Arxiu de la categoria 'Opinió'

Benvinguts a la terra…, i a l’aigua

Divendres, 18/04/2008 (07:38)

la bassa ”Quan arribava al mas i preguntava per l’avi, sovint se’m deia que seguís el rec. L’avi Josep Maria regava a tesa els avellaners, i seguint el laberint de terra i aigua, les preses sempre em duien allà on era, precedit pel soroll de l’aixada. De tant en tant, m’acompanyava un peix escàpol pel forat de la vàlvula, que de ben segur acabava donant saltirons ofegats per l’era.”

Així comença l’article Més clar, l’aigua, publicat aquest abril. Escrit abans de les darreres eleccions del 9M, vol ser una mena de reflexió al voltant del que sembla una descoberta recent: la utilitat de l’aigua i l’escassetat del recurs.

Obligat per la data de lliurament i l’espai atorgat, algunes consideracions s’han quedat penjades a mig camí, entre la punta del llapis i el paper, i d’altres han anat sorgint tot fent punxa.

En aquest país nostre on la pluja no sap ploure, ara resulta que a la denominada àrea metropolitana molts han descobert el que alguns, lluny en el territori, ja sabíem: que l’aigua es pot acabar, i que vivim en un arc mediterràni que batega entre la sequera i l’aiguat. Ho dic perquè, als pobles pagesos i de la gent del camp, sumem centenars d’anys mirant al cel i ens passem, de generació en generació, aquest viure amb l’ai al cor, projectant la nostra esperança entre els núvols i la terra.

Per això es va lluitar anant a cercar el que el cel negava a les mateixes entranyes del terme, construïnt amb llenguatge de pedra, esforç, terra i suor, les moltes mines d’aigua que avui tenim a Mòsdriu. Tot un llegat que ens recorda d’on venim i qui som, i que és digne de la més alta protecció.

Repeteixo, alguns avui han descobert quelcom que d’altres sabem lluny de la capital: benvinguts al nostre món de terra i aigua.

Ja fa temps, vaig parlar dels aiguats en un article, “L’aiguat del badejo“, que va meréixer una ressenya al Matí de Catalunya Ràdio. El mateix lament, pel que fa a tècnics i polítics petits, serveix ara en temps de sequera.

Començant pel transvassament del Roine que, a banda de lent, costós i de sobirania francesa (i de les seves comunitats de regants), l’únic avantatge que té és generar riquesa pels amics. Dit d’una altra manera i parfrasejant el difunt Perich (ell ho deia d’un tanc), ¿Sabia vostè que amb el que costa un quilòmetre d’infrastructura del transvassament del Roine es podrien comprar diversos cotxes de luxe, un iot i un xalet amb piscina? Naturalment qui ho sap és qui intervendrà en la seva construcció.

I continuant pel despropòsit d’una previsió que, de moment, és propaganda i alarma. Enllaçant amb l’entrada anterior, recordo, petit petit, esperar el final de missa i, avorrit, descobrir que s’allargava amb una lletania de noms de sants que se’m va fer eterna. Preguntada la mare, em va respondre que era per demanar pluja. També recordo no fa pas tant, l’aigua salada salada que sortia de l’aixeta a Tarragona. La mecànica és tan simple com fer un clot a la platja. L’altre dia, parlant amb els meus amics, la Lola i l’Enric m’explicaven com, a Gratallops, van viure anys amb talls de subministrament en benefici de Reus. I ahir el company Pere de l’ajuntament de Riudecols, acabada una reunió a Reus em deia: “ara ja no trobaré aigua“: ells ja fa dies que la tallen.

Mentretant, s’encenen les alarmes per un àrea metropolitana cada cop més extensa i insostenible, però que desconeix conviure amb l’escassetat més enllà del telenotícies. Siguem francs, el transvasament a València es feia per donar aire i aigua a una política del totxo pura i dura. La de l’àrea metropolitana (i més enllà), també. Potser caldria instaurar un dia nacional de l’aigua de veritat, en el que cada any, amb independència que les reserves i pantans es trobessin a vesar, es tallés el subministrament. Només per prendre consciència del recurs.

