Arxiu de la categoria 'Opinió'

Perquè aquest diumenge cal votar Esquerra Republicana de Catalunya. I, sobretot, a Riudoms:

Divendres, 26/11/2010 (23:50)

Gent valenta En les eleccions d’aquest proper diumenge, 28 de novembre, la tercera força política amb representativitat al Parlament de Catalunya serà, o bé el PP, o bé Esquerra Republicana de Catalunya. El partit que s’alci com a guanyador en ocupar aquesta tercera posició, condicionarà fortament les polítiques de govern dels propers quatre anys.

A les acaballes d’una campanya on s’ha sentit a gent propera al Partit Popular com el senyor Duran i Lleida (estàn junts al Parlament Europeu), renegar de qualsevol ambició sobiranista i emprar expressions com que el govern actual “ha trinxat el país”; on s’ha fet referència contínua al “canvi” o a “recollir la collita” pel candidat de CiU, que no va dubtar en pactar un Estatut retallat i a la baixa en una reunió d’amagatotis a la Moncloa; en un lamentable panorama social i econòmic on ens han dut, precisament, ingènues (o no tan ingènues), polítiques de dretes pretesament lliberals, no resta sinó l’opció d’escollir l’actitud valenta, clara i honesta d’Esquerra, qui ha condicionat i impulsat actuacions que impliquen una veritable estructura d’Estat, des de una posició menor en el govern, però ferma, decidida, valenta.

Avui Esquerra es disputa amb la dreta més dreta poder condicionar un govern que sembla decantar-se cap un eix de dreta nacional (els del Pacte del Majèstic, vaja). Però malgrat promeses vagues, objectius contradictòris (que si concert econòmic, que si referèndum pel concert econòmic…), ofertes que són desitjos sense recepta…és de suposar que hi ha catalans i catalanes que saben que l’actual cojuntura de crisis és el resultat d’anys i anys de polítiques dutes a terme per majories com la que ha patit aquest país durant 23 anys, actuacions en benefici d’uns pocs, que han impulsat un creixement fora de mida, que han trinxat de debò aquesta terra nostra, prenent-nos el pèl, prometent una riquesa tan irreal ahir com les seves promeses d’avui…, ja fa temps que els soferts ciutadans i ciutadanes, els veïns i veïnes dels pobles de Catalunya venim patint la collita que va sembrar CiU amb el seu model de pobles i de país. El model d’aquells pels quals el país és un instrument i el govern l’objectiu, com va dir el Conseller Tresserras aquesta setmana a Tarragona.

Per tots aquells que dubtin del festeig ideològic entre aquells que, en campanya, piquen l’ullet a joventuts que, xoca, enlairen banderes republicanes, i els defensors d’un ordre espanyol ranci i caduc, basta donar una ullada a determinats municipis catalans, veritables fortins de la dreta tradicionalista, on en el Partit Popular gairebé s’ha diluït i barrejat amb una Convergència i Unió prudent i panxacontenta amb els resultats. Així, conviuen sota un mateix sostre polític municipal, en un aiguabarreig xocant, catalanistes que s’estimen i volen el millor pel seu país, amb alegres i fidels votants de la ja molt passada de moda dreta espanyola, que tan sols es permeten un rampell d’infidelitat en les eleccions locals.

Mostra d’això, i de la prudència (per no dir por), amb que ho encaren determinats governs locals, són els dos lapsus que ha patit el paper couxé municipal amb sengles articles d’Esquerra, ambdós dedicats a les ocasions en què el govern de majoria absoluta de CiU s’ha vist arrossegat a enfrontar-se amb la seva contradictòria actitud envers la sobirania nacional i la llibertat de Catalunya. Així, en un primer número del butlletí municipal, es produeix una “equivocació” i no es publica un article relatiu a la consulta organitzada per Riudoms Decideix i del paper que l’Ajuntament té, i podria haver tingut, en la mateixa.

El segon cop, és l’article deixat de publicar en el darrer número, tot jus abans de les eleccions de passat demà, i que a continuació es transcriu: fàcil entendre perquè no ès va voler publicar.

“L’AJUNTAMENT APROVA LA MOCIÓ IMPULSADA PEL GRUP MUNICIPAL D’ESQUERRA PER INSTAR EL PARLAMENT A INICIAR UN PROCÉS CAP A LA INDEPENDÈNCIA.

El consistori riudomenc considera que amb la sentencia del Tribunal Constitucional “les institucions de l’Estat han exclòs la voluntat expressada pel poble de Catalunya del marc constitucional espanyol”, en la moció que va ser aprovada en el Ple amb els vots a favor dels regidors d’ERC-AM, l’abstenció dels regidors de l’equip de govern (CiU), i els vots en contra del PSC.

