Arxiu de la categoria 'Premsa'

It’s raining, neng!

Diumenge, 25/05/2008 (09:03)

Punt 6 Camp 1. Una breu tornada a la ràdio (i jo amb aquest blog…)

En algun lloc d’aquestes Cròniques, ja vaig escriure que, per circumstàncies naturals, disposo de més temps a l’hivern, quan la fosca s’allarga i el camp resta adormit abans d’hora. Amb l’arribada de la primavera i la llum allargassada, com l’herba i la feina al mas, es fa un xic més complicat postejar en la meva teranyina particular. Endarrerides i tot, vagin també per endavant les meves disculpes.

El fet, és que el càrrec de consciència encara m’ha burxat més quan, aquesta setmana passada, he anat convidat com a blocaire a Punt 6 Camp, al programa Club Cultura que condueix la Sílvia Sagalà. Resulta que cada dimecres fan una entrevista a un blocaire del Camp de Tarragona recomanat pel blocaire anterior. I aquest darrer dimecres em va tocar a mi.

La veritat, és que em va venir un doble enyor en entrar a l’estudi i posar-me davant el micro. El primer, i més profund per raons evidents, pels records que en tinc d’una ràdio de Mòsdriu avui inoperativa, desmantellada, inexistent… El segon motiu de record, ha estat la primera vegada que vaig estar en aquesta ràdio i aquest estudi, convidat per l’Anna Priscil·la Magrinyà i el Josep Cartanyà, per parlar del despropòsit del Freixe. Ja ha plogut. Ni que no ho sembli.

D’aquella època en vénen, entre d’altres coses positives, coneixences amb diversos professionals dels mitjans com en David Fernàndez, multiperiodista, inquiet activista cultural i musical i, és clar, blocaire. En el seu molt recomanable Percepcions, el David penja aquestes entrevistes a blocaires del Camp. Així que quan surti la d’aquestes Cròniques de Mòsdriu, ja avisaré. Gràcies, David!

Fins aquí, l’entrevista ha servit perquè em posi una mica les piles en aquest blog, endreci un xic la barra lateral (en constant evolució), i faci algun repàs mental per properes entrades. Agraïnt la deferència a Punt 6 Camp i a la Sílvia, no us diré qui vaig recomanar. Només cal escoltar el 99.8 de l’efeeme aquest dimecres vinent, de 4 a 7 de la tarda.

trinxem, trinxem, que el món s'acaba 2. Aigua per un tubu. (Per no escriure Aigua i draps que la nòvia es caga).

La benvinguda pluja, que en aquest cas i amb permís del Raimon, de moment sap ploure amb seny i apamant la suor, a més de badar-me les cireres (només dolces per la seva rialla), cal dir que també em permet fer avui aquesta entrada. Malauradament, també anuncia més feina al tros, i menys temps per aquest blog, quan s’obrin els núvols.

De vegades, algunes reflexions semblin fetes al desert (de seguir així, aviat entendrem en aquest país què és un desert en tota la seva extensió). Si ja era plenament qüestionable la canonada amb vocació metropolitana, ara ja cal que sigui ben sòlida la seva justificació. I sobretot, molta llum i molts taquígrafs en la seva utilització (més aviat en la seva no utilització).

En el tractament (des)informatiu sobre l’alarmant situació de sequera, no puc estar més d’acord amb la valoració que n’ha fet Esquerra. Adscripcions polítiques a banda, em sembla que des del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, hi estarem majoritàriament d’acord.

En aquest maltractat país nostre (sigui autonòmic, sobirà o de mitja pensió), resulta que en el tema de la gestió de l’aigua només ens en recordem de Santa Bàrbara quan no trona ni plou. Ocasions no n’han faltat ni, pel que sembla, en faltaran per continuar demanant una altra manera realment responsable de fer les coses. Amb forces, penes i treballs, podem admetre sol·lucions d’emergència a situacions d’emergència. Però els decrets d’urgència d’avui sembla que xoquin amb, per exemple, el decret que deix fer 3 camps de golf a La Caixa en aquesta terra assedegada. En definitiva, una gestió depredadora en benefici del de sempre i en perjudici de tots, a la que ens hi tenien acostumats els governs d’un quart de segle, però que potser esperàvem que fóssin diferents en el govern eco-socialista actual. En fi, continuarem esperant.