Miro d’acabar aquesta entrada, mentre fa dos dies que plou. I aquí ningú ha modificat, de moment, el calendari de trasvàs i emergència. És de suposar que la xuclada puntual, i la tancada de l’aixeta, es farà amb llum, taquígrafs i subjecte a la imprevisible meteorologia. Altrament, la desconfiança està més que justificada. Sobretot la del sector agrícola, que en aquest cas va (o hauria d’anar) de la mà de tots els ciutadans del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre.

Aquesta setmana vaig estar pel Baix Llobregat, via autopista Pau Casals i C-32, pagant peatges i passant per túnels gairebé en solitari. Mare de Déu, ens hem deixat rebentar el país. Ni territori de primera ni punyetes. Vaig estar a Gavà i Castelldefels: quin despropòsit de totxo, manca d’identitat, insostenibilitat i trinxament territorial. Es comprén que es vulgui portar aigua als vots, però torno a dir: Mare de Déu!. No sabia en quin país era, de debò. Després de més de 20 anys de política territorial de CiU i municipal de PSC-PSOE majoritàriament, han deixat els pobles i l’àrea metropolitana que no la coneix ni la mare que la va parir. Si això és un país d’Europa és per fer-s’ho mirar. Si-us-plau, que s’aturin a Vilanova si hi som a temps.

L’única cosa de valor que hi vaig trobar, va ser un article al Periódico que vaig llegir en un bar de Gavà a l’hora d’esmorzar (i que dubto que entengués ningú de per allí, vist el panorama): Una excel·lent visió de l’economista Francesc Reguant sobre la sequera i la desconfiança del sector agrari amb el títol L’aigua, matèria primera de l’agricultura, que recomano molt vivament.

Amics, els pagesos no llencen ni gasten aigua: reguen i punt. I és un dels pocs usos que encara permet fer obres de teatre a nens de primària on, vestits de gota d’aigua, núvols i sol, expliquen el que hauria de ser el cicle de l’aigua.

La cançó: Mi agüita amarilla

ERC, aprofitant l’avinentesa

Dimecres, 02/04/2008 (07:46)

 amb Ernest Benach i el Conseller Tresserras Aquest passat diumenge, el Diari de Tarragona publicava un article on, amb el títol que obre aquesta entrada, exposava algunes de les vàlues polítiques d’Esquerra Republicana de Catalunya i suggeria, amb modesta opinió, aquells reptes que a ERC li caldria escometre de cara al futur (podeu consultar la pàgina de l’edició en PDF clicant a continuació: ERC, aprofitant l’avinentesa, o llegir-lo més comodament al final d’aquesta entrada).

Entre d’altres qüestions, es pretenia explicar com, paradoxalment, Esquerra és la nineta dels ulls de l’huracà mediàtic només per fer i debatre en termes d’estricte política. Interns, externs o de govern (els menys, lamentablement), però només política. I mancant temes de corrupció, imputacions judicials o decisions enxufistes o arbitràries presents en els escàndols d’altres partits, els opinadors professionals i amateurs han de recórrer a anècdotes de corbates, fotografíes instantànies i demés temes de savoir faire tradicional.

Com més gran es fa, com més opinions i corrents tingui al seu si, com més transparent i com més responsabilitats de govern exerceixi, més enorme és la responsabilitat d’un partit polític. I Esquerra, que al contràri d’altres partits tradicionals, en pot fer bandera de totes aquestes característiques, cal que assumeixi aquesta responsabilitat.

Per altra banda, malgrat no s’hi posi accent en els diferents fòrums d’opinió i informació, ERC és l’únic partit català (i de l’estat espanyol) d’estructura i funcionament assembleari. La qual cosa facilita la participació i activitat constant dels militants de base, però que també comporta per a tots els militants l’obligació de ser profundament responsables amb la imatge i l’ideari del partit. Dit d’una altra manera, l’assemblearisme dóna drets, però també comporta un plus de responsabilitat enfront d’altres militàncies més limitades.

Analitzem les raons que han dut ERC a créixer fins a dia d’avui (i, inevitablement, a decréixer en darreres conteses electorals): Deixant de banda les campanyes que ens han fet des de fora (a favor i en contra), és clar que Esquerra ha sabut dotar-se de seriositat i defugir prejudicis de partit para-revolucionari, portant cap al seu ideari postures de sectors i partits que, fins fa quatre dies, la menystenien. Però també és cert que, amb molta probabilitat, va saber engrescar la ciutadania, i·lusionar-la amb la pàtina d’un partit diferent, que no és com els altres, i que contribuirïa amb propostes i polítiques valentes al benestar dels catalans.