La proposta impulsada i aprovada per Esquerra a Riudoms insta el Parlament a ‘iniciar un procés democràtic per tal que Catalunya assoleixi la seva independència nacional i es constitueixi en un estat independent, de dret, democràtic i social integrat a la Unió Europea, mitjançant la celebració d’un referèndum popular’. També manifesta el rebuig a la vulneració de la voluntat popular que suposa la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i demana a les institucions, forces polítiques i societat civil que s’impliqui plenament en la nova etapa històrica que s’obre en el camí cap a l’assoliment de la independència nacional.
El document presentat per Esquerra fou aprovat amb els vots a favor dels regidors d’ERC-Acord Municipal, els vots en contra del PSC i l’abstenció de l’alcalde i regidors de CiU.

L’anècdota: en el mateix Ple, el nou regidor del PSC va prendre possessió del càrrec sobre un exemplar de l’Estatut que, d’acord amb l’alt tribunal espanyol, seria inconstitucional.

Així mateix, resulta força lamentable l’escassa valentia i el tacticisme electoral local de CiU, una prova més que CiU a Riudoms compta amb un important component propi del Partit Popular que no s’atreveix a disgustar (d’aquí que aquest partit no compti amb representació consistorial). Tota una declaració d’intencions del bi-partit (CDC-Unió) de la que en poden prendre bona nota de cara al futur, simpatitzants, votants i, fins i tot, militants.

Riudoms, 20 de setembre de 2010″

És per això, perquè la prudència no faci ningú traidor; perquè continuem avançant tots aquells que somniem amb una Catalunya lliure i sobirana; perquè el proper govern senti l’empenta que li transmeti gent honesta, treballadora, valenta…contribueix amb el teu vot que Esquerra Republicana de Catalunya sigui la tercera força al Parlament de Catalunya. Esquerra: Gent valenta.

Una Fira retratada

Dissabte, 08/08/2009 (17:01)

escutAhir es va inaugurar la 410 Fira de Sant Llorenç i 29a. Fira de l’Avellana a Riudoms. En 410 anys, Sant Llorenç presenta més bona forma que l’Avellana en 29.

el Forn 

Serà la primera Fira de la Xesca. Els meus primers records de la Fira són d’alguna caseta a la Plaça de l’Església -quan era de terra-,  un “tiro al blanc” i una mula. Vés a saber quins seràn els primers de la Xesca i com anirà evolucionant la cosa.

Cal preguntar-se on queda avui l’empenta i el model que va impulsar les primeres fires de l’avellana: un encert que va anar engrandint i magnificant la fira any rera any. Avui, redimensionada i molt més petita que el que va arribar a ser, és el viu reflex de la manca de model i d’identitat d’un Mòsdriu sense brúixola ni timó definit: Malgrat algun propòsit nostàlgics i escadusser que sovint no passa de ser un testimoni de millors temps i que permeti trobar al visitant el motiu del seu nom, la Fira s’ha aturat en allò que torna a ser: un poti poti festiu i sorollós d’atraccions, mercats i casetes vàries, bafarades de fum de xurros i pintxos a la brasa, vehicles particulars, industrials i d’ocasió, i maquetes d’atrezzo per evocar un Riudoms que, des de l’Ajuntament, s’ha anat desmuntant pedra per pedra. Contradiccions i discursos contraposats i sense una solta definida, en justa correspondència amb un model de municipi que, simplement, no existeix.

En el discurs de inauguració de l’alcalde Cruset, tot han estat planys per una agricultura pel que sembla ja condemnada, fent-se ressò de les declaracions d’un regidor d’agricultura que recentment també ha certificat la defunció agrària del municipi. Això sí, entre lamentacions i, fins i tot, parafrasejant la lletra de Pare de Joan M. Serrat. I tot és culpa de fora, de lluny, sense cap mena de responsabilitat dels governants locals i sense que, naturalment, s’hi pugui fer res des del municipi. Cosa que xoca quan, precisament, l’encertat impuls inicial de les fires de l’Avellana, fou enterament municipal.

Xoca, encara més, quan prové d’un alcalde amb la meitat de l’equip de govern que s’han dedicat a tort i a dret a matar tot allò que era gras a cop de totxo i programacions urbanístiques i industrials sense solta ni volta. Curiosament, Pare és la cançó amb la que comença el DVD Riudoms demà: quin poble, quin terme? editat per la Plataforma El Freixe, i que es va passar en una edició de la Fira quan la Plataforma hi tenia estand.

De qualsevol manera, i ho dic sense cap mena d’ironia ni doble sentit, bé per l’alcalde Cruset i el seu govern: benvinguts, ni que sigui una mica, al plany i al lament per l’estat del terme. Cal pensar que ho diuen de tot cor. Ara només queda recuperar l’actitud esforçada dels avis i pares que van fer un Mòsdriu amb identitat. No es pot anar a cavall sempre de iniciatives alienes, sinó que cal dotar-nos d’un model definit on terme, agricultura, turisme, paisatge i comerç (amb la figura del genial Gaudí) vagin de la mà, tot reinventant una fira i un poble més enllà de la simple producció. Altrament, sense referència i model, continuarem anant de banda a banda sense saber, com la Fira, si som un poble pagès, o d’indústria química, o de reparació i venda de vehicles, o de festa i festival, o d’epicentres gaudinians, o de turisme i comerç…tot trepitjat aquí i allà, tenint de tot sense potenciar i, en definitiva, sense poder presentar un valor afegit i una identitat pròpia.

