poemes que ell havia escrit perquè els posés música.

Nou any (i barca nova)

Dilluns, 07/01/2008 (21:55)

...gente honrada Passat Reixos, enceto l’any digital amb certs canvis al blog. O més aviat, com diem a Riudoms, he fet una mica de dissabte. De qualsevol manera, i sobretot per algú poc destre en això de la teranyina informàtica i mundial, suposo que la pàgina no està mai del tot acabada. Va fent, i creix o minva com nosaltres, a cop de temps i experiència.

Aquells que ja m’heu visitat alguna vegada, haureu copsat el canvi en el nom de capçalera. Una cosa que pot semblar radical en el sentit erròni i comú de l’expressió, però que és profundament radical en el sentit més honest de la paraula: això és, que prové o té a veure amb les arrels. I per tant d’un nu sincer i sense disfressa ni hipocresia (sovint oblidem aquest veritable sentit quan emprem la paraula radical). El títol l’he robat de l’excel·lent obra Les Mallorquines (Ed. Destino, 1997), de l’escriptor riudomenc Eugeni Perea i Simón. Confïo en la seva benevolença i en la nostra amistat. I espero que, malgrat el poc interès de les meves reflexions i l’escàs ressó d’aquesta web, aporti el granet de sorra perquè l’anagrama tingui tota la força que es mereix.

Per altra banda, també s’han introduït noves categories per les entrades. Tot i que no n’estic gaire segur de les bondats d’algunes. Ja fa molt temps, vaig expressar la meva opinió sobre les classificacions a l’article Qüestió de prestigi, parafrassejant el magnífic Pepe Ysbert de Los ladrones somos gente honrada (ara sí, ben escrit). I és que, més enllà del còmode General, se’m fa difícil assignar només una categoria a reflexions ben polièdriques. Sobretot quan topem amb Participació pública. De fet, en els propers dies espero dedicar una entrada complerta a aquesta categoria de participació pública.

I continuar amb les millores del blog. Salut i bon any!

Nadal

Dimarts, 25/12/2007 (00:00)

 

Mas de la Torre

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m’acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L’aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d’una establia
Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
A cal fuster hi ha novetat.
Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d’albat,
Criden per l’ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.
El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d’escata
Quan crema l’arbre dels escrits;
Al capità d’una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L’or i l’escuma d’una mata
Clamen, somnàbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.
El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l’Ajuntament.
El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d’aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l’autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.
Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s’han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l’era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.
Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre’s.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.
Res no s’acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d’Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.
La gent s’agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l’Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors dels cim
. La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ha novetat.

J.V. Foix

Dies d’Advent (preludi d’una Gastronomia divina)

Divendres, 07/12/2007 (19:50)

faram Algun cop he sentit l’expressió “el divendres no fa Lluna”. Per qui mira de seguir, entre el batibull de la vida moderna, les tradicionals i sàvies precripcions del cicle llunar en les feines del tros, sembla que els divendres són propicis i donen butlla per aquelles labors urgents que mal encabim a l’agenda.

Semblants virtuts, si no majors, em van ensenyar a casa per l’Advent. En l’etern cicle que ens marquen els astres, aquest període sagrat (ja abans de Crist), que ens du de dret cap el solstici d’hivern, s’aprofita i no es mira prim per esporgades, sembres i plantacions.

També els primers ministres de l’Església van aprofitar les celebracions paganes del començament de cicle, per sembrar la llavor de la seva doctrina entre els pobles que celebraven el solstici amb corones d’avet i espelmes, en una Europa nòrdica, freda i llunyana. En aquestes dates d’anada i tornada, comptem els dies amb calendaris farcits de xocolates i imatges d’aquells indrets.

Entre el pas de puça de Santa Llúcia i el pas de pardal de Nadal (i molt abans, que els ponts avancen els mercats), ens preparem per celebracions que mariden família i menjar. I que són una veritable festa pels paladars. Per fortuna, comptem amb els contemporanis exercicis d’escalfament dels sopars previs (feina, amics, associacions vàries…). Tot un ioga preparatori pels estómacs, que així van fent els seus estiraments.

El veritable motiu de l’entrada, però, era compartir un descobriment deliciós (mai tan ben dit), digne de la més alta recomanació per enfrontar-nos a les taules de Nadal amb una salivera de justícia.

Es tracta de Gastronomia divina, una obra del riudomenc Eugeni Perea Simón que tot just acabo de degustar amb el millor dels plaers i que, de ben segur, rellegiré cercant els fragments, o le molles, que em permetin enganyar el cuc de l’espera.

En el títol no hi ha farsa: es tracta d’un recorregut gastronòmic que fa ben certa l’expressió un banquet de déus. Amb una prosa gens prosaica i farcida de substància, l’Eugeni ens delecta amb conceptes, receptes i coneixements culinaris consagrats per obra i gràcia de l’esperit humà i l’apetit històric. Inclòs un polsim d’anècdotes i referències al nostre poble que m’han assaborit encara més el plat (fantàstica la història de la introducció del whisky a Riudoms per intercessió, cal suposar, del nostre aimat Beat).

