Arxiu de la categoria 'General'

Shiskatchut trileeeer…

Diumenge, 10/02/2008 (09:53)

...trilernait S’acaba la supersetmana dels superdimarts, i jo sense un trist post en aquest blog… La veritat és que la setmana ha estat llarga i complicada, amb aspectes personals, afectius, de compromís públic (i gustosament voluntari), etc… Però en un raconet, de tant en tant, em venia al cap un atac de conciència per no haver fet l’entrada setmanal al Cròniques de Mòsdriu. Això dels blogs es pot convertir en un apartat de la teva vida igual que els amics llunyans: malgrat que fa temps que no hi tenim contacte (injustament i sovint per culpa nostra), com que hi pensem com qui no vol la cosa en ocasions quotidianes, s’ho mirem amb una barreja de remordiment i autojustificació.

Bé, com he dit, aquesta setmana passada ha estat la setmana del superdimarts, d’un meme rebotat de l’Isaac, de dos anniversaris ben separats, de dues trobades de participació pública importants, i d’altres qüestions més importants i que ara no venen al cas. Anem per parts.

El meme: malgrat procurar estirar el fil de la qüestió, no tinc clar què és el que se’m demana. Suposaré que es tracta d’una actuació musical o un artista, en format audiovisual.

El fet és que, probablement per no tenir una cultura sòlida i definida que em permeti ser un crític musical purista i centrat, els meus gustos van evolucionant sense menystenir l’evolució. M’explico: no és que m’agradi tot, però depenent de l’ànim i dels moments (del dia o de la vida), no puc evitar nostàlgic com sóc, donar una càrrega emocional a musiques i imatges ben diferents.

Vaig començar a descobrir només per a mi, i quasi parelles, la música i la ràdio. Em sembla que era als voltants de 6è de bàsica (uf). I la meva generació va ser testimoni d’un producte que va revolucionar el món de la música i la imatge: el Thriller de Michel Jackson. Em refereixo no només al tema central, sinó la resta de temes de l’àlbum: Billie Jean, Beat it…(com podeu veure, es deia tema i àlbum)

Enguany se’n compleixen 25 anys (uf, uf…) i, és clar, un no se’n pot oblidar d’aquells dies d’escola, pati i estiu. Estius al capdamunt de la carretera i Sant Antoni, amb la colla d’amics, descobrint els balls a la pista i els balls al cor.

Després van venir altres músiques, totes és clar, de consum i llençament comercial, però ens ho passavem tan bé… Recordo el clip de Sledgehammer de Peter Gabriel i la seva divertida plastilina.

cadira de la  Recordo de la mateixa manera la saleta del Casal, i Dire Straits i el seu Brothers in Arms (després banda sonora d’un viatge de fi de curs de vuité d’egebé a Besalú amb l’Oscar i el Farol).

Nostàlgies a banda (o amb menys), anem per l’emoció: The Wall de Pink Floid, sonant en un Informe Semanal en la notícia de la caiguda del mur de Berlín, i retransmetent com la gent el passava i l’anava trencant. Era sol a la cuina de casa davant la tele aquell dissabte i, naturalment, vaig plorar. Si no va ser a COU, era a tercer de BUP.

Sovint, quan vaig en cotxe i fan esports a la ràdio, poso la M80Ràdio: els fills dels 70’s ens hem fet grans i tenim una emissora de ràdio per nosaltres solets. També en nits d’insomni enganxo algun Sputnik que m’emociona (i em recorda programes com el Pleitaguensam). Em va tocar el cor el dedicat a la nadala Do they know it’s Christmas? de Band Aid, promogut per Bob Geldof. Com sempre me l’ha tocat, des de la primera vegada.

l'arbret...I per acabar (o deixar aquí el tema meme, que si no no acabaríem mai), arrisco la meva modéstia i poso per endavant la meva sinceritat. Per raons que, qui em coneixeu sabeu, o que ja aniré explicant en aquest blog, allò que més m’emociona i em remou els sentiments, és un DVD: Riudoms demà, quin poble, quin terme?, de la Plataforma El Freixe i que vaig ajudar a muntar. Particularment els passatges del Torna Serrallonga (Esquirols), El que diuen els arbres (Feliu Ventura), que ens la va dedicar en el concert de Constantí amb Lluís Llach -uf!, i els crèdits finals amb A la recerca d’una terra de Pere Figueres. Què hi farem.

Bé, deixarem jazz, folk, big bands, òpera i clàssica perquè vagint anant sortint quan l’ocasió ho requereixi. I com que encara queden primàries americanes i eleccions de casa, ja ens anirem posant al dia en aquest blog. Fins aviat.

L’amic retrobat

Dimarts, 29/01/2008 (07:34)

Calvià Per aquells que el coneguin, el títol de l’entrada no té res a veure amb el llibre de Fred Uhlman del mateix nom (L’amic retrobat, F. Uhlman, 1966). Només, fent alguna giragonsa complicada, potser ens podríem trobar en una Alemanya d’entreguerres com orígen, molt, molt, en el fons: Pel que sé, els avis patern i matern del Carlos Edmundo Starmanns, van fer junts el viatge en el vaixell que els va dur d’Alemanya a Argentina fa, és clar, un grapat d’anys.

El Carlos i jo ens vam conéixer a Madrid els darrers anys del segle (no diré de quin). Erem tots dos al col·legi major i ell tot just havia començat la seva carrera de Ciències Polítiques. Ja feia temps que havia arribat des de l’Argentina on va néixer, i tenia casa seva a Mallorca on hi vivia la seva mare. L’amistat, iniciada compartint taula al límit de l’horari de dinar, va continuar forjant-se amb llargues converses sobre inquietuds comunes.

Quan el col·legi major programava una conferència, sovint es convidava al conferenciant a sopar a la residència del director, que era dins del propi col·legi amb la seva família, juntament amb alguns col·legials escollits amb vés a saber quins criteris. Recordo que el Carlos i jo vam assistir al sopar amb Raimon Obiols prèvi a la seva conferència. I recordo les llúcides observacions del Carlos al voltant de Mercosur (d’on acabava d’arribar el conferenciant). També recordo una intervenció seva en la xerrada d’un estrambòtic catedràtic de Polítiques, que havia tingut quelcom a veure amb l’intent d’experiment republicà pre-aznarista impulsat per l’Antonio García-Trevijano. Quan ja s’havia acabat la conferència, -on per cert es va exposar una interessant i demagògica visió de la descentralització estatal que un dia d’aquests comentaré, en el torn de participació del públic, el Carlos li pregunta sobre la Corona i el Rei. El catedràtic republicà que, conscient del lloc i les opinions del ranci director vitalici, s’havia abstingut de qualsevol comentari al respecte, va aprofitar la pregunta per deixar-se anar contra la institució monàrquica. Acabat l’esdeveniment, i en tò cordial, el Sr. Director va expressar en veu baixa: “este hijo de puta de Starmanns…”.

El Carlos se’n va anar a acabar la carrera a Berlín, on també va començar la tesi doctoral i va trobar-se amb una d’aquelles fites de la vida que ara no vénen al cas. Ens continuàvem veient i compartint taula, beguda i conversa, molta conversa, quan aterrava camí de casa seva. Sempre apareixia la seva preocupació i tristesa per Argentina, i la seva voluntat de comprometre’s amb la participació pública al seu país. També el tango i els poemes de Benedetti, amb tot el que comporten.

De tots els moments que hem compartit fins ara, un dels que més m’agrada recordar és quan el vaig anar a veure a Calvià, la meva primera estada a Mallorca. Els viatges per l’illa i l’urgència de posar al dia la nostra amistat, acabaven invariablement a una balaustrada com la de la fotografia, d’un hotel al costat de casa. De nit, mirant la badia de Palma, la conversa s’allargava i enllaçàvem el tràfic nocturn dels vaixells fins que, amb l’albada, començava el tràfic aèri. Tot just acabada la segona ampolla de cava.

Quan ja era a la Universitat d’Stanford, Califòrnia, em va visitar més d’un cop. Continuàvem amb les nostres dèries al mas, acompanyats de grills i Chet Baker. Recordo una conversa amb el Jaume Magrinyà al Keybord, on el Carlos li va demanar un disc de Pat Metheny. Gran aficionat al jazz i a la ràdio (va començar fent un programa a Ràdio Calvià), el vaig portar als estudis d’Ona Riudoms, d’on en va esdevindre voluntari i inestimable col·laborador del KL7/5-2/6-3, via telefònica, des de Palo Alto (USA).

Fa un parell d’anys ens vam perdre la pista. Mentre continuava amb la tesi sobre el seu estimat John Rawls, van deixar la casa a Mallorca i la seva mare va tornar a Argentina.

Fins que, acabat de començar l’any (oh, meravelles d’internet), rebo un seu correu: ens hem retrobat en la teranyina. Amb ets i uts ens anem posant al dia,  i visito el seu blog: l’Audioblog de Carlos Starmanns.

Com a mostra podem començar pel capítol sobre els fins i mitjans a la participació pública. Aquells que ens escoltaveu a la ràdio de Mòsdriu, us sonarà.

Nou any (i barca nova)

Dilluns, 07/01/2008 (21:55)

...gente honrada Passat Reixos, enceto l’any digital amb certs canvis al blog. O més aviat, com diem a Riudoms, he fet una mica de dissabte. De qualsevol manera, i sobretot per algú poc destre en això de la teranyina informàtica i mundial, suposo que la pàgina no està mai del tot acabada. Va fent, i creix o minva com nosaltres, a cop de temps i experiència.

Aquells que ja m’heu visitat alguna vegada, haureu copsat el canvi en el nom de capçalera. Una cosa que pot semblar radical en el sentit erròni i comú de l’expressió, però que és profundament radical en el sentit més honest de la paraula: això és, que prové o té a veure amb les arrels. I per tant d’un nu sincer i sense disfressa ni hipocresia (sovint oblidem aquest veritable sentit quan emprem la paraula radical). El títol l’he robat de l’excel·lent obra Les Mallorquines (Ed. Destino, 1997), de l’escriptor riudomenc Eugeni Perea i Simón. Confïo en la seva benevolença i en la nostra amistat. I espero que, malgrat el poc interès de les meves reflexions i l’escàs ressó d’aquesta web, aporti el granet de sorra perquè l’anagrama tingui tota la força que es mereix.

Per altra banda, també s’han introduït noves categories per les entrades. Tot i que no n’estic gaire segur de les bondats d’algunes. Ja fa molt temps, vaig expressar la meva opinió sobre les classificacions a l’article Qüestió de prestigi, parafrassejant el magnífic Pepe Ysbert de Los ladrones somos gente honrada (ara sí, ben escrit). I és que, més enllà del còmode General, se’m fa difícil assignar només una categoria a reflexions ben polièdriques. Sobretot quan topem amb Participació pública. De fet, en els propers dies espero dedicar una entrada complerta a aquesta categoria de participació pública.

I continuar amb les millores del blog. Salut i bon any!

Nadal

Dimarts, 25/12/2007 (00:00)

 

Mas de la Torre

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m’acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L’aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d’una establia
Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
A cal fuster hi ha novetat.
Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d’albat,
Criden per l’ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.
El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d’escata
Quan crema l’arbre dels escrits;
Al capità d’una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L’or i l’escuma d’una mata
Clamen, somnàbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.
El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l’Ajuntament.
El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d’aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l’autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.
Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s’han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l’era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.
Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre’s.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.
Res no s’acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d’Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.
La gent s’agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l’Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors dels cim
. La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ha novetat.

J.V. Foix

Avui és demà i estic content

Dilluns, 28/05/2007 (09:04)

Estic content perquè em rodeja un grup de gent esplèndida que treballa dur i bé.

Estic content perquè ens hem guanyat confiances, coneixences, complicitats, sentiments i avui som molts i bons per compartir un futur millor, per compartir moments de joia i no.

Estic content perquè els darrers mesos he treballat colze amb colze amb persones que avui són amigues.

Estic content perquè hem jugat net i no hem fet ni hem dit mal de ningú.

Estic content perquè he conegut els Carlos i els he vist treballar tot regalant-nos la seva feina. Molt i incansablement.

Estic content perquè avui més de 690 veïns ens han fet confiança sense haver inaugurat cap plaça, cap edifici, cap rotonda, cap monument…

Estic content perquè recordo aquella tarda breu amb la Marisol a Castellvell.

Estic content perquè hi ha moltes més persones al nostre costat.

Estic content quan recordo al Cisco Pistón conduint el cotxe de ma germana.

Estic content perquè, per exemple, en una taula es va donar per nul un vot que, juntament amb la nostra papereta, duia un paperet d’aquests de propaganda amb la meva foto. I vol dir que som més.

Estic content perquè la Bibiana i el Joan ens empenyen igual que empenyen el cotxet. I la Jana em coneix.

Estic content perquè ningú del nostre equip ha estripat cartells per les botigues, o llençat la propaganda electoral dels altres partits, o ha canviat la papereta de vot a la gent gran, o pagat vermuts a immigrants europeus amb papereta de vot incorporada…

Estic content perquè em recordo amb la Candy cap a Reus a buscar els primers fulletons impresos (que ara no recordo quins eren).

Estic content perquè hem fet un molt bon programa de govern en el que hi hem treballat molts i molt.

Estic content perquè el Jordi ja està en marxa amb tota la gent del Barri de Sant Antoni per fer, com sempre, el millor pel barri.

Estic content perquè tenim el mas i el jardí descurat i, tot i així, ha merescut i mereix moltíssim la pena.

Estic content perquè la Pilar i el Paul ens acompanyen i saben de què va la cosa.

Estic content perquè he conegut molta i molta gent en pocs dies.

Estic content perquè l’Enric i la Lola van triar ser de Riudoms.

Estic content per les trucades i els missatges de suport d’ahir i d’avui.

Estic content perquè la Tesa és psicopedagoga a Riudoms.

Estic content perquè hi ha gent que no em coneix i això vol dir que hi ha moltes oportunitats per que ens coneguem.

Estic content perquè el Santi es va preocupar de seguit per la meva preocupació del Convent.

Estic content perquè hi ha gent que no em vol, no em coneix i no em vol conèixer i en això ben poca cosa està a les meves mans, tret de tenir-les sempre esteses.

Estic content perquè el Joan sempre és al nostre costat, més enllà de l’internet i sense correus.

Estic content perquè potser algunes de les coses bones del nostre programa seran aprofitades i podrem tenir un poble millor. Espero que es copiïn sense pietat.

Estic content perquè tinc a la Lídia i ella em té a mi.

Estic content perquè, malgrat que no hauria de ser, per bé que li vagin les coses sempre hi haurà gent que envegi totes les coses per les que sóc feliç.

Estic content perquè el Lluís i la M. Dolors són un exemple de parella incansable.

Estic content perquè ningú del nostre equip ha escrit res lleig en cap pàgina web faltant la dona de ningú.

Estic content perquè el Ricard i els seus germans tenen la immensa sort de tenir els seus pares amb el seu exemple.

Estic content perquè el nostre equip, les nostres famílies, els nostres amics, sempre saluden i han saludat tothom pel carrer sense tenir gens en compte rivalitats polítiques.

Estic content perquè amb gent com la Isabel i el Xavi, un sap que no ens pot aturar res.

Estic content perquè ningú, absolutament ningú, s’esperava aquest diumenge.

Estic content perquè el Jordi és capaç de fer meravelles amb una càmera a la mà i l’Oriol i la Montsant a l’altra.

Estic content perquè estic convençut que potser, només potser, algú que s’ho hagués esperat hauria fet una opció diferent.

Estic content perquè l’Isidre sempre hi és quan toca, amb la seguretat que sempre hi serà.

Estic content perquè avui hi ha gent que pensa i diu que “tampoc volia això“.

Estic content perquè em vaig creuar amb el Marc i, en saludar-nos, sé que tinc la capacitat de sentir el seu sentiment.

Estic content perquè avui, i només avui, som molts els que compartim la tristesa d’una oportunitat perduda només avui.

Estic content perquè vaig anar a felicitar i donar la mà al Josep Maria i tots dos ho vam fer molt bé.

Estic content perquè aviat seran els Barris i tots farem festa i ballarem Paquito el Chocolatero.

Estic content perquè el Casal serà del poble, recordo una tarda a la Confiteria i sé quina va ser la meva contribució

Estic content perquè el Xavi i la Nati ja són a l’hospital i a hores d’ara ja deuen tenir la nena.

Estic content perquè podré servir al meu poble i a tots els meus veïns des de l’Ajuntament.

Estic content per l’encaixada amb el Joan al pati de les Escoles Velles i pensar que dóna gust que hi hagi gent així.

Estic content perquè vista l’actitud de tothom en no haver guanyat no tinc cap mena de dubte que sabem guanyar.

Estic content perquè la Pilar ha treballat tant i dóna tant que no sé què posar ni per on començar.

Estic content perquè avui és dilluns, les Xambones fan croquetes i soparé d’allò més bé.

Estic content perquè el Xavi i jo compartim els mateixos silencis per telèfon.

Estic content perquè són tantes les cares, els noms, les trucades i la gent, que fa que sempre em deixi algú segur. I sé que no m’ho tindran en compte.

Estic content perquè ningú de nosaltres hem fet córrer cap calúmnia ni cap rumor. I tampoc ens n’hem cregut cap.

Estic content perquè avui és el primer dia d’un viatge de quatre anys cap a un altre futur possible.

Estic content perquè sé amb tota la certesa que sempre tindré una rialla de la Cristina.

Estic content perquè continuem sent l’alternativa d’una altra manera de fer les coses.

Estic content perqué ahir, avui i demà, és absolutament vàlida la primera entrada d’aquest blog amb el Fàrol.

Estic content perquè tu ara estàs llegint les meves paraules. I les entens.

foto Coll d'en Boch