Ho han sabut fer, i molt bé, al Priorat. I no ha estat per restar immòbils planyent-se de la seva dissort, tot dient que “això està acabat” i “no hi ha res a fer”. Ho han fet.

Senyals

Riudoms continúa produïnt productes agràris de grandíssima qualitat (l’oli n’és un exemple), base de comerç, cuina i elaboracions altament competitives (la coca en recapte). Un terme sobre el que s’assenten paisatge, vida i producció a temps total i parcial, és un excel·lent punt de partida per, juntament amb els elements patrimonials i culturals, aixecar un model de municipi digne, bell i amb qualitat de vida. Per això cal un model i molta feina, aprofitant les eines que, des de l’administració tenim al nostre abast. El govern municipal i la regidoria d’agricultura no es poden instal·lar en el plany i dedicar-se únicament a buscar els tractors per la cavalcada dels reis d’orient. A treballar i a moure’s.

els Hortets 

L’anècdota. Des de fa uns quatre anys, a la Fira de l’Avellana de Riudoms s’exposa el treball guanyador del Premi de Fotografia Arnau de Palomar. Els Premis Arnau de Palomar els convoca el CERAP amb la col·laboració de l’Ajuntament de Riudoms. Consisteix en presentar 3 fotografies al guardó amb una memòria sobre el tema i, un cop seleccionat, el premiat cal que en presenti un recull de trenta l’any següent.

El primer premi de fotografia exposat a la Fira, va ser el de l’Alba Mariné, de títol “Riudoms de boca terrosa”. Des d’aleshores s’han exposat tots…Bé, tots, tots no:

L’any 2006, aquest humil ciutadà de Mòsdriu va guanyar el Premi de Recull Fotogràfic Arnau de Palomar. Va ser molt abans de participar en política municipal, una idea que llavors ni tan sols considerava. Però va arribar la Fira i, des de l’Ajuntament, avançant el lema de “Riudoms en positiu“, es va considerar que el meu recull fotogràfic mereixia el dubtós honor de ser l’únic que, ara per ara, no s’ha exposat a la Fira de l’Avellana de Riudoms.

la Muralla

Per aquells que us vulgueu sentir rebels visitants virtuals d’una exposició inexistent en una Fira pasada, podeu clicar els enllaços següents:

Memòria

Quina grúa el meu Riudoms! (Premi Arnau de Palomar de Fotografia 2006)

Algunes d’aquestes imatges són d’un Mòsdriu que la Xesca ja no coneixerà. Esperem que en conegui un de millor que el d’avui.

Biblioteca

I aquesta tarda a la Fira, a penjar un globus al cotxet i a firar el meu fillol Eloy. Bona Fira a tothom!

Ah! La cançó: Com que no es tracta de repetir la de Vengo anch’io (no, tu no) -altrament intueixo que me’n fotria un fart-, proposo El que diuen els arbres, de Feliu Ventura (un regal de fira per la Xesca).

 

Canvi, Change, Exchange, Weschel, Valuta…

Divendres, 31/10/2008 (00:46)

Santos-Obama  Ho va dir Joan Puigcercós, aleshores Conseller de Governació i Admons. Públiques en una conferència, comentada en aquest blog: deguda l’important necessitat d’enginyers qualificats a Catalunya, des de determinats sectors econòmics es reclamava, mig seriosament mig en broma, que caldria fer alguna sèrie televisiva d’enginyers per despertar vocacions. Del tipus de les de metges, advocats, periodistes…

Estic només a un capítol del final de L’Ala Oest (The West Wing), i me n’aguanto les ganes perquè amb aquesta setena temporada s’haurà acabat. (He de confessar que de molt petit vaig plorar al darrer capítol de Marco: no tant per emoció, sinó precisament perquè s’havia acabat i no en vindrien més). Bé, traumes infantils a part, i tonteries adolescents a banda, és absurd negar que hi ha quelcom digne d’enveja en la política nord-americana (com en l’indústria, l’art o la literatura nord-americana).

Una bona mostra de saber fer bé les coses és l’enorme qualitat de productes televisius com aquesta sèrie, que enganxa des del primer moment i cada cop més. És clar que és ficció, que magnifica virtuts i valors que en la vida real són més un desig que una realitat, i que ensopegues de tant en tant amb una “americanada” com una casa de pagès (faltaria més). Com resulta obvi que hi ha actituds i resolucions polítiques que no agraden ni cal compartir. Però calen sòlides realitats i ferms anhels socials a partir dels quals fer-ne política-ficció.