Malgrat estar lligada per un pacte d’entesa (l’aritmètica dels vots encara no l’ha permès governar amb més llibertat), és evident que en exercir responsabilitats de govern, amb els compromisos que comporta, l’ha fet perdre als ulls d’un sector de votants aquesta esperança il·lusionada en un partit diferent dels de sempre. Però també és veritat que manca cultura de pacte i experiència de govern per emprendre el camí d’una nova manera de fer política, més propera als ciutadans. Cal aprofitar les responsabilitats de govern atorgades per fer polítiques valentes i honestes, i demostrar que hi ha una altra manera de governar, més lligada a les persones i menys determinada per interessos privats. I no oblidar que darrera cada vot hi ha una persona esperançada que fora interessant no defraudar.

Acabava l’article reclamant un partit del segle XXI (per aquí la vora no en conec pas cap). També esperant que Esquerra sàpiga créixer com a partit diferent, situant als llocs de responsabilitat gent d’idees i compromís, però de mèrits i treball i amb les dignes formes que calen per desenvolupar tasques institucionals. A la fotografia que encapçala aquesta entrada hi trobem dos bons exemples de la molta i bona gent de qualitat amb que compta Esquerra: el M.H. President del Parlament, Ernest Benach, i l’Honorable Conseller Joan Tresserras, de Cultura i Mitjans de Comunicació.

A continuació, l’article:

-Però abans la cançó: Que no s’apague la llum

(more…)

…i persones humanes

Divendres, 28/03/2008 (08:38)

...iré a Santiago El meu bon amic Antonio Montero, camarada de l’època de Madrid, em va regalar el llibre Tauromagia, del periodista mallorquí Guillermo Sureda (Ed. Espasa-Calpe, 1978. Col. Austral). La dedicatòria, no exenta de conya diu: “Para mi gran amigo…, excelente persona y mejor deportista“. I és que, aquells que em coneixen saben que la pràctica d’esports convencionals per part d’un servidor, es va acabar amb la secció de bàsquet de l’Esportiva Gaudí del Sr. Nicasio (encara deiem balonsestu i balommanu, a manca de paraula pròpia i més propera). I és que sempre he sentit curiositat i m’he entregat al gaudi d’altres activitats humanes quasi sempre allunyades de l’esport. Defectes que té un, mira.

Bé, la qüestió és que el meu bon amic i camarada Antonio Montero, quan anava als toros sempre comprava un “Romeo y Julieta” per, amb una mica de traça i sort, anar fumant fins al sisè. I d’un record me n’he anat a un altre en aquesta setmana d’òbits. Passo a donar-los fil.

Israel López, Cachao 1. Mambo. La d’Israel López, Cachao, és la primera de les partences que vaig conéixer a començament de setmana. El redescobriment d’aquest enorme contrabaixista cubà va ser el preludi dels de Buenavista Social Club de Ray Cooder o Bebo Valdés de Trueba i la seva Calle 54. Pare del mambo i famós per les seves descargas, recordo l’homenatge que l’actor Andy García li va organitzar. I molt especialment, com aquest darrer anava recitant el poema de Lorca dient allò de Con la rosa de Romeo y Julieta, iré a Santiago…

La notícia de la seva mort em va arribar el mateix dia en que un altre contrabaixista cubà, aquest simfònic però amb un inevitable i ampli repertori de sonero, estrenava pàgina web. La podeu trobar als webs recomanats: Luis Cojal, excel·lent músic i excel·lent cunyat (que tot s’ha de dir).

Arriscant-me a gastar una cançó, podeu veure i escoltar junts Cachao i Bebo Valdés amb Lágrimas Negras clicant aquí. Com sempre, jovenets jovenets…

Ens queda la música. I gràcies pel mambo, Cachao: Ahora sí!