Aquesta segona part responsable, és la que es reclama en l’article Quan el pa d’ahir és la set de demà, publicat avui diumenge al Diari de Tarragona.

Premis joves·lit 2008 3. Poesia des de Mòsdriu (que bona falta fa)

Acabo aquesta entrada amb el remordiment que suposa no haver fet les coses quan toquen, i m’explico: volia parlar de la Glòria Coll i la seva poesia en un post les darreres setmanes, és a dir, entre aquesta entrada i l’anterior. Com sigui que, evidentment, no me n’he sortit, ho faig ara.

Al fet de ser dona, jove i catalana, la Glòria hi afegeix ser de Mòsdriu -i que cadascú ho interpreti com vulgui. Sense menystenir la seva capacitat musical, ans al contrari, estèn la seva melodia de violoncel ben atemperat al seu activisme per la nostra llengua. I ho fa de la manera més valenta i eficient: emprant-la sense complexes.

Vaig coincidir amb la Glòria en una lectura de poemes amb motiu del Correllengua a Riudoms. Enguany els actes es promocionaven amb una foto d’ella semblant a aquesta, llegint des de la tarima a la Plaça de L’Om. (A banda de que, en justícia, resulta molt més agradable que un servidor, el meu enorme error en evolucionar cap a una participació pública/política amb majors responsabilitats, suposo que fa que ja no s’hi compti per llegir poesies en favor de la llengua com tantes vegades abans. Jo la veu me la noto igual. Què hi farem, coses de Mòsdriu). La veritat és que va ser tot un plaer compartir la preparació i la lectura amb ella.

És per això que celebro moltíssim que hagin guardonat el seu darrer recull de poemes, La pols i el foc, en els premis ‘joves.lit’ de l’ApELLc. Amb un inici de melangia reflexiva i reflexionada, a flor de pell i dels sentits, que reviu records a cop de present, la Glòria juga amb la llengua fins i tot amb vocació de cal·ligrama (Ordenació de pensaments estrambòtics), i acaba amb un recull d’Imatges esplèndid i amb força. Enhorabona Glòria, segueix així!

I la cançó: Vengo anch’io (no, tu no)

Benvinguts a la terra…, i a l’aigua

Divendres, 18/04/2008 (07:38)

la bassa ”Quan arribava al mas i preguntava per l’avi, sovint se’m deia que seguís el rec. L’avi Josep Maria regava a tesa els avellaners, i seguint el laberint de terra i aigua, les preses sempre em duien allà on era, precedit pel soroll de l’aixada. De tant en tant, m’acompanyava un peix escàpol pel forat de la vàlvula, que de ben segur acabava donant saltirons ofegats per l’era.”

Així comença l’article Més clar, l’aigua, publicat aquest abril. Escrit abans de les darreres eleccions del 9M, vol ser una mena de reflexió al voltant del que sembla una descoberta recent: la utilitat de l’aigua i l’escassetat del recurs.

Obligat per la data de lliurament i l’espai atorgat, algunes consideracions s’han quedat penjades a mig camí, entre la punta del llapis i el paper, i d’altres han anat sorgint tot fent punxa.

En aquest país nostre on la pluja no sap ploure, ara resulta que a la denominada àrea metropolitana molts han descobert el que alguns, lluny en el territori, ja sabíem: que l’aigua es pot acabar, i que vivim en un arc mediterràni que batega entre la sequera i l’aiguat. Ho dic perquè, als pobles pagesos i de la gent del camp, sumem centenars d’anys mirant al cel i ens passem, de generació en generació, aquest viure amb l’ai al cor, projectant la nostra esperança entre els núvols i la terra.

Per això es va lluitar anant a cercar el que el cel negava a les mateixes entranyes del terme, construïnt amb llenguatge de pedra, esforç, terra i suor, les moltes mines d’aigua que avui tenim a Mòsdriu. Tot un llegat que ens recorda d’on venim i qui som, i que és digne de la més alta protecció.

Repeteixo, alguns avui han descobert quelcom que d’altres sabem lluny de la capital: benvinguts al nostre món de terra i aigua.