Amb tots els defectes que es vulguin i que realment existeixin, no es pot negar que algunes virtuts assisteixen a tots els participants d’un sistema democràtic diferent del nostre (votants i votats), i la sèrie, com recomanava fa poc Sergi Pàmies, n’és un magnífic retrat. Al que cal afegir bons actors, esplèndids guions i una posada en escena absolutament professional.

Així, parlant de professionalitat, xoca amb el nostre sistema polític, l’actitud professional dels que treballen en política, sense que es confongui mai en vitalícia o eterna, i el respecte que, com a puntuals professionals al seu servei, els té la societat (la qual té molt clar que no es tracta de perpetuitats vitalícies i que, com que no tothom hi vol ser, gràcies pels que s’hi xafen la cara).

Xoca, dic, amb certes hipocresies recents, i constants, que ens trobem al nostre país on, fins i tot els més alts càrrecs de l’estament periodístic (amb independència del cotxe amb xòfer que els paguen accionistes, anunciants i lectors), en ténen prou per embolicar-se la manta al cap i endegar a fer punyetes les institucions i la dignitat nacional en benefici de no sabem qui. De fet, aquí trobem normal que un “senyor” tingui avió privat perquè ens ven samarretes de cotó, o ens cobra comissions de manteniment per comptes d’estalvis, o és d’un consell d’administració d’una cadena de supermercats on si et despistes et vénen els iogurts a un dia de la caducitat, o ha sabut fer la “pilotada” de recalificar uns terrenys per fer-hi “pisos ideal parejas” sense connexió al clavegueram… Tots aquests són collonuts i s’ho han guanyat. Però ai! si els nostres representants nacionals (d’una nació que es vol Estat), no van a pencar en bicicleta… Així ens va.

Potser el que caldria és exigir treball professional d’acord amb sou professional (i ja se sap, que la “professionalitat” per un representant públic no és que en visqui tota la vida, sinó que nosaltres visquem una vida millor gràcies a la seva feina). I, a més, amb integritat de principis. El problema és que llavors caldria enfrontar-nos amb el propi sou, la feina que fem per guanyar-lo, el que de tot plegat cal agraïr als altres, les nostres moltes ganes de que tot fós millor però les poques ganes de moure’ns en conseqüència, els nostres dissabtes, els nostres diumenges…

He parlat abans d’enveja. Enveja que la gent, les associacions, la societat civil, s’aboqui en recolçar opcions polítiques sense cap mena de por. Que vegin el posicionament polític en unes eleccions com un dret, una llibertat i una obligació moral per decidir què volen pel seu futur. I tant fa que siguin demòcrates, republicans o del tercer partit. No ho fan a canvi de cap regal en una televisió o festa major (George Clooney dóna calé, no demana). La gent creu en la idea i hi treballa voluntariament. Les associacions, els actors civils, fins i tot els mitjans de comunicació, prénen partit amb tota llibertat i transparència. I saben que el sistema els garanteix que no patiran cap mena de repressió sigui quin sigui el resultat (perquè ells són els primers que procuraran que això no passi). I Obama va en un avió per la campanya amb unes lletres enormes al fuselatge: CHANGE WE NEED.

En fi…, que només volia recomanar la sèrie. Recordeu: El Ala Oeste (tant de bó la programessin a TV3 en català i en bona franja). Si no ha sortit, aviat sortirà complerta en DVD. Altrament, internet i les seves eines d’intercanvi, en poden donar millor informació…

Ah, no serveix de res, però les meves simpaties van per aquells que han fet seu el concepte del canvi, i els que han estat prou intel·ligents per veure que és diferent d’un recanvi. A veure si dimarts, als del canvi a USA els va millor que els del canvi en d’altres llocs més propers…

Les cançons: He estat dubtant entre dues. Una en reconeixement i exemple del que he volgut dir: Take a Walk on the Wild Side de Lou Reed (cap problema en donar suport a Obama i si no guanya se’n vé a Barcelona, malgrat sigui artista i no polític). L’altra, perquè no tot és bo en tota cosa (i tant que no!): The winner takes it all, d’Abba. Cantada per Meryl Streep, una altra no política que va dir que si no guanyava Obama, també deixava el país. No ho faran ni l’un ni l’altra, però ho poden dir i ho diuen. I no cal que diguin que passen de la política. Quina enveja. Com que no m’he decidit, trieu, trieu…

 

He tornat (comença, segueix, continua, comença…)

Dilluns, 22/09/2008 (19:50)

sols de tardor Acabat l’estiu i, amb puntualitat gairebé astronòmica, comença la tardor embolicant-me novament en aquesta teranyina digital. Dispenseu el silenci del blocaire (prèviament anunciat).