 

Benet president 2. La mort de Josep Benet. Malgrat que, generacionalment m’agafa un pèl lluny, la seva desaparició ha estat motiu per recordar i apropar-se al proto catalanisme del segle XX. A pesar del macabre parèntesi d’una guerra fraticida i una dictadura quasi infinita, Josep Benet és una de les baules humanes entre el present i allò que de civilitzat va tenir la 2a. República (en la meva modesta opinió, moltíssim. Ara encara no hi arribem). Del seu comiat em quedo amb l’emoció d’en Jordi Pujol, president a qui Benet va presentar una moció de censura que sabia condemnada, amb la voluntat de millorar les polítiques de la Generalitat. Sobretot perquè, en segons quins ajuntaments, el sol fet de presentar una moció normaleta amb propostes de millora normaletes (ni censura ni res de res), ja fa que el govern municipal clami al cel.

Per cert, montserratista radical (en el bon sentit de la paraula), va compartir escolania amb el Ventureta Jaia, de Mòsdriu.

Per qui en vulgui tenir una visió més acurada, recomano l’entrada de l’Isaac, al qui he manllevat l’imatge d’aquest número 2. La trobo significativa de l’enllaç republicà que he esmentat: artística, quasi noucentista i fins i tot romàntica, com les siluetes del Werther de Goethe: un bon disseny.

 

Placido a Polonia I 3. El monstre. He de confessar que, el que més m’ha afectat, és l’adéu de Rafael Azcona. Perquè és una d’aquelles ments que més bones estones m’ha regalat. Una veritable joia en la construcció de personatges i missatge a través del diàleg, amb l’enorme inteligència que cal per a fer humor seriós. De les seves pel·lícules caldria recomanar-les totes, doncs fins en la més humil hi trobem algun tresor amagat. Però Plácido (rodada a Manresa) i El Verdugo són imperdonables.

La humilitat en la creació era una de les seves manies. Costa, i molt, trobar-lo en cartells o atribuint-se cap mèrit, que sempre atorgava al director.

Indirectament, n’he parlat alguna vegada amb admiració, en un article i en una entrada en aquest bloc.

De fet, i ara que ho escric, crec que mereix una entrada a part. Així que no m’estenc més i la prometo per a més endavant. Serveixi doncs aquest avanç com a immediat homenatge.

En podeu trobar una extensa referència a El País (i un article en català de David Trueba).

 

La cançó: Música d’automòbil, la darrera del CD del mateix nom de Mastretta amb Julieta Venegas. Arriba tard, però per a mi, el Dilluns de Pasqua o, millor, el Dia de la Mona, obre la veda de la conducció amb música i llum de tarda llarga.

Sants…

Dilluns, 17/03/2008 (00:55)

St. Jame's Gate 17 de març: Wearing green. Diuen, no sé per què, que el verd és el color de l’esperança. En la seva diada, la verda Irlanda es fa més verda que mai. El costum és habitllar-se amb alguna prenda d’aquest color, per fora, i amb una de color negre per dins. És per això que, amb una pinta de guiness molts ja fem el fet.

Vaig poder visitar ambdues -Irlanda i la fàbrica de Guiness a St. James’s Gate, pels volts de cap d’any de 2005. Dublín és una ciutat a mida de les persones i el poc territori que vaig veure no em va decebre gens. Cosa no gaire fàcil doncs, em sembla que ho deia Chesterton, en els viatges les coses sempre són com te les imagines… però en pitjor. No ho puc dir d’Eirin. En quatre dies vaig gaudir de pubs, música i guiness. La gastronomia local, que un s’imagina limitada de patata, em va oferir més d’un agradable descobriment, en particular tota mena de sopes reconfortants i saboroses. Naturalment em vaig comprar una gorra d’autèntic donegal tweed a Kevin & Howlin Ltd. (31, Nassau Street). Verda, és clar. També em vaig firar el darrer dia de l’any amb un afaitat d’antologia, en una vella i encantadora barberia del centre de Dublín, on l’única nota moderna va ser la noia jove i morena que feia anar la navalla amunt i avall. Recordo el massatge però he oblidat el seu nom (crec recordar que era de ressonances italianes). A la fotografia dolenta que obre l’entrada els duc tots dos nous de trinca. La gorra i l’afaitat.