Ja fa temps, vaig parlar dels aiguats en un article, “L’aiguat del badejo“, que va meréixer una ressenya al Matí de Catalunya Ràdio. El mateix lament, pel que fa a tècnics i polítics petits, serveix ara en temps de sequera.

Començant pel transvassament del Roine que, a banda de lent, costós i de sobirania francesa (i de les seves comunitats de regants), l’únic avantatge que té és generar riquesa pels amics. Dit d’una altra manera i parfrasejant el difunt Perich (ell ho deia d’un tanc), ¿Sabia vostè que amb el que costa un quilòmetre d’infrastructura del transvassament del Roine es podrien comprar diversos cotxes de luxe, un iot i un xalet amb piscina? Naturalment qui ho sap és qui intervendrà en la seva construcció.

I continuant pel despropòsit d’una previsió que, de moment, és propaganda i alarma. Enllaçant amb l’entrada anterior, recordo, petit petit, esperar el final de missa i, avorrit, descobrir que s’allargava amb una lletania de noms de sants que se’m va fer eterna. Preguntada la mare, em va respondre que era per demanar pluja. També recordo no fa pas tant, l’aigua salada salada que sortia de l’aixeta a Tarragona. La mecànica és tan simple com fer un clot a la platja. L’altre dia, parlant amb els meus amics, la Lola i l’Enric m’explicaven com, a Gratallops, van viure anys amb talls de subministrament en benefici de Reus. I ahir el company Pere de l’ajuntament de Riudecols, acabada una reunió a Reus em deia: “ara ja no trobaré aigua“: ells ja fa dies que la tallen.

Mentretant, s’encenen les alarmes per un àrea metropolitana cada cop més extensa i insostenible, però que desconeix conviure amb l’escassetat més enllà del telenotícies. Siguem francs, el transvasament a València es feia per donar aire i aigua a una política del totxo pura i dura. La de l’àrea metropolitana (i més enllà), també. Potser caldria instaurar un dia nacional de l’aigua de veritat, en el que cada any, amb independència que les reserves i pantans es trobessin a vesar, es tallés el subministrament. Només per prendre consciència del recurs.

Miro d’acabar aquesta entrada, mentre fa dos dies que plou. I aquí ningú ha modificat, de moment, el calendari de trasvàs i emergència. És de suposar que la xuclada puntual, i la tancada de l’aixeta, es farà amb llum, taquígrafs i subjecte a la imprevisible meteorologia. Altrament, la desconfiança està més que justificada. Sobretot la del sector agrícola, que en aquest cas va (o hauria d’anar) de la mà de tots els ciutadans del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre.

Aquesta setmana vaig estar pel Baix Llobregat, via autopista Pau Casals i C-32, pagant peatges i passant per túnels gairebé en solitari. Mare de Déu, ens hem deixat rebentar el país. Ni territori de primera ni punyetes. Vaig estar a Gavà i Castelldefels: quin despropòsit de totxo, manca d’identitat, insostenibilitat i trinxament territorial. Es comprén que es vulgui portar aigua als vots, però torno a dir: Mare de Déu!. No sabia en quin país era, de debò. Després de més de 20 anys de política territorial de CiU i municipal de PSC-PSOE majoritàriament, han deixat els pobles i l’àrea metropolitana que no la coneix ni la mare que la va parir. Si això és un país d’Europa és per fer-s’ho mirar. Si-us-plau, que s’aturin a Vilanova si hi som a temps.

L’única cosa de valor que hi vaig trobar, va ser un article al Periódico que vaig llegir en un bar de Gavà a l’hora d’esmorzar (i que dubto que entengués ningú de per allí, vist el panorama): Una excel·lent visió de l’economista Francesc Reguant sobre la sequera i la desconfiança del sector agrari amb el títol L’aigua, matèria primera de l’agricultura, que recomano molt vivament.

Amics, els pagesos no llencen ni gasten aigua: reguen i punt. I és un dels pocs usos que encara permet fer obres de teatre a nens de primària on, vestits de gota d’aigua, núvols i sol, expliquen el que hauria de ser el cicle de l’aigua.