11 de setembre. La nostra Diada Nacional, marca d’alguna manera l’inici de curs. Comença el curs polític i el curs escolar. Participació pública i formació didàctica. (Confiem que també ètica, propera, integral, humana,…).

A Mòsdriu ja fa anys que es ret homenatge davant la casa pairal dels germans Nebot, tradició iniciada per la secció local d’Esquerra i que avui realitzen tots els grups amb representació a l’Ajuntament.

ofrena 11 setembre 2008 Enguany es va convidar a la lectura del manifest el President de la Colla Gegantera de Riudoms, Òscar Ortiz, entitat que celebra el seu 25è anniversari. Quasi res, un quart de segle fent cultura i portant el nom de Riudoms i Catalunya arreu del món. I tan o més important: un exemple d’evolució de l’associacionisme en democràcia, madura, moderna i catalana. També ens va acompanyar el Delegat Territorial del Departament de Cultura, Adam Manyé: tot un luxe per la data, el lloc i l’entitat convidada. I allò que és el més important: una gran quantitat de riudomencs i riudomenques que va omplir el carrer de paraigües, sota una pluja nocturna i molesta.

Ser segona força política i alternativa de govern, sovint no és gens fàcil, doncs rebs atacs constants i injustificats de qui governa per tal d’evitar l’alternança. És per això que recomforta, i molt, l’assistència i l’alè de tants veïns sota la pluja que ja havia esborrat festa i sardanes a la plaça major.

Reflexions sobre l’Onze: L’11 de setembre de 1714, la nació catalana va rebre un dels cops més durs de la seva història. Moltes vegades s’ha parlat fins el cansament del fet que sigui aquesta data de derrota la nostra Diada. També sobre els ets i uts dels diferents herois d’aquella jornada (els que tenien noms i cognoms, és clar). I pensem en les dones i homes anònims, dels que ningú se’n recorda, i que van lluitar fins el final per les seves idees. Sense arronsar-se.

Més enllà, potser celebrem allò que va començar aquell dia de 1714. O el que des d’aleshores va continuar, com si aquella efemèride fós una baula més, per passar-nos com a testimoni. Així després vindrien, continuarien, aquells herois de veritat: els que ho són després de la derrota. Els herois de 1715, 1722, 1810, 1923, 1948…, dates a l’atzar en les que defensar les llibertats era un repte i la sobirania un risc temerari. I, malgrat els atacs, malgrat les crítiques, a pesar de constants desprestigis i desànims (a tu què se t’hi ha perdut, vés no t’hi fiquis, no parlem de política que és dolenta…), malgrat tots els entrebancs, homes i dones han viscut, mort i somiat amb un poble més lliure, i han maldat per fer-lo realitat. Per passar-nos el testimoni d’unes idees i un somni possible. Per continuar allò que va començar. Celebrem el viatge, honorem els valents, recordem l’horitzó…

estelada

…i homenatgem també als qui, en qualsevol lloc i en qualsevol moment, arreu del món i del temps que els ha tocat viure, han estat íntegres i han viscut fidels als seus principis en la recerca d’un món millor. Amb el convenciment que, per damunt de la derrota, del que es tracta és de no caure en el parany de la inactivitat i la rendició.

La cançó: Ara que ho veig, aquesta primera entrada del curs, m’ha quedat massa seriosa i tot. Bé, prometent-ne una propera més desengreixant, recullo la llum de tardor atrapada en els codonys de la fotografia inicial i us deixo amb September Morn’

Al ‘juriol’, ni entrada ni ‘caragol’ (i un acomiadament mediàtic).

Dimecres, 09/07/2008 (08:17)

temps de sega Repassant els arxius de bitàcola d’aquest blog, es fa evident que és més aviat una web d’hivern i nits llargues, que alenteix la seva activitat de cara a l’estiu. Serveixi aquesta entrada una mica de disculpa per aquells que, de tant en tant, teniu l’amable curiositat de donar-hi un tomb. I molt particularment, pels que recentment ens hem descobert i enllaçat en aquesta teranyina global.

Aquells que em coneixen saben de les meves aficions, obligacions i devocions. Una mica de tot té per a mi el mas, i de la mateixa manera afecta la llista de prioritats. Sobretot a l’estiu, quan la cuca grossa que és el mas, viu i batega exigent i agraït. Així esdevenen tardes cansades, que de manera imperceptible es tornen nits. Tot plegat, juntament amb l’egoïsme contemplatiu de la feina feta i d’altres obligacions plaenteres que no s’aturen, fa que aquest blog s’endugui la pitjor part.

Suposo que cal acceptar el fet i demanar la indulgència dels que teniu l’amabilitat d’anar passant per aquí, atesa l’exigent necessitat de terme i jardí, recapte vari, faram i altres animalons, sembrat (petit, però que la dalla fa immens), i d’altres llavors que ara no vénen al cas.