Sant Salvador dHorta 18 de març: Sant Salvador d’Horta. El día del meu sant patró. Una mica contestatari i desobedient amb els poders fàctics de l’època. Bé, amb els eclesiàstics, que eren fàctics i de tot. Fins i tot es va atrevir a fer miracles en català. El seu monestir, a Horta de Sant Joan, és un lloc que em plau visitar. A casa portem un nom que, sense ser estrany, tampoc és que sigui dels més usuals. Per això sorprèn quan, el dia del Sant, entre els molts visitants que hi van en romeria i fan les seues paelles al voltant del monestir, un no deixi de sentir ara i adés com es criden i es feliciten un nombre ingent de Salvadors. (Per cert, i ara que ho penso, abans m’he deixat de dir que, a Irlanda, vaig visitar el monestir de Sant Kevin).

Recordo fa un parell d’anys els cartells i l’activisme ja presents, contra un projecte de parc eòlic com sempre, demagògicament enriquidor. Particularment em va copsar un dibuix a escala d’un dels molins contraposat a la façana del monestir, i que la sobrepassava en escreix.

En un dels estranys rampells de democràcia, aquest diumenge es va celebrar un referèndum a Horta de Sant Joan. Els seus veïns van decidir sacrificar els beneficis econòmics d’un parell de pizarros en benefici del territori i la seva gent. Alguna cosa hi deu haver tingut a veure Sant Salvador per evitar-los combregar amb rodes de vent. Sia lloat. I felicitats als homònims.

acudit El Punt19 de març: la cremà. A l’entrada anterior (la de la carxofa), reclamava una mica de realitat. D’aquesta setmana passada m’he de quedar, sense cap mena de dubte, amb un article al diari el Punt de Josep Maria Pascual (qui, llegint-ho, he de dir tinc la desgràcia de no conéixer). Em sap greu que, tenint tanta i tan bona gent, a esquerra ens perdem i, torno a dir, solets solets ens estem fent més mal que si haguéssim tret només un diputat a Madrid. I de retruc, o sobretot, ens fem petar l’opció d’una Catalunya sobirana.

Recomano vivíssimament l’article magnífic. El podeu descarregar també en PDF clicant aquí. I després chi lo sá. És a les nostres mans.

A Otello, el moro de Venècia, William Shakespeare es refereix a la gelosia com “el monstre d’ulls verds”. Em quedo amb l’esperança. I amb Desdémona viva.

La cançó: When irish eyes are smiling, amb una pinta de guiness a la mà i recomanant l’esplèndida The Quiet Man, l’home tranquil que fou John Wayne…

Carxofes, carxoferes i metàfores mínimes

Dimarts, 11/03/2008 (06:27)

un, dos, tres...probant, probant Conec qui, a cada ocasió, sobretot pels volts d’aquestes dates, fa partícep, a qui el vulgui escoltar, de la seva incomprensió envers l’escàs ressò de la carxofa. Davant de reeixides operacions de màrqueting com les dels calçots, no deix de lloar les excel·lències de la carxofa i el seu astorament per la injustícia que pateix víctima del publishing i el merchandising (al seu parer, és clar).

Ja fa un cert temps, amb motiu d’una assemblea que no ve al cas, vaig recórrer a la metàfora de la carxofa a propòsit d’una calçotada, anava a dir que llunyana. Un dels problemes és que, amb independència de la feina feta o de la representativitat institucional, les “carxofes“, els micros, sempre anaven a buscar les mateixes boques. I canviar això és complicat.

Faig aquesta entrada gastronòmica, no tant perquè no sé què dir, sinó perquè no sé què mirar ni escoltar. Com que l’estan construïnt, a cop de micro, tertúlia i paper, encara no hi ha realitat. Quan acabin ja avisaran.

La carxofa, si el fred l’ajuda, és dura i compacta, amb un cor tendre, dolç, anissat. En realitat és una flor ponzella, feta de pètals arrapats, units els uns amb els altres en corona, per dotar els nostres paladars de tota majestat. A Sicília, el seu nom -cosca, cosche en plural, també s’ha emprat per designar les diferents famílies i clans de la Cosa Nostra. En la meva opinió, potser seria més encertada la ceba, que també té capes però fa plorar.

Com és més bona, és collida i menjada. Un plaer a la brasa, fregida ben tapadeta, perquè estovi, en truita… L’altre dia, amb temps i inspiració, vaig mirar de reinventar un plat tot seguint el fil d’una truita.