Pel bon gust (en tots els sentits), i pel doll de saviesa gastronòmica adobada amb dosis d’humor fi -esplèndida la coda amb que tanca la prohibició pitagòrica de menjar faves, i encara millor la reflexió amb la qual, davant l’embotit, l’autor despatxa la promoció d’un bisbe negre-, aquesta obra se situa pels aficionats a la literatura gastronòmica, a l’alçada d’un Álvaro Cunqueiro o un Néstor Luján. En català i de Riudoms.

Com tot, qüestió de gustos i paladars. Però tasteu i veureu:

Gastronomia divina d’Eugeni Perea Simón. Edicions Destino, 1994 (Col·lecció L’àncora).

Bon profit! (e complimenti al cuoco).

Entschuldigen Sie mich

Diumenge, 21/10/2007 (22:01)

frankfurt Juntament amb Curro Romero, Rafael de Paula és conegut en el món taurí com un torero de arte, polèmic per les seves supersticions i les seves espantàs. Envoltat d’expectatives i escàndols dins i fora de les places, arrossegava sempre una munió d’incondicionals apassionats pel seu concepte del toreig, disposats a xafar-se la cara pel seu ídol. I de qui no admetien defectes ni acceptaven que no fós art, fins i tot, un seu mínim moviment de celles.

Em sembla que va ser al Puerto de Santamaría, província de Cadis, que Rafael de Paula va torejar una corrida de la manera més normaleta, tirant a fluixa, i deixant, un cop més, ben decepcionats els seus seguidors. Malgrat tot, i potser per l’expectativa que sempre generava combinada amb una escassa tolerància a la frustració, el temps i el boca orella van anar mitificant la faena d’aquella ja llunyana tarda. Així va començar a córrer la brama que si aquell passi de pit, que si aquella mitja verònica, que si aquella tanda de naturals… Finalment, l’exageració barrejada amb els rumors de carrer, van arribar fins el punt de consensuar entre el personal la convicció que havia estat una cosa fòra de sèrie, tot proclamant que el mateix Esperit Sant havia baixat a veure com torejava el maestro Rafael: de manera unànime aquella va ser batejada com la corrida del Espíritu Santo.

Uns anys més tard, un periodista taurí entrevistava Rafael de Paula i, mig cercant la polèmica mig mogut per la imparcialitat, li va preguntar per aquella tarda, tot afegint que ell havia vist el video de la corrida i que no havia vist l’Esperit Sant per enlloc. La resposta del maestro va ser taxativa: “Usted no sabe que el Espíritu Santo no sale en los vídeos?“.

L’anécdota em va venir al cap les hores i els díes immediatament posteriors a l’inici de la Fira del Llibre de Frankfurt. Sobre tot arran de les reaccions que en els mitjans de comunicació va aixecar el magnífic discurs inaugural del Quim Monzó.

La mateixa nit, la Gemma Ruiz de la Nit al dia explicava en la seva corresponsalia allò que molts sospitavem: que d’assistents alemanys i, per dir-ho ras i curt, no catalans en general, més aviat ben pocs. Però en qüestió d’hores la cosa va arribar al paroxisme informatiu. Així, entre el moment en que la Mònica Terribas entrevistava la Carme Riera al peu del canó, amb la Frankfurter Buchmesse a mig muntar (dins les tripes de la fira segons paraules textuals), i l’endemà de tertúlies radiofòniques, el discurs d’en Monzó havia adquirit les proporcions d’una espècie de proclamació de la República catalana de les lletres dins l’estat confederat de la literatura universal, tot recorrent i trasbalsant la cultura occidental de mig a mig.

En aquesta voràgine exagerada on la opinió guanyava la informació, una persona sabia conservar la calma i restar en el seu just lloc: el mateix Quim Monzó. I aquesta és la grandesa del discurs: la personalitat del seu autor que es transmet a totes i cadascuna de les seves paraules. Repeteixo: en la meva humil opinió un magnífic discurs. D’un, és clar, magnífic autor.

A més d’irònica, divertida i llúcida, l’obra de Monzó gaudeix d’un aspecte gens aliè a la seva pròpia personalitat: toca fermament amb els peus a terra. Tocar amb els peus a terra li permet els fonaments des d’on construïr excel·lents contes de ficció i molts bons articles. I aquest discurs exemplar.

Demano disculpes, però és un flac favor a la llengua, a la literatura i a l’autor, que exagerem la importància del seu discurs, fins i tot sembla que per damunt d’ell mateix i en detriment de la seva obra. El que hem guanyat a Frankfurt és importantíssim: hem guanyat la normalitat. La quotidiana normalitat d’una llengua i una cultura que es presenta a Europa i al món sense cap mena de complexe, i al mateix nivell que qualsevol altra. Amb els seus defectes i totes les seves virtuts. Que per anys duri i augmenti.

Per això suposo que és normal que, de l’acurat i elegant espectacle inaugural, em xoqués que després de la lectura del fragment final del Manifest Groc, que acaba dient DENUNCIEM la psicologia de les noies que canten: “Rosó, Rosó…”, la Marina Rosell s’arrenqués a cantar Rosó, rosó… Sé que toca pujar al carro de les lloances massives, però espero que se’m dispensi per quedar-me amb les ganes de saber què li va passar pel cap al Quim Monzó.

Mentretant, cal recomanar vivament l’obra, tota, d’en Monzó. Inclòs, és clar, el seu discurs. El podem gaudir ja sigui llegint o escoltant-ho. Collonut.

Però no hi surt l’Esperit Sant.