En aquest Mòsdriu, -la flor del Camp, a banda d’una perdurable i actual activitat pagesa (que, a més, cal qualificar com a mínim de valenta), cada cop som més els que ens dura a les venes l’amor per la terra malgrat vivim d’altres oficis. És per això que no em puc estar de comentar un recent comiat a la graella mediàtica, que ha vingut a alterar-me una de les poques rutines que tenia el plaer de seguir.

Em refereixo, és clar, al programa de la 2 de TVE, Agrosfera, que m’acompanyava de fons els dissabtes al matí, tot prenent un cafè.

Sense tenir cap format de l’altre món, més aviat una mica ranci, Agrosfera anava picant aquí i allà en l’actualitat agrària, preus de llotja, fires i congressos, i acabava amb una ressenya de turisme rural. La veritat és que parlava poc del nostre país i sovint se li notava una certa promoció de les polítiques del Ministerio de Agricultura (Pesca y Alimentación), -per cert el més antic quant a ubicació: el podeu veure tot baixant a l’Estació d’Atocha aquells que alguna vegada feu o fareu el trajecte Campclar-Madrid. Però també és veritat que complia una funció desapareguda, o directament absent, de la nostra Televisió nacional.

Recordo, abans, durant i després d’aprendre a llegir, les petites revistes de la Unió Cooperativa que tombaven per casa de l’avi Josep Maria. Amb poques o cap fotografia, ni més color que la portada a dues tintes, i un munt de lletres, parlava de la terra, els conreus i els preus de llotja (avellana, ametlla, ous, pollastre, garrí, tocino el kg. de canal…).

En un país, el nostre, amb la dita “els catalans de les pedres en fan pans”, amb una agricultura sotmesa i quasi ofegada per incompresa i desconeguda, la teletrès encara és hora que parli d’un sector puntal, abans i després, que contribueix a tenir cura del territori i omplir-nos panxa i rebost. I per contribuïr al desconeixement i incomprensió de tan identitària activitat, ens limitem a veure els Pirineus des de l’aire, a caçar bolets, a veure el temps de neu, i qualsevol altra postal digne de pantalla gegant a la plaça de Catalunya de Barcelona.

Deixant de banda que aquí anem al rovelló (la caça pel tord i el conill), no és estrany que formem generacions desinformades i una societat tan estranya on, -és real, hi hagi xarcuters que enlloc de matar els dijous, signin en contra de les granjes de porcs (sí, sí, xarcuters).

Escric un sector puntal abans i després perquè, després de les fartades de vaques grasses, la crisi energètica que es prediu (i l’altra crisi també), farà que cada cop sigui més car i menys viable envïar endivies des de Kenia a França, tal com deia un expert aquest dilluns a La Vanguardia. Per això, i per absorbir un atur de mà d’obra poc qualificada, la terra, el seu conreu, pot constituïr una carta cabdal. Tot es creure-hi. I conéixer-ho. Això o fer del país una carretera.

Bé, acabo amb les disculpes del començament (un amic meu sempre em diu que em disculpo massa), amb la ignorància de saber quan serà la pròxima entrada, -vés a saber si esperant-me una nit per anar a tapar l’aigua.

Amb tota la modéstia, i agraïment, per aquells que pogueu aterrar en aquest humil blog, i preveient-se una actualització alentida aquest estiu, podeu visitar la barra lateral: els articles d’opinió o qualsevol de les categoríes que us interessin: Participació pública, Gastronomia, Opinió, Lectura, Cinema i TV, Premsa o, és clar, el Mas.

Salut, bon estiu i fins la pròxima.

Ah, la cançó: We all stand together, en homenatge a les nits d’estiu amb masos, basses i safareigs

ERC: El últims dies

Divendres, 13/06/2008 (07:50)

7 de juny 2008  Que ningú no busqui interpretacions apocalíptiques al títol de l’entrada. Em vinc a referir als esdeveniments dels darrers dies i la meva opinió i vivències al respecte. Anem a pams:

Amb un estrany concepte de democràcia moderna, això és, sufragi universal, directe, no censitari, lliure i secret, la militància d’ERC va acudir a les urnes dissabte passat. Tenint en compte els índexs de participació de convocatòries electorals d’abast general, cal concloure que la participació va ser gairebé massiva (amb menys d’una mesa per comarca i en dissabte), la qual cosa ens aboca a la conclusió evident que qui va celebrar les eleccions n’ha sortit enfortit i amb una posició molt més sòlida que abans de la convocatòria.

Aniré més enllà. Vaig ser president suplent de la mesa de Reus, i veritablement, per tòpic que pugui semblar, va ser una festa democràtica. Molt més si atenem a l’evolució d’actituds i percepcions respecte de procediments electorals. Siguem francs, després de viure en una campanya permanent (eleccions municipals, europees, nacionals, espanyoles, referèndums estatutaris i de la carta magna europea…), encara hi ha gent que munta consultes, meses, censos…I, a més i per postres, va i vota. Impresionant. Enhorabona a ERC i, per la part viscuda, a les seccions del Baix Camp i Reus, als membres de la mesa, interventors i votants. Per a mi, al contràri del comentari de qui me la va envïar, és tota una foto de guanyadors.