Les carxoferes, amb cura, amor i cop d’aixada, duren més de dos anys al mateix lloc. Les del mas són noves d’enguany i, és clar, tardanes i de producció modesta. Però Déu n’hi do, doncs amb l’adob del corral (gallines, cabretes i palla), s’han fet d’allò més. Potser també ha ajudat de sembrar faves entremig de les falles, tal com feia el meu avi (ara és sabut que les faveres ajuden a fixar el nitrogen i enriquir la terra, savieses de l’asaig-error).

L’altre dia, doncs, vaig agafar un parell d’ous acabats de pondre i, tornant del corral, vaig collir quatre carxofes ufanes que sobressurtien d’entre les motes i em picaven l’ullet. Malgrat que la primitiva intenció era una simple truita, la descoberta d’unes gírgoles dins la nevera, em va inspirar per un remenat. Primer les dames florals, pelades i laminades a correcuita, i al mínim amb oli i sal, gairebé confitades més que no pas fregides. En la paella definitiva, saltaven les gírgoles talladetes, amb aromes de pebre i sal. Per ser coherent, vaig afegir-hi picadet el cor d’un parell de calçots que havien sobrat d’una calçotada, a mig camí de l’all i ceba tendra. Després s’oficia el matrimoni amb les carxofes, el bolet i l’ou, e voilà. No és una truita, però tan o més senzill que això.

Força indicada i present en esmorzars de forquilla, cal manipular-la a correcuita, doncs a mida que se la despulla va ennegrint (si no se li vol tirar suc de llimona, clar).

Ara que ho penso, la carxofa com a símbol d’una organització, és prou adient per la seva estructura piramidal. I vés a saber, si perquè quan la despulles va ennegrint fins arribar al cor. La ceba, on totes les capes són iguals, ja ho he dit: quan la peles fa plorar.

Tornant a la metàfora inicial, una llàstima que es facin anar les carxofes amb esperit de Tomate, també i sobretot en política. Ara resulta que Esquerra Republicana de Catalunya és més present que mai als mitjans (més que quan es fan seleccions esportives catalanes, o significatives inversions culturals, o reformes educatives de progrés, o actuacions de projecció de Catalunya a nivell internacional, per posar alguns exemples). No n’entenc gaire, però potser ajudaria tenir alguna responsabilitat en els mitjans de comunicació per corregir-ho.

I amb la llàstima afegida, a més a més, que solets solets ens anem posant al bell mig de les carxoferes.

La cançó: Lu Pisci Spada. Una trista i bella història d’amor i fidelitat en sicilià. Lucio Dalla canta aquesta tradicional cançó sobre una parella de peixos espasa enamorats en la zona de pesca de l’estret de Messina (com en tots els dialectes de les Dues Sicílies, s’hi pot endevinar el rastre del català).

 

Any de traspàs

Divendres, 29/02/2008 (02:52)

Joan Ridao Diga’m tontu, però em fa gràcia fer una entrada en aquesta data de 29 de febrer. Dos díes abans, vaig assistir al dinar de Tribuna Barcelona que tenia com a conferenciant convidat Joan Ridao, portaveu d’Esquerra al Parlament de Catalunya, i cap de llista al Congrès dels Diputats per Barcelona en les eleccions generals de diumenge vinent.

Precedit de la presentació il·lustrada (i il·lustrativa) de Juanjo López-Burniol, -on van quedar clares les evidents virtuts i capacitats del convidat, en Joan Ridao les va deixar ben paleses davant el nodrit auditori, tot desgronant, ultra el programa polític, un discurs amb sòlids i lògics arguments per l’evolució sobirana del país. Perquè en aquest sentit, no hi puc estar més d’acord: més enllà d’origens, tradicions i trets ben diferencials (que també, i molt importants), el dret a decidir que impulsi una Catalunya sobirana ha de sorgir fruït d’un sil·logisme indiscutible, d’una lògica aclaparadora, que és la de viure en un país millor.