La cançó: Mi agüita amarilla

ERC, aprofitant l’avinentesa

Dimecres, 02/04/2008 (07:46)

 amb Ernest Benach i el Conseller Tresserras Aquest passat diumenge, el Diari de Tarragona publicava un article on, amb el títol que obre aquesta entrada, exposava algunes de les vàlues polítiques d’Esquerra Republicana de Catalunya i suggeria, amb modesta opinió, aquells reptes que a ERC li caldria escometre de cara al futur (podeu consultar la pàgina de l’edició en PDF clicant a continuació: ERC, aprofitant l’avinentesa, o llegir-lo més comodament al final d’aquesta entrada).

Entre d’altres qüestions, es pretenia explicar com, paradoxalment, Esquerra és la nineta dels ulls de l’huracà mediàtic només per fer i debatre en termes d’estricte política. Interns, externs o de govern (els menys, lamentablement), però només política. I mancant temes de corrupció, imputacions judicials o decisions enxufistes o arbitràries presents en els escàndols d’altres partits, els opinadors professionals i amateurs han de recórrer a anècdotes de corbates, fotografíes instantànies i demés temes de savoir faire tradicional.

Com més gran es fa, com més opinions i corrents tingui al seu si, com més transparent i com més responsabilitats de govern exerceixi, més enorme és la responsabilitat d’un partit polític. I Esquerra, que al contràri d’altres partits tradicionals, en pot fer bandera de totes aquestes característiques, cal que assumeixi aquesta responsabilitat.

Per altra banda, malgrat no s’hi posi accent en els diferents fòrums d’opinió i informació, ERC és l’únic partit català (i de l’estat espanyol) d’estructura i funcionament assembleari. La qual cosa facilita la participació i activitat constant dels militants de base, però que també comporta per a tots els militants l’obligació de ser profundament responsables amb la imatge i l’ideari del partit. Dit d’una altra manera, l’assemblearisme dóna drets, però també comporta un plus de responsabilitat enfront d’altres militàncies més limitades.

Analitzem les raons que han dut ERC a créixer fins a dia d’avui (i, inevitablement, a decréixer en darreres conteses electorals): Deixant de banda les campanyes que ens han fet des de fora (a favor i en contra), és clar que Esquerra ha sabut dotar-se de seriositat i defugir prejudicis de partit para-revolucionari, portant cap al seu ideari postures de sectors i partits que, fins fa quatre dies, la menystenien. Però també és cert que, amb molta probabilitat, va saber engrescar la ciutadania, i·lusionar-la amb la pàtina d’un partit diferent, que no és com els altres, i que contribuirïa amb propostes i polítiques valentes al benestar dels catalans.

Malgrat estar lligada per un pacte d’entesa (l’aritmètica dels vots encara no l’ha permès governar amb més llibertat), és evident que en exercir responsabilitats de govern, amb els compromisos que comporta, l’ha fet perdre als ulls d’un sector de votants aquesta esperança il·lusionada en un partit diferent dels de sempre. Però també és veritat que manca cultura de pacte i experiència de govern per emprendre el camí d’una nova manera de fer política, més propera als ciutadans. Cal aprofitar les responsabilitats de govern atorgades per fer polítiques valentes i honestes, i demostrar que hi ha una altra manera de governar, més lligada a les persones i menys determinada per interessos privats. I no oblidar que darrera cada vot hi ha una persona esperançada que fora interessant no defraudar.

Acabava l’article reclamant un partit del segle XXI (per aquí la vora no en conec pas cap). També esperant que Esquerra sàpiga créixer com a partit diferent, situant als llocs de responsabilitat gent d’idees i compromís, però de mèrits i treball i amb les dignes formes que calen per desenvolupar tasques institucionals. A la fotografia que encapçala aquesta entrada hi trobem dos bons exemples de la molta i bona gent de qualitat amb que compta Esquerra: el M.H. President del Parlament, Ernest Benach, i l’Honorable Conseller Joan Tresserras, de Cultura i Mitjans de Comunicació.

A continuació, l’article:

-Però abans la cançó: Que no s’apague la llum

(more…)

Una vegada hi havia una ràdio…

Dimarts, 15/01/2008 (17:36)

una vegada...  Darrerament m’he reconciliat amb la ràdio. De fet, mai me n’he allunyat. Potser seria millor dir que he conciliat la ràdio amb això de l’internet. Ens posem com ens posem, pertanyo a una generació per la qual, el temps d’ara és més futur que passat. En la pàtria certa de la nostra infància, poc ens imaginàvem els constants avenços tecnològics que no paren de conformar la nostra societat. Una societat, val a dir, on un dels trets més característics és la enorme importància del format audiovisual. Sobretot visual. Encara recordo quan les càmeres de fotos eren màquines de retratar i les càmeres de video màquines de prendre pel·lícula. Ras i curt: comprenc allò que m’explicaven els meus avis, que quan eren petits no hi havia ni cotxes ni televisió. I entenc com s’havien de sentir multiplicat per mil enginys de wifis, píxels, petresos i meils.

La primera ràdio que vaig tenir, me la va baixar ma tia Plachada d’Andorra i tenia forma de pilota de futbol. La primera que recordo, era un transistor amb funda de pell que es tancava amb xecs metàl·lics, on el meu padrí escoltava Ràdio Popular. Després la sentia entre agost i setembre dins la senalla, cada cop més colgat l’aparell a força de grapats d’avellanes. I vaig créixer aprenet a escoltar-la.

Recordo que estava fent exactament a la primera emissió de Catalunya informació, un 11 de setembre. També programes com Pastagansa o Gomaespuma. Un dia, durant la guerra dels Balcans, l’Antoni Bassas va explicar la història d’un violoncelista sense orquestra ni país, que cada dia a les 12 en punt del migdia es posava a tocar l’Adagio d’Albinoni enmig d’una deserta plaça del mercat a Sarajevo. Van retransmetre-ho un dia d’estiu, mentre el violoncel es barrejava amb les sirenes que anunciaven els bombardeigs. I em vaig emocionar fins les llàgrimes. Tot sol al mig del terme.

A la universitat, a la meva habitació d’estudiant, lluny i a Salamanca, vaig sentir com s’estava cremant el Liceu en un aparell de Todo 100. Recordo com disfrutava amb La Ventana, les tardes de la SER, la del Xavier Sardà i el Sr. Casamajor. En la meva opinió el millor i més entretingut programa de ràdio que he escoltat mai. Vaig viure com una gran pèrdua que el Sardà se n’anés a fer tele (com els grans actors que acaben sent carn de telesérie o culebrot, malauradament). Quasi, quasi, de la mateixa manera vaig lamentar la pèrdua de l’Albert Om en una Rac 1 dels matins, on feia un programa gairebé gens centralista des de Barcelona, però on hi tenia reflex la resta de Catalunya (que és més gran del que sembla avui dia).

A Mòsdriu també hi havia una ràdio, fins fa quatre dies. O gairebé quatre anys. No em refereixo, és clar, a aquell L’Om parlat o La Voz Sindical del Llano, que ja no vaig conéixer (per bé que alguns membres de bona fe en continuaven pagant els deutes i potser a alguns ens va afectar indirectament. Vés a saber). Parlo de l’Ona Riudoms, l’emissora municipal que es va traslladar des del terrat de l’Ajuntament a les Escoles Velles, passant per l’edifici de Les Monges.

Jo hi vaig arribar tard i de rebot, amb motiu d’un programa Especial Eleccions Municipals que ja va veure frustrat un debat amb els candidats (hi ha coses que encara no canvien). Ona Riudoms ja feia anys que funcionava gràcies a la bona voluntat de gent que estimava fer ràdio i dedicar-hi el seu temps, com el Carles Ferrant, i que feia programes tant escoltats com El Tren de Mitjanit, del meu bon amic Jaume Solé.

Animat per l’experiència, i amb la ingenuïtat de pensar que n’hi ha prou amb que t’agradi, em vaig decidir a fer el KL7/5-2/6-3, un programa de ràdio que era una espècie de poti-poti amb el cinema com a pretexte. La veritat és que no arribava ni de lluny als programes de molta més qualitat que feien els meus companys: entre els quals, no tots, Ke fem, ke diem, l’informatiu de les Auleses, Tres i el funktròleg, Petjades de Hollywood, -aquest si un bon i veritable programa de cinema dirigit per la M. Eugènia, i, sobretot, un esplèndid Coca’m recapte, on el Ricard, la Maria i la Lídia feien pràcticament ràdio professional.

Jo no. El meu KL7 era un pugrama limitadet que amb el temps, em fa l’efecte, ha anat adquirint un to d’autèntic bunyol. Amb molta més bona voluntat que destresa, intentava fer ràdio i em surtia l’anti-ràdio (parlava amb els tècnics, alterava el to de veu, feia silencis massa llargs per després anar de pressa…, en definitiva sonava més bé al meu cap que no pas als altaveus). Tot a despit de col·laboradors, seguidors i, sobretot, uns tècnics voluntaris als que mai estaré prou agraït i que eren els veritables artífexs d’allò que el programa pogués tenir de bo: el Marc Gispert i el Xavi Bages els números 1.

Avui, reescoltant-ho per mirar de penjar-lo, he de confessar que sento vergonya. També pel meu egoïsme en passar-m’ho tan bé. Perquè no sigui dit, n’aniré penjant per qui vulgui patir algun dels programes tot descarregant-los. Si us plau, sigueu benevolents en el vostre judici.

Ara Ona Riudoms ja no sóna com sonava (ni que ho sembli).

Darrerament he descobert els avantatges de la ràdio digital i l’MP3, i la meravella de poder descarregar-me els En guàrdia i d’altres programes favorits, alguns dels quals podeu trobar a aquesta web en els enllaços de Revista de ràdio, a la barra lateral. No cal dir que molt millors. On va a parar.

Però una vegada a Mòsdriu hi havia una ràdio. Una llàstima…

El darrer d’un altre any a la terra

Dilluns, 31/12/2007 (21:00)

L'olivera roda (Mas de la Torre) Aquest 31 de desembre, Sant Silvestre o el dia de l’home dels nassos, es publica l’article Viure a la terra , al Diari de Tarragona. Així que suposo que val per avui i demà (que no hi ha premsa).

De petit, durant molt de temps, vaig pensar que el meu padrí Salvador era pagès. Exactament com l’avi Josep Maria, que sí que ho era. El padrí no. El que passava és que s’havia jubilat i, com tanta i tanta gent de Riudoms, anava al tros. Nosaltres en deiem el mas de n’Aubi, perquè era en aquella partida. Jo hi anava a peu cada dia amb la meva àvia Paquita, i quan veiem la palmera de la carretera de Montbrió (a.r., abans de les rotondes), sabia que erem a punt d’arribar. El primer cantir que vaig tenir, petit i de color clar, me’l va comprar el padrí a uns comerciants que paraven a els Hostalets -sembla ser que el rei Jaume I hi va sojornar camí de la conquesta de Mallorca (a.r., és clar).

A Riudoms, com en molts altres pobles del Baix Camp, la vida de la gent està lligada a la terra, ja sigui amb els sòlids llaços de la professió de pagès, ja sigui per via dels nostres grans o dels nostres records. I molta gent té, en major o menor mesura, un mas o trosset de terra. Mal que sigui, fins i tot, per anar a menjar la mona, fer calçotades o d’altres tifares vàries.

A moltes ciutats d’àrees metropolitanes, de Santa Perpètua de la Mogoda a Tarragona, s’ha implantat amb força èxit la figura de l’hort com a lleure. Els que en gaudeixen i les seves famílies, ocupen el seu oci conreant la terra ben a prop de la ciutat. A la nostra comarca i al nostre poble, això ja ho tenim de fa temps i molt millor. I així conviu l’agricultura professional, avui força castigada, amb la pagesia a temps parcial. Per bé que molt diferent, ambdues amb la seva trascendència econòmica, ja sigui com a productors que com a consumidors. I amb la seva trascendència social i mediambiental. Caldria no oblidar-ho i posar-ho en valor en l’elaboració de normes reguladores del territori (municipals: POUMs, o de més abast: Pla Parcial del Camp de Tarragona).

A continuació, l’article:

(more…)

És l’estructura, estúpid!

Dijous, 15/11/2007 (21:37)

per anar a ón? Amb aquest títol, es publicava aquesta setmana un article al Diari de Tarragona, que pretenia donar una visió més sobre les infrastructures del país. Redactat el passat mes de setembre, quan el gruix del caos s’intuïa però encara estava per venir, es preguntava igualment pel cost econòmic del desgavell. Ara ja es comencen a donar algunes xifres, però és de suposar que en cas de vaga o desastre natural, les haguéssim conegut abans (i probablement de manera més exacte). Per posar un exemple: amb un sol dia de vaga del transport a Alemanya, els mitjans ja parlaven de pèrdues de 50 milons d’euros diaris. De qualsevol manera, cal suposar que el cost és molt més elevat del que és quantificable, i m’explico: les rodalies (cercanías en castellà), ens allunyen cada cop més de la nostra destinació, i a canvi ens escurcen els dies i ens apropen a la desesperació.

Quan el defecte és estructural, és de suposar que la qüestió infrastructural amplificarà molt més aquests defectes. Parlem de qualitat de vida, però malvivim (i fem mal viure i mal dormir els nostres fills), en una diàspora constant i quotidiana que ens fa repartir-nos per tot l’escalextric en que estem convertint el regal que era el nostre país. No sé quantes vegades les més de 160.000 persones que estàn patint la magnífica inversió de l’AVE, aniran a Madrid o a Paris -més aviat, un intueix que es vendràn promocions a Saragossa a sólo 5 minutos de la playa y Port Aventura-, però per anar a Eurodisney no crec que ens compensi comprar-nos un vale de temporada. L’estació AVE-Camp de Tarragona, a banda de disminuïr el nombre de trens que es podïen agafar a Reus o Tarragona, ha augmentat el trànsit, doncs cal anar a la Secuita (o a Campclar, encara no ho sé), però alguns passatgers pregunten per l’Amfiteatre romà quan baixen, tot imaginant-se el Balcó del Mediterrani al peu de l’andana. Normal. Si tot es fa amb el mateix sentit comú, anem aviats.

La qüestió és tan peluda que en programar la segona connurbació o àrea metropolitana en que es vol convertir el Camp de Tarragona, res no fa pensar que no exportem fil per randa el malsòn quotidià de la primera (Barcelona). Així tot són ratlles i línies que trinxen el territori per major comoditat de no se sap qui. En una constant recerca per arreglar desgavells urbanístics amb elefantiasis, es parla de desdoblaments i bypassos a tort i a dret. Però quan a un li fan un by-pass, vol dir que el cos molt sà del tot no hi està.

I encara queda una pregunta: si resulta que el territori queda tan equilibrat i amb idèntic grau de desenvolupament -per entendre’ns, amb un IKEA i un Cortinglès al costat de casa-, a ón voldrem anar tan sovint? De debò tot aquest batibull ens alterarà mitja vida per poder anar còmodament un dia a la fira del canti de Verdú? (dit sigui amb tots els respectes, jo ja hi he anat i és ben bonica).

A continuació, l’article de referència (també podeu consultar la pàgina en PDF clicant aquí)

More...

És l’estructura, estúpid!

En la primera campanya electoral de Bill Clinton, finalitzada amb la derrota de Bush pare, un dels eslògans més coneguts va ser la frase «és l’economia, estúpid!», suposadament adreçada al llavors encara president per un dels seus assessors, i que els demòcrates van fer seva amb un èxit rotund.

La primera lliçó en marketing, és que la publicitat no soluciona necessitats: les crea. Que determinats responsables polítics i agents de la denominada “societat civil” són avantatjats alumnes en marketing és força evident.

Les anomenades infrastructures del país són un desgavell i no funcionen, és  veritat. Però que hi hagi un dèficit d’infrastructures i en calguin més, és més discutible. Les infrastructures, -un concepte pactat fa quatre dies, per bé que fa mesos que ens maregen-, pressuposen una estructura, la qual han de servir. El ferm de determinades carreteres és manifestament millorable (en detriment de glorioses rotondes o jardineres mig parc botànic mig museu d’art contemporani), però fa l’efecte que el nom de la cosa serveix perquè cadascú imagini exclusivament aquella carretera particular que el salvarà de l’angoixa diària.

(more…)

Entschuldigen Sie mich

Diumenge, 21/10/2007 (22:01)

frankfurt Juntament amb Curro Romero, Rafael de Paula és conegut en el món taurí com un torero de arte, polèmic per les seves supersticions i les seves espantàs. Envoltat d’expectatives i escàndols dins i fora de les places, arrossegava sempre una munió d’incondicionals apassionats pel seu concepte del toreig, disposats a xafar-se la cara pel seu ídol. I de qui no admetien defectes ni acceptaven que no fós art, fins i tot, un seu mínim moviment de celles.

Em sembla que va ser al Puerto de Santamaría, província de Cadis, que Rafael de Paula va torejar una corrida de la manera més normaleta, tirant a fluixa, i deixant, un cop més, ben decepcionats els seus seguidors. Malgrat tot, i potser per l’expectativa que sempre generava combinada amb una escassa tolerància a la frustració, el temps i el boca orella van anar mitificant la faena d’aquella ja llunyana tarda. Així va començar a córrer la brama que si aquell passi de pit, que si aquella mitja verònica, que si aquella tanda de naturals… Finalment, l’exageració barrejada amb els rumors de carrer, van arribar fins el punt de consensuar entre el personal la convicció que havia estat una cosa fòra de sèrie, tot proclamant que el mateix Esperit Sant havia baixat a veure com torejava el maestro Rafael: de manera unànime aquella va ser batejada com la corrida del Espíritu Santo.

Uns anys més tard, un periodista taurí entrevistava Rafael de Paula i, mig cercant la polèmica mig mogut per la imparcialitat, li va preguntar per aquella tarda, tot afegint que ell havia vist el video de la corrida i que no havia vist l’Esperit Sant per enlloc. La resposta del maestro va ser taxativa: “Usted no sabe que el Espíritu Santo no sale en los vídeos?“.

L’anécdota em va venir al cap les hores i els díes immediatament posteriors a l’inici de la Fira del Llibre de Frankfurt. Sobre tot arran de les reaccions que en els mitjans de comunicació va aixecar el magnífic discurs inaugural del Quim Monzó.

La mateixa nit, la Gemma Ruiz de la Nit al dia explicava en la seva corresponsalia allò que molts sospitavem: que d’assistents alemanys i, per dir-ho ras i curt, no catalans en general, més aviat ben pocs. Però en qüestió d’hores la cosa va arribar al paroxisme informatiu. Així, entre el moment en que la Mònica Terribas entrevistava la Carme Riera al peu del canó, amb la Frankfurter Buchmesse a mig muntar (dins les tripes de la fira segons paraules textuals), i l’endemà de tertúlies radiofòniques, el discurs d’en Monzó havia adquirit les proporcions d’una espècie de proclamació de la República catalana de les lletres dins l’estat confederat de la literatura universal, tot recorrent i trasbalsant la cultura occidental de mig a mig.

En aquesta voràgine exagerada on la opinió guanyava la informació, una persona sabia conservar la calma i restar en el seu just lloc: el mateix Quim Monzó. I aquesta és la grandesa del discurs: la personalitat del seu autor que es transmet a totes i cadascuna de les seves paraules. Repeteixo: en la meva humil opinió un magnífic discurs. D’un, és clar, magnífic autor.

A més d’irònica, divertida i llúcida, l’obra de Monzó gaudeix d’un aspecte gens aliè a la seva pròpia personalitat: toca fermament amb els peus a terra. Tocar amb els peus a terra li permet els fonaments des d’on construïr excel·lents contes de ficció i molts bons articles. I aquest discurs exemplar.

Demano disculpes, però és un flac favor a la llengua, a la literatura i a l’autor, que exagerem la importància del seu discurs, fins i tot sembla que per damunt d’ell mateix i en detriment de la seva obra. El que hem guanyat a Frankfurt és importantíssim: hem guanyat la normalitat. La quotidiana normalitat d’una llengua i una cultura que es presenta a Europa i al món sense cap mena de complexe, i al mateix nivell que qualsevol altra. Amb els seus defectes i totes les seves virtuts. Que per anys duri i augmenti.

Per això suposo que és normal que, de l’acurat i elegant espectacle inaugural, em xoqués que després de la lectura del fragment final del Manifest Groc, que acaba dient DENUNCIEM la psicologia de les noies que canten: “Rosó, Rosó…”, la Marina Rosell s’arrenqués a cantar Rosó, rosó… Sé que toca pujar al carro de les lloances massives, però espero que se’m dispensi per quedar-me amb les ganes de saber què li va passar pel cap al Quim Monzó.

Mentretant, cal recomanar vivament l’obra, tota, d’en Monzó. Inclòs, és clar, el seu discurs. El podem gaudir ja sigui llegint o escoltant-ho. Collonut.

Però no hi surt l’Esperit Sant.