Ladran, luego cabalgamos. Naturalment, l’enveja va per barris i, en segons quins de perillosos, no pot faltar personal que surt d’una Casa Gran buida i petita, per fotre’s a casa dels altres. Només puc dir: vergonyós. Dit això, i parlant de la casa pròpia, és veritat que militants no són votants en les eleccions obertes. Per això, en sintonia amb la vocació de construïr un partit del segle XXI, resulta interessantíssima la proposta d’alguna candidatura, d’obrir a simpatitzants i votants no militants procesos electorals de decissió. Esperem que no caigui en l’oblit.

No obstant això, i vista l’enorme preocupació del personal opinador, inclòs l’aliè, contràri o rival, pel rumb d’ERC, cap problema: es facin militants i podran exercir, a la pròxima, tots els drets, veu i vot que ténen els d’Esquerra. Que comparada amb la resta de partits, és infinitament superior.

totes per un... Com en el Congrés Nacional de demà. Cal suposar que, amb més de 10.000 militants, ERC té en comú amb la resta de partits polítics mundials (i nacionals, clar), determinats vicis que neixen de febleses humanes: interessos personals, amiguismes, travetes i punyalades (com, imagino, hi deu haver, per exemple, entre el personal del Cortinglés o Lacaixa, sense parlar de cases polítiques d’altri). Però anem a veure algunes coses que distingeixen Esquerra: és un partit que defensa sense embuts i d’acord amb els seus estatuts i documents, la sobirania i independència de Catalunya i, com s’acaba d’exposar, compte amb mecanismes profundament més democràtics, transparents i participatius que la resta. Atesa aquesta situació, voler atacar Esquerra per aquests trets diferencials és una qüestió difícil d’enfrontar sense caure en el ridícul (sobretot per alguns partits on els cadells fan bandera d’independència i agiten l’estelada, per a ser domesticats un cop es posen seriosos).

Com diu un amic meu, és complicat fer democràcia sense demòcrates. En 30 anys de democràcia, en aquest país encara no hem superat algunes pors ni tics que clamen per un cabdillatge, no sigui que ens quedem orfes. I les idees? I el programa? I la cultura de coalició versus majories absolutes? Semblances i diferències?

ERC La participació pública, la política que ens afecta a tots, pel bò i pel dolent, es fa des de les idees. Un poble i la seva gent són el que són els seus principis i la seva ideologia. Em consta, satisfet, que la Ponència que s’està treballant per demà al Congrés Nacional, ha comptat amb més de 700 esmenes fetes pels militants de base, en la seva gran majoria incloses i valorades, contribuïnt en quasi totes a enriquir un corpus ideològic en favor d’un país millor. I és que es tracta d’idees. Així que, a l’hora de votar, primer les idees. I després la persona, que també. Com més ho entenguem, millor ens anirà.

Personalment, em quedo amb el cartell que hi ha al Casal de Reus i que tinc a l’esquerra a la foto: i en som molts més dels que ells voldrien

I la cançó: Res no es mesquí (ni cap hora és isarda).

 

It’s raining, neng!

Diumenge, 25/05/2008 (09:03)

Punt 6 Camp 1. Una breu tornada a la ràdio (i jo amb aquest blog…)

En algun lloc d’aquestes Cròniques, ja vaig escriure que, per circumstàncies naturals, disposo de més temps a l’hivern, quan la fosca s’allarga i el camp resta adormit abans d’hora. Amb l’arribada de la primavera i la llum allargassada, com l’herba i la feina al mas, es fa un xic més complicat postejar en la meva teranyina particular. Endarrerides i tot, vagin també per endavant les meves disculpes.

El fet, és que el càrrec de consciència encara m’ha burxat més quan, aquesta setmana passada, he anat convidat com a blocaire a Punt 6 Camp, al programa Club Cultura que condueix la Sílvia Sagalà. Resulta que cada dimecres fan una entrevista a un blocaire del Camp de Tarragona recomanat pel blocaire anterior. I aquest darrer dimecres em va tocar a mi.

La veritat, és que em va venir un doble enyor en entrar a l’estudi i posar-me davant el micro. El primer, i més profund per raons evidents, pels records que en tinc d’una ràdio de Mòsdriu avui inoperativa, desmantellada, inexistent… El segon motiu de record, ha estat la primera vegada que vaig estar en aquesta ràdio i aquest estudi, convidat per l’Anna Priscil·la Magrinyà i el Josep Cartanyà, per parlar del despropòsit del Freixe. Ja ha plogut. Ni que no ho sembli.

D’aquella època en vénen, entre d’altres coses positives, coneixences amb diversos professionals dels mitjans com en David Fernàndez, multiperiodista, inquiet activista cultural i musical i, és clar, blocaire. En el seu molt recomanable Percepcions, el David penja aquestes entrevistes a blocaires del Camp. Així que quan surti la d’aquestes Cròniques de Mòsdriu, ja avisaré. Gràcies, David!

Fins aquí, l’entrevista ha servit perquè em posi una mica les piles en aquest blog, endreci un xic la barra lateral (en constant evolució), i faci algun repàs mental per properes entrades. Agraïnt la deferència a Punt 6 Camp i a la Sílvia, no us diré qui vaig recomanar. Només cal escoltar el 99.8 de l’efeeme aquest dimecres vinent, de 4 a 7 de la tarda.

trinxem, trinxem, que el món s'acaba 2. Aigua per un tubu. (Per no escriure Aigua i draps que la nòvia es caga).

La benvinguda pluja, que en aquest cas i amb permís del Raimon, de moment sap ploure amb seny i apamant la suor, a més de badar-me les cireres (només dolces per la seva rialla), cal dir que també em permet fer avui aquesta entrada. Malauradament, també anuncia més feina al tros, i menys temps per aquest blog, quan s’obrin els núvols.

De vegades, algunes reflexions semblin fetes al desert (de seguir així, aviat entendrem en aquest país què és un desert en tota la seva extensió). Si ja era plenament qüestionable la canonada amb vocació metropolitana, ara ja cal que sigui ben sòlida la seva justificació. I sobretot, molta llum i molts taquígrafs en la seva utilització (més aviat en la seva no utilització).

En el tractament (des)informatiu sobre l’alarmant situació de sequera, no puc estar més d’acord amb la valoració que n’ha fet Esquerra. Adscripcions polítiques a banda, em sembla que des del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, hi estarem majoritàriament d’acord.

En aquest maltractat país nostre (sigui autonòmic, sobirà o de mitja pensió), resulta que en el tema de la gestió de l’aigua només ens en recordem de Santa Bàrbara quan no trona ni plou. Ocasions no n’han faltat ni, pel que sembla, en faltaran per continuar demanant una altra manera realment responsable de fer les coses. Amb forces, penes i treballs, podem admetre sol·lucions d’emergència a situacions d’emergència. Però els decrets d’urgència d’avui sembla que xoquin amb, per exemple, el decret que deix fer 3 camps de golf a La Caixa en aquesta terra assedegada. En definitiva, una gestió depredadora en benefici del de sempre i en perjudici de tots, a la que ens hi tenien acostumats els governs d’un quart de segle, però que potser esperàvem que fóssin diferents en el govern eco-socialista actual. En fi, continuarem esperant.

Aquesta segona part responsable, és la que es reclama en l’article Quan el pa d’ahir és la set de demà, publicat avui diumenge al Diari de Tarragona.

Premis joves·lit 2008 3. Poesia des de Mòsdriu (que bona falta fa)

Acabo aquesta entrada amb el remordiment que suposa no haver fet les coses quan toquen, i m’explico: volia parlar de la Glòria Coll i la seva poesia en un post les darreres setmanes, és a dir, entre aquesta entrada i l’anterior. Com sigui que, evidentment, no me n’he sortit, ho faig ara.

Al fet de ser dona, jove i catalana, la Glòria hi afegeix ser de Mòsdriu -i que cadascú ho interpreti com vulgui. Sense menystenir la seva capacitat musical, ans al contrari, estèn la seva melodia de violoncel ben atemperat al seu activisme per la nostra llengua. I ho fa de la manera més valenta i eficient: emprant-la sense complexes.

Vaig coincidir amb la Glòria en una lectura de poemes amb motiu del Correllengua a Riudoms. Enguany els actes es promocionaven amb una foto d’ella semblant a aquesta, llegint des de la tarima a la Plaça de L’Om. (A banda de que, en justícia, resulta molt més agradable que un servidor, el meu enorme error en evolucionar cap a una participació pública/política amb majors responsabilitats, suposo que fa que ja no s’hi compti per llegir poesies en favor de la llengua com tantes vegades abans. Jo la veu me la noto igual. Què hi farem, coses de Mòsdriu). La veritat és que va ser tot un plaer compartir la preparació i la lectura amb ella.

És per això que celebro moltíssim que hagin guardonat el seu darrer recull de poemes, La pols i el foc, en els premis ‘joves.lit’ de l’ApELLc. Amb un inici de melangia reflexiva i reflexionada, a flor de pell i dels sentits, que reviu records a cop de present, la Glòria juga amb la llengua fins i tot amb vocació de cal·ligrama (Ordenació de pensaments estrambòtics), i acaba amb un recull d’Imatges esplèndid i amb força. Enhorabona Glòria, segueix així!

I la cançó: Vengo anch’io (no, tu no)