És per això que em va satisfer particularment la referència de Ridao a una Llei de Règim Electoral Catalana com a repte a considerar. Referència molt satisfactòria per un doble motiu. Primer, perquè no podem defensar postulats sobiranistes sense una veritable activitat legislativa de constitucionalisme derivat (o, millor, de rang constitucional). Dit d’una altra manera, per defensar el futur de Catalunya com a nació independent, no podem ser l’única Comunitat Autònoma, ara per ara, que no té una llei electoral pròpia. Amb el repte afegit que hauria de demostrar ser nostra, això és, una magnífica llei electoral, molt millor que d’altres i que constituís model en el dret públic comparat. El segon motiu és que, per afrontar aquest repte, precísament es inevitable comptar amb gent tan capaç, preparada i coneixedora del Dret Públic com el mateix Joan Ridao.

Coses lletges

Com no pot ser d’una altra manera, són opinions estrictament personals. Però he de fer esment a tres coses ben diferents que, d’una o altra manera, considero de mal gust i que s’han esdevingut durant la campanya d’aquestes eleccions. Totes tres amb Mòsdriu com a protagonista.

El Ton i la Sisca! La primera és aquesta foto, que acompanya una entrada sobre els malmesos gegants de Riudoms, i que he localitzat tot seguint els enllaços d’aquesta perla de l’Isaac. De seguit he conegut els nostres Ton i Sisca, degans de la colla gegantera de Mòsdriu i, de fa força temps, malmesos davant la passivitat de la propietat, això és, l’Ajuntament de Riudoms. Realment lamentable que, gent que ens visita de fòra, vegi aquestes vergonyes i s’esclami (no és per menys), i, en canvi, malgrat haver-ho demanat en repetides ocasions, el govern municipal no se’n faci càrrec.

Per a més vergonya, investigant la data de l’entrada, resulta que va ser el 5 de febrer, Santa Àgueda. En aquesta data va visitar la Casa de Cultura on reposen els nostres gegants, el barceloní Jordi Jané, cap de llista de CiU a les eleccions com a diputat per Tarragona. Convidat en plena precampanya per l’associació de dones la Bella Llar. A veure si, des de les seves responsabilitats, convenç els seus companys de CiU a l’Ajuntament de Riudoms que l’estat dels nostres gegants no és la millor tarja de presentació pel poble.

el Convent 9M La segona, el detall poc respectuós amb el patrimoni del PSC-PSOE a Mòsdriu, penjant un cartell del zetapé al mur de l’antic Convent. Com no em cansaré de dir: quan no es té res, poca cosa és molt. Caldria ser més acurat a l’hora d’aplicar la cojuntura sobre l’estructura. Xoca encara més, venint d’un grup polític que, en repetides i recents ocasions, proclama la necessitat de protecció del patrimoni riudomenc. De ben segur, ha estat una pífia involuntària, però no deix de ser antiestètica. Sembla que els han pogut els colors.

vaja quin nom... I tres. El Duran i Lleida, d’Unió, batejant i apadrinant una gossa amb el nom de Riudoms. Qüestió de gustos, però no sembla un nom gaire respectuós amb el poble. No ho sé…, però no m’agrada. Pensó que és lleig pel poble, pel polític i el seu partit. I per la gosseta, que no en té cap culpa, la pobre…

Final musical

Amb el descobriment encertat de la cançò per entrada que ofereix el Lluís al seu bloc, doncs mira, m’ho copïo i així hi sortim guanyant…

Vaig tornar de Barcelona amb el Dins la taifa de la Carrau. La que més m’agrada és Per la de l’u. Em feia il·lusió posar l’enllaç aquí. En homenatge al personal que recórre quilòmetres i més quilómetres, i fa més hores que un rellotge. Només perquè té ideologia i compromís. Però com que no l’he trobat us deixo amb aquest De matí (au, vinga, que ja s’acaba!).

Per cert, ens veiem d’aquí un parell de díes, i avanço el títol: Lluís Aragonès per a Mòsdriu.

Bé, queda feta l’entrada tal dia com avui. I tal dia fara un any. O quatre.

Shiskatchut trileeeer…

Diumenge, 10/02/2008 (09:53)

...trilernait S’acaba la supersetmana dels superdimarts, i jo sense un trist post en aquest blog… La veritat és que la setmana ha estat llarga i complicada, amb aspectes personals, afectius, de compromís públic (i gustosament voluntari), etc… Però en un raconet, de tant en tant, em venia al cap un atac de conciència per no haver fet l’entrada setmanal al Cròniques de Mòsdriu. Això dels blogs es pot convertir en un apartat de la teva vida igual que els amics llunyans: malgrat que fa temps que no hi tenim contacte (injustament i sovint per culpa nostra), com que hi pensem com qui no vol la cosa en ocasions quotidianes, s’ho mirem amb una barreja de remordiment i autojustificació.

Bé, com he dit, aquesta setmana passada ha estat la setmana del superdimarts, d’un meme rebotat de l’Isaac, de dos anniversaris ben separats, de dues trobades de participació pública importants, i d’altres qüestions més importants i que ara no venen al cas. Anem per parts.

El meme: malgrat procurar estirar el fil de la qüestió, no tinc clar què és el que se’m demana. Suposaré que es tracta d’una actuació musical o un artista, en format audiovisual.

El fet és que, probablement per no tenir una cultura sòlida i definida que em permeti ser un crític musical purista i centrat, els meus gustos van evolucionant sense menystenir l’evolució. M’explico: no és que m’agradi tot, però depenent de l’ànim i dels moments (del dia o de la vida), no puc evitar nostàlgic com sóc, donar una càrrega emocional a musiques i imatges ben diferents.

Vaig començar a descobrir només per a mi, i quasi parelles, la música i la ràdio. Em sembla que era als voltants de 6è de bàsica (uf). I la meva generació va ser testimoni d’un producte que va revolucionar el món de la música i la imatge: el Thriller de Michel Jackson. Em refereixo no només al tema central, sinó la resta de temes de l’àlbum: Billie Jean, Beat it…(com podeu veure, es deia tema i àlbum)

Enguany se’n compleixen 25 anys (uf, uf…) i, és clar, un no se’n pot oblidar d’aquells dies d’escola, pati i estiu. Estius al capdamunt de la carretera i Sant Antoni, amb la colla d’amics, descobrint els balls a la pista i els balls al cor.

Després van venir altres músiques, totes és clar, de consum i llençament comercial, però ens ho passavem tan bé… Recordo el clip de Sledgehammer de Peter Gabriel i la seva divertida plastilina.

cadira de la  Recordo de la mateixa manera la saleta del Casal, i Dire Straits i el seu Brothers in Arms (després banda sonora d’un viatge de fi de curs de vuité d’egebé a Besalú amb l’Oscar i el Farol).

Nostàlgies a banda (o amb menys), anem per l’emoció: The Wall de Pink Floid, sonant en un Informe Semanal en la notícia de la caiguda del mur de Berlín, i retransmetent com la gent el passava i l’anava trencant. Era sol a la cuina de casa davant la tele aquell dissabte i, naturalment, vaig plorar. Si no va ser a COU, era a tercer de BUP.

Sovint, quan vaig en cotxe i fan esports a la ràdio, poso la M80Ràdio: els fills dels 70’s ens hem fet grans i tenim una emissora de ràdio per nosaltres solets. També en nits d’insomni enganxo algun Sputnik que m’emociona (i em recorda programes com el Pleitaguensam). Em va tocar el cor el dedicat a la nadala Do they know it’s Christmas? de Band Aid, promogut per Bob Geldof. Com sempre me l’ha tocat, des de la primera vegada.

l'arbret...I per acabar (o deixar aquí el tema meme, que si no no acabaríem mai), arrisco la meva modéstia i poso per endavant la meva sinceritat. Per raons que, qui em coneixeu sabeu, o que ja aniré explicant en aquest blog, allò que més m’emociona i em remou els sentiments, és un DVD: Riudoms demà, quin poble, quin terme?, de la Plataforma El Freixe i que vaig ajudar a muntar. Particularment els passatges del Torna Serrallonga (Esquirols), El que diuen els arbres (Feliu Ventura), que ens la va dedicar en el concert de Constantí amb Lluís Llach -uf!, i els crèdits finals amb A la recerca d’una terra de Pere Figueres. Què hi farem.

Bé, deixarem jazz, folk, big bands, òpera i clàssica perquè vagint anant sortint quan l’ocasió ho requereixi. I com que encara queden primàries americanes i eleccions de casa, ja ens anirem posant al dia en aquest blog. Fins aviat.