Arxiu de la categoria 'General'

Una Fira retratada

Dissabte, 08/08/2009 (17:01)

escutAhir es va inaugurar la 410 Fira de Sant Llorenç i 29a. Fira de l’Avellana a Riudoms. En 410 anys, Sant Llorenç presenta més bona forma que l’Avellana en 29.

el Forn 

Serà la primera Fira de la Xesca. Els meus primers records de la Fira són d’alguna caseta a la Plaça de l’Església -quan era de terra-,  un “tiro al blanc” i una mula. Vés a saber quins seràn els primers de la Xesca i com anirà evolucionant la cosa.

Cal preguntar-se on queda avui l’empenta i el model que va impulsar les primeres fires de l’avellana: un encert que va anar engrandint i magnificant la fira any rera any. Avui, redimensionada i molt més petita que el que va arribar a ser, és el viu reflex de la manca de model i d’identitat d’un Mòsdriu sense brúixola ni timó definit: Malgrat algun propòsit nostàlgics i escadusser que sovint no passa de ser un testimoni de millors temps i que permeti trobar al visitant el motiu del seu nom, la Fira s’ha aturat en allò que torna a ser: un poti poti festiu i sorollós d’atraccions, mercats i casetes vàries, bafarades de fum de xurros i pintxos a la brasa, vehicles particulars, industrials i d’ocasió, i maquetes d’atrezzo per evocar un Riudoms que, des de l’Ajuntament, s’ha anat desmuntant pedra per pedra. Contradiccions i discursos contraposats i sense una solta definida, en justa correspondència amb un model de municipi que, simplement, no existeix.

En el discurs de inauguració de l’alcalde Cruset, tot han estat planys per una agricultura pel que sembla ja condemnada, fent-se ressò de les declaracions d’un regidor d’agricultura que recentment també ha certificat la defunció agrària del municipi. Això sí, entre lamentacions i, fins i tot, parafrasejant la lletra de Pare de Joan M. Serrat. I tot és culpa de fora, de lluny, sense cap mena de responsabilitat dels governants locals i sense que, naturalment, s’hi pugui fer res des del municipi. Cosa que xoca quan, precisament, l’encertat impuls inicial de les fires de l’Avellana, fou enterament municipal.

Xoca, encara més, quan prové d’un alcalde amb la meitat de l’equip de govern que s’han dedicat a tort i a dret a matar tot allò que era gras a cop de totxo i programacions urbanístiques i industrials sense solta ni volta. Curiosament, Pare és la cançó amb la que comença el DVD Riudoms demà: quin poble, quin terme? editat per la Plataforma El Freixe, i que es va passar en una edició de la Fira quan la Plataforma hi tenia estand.

De qualsevol manera, i ho dic sense cap mena d’ironia ni doble sentit, bé per l’alcalde Cruset i el seu govern: benvinguts, ni que sigui una mica, al plany i al lament per l’estat del terme. Cal pensar que ho diuen de tot cor. Ara només queda recuperar l’actitud esforçada dels avis i pares que van fer un Mòsdriu amb identitat. No es pot anar a cavall sempre de iniciatives alienes, sinó que cal dotar-nos d’un model definit on terme, agricultura, turisme, paisatge i comerç (amb la figura del genial Gaudí) vagin de la mà, tot reinventant una fira i un poble més enllà de la simple producció. Altrament, sense referència i model, continuarem anant de banda a banda sense saber, com la Fira, si som un poble pagès, o d’indústria química, o de reparació i venda de vehicles, o de festa i festival, o d’epicentres gaudinians, o de turisme i comerç…tot trepitjat aquí i allà, tenint de tot sense potenciar i, en definitiva, sense poder presentar un valor afegit i una identitat pròpia.

Ho han sabut fer, i molt bé, al Priorat. I no ha estat per restar immòbils planyent-se de la seva dissort, tot dient que “això està acabat” i “no hi ha res a fer”. Ho han fet.

Senyals

Riudoms continúa produïnt productes agràris de grandíssima qualitat (l’oli n’és un exemple), base de comerç, cuina i elaboracions altament competitives (la coca en recapte). Un terme sobre el que s’assenten paisatge, vida i producció a temps total i parcial, és un excel·lent punt de partida per, juntament amb els elements patrimonials i culturals, aixecar un model de municipi digne, bell i amb qualitat de vida. Per això cal un model i molta feina, aprofitant les eines que, des de l’administració tenim al nostre abast. El govern municipal i la regidoria d’agricultura no es poden instal·lar en el plany i dedicar-se únicament a buscar els tractors per la cavalcada dels reis d’orient. A treballar i a moure’s.

els Hortets 

L’anècdota. Des de fa uns quatre anys, a la Fira de l’Avellana de Riudoms s’exposa el treball guanyador del Premi de Fotografia Arnau de Palomar. Els Premis Arnau de Palomar els convoca el CERAP amb la col·laboració de l’Ajuntament de Riudoms. Consisteix en presentar 3 fotografies al guardó amb una memòria sobre el tema i, un cop seleccionat, el premiat cal que en presenti un recull de trenta l’any següent.

El primer premi de fotografia exposat a la Fira, va ser el de l’Alba Mariné, de títol “Riudoms de boca terrosa”. Des d’aleshores s’han exposat tots…Bé, tots, tots no:

L’any 2006, aquest humil ciutadà de Mòsdriu va guanyar el Premi de Recull Fotogràfic Arnau de Palomar. Va ser molt abans de participar en política municipal, una idea que llavors ni tan sols considerava. Però va arribar la Fira i, des de l’Ajuntament, avançant el lema de “Riudoms en positiu“, es va considerar que el meu recull fotogràfic mereixia el dubtós honor de ser l’únic que, ara per ara, no s’ha exposat a la Fira de l’Avellana de Riudoms.

la Muralla

Per aquells que us vulgueu sentir rebels visitants virtuals d’una exposició inexistent en una Fira pasada, podeu clicar els enllaços següents:

Memòria

Quina grúa el meu Riudoms! (Premi Arnau de Palomar de Fotografia 2006)

Algunes d’aquestes imatges són d’un Mòsdriu que la Xesca ja no coneixerà. Esperem que en conegui un de millor que el d’avui.

Biblioteca

I aquesta tarda a la Fira, a penjar un globus al cotxet i a firar el meu fillol Eloy. Bona Fira a tothom!

Ah! La cançó: Com que no es tracta de repetir la de Vengo anch’io (no, tu no) -altrament intueixo que me’n fotria un fart-, proposo El que diuen els arbres, de Feliu Ventura (un regal de fira per la Xesca).

 

Al Mas de la Torre hi ha novetats (o excuses entre Nadal i Setmana Santa…)

Dijous, 16/04/2009 (16:59)

una palma al Freixe...  Aquest balcó, abans d’estar on és, guaitava al carrer Major des de cal Futerri, cantonada amb el carrer del Toda (avui Antoni Gaudí).

Una mica més amunt hi havia cal Platxat. Dic hi havia perquè avui només hi queda el casalot del Casino -en companyia de multijocs reconvertida en seu política d’aire modern, els vidres que va fer pintar la meva tia Maria “Platxada” amb un conillet que vesteix sombrero, i el rastre dels forats a banda i banda de la porta on, en un entramat de fils i agulles d’estendre roba, es penjaven els mostraris de revistes i diaris del quiosc (recordo El Correo Catalán, El Caso, el Papus i el Lib…).

A cal Futerri, carrer Major amb cantonada carrer del Toda (avui Antoni Gaudí), hi va néixer Salvador Mestre Nogués, el meu padrí. Després va conéixer la meva àvia, la Francisca Domingo Baiges, -la “Paquita Platxat”, i, també al mateix lloc que el seu pare, hi va néixer el meu.

Després, al lloc de la casa i el balcó, s’hi va fer una casa de pisos. Als baixos hi va obrir oficina la Caixa de Tarragona a Mòsdriu. I el padrí Salvador, l’àvia Paquita i el pare van anar a viure al carrer de Sant Antoni, on es van construïr llars i famílies noves a la galta del carrer que faltava. Allí hi vaig néixer jo. I el padrí Salvador hi va morir un 16 d’abril, en Dijous Sant, avui fa 28 anys.

Al barri de Sant Antoni, entre el carrer i la “carretera”, hi havia la “Tocineria i Cansaladeria Massó”, a cal Paiol. Al cartell de fons verd clar hi havia pintat un tocinet de color rosa. L’àvia i la mare anaven sovint a comprar vianda a aquesta botiga, que duia la riallera “Paquita Paiol”. Jo les acompanyava amb les meves primeres passes.

besavis al Mas Bé, la veritat és que el primer cop que em vaig plantar dret i vaig començar a caminar, va ser al Mas de la Torre, a prop d’on molts anys abans es va fer aquesta fotografia dels pares de la meva padrineta Maria, el Joan i la “Sisqueta”. La meva padrineta sempre ha recordat gran la figuera d’ull de perdiu. L’avi Josep Maria “Quèmere” lligava el porgador d’avellanes a la soca grossa i corrugada de la vella figuera. Assegut al seu costat, em vaig alçar i vaig avançar cap a la mare, que espigolava en una tira d’avellaners propera. Després, quan ja hi havia germanes i cosins, tots amb passes més segures, l’àvi Josep Maria va penjar un gronxador a la vella figuera. I nosaltres ens hi gronxavem els estius, després de dormir la migdiada embolicats en borrasses sota l’aubaga del marge més proper.

tres que són quatre Temps després, quan a Mòsdriu hi havia una ràdio, la néta de la Paquita “Paiol” col·laborava en l’excel·lent programa “Coca’m recapte”. Una vegada, dins la seva secció: “Riudoms carrer a carrer“, la néta de la Paquita “Paiol” va entrevistar la meva tia “Platxada” a la casa del carrer Major, quan ja no hi tenia quiosc i el casalot del Casino ja feia temps que havia començat a enfonsar-se amb la pintura mural que hi va pintar Josep Bages (”Joselín“) i un escut de Riudoms pintat al sostre, al capdamunt de l’ull de l’escala.

recordeu el Freixe... 

Quan la néta de la Paquita “Paiol” va arribar al Mas de la Torre, ja hi havia el mas que havia fet el pare, amb el balcó de cal “Futerri” mirant al nord. Ja feia temps que hi vivia el nét de la Paquita “Platxat” i cap dels dos sabiem que ens tocaria conservar mas i terme amb la mateixa suor i angoixa dels que l’havien treballat i estimat abans.

Avui fa quatre anys començava un llarg periple de nits en vetlla, angúnies, pors constants i patiment. Tot pel verí de la cobdícia de dos ajuntaments i dos alcaldes amb els seus regidors. Hi ha qui ho ha entés més, qui ho ha entés menys i qui no ho vol entendre. Queda només la recança incomprensible d’aquells propers que, en tenint casa, llar i família, hom esperava se’n féssin càrrec del que suposa l’angoixa de perdre-ho. Una altra cosa no, però posar-se al lloc de qui li foten la casa enlaire potser és, o hauria de ser, cosa fàcil. Més enllà de la golafreria urbanística en benefici d’uns pocs i que avui s’ha demostrat completament nociva per l’interès general que pretenia servir. A la fi es va imposar el bon criteri i la intel·ligència, també política, per sobre de la immensa estupidesa i la cobdícia d’alguns polítics municipals, posats a promotors urbanístics, que encara mouen la cua. I continuen fent por o enredant a aquells que es deixen.

 

  la bassa   Després les aigües van retornar al seu lloc. O més o menys.

 

 31 de desembre  I amb el darrer dia de l’any, 31 de desembre de 2008, va arribar al Mas de la Torre la Xesca.

res com a casa... Francesca Mestre Massó, besnéta i rebesnéta de Francisques, Sisquetes i Paquites.

I de la meva padrineta Maria, que li dóna la benvinguda al mas.

 

any nou figuera nova Al poc d’arribar la Xesca al mas -és a dir, a casa seva, el temporal de vent de les darreries de gener va arrencar de socarrel l’enorme i vella figuera. Així la Xesca en veurà créixer un altra, plantarà els seus arbres i, si algun cop cau una nevada, podrà felicitar els Nadals amb les fotografíes seves.

 

L'olivera roda (Mas de la Torre)  Amb el darrer peu d’oli del Mas, vaig fer unes ampolletes per regalar, amb aquesta foto a l’etiqueta i les paraules que segueixen:

Al paratge anomenat Queta, a la Partida del Freixe del terme de Riudoms, els olivers del Mas de la Torre són dels primers en rebre el fort vent de serè i el fred que, poc a poc, s’estèn plana avall, poble enllà cap a mar, alta i propera a l’horitzó.
Dins el seu ramatge d’argent i escata, les olives s’arrapen als vells olivers de rabassa fins els curts dies de collita. I els jornals s’omplen amb la música de fusta del cavall, entre l’arbre i la borrassa.
Entre els batecs del nostre dia a dia, dels projectes reeixits i no, de les nostres petites històries d’amistat, alegries, penes i treballs, els olivers alleten els seus fruits amb la fermesa de la terra, a cop d’estacions, de pluges, de sol i de vent.
Fins que, en havent viscut un altre any, ens fan a les mans el seu suc d’or.
Nou i daurat, segle rera segle, mentre gira la roda del temps. Perquè ens ajudi als homes a comptar el pas dels anys.
I per compartir presents d’amistat, tot renovant l’estima per la nostra terra.

Des que va arribar, i puntualment, el dia de cada mes que compleix, la Xesca reb fregues d’aquest oli de ca seva. 

amunt i força!

 

La roda de la vida avança a cop dels nostres batecs. I al balcó que va estar una vegada a cal Futerri, al carrer Major cantonada amb el carrer del Toda (avui Antoni Gaudí), li ha sortit una palma nova per beneïr el Mas de la Torre. I per molts anys que duri la vida al terme de Mòsdriu.

I la cançó: Rumba del Nord de La Carrau. Només pel que s’ha trigat entre aquesta entrada i l’anterior, que ens hem plantat “a mitjans d’abril i encara neva…“ 

 

Bon Nadal…, i Feliç Any 9

Dijous, 25/12/2008 (03:07)

Mas de la Torre-nevada 2003

Arriben carros auris a la vila
tots fumejants, encara, d’horitzó.
A la placeta cada arbre refila
bressolat per l’alè de la claror.
El dia amb picarols pels carrers balla
i ens corona de joia amb sol i crits.
Per l’aire roden cèrcols de rialla
i els estels se’ns escapen, vius, dels dits.


Vila en festa
Jaume Agelet i Garriga
 

 

Adéu-siau, Mossèn Pau

Divendres, 11/04/2008 (15:06)

Mossèn Pau Mercader i Pros En el poble cert de la infància, ben poques coses es trïen. Per començar, i com a tot arreu, la família. Però en el país petit de Mòsdriu, on tots érem a tocar i jugar, ens venien donats els espais, els carrers, les places, els amics…, que ens anirien acompanyant en les primeres passes d’un viatge: fer-nos grans.

Mòsdriu tenia una sola guarderia, La Consolació, a l’antic edifici de Les Monges; una sola escola, el Colegio Nacional Beato Buenaventura Gran (ara conegut com les escoles velles, malgrat que sembli que inicialment acollirà l’escola nova, que a Riudoms bona falta feia); i una sola parròquia, la de Sant Jaume Apòstol, amb un sol rector o mossèn. Amb això, una ermita, una capella i un Casal Riudomenc de titularitat parroquial i on els nens i nenes (per aquest ordre), anavem al Cercle (de Formació Catòlica), ja queda bastant dibuixat l’immediat paisatge d’una infància i un poble. Ara que ho penso, avui per avui, i mira que Mòsdriu ha canviat terriblement, algunes d’aquestes unicitats encara es manténen.

De qualsevol manera, amb aquests vímets, hom va poder teixir anys feliços d’amistat, jocs, entremaliadures i genolls pelats. Entre un món d’adults que va començar sent un bosc de cames vestides amb pantalons de diumenge, fent rotllanes en sortir de missa major.

Bona part d’aquest Mòsdriu d’homenet escapçat, m’ha vingut al record en assabentar-me de la defunció, aquest diumenge 6 d’abril, de mossèn Pau Mercader i Pros (Creixell, 1920-Reus, 2008), rector que em va batejar i que, d’alguna manera, va acompanyar el paisatge de més d’una generació de riudomencs.

Anant a doctrina, (ara es diu catequèsi), molts vam entrar en contacte amb la penombra del temple, espelmes, incens…, i amb la Senyora Antonieta (l’eterna majordoma de mossèn Pau), la senyora Maria Vilaltella (que dirigia el rosari d’abans de cada missa, amb mantellina negra sobre la roba negra, omplint la nau fosca d’un murmuri de veus fosques i monòtones), de mossèn Isidre Saludes (a qui déiem mossèn esprai, per la lògica de parlar tirant capellans que arribaven fins el tercer banc), una monja auxiliar de color gris de dalt a baix i de la que sempre m’ha estat impossible recordar-me del nom. I naturalment amb mossèn Pau.

Recordo com projectava les diapositives a la pantalla de la saleta del Casal: una paret pintada blanca amb un marc de ratlles verdes, vermelles i negres.

Després en vaig ser escolà (sí, jo sóc el de les ulleres que aguanta la patena), quan encara hi havia més escolans que dies, i es marcava amb minúsculs punts de llapis quan tocava ser escolà 1er, escolà 2on i els punts positius i negatius per anar a les excursions. En recordo moltes coses: el repartiment del menjar beneït per Sant Blai, que recollíem en una panera en sortir de la missa, una fitxa de teléfons dins la panereta de la col·lecta, l’estar-se en filera i callats, esperant l’ordre de marxar de la sacristia després de besar-li la mà…

Sovint ens reprenia amb bonhomia (i algun clatellot escadusser), sempre amb motiu, -ni que fós per avançat: Els escolans érem canalla que n’hi vam fer mil i una, i que ell mai va arribar a saber.

Amb aquestes coses estranyes que té el clergat i la tradició secular de l’Església, probablement la primera mitja turca que vaig agafar, va ser bevent mistela o moscatell a porró, en un refresc de Sant Pau que ens va oferir als escolans a l’abadia. Recordo que li vam regalar l’equip de sò (uns altaveus penjats i un micro), que feia servir al via-crucis de les creus, el Divendres Sant. Després de narrar l’estació pertinent i el oh, santa mare mon cor fixeu…, el desconectava tot just començar el per vostra passióóóóó…, amb un xiulet magnífic d’acoplamenta terrible. També el feia servir per demanar que les dones podien posar-se de dues en dues, això sí: en silenci. Santa inocència.

En aquell Mòsdriu de pantalons curts, mossèn Pau va intentar formar part de la nostra infància, amb el rèdit d’un ascendent tradicional. També ens feia la classe de religió a les escoles, i era omnipresent en qualsevol activitat com corresponia a les forces vives.

Les meves primeres colònies amb el Casal (només nens, clar), van ser a Creixell. Recordo una visita de mossèn Pau i a ell mostrant-nos la petita habitació on va néixer, a la mateixa casa de colònies. En aquell moment, i veient la seva expressió, servidor va ser plenament conscient de que era un home, a més de mossèn.

En fi, després de fer-li grüar la nostra Confirmació, i de fer-nos grans a les escales de l’abadia (primer menjant pipes i després fumant d’amagat), mossèn Pau va quedar en el boirós terme de la vida passada.

Aquesta setmana, amb la seva partença, m’han crescut els records. Al cel sia, mossèn.

La cançó d’avui: Azzurro.

…i persones humanes

Divendres, 28/03/2008 (08:38)

...iré a Santiago El meu bon amic Antonio Montero, camarada de l’època de Madrid, em va regalar el llibre Tauromagia, del periodista mallorquí Guillermo Sureda (Ed. Espasa-Calpe, 1978. Col. Austral). La dedicatòria, no exenta de conya diu: “Para mi gran amigo…, excelente persona y mejor deportista“. I és que, aquells que em coneixen saben que la pràctica d’esports convencionals per part d’un servidor, es va acabar amb la secció de bàsquet de l’Esportiva Gaudí del Sr. Nicasio (encara deiem balonsestu i balommanu, a manca de paraula pròpia i més propera). I és que sempre he sentit curiositat i m’he entregat al gaudi d’altres activitats humanes quasi sempre allunyades de l’esport. Defectes que té un, mira.

Bé, la qüestió és que el meu bon amic i camarada Antonio Montero, quan anava als toros sempre comprava un “Romeo y Julieta” per, amb una mica de traça i sort, anar fumant fins al sisè. I d’un record me n’he anat a un altre en aquesta setmana d’òbits. Passo a donar-los fil.

Israel López, Cachao 1. Mambo. La d’Israel López, Cachao, és la primera de les partences que vaig conéixer a començament de setmana. El redescobriment d’aquest enorme contrabaixista cubà va ser el preludi dels de Buenavista Social Club de Ray Cooder o Bebo Valdés de Trueba i la seva Calle 54. Pare del mambo i famós per les seves descargas, recordo l’homenatge que l’actor Andy García li va organitzar. I molt especialment, com aquest darrer anava recitant el poema de Lorca dient allò de Con la rosa de Romeo y Julieta, iré a Santiago…

La notícia de la seva mort em va arribar el mateix dia en que un altre contrabaixista cubà, aquest simfònic però amb un inevitable i ampli repertori de sonero, estrenava pàgina web. La podeu trobar als webs recomanats: Luis Cojal, excel·lent músic i excel·lent cunyat (que tot s’ha de dir).

Arriscant-me a gastar una cançó, podeu veure i escoltar junts Cachao i Bebo Valdés amb Lágrimas Negras clicant aquí. Com sempre, jovenets jovenets…

Ens queda la música. I gràcies pel mambo, Cachao: Ahora sí!

 

Benet president 2. La mort de Josep Benet. Malgrat que, generacionalment m’agafa un pèl lluny, la seva desaparició ha estat motiu per recordar i apropar-se al proto catalanisme del segle XX. A pesar del macabre parèntesi d’una guerra fraticida i una dictadura quasi infinita, Josep Benet és una de les baules humanes entre el present i allò que de civilitzat va tenir la 2a. República (en la meva modesta opinió, moltíssim. Ara encara no hi arribem). Del seu comiat em quedo amb l’emoció d’en Jordi Pujol, president a qui Benet va presentar una moció de censura que sabia condemnada, amb la voluntat de millorar les polítiques de la Generalitat. Sobretot perquè, en segons quins ajuntaments, el sol fet de presentar una moció normaleta amb propostes de millora normaletes (ni censura ni res de res), ja fa que el govern municipal clami al cel.

Per cert, montserratista radical (en el bon sentit de la paraula), va compartir escolania amb el Ventureta Jaia, de Mòsdriu.

Per qui en vulgui tenir una visió més acurada, recomano l’entrada de l’Isaac, al qui he manllevat l’imatge d’aquest número 2. La trobo significativa de l’enllaç republicà que he esmentat: artística, quasi noucentista i fins i tot romàntica, com les siluetes del Werther de Goethe: un bon disseny.

 

Placido a Polonia I 3. El monstre. He de confessar que, el que més m’ha afectat, és l’adéu de Rafael Azcona. Perquè és una d’aquelles ments que més bones estones m’ha regalat. Una veritable joia en la construcció de personatges i missatge a través del diàleg, amb l’enorme inteligència que cal per a fer humor seriós. De les seves pel·lícules caldria recomanar-les totes, doncs fins en la més humil hi trobem algun tresor amagat. Però Plácido (rodada a Manresa) i El Verdugo són imperdonables.

La humilitat en la creació era una de les seves manies. Costa, i molt, trobar-lo en cartells o atribuint-se cap mèrit, que sempre atorgava al director.

Indirectament, n’he parlat alguna vegada amb admiració, en un article i en una entrada en aquest bloc.

De fet, i ara que ho escric, crec que mereix una entrada a part. Així que no m’estenc més i la prometo per a més endavant. Serveixi doncs aquest avanç com a immediat homenatge.

En podeu trobar una extensa referència a El País (i un article en català de David Trueba).

 

La cançó: Música d’automòbil, la darrera del CD del mateix nom de Mastretta amb Julieta Venegas. Arriba tard, però per a mi, el Dilluns de Pasqua o, millor, el Dia de la Mona, obre la veda de la conducció amb música i llum de tarda llarga.

Sants…

Dilluns, 17/03/2008 (00:55)

St. Jame's Gate 17 de març: Wearing green. Diuen, no sé per què, que el verd és el color de l’esperança. En la seva diada, la verda Irlanda es fa més verda que mai. El costum és habitllar-se amb alguna prenda d’aquest color, per fora, i amb una de color negre per dins. És per això que, amb una pinta de guiness molts ja fem el fet.

Vaig poder visitar ambdues -Irlanda i la fàbrica de Guiness a St. James’s Gate, pels volts de cap d’any de 2005. Dublín és una ciutat a mida de les persones i el poc territori que vaig veure no em va decebre gens. Cosa no gaire fàcil doncs, em sembla que ho deia Chesterton, en els viatges les coses sempre són com te les imagines… però en pitjor. No ho puc dir d’Eirin. En quatre dies vaig gaudir de pubs, música i guiness. La gastronomia local, que un s’imagina limitada de patata, em va oferir més d’un agradable descobriment, en particular tota mena de sopes reconfortants i saboroses. Naturalment em vaig comprar una gorra d’autèntic donegal tweed a Kevin & Howlin Ltd. (31, Nassau Street). Verda, és clar. També em vaig firar el darrer dia de l’any amb un afaitat d’antologia, en una vella i encantadora barberia del centre de Dublín, on l’única nota moderna va ser la noia jove i morena que feia anar la navalla amunt i avall. Recordo el massatge però he oblidat el seu nom (crec recordar que era de ressonances italianes). A la fotografia dolenta que obre l’entrada els duc tots dos nous de trinca. La gorra i l’afaitat.

Sant Salvador dHorta 18 de març: Sant Salvador d’Horta. El día del meu sant patró. Una mica contestatari i desobedient amb els poders fàctics de l’època. Bé, amb els eclesiàstics, que eren fàctics i de tot. Fins i tot es va atrevir a fer miracles en català. El seu monestir, a Horta de Sant Joan, és un lloc que em plau visitar. A casa portem un nom que, sense ser estrany, tampoc és que sigui dels més usuals. Per això sorprèn quan, el dia del Sant, entre els molts visitants que hi van en romeria i fan les seues paelles al voltant del monestir, un no deixi de sentir ara i adés com es criden i es feliciten un nombre ingent de Salvadors. (Per cert, i ara que ho penso, abans m’he deixat de dir que, a Irlanda, vaig visitar el monestir de Sant Kevin).

Recordo fa un parell d’anys els cartells i l’activisme ja presents, contra un projecte de parc eòlic com sempre, demagògicament enriquidor. Particularment em va copsar un dibuix a escala d’un dels molins contraposat a la façana del monestir, i que la sobrepassava en escreix.

En un dels estranys rampells de democràcia, aquest diumenge es va celebrar un referèndum a Horta de Sant Joan. Els seus veïns van decidir sacrificar els beneficis econòmics d’un parell de pizarros en benefici del territori i la seva gent. Alguna cosa hi deu haver tingut a veure Sant Salvador per evitar-los combregar amb rodes de vent. Sia lloat. I felicitats als homònims.

acudit El Punt19 de març: la cremà. A l’entrada anterior (la de la carxofa), reclamava una mica de realitat. D’aquesta setmana passada m’he de quedar, sense cap mena de dubte, amb un article al diari el Punt de Josep Maria Pascual (qui, llegint-ho, he de dir tinc la desgràcia de no conéixer). Em sap greu que, tenint tanta i tan bona gent, a esquerra ens perdem i, torno a dir, solets solets ens estem fent més mal que si haguéssim tret només un diputat a Madrid. I de retruc, o sobretot, ens fem petar l’opció d’una Catalunya sobirana.

Recomano vivíssimament l’article magnífic. El podeu descarregar també en PDF clicant aquí. I després chi lo sá. És a les nostres mans.

A Otello, el moro de Venècia, William Shakespeare es refereix a la gelosia com “el monstre d’ulls verds”. Em quedo amb l’esperança. I amb Desdémona viva.

La cançó: When irish eyes are smiling, amb una pinta de guiness a la mà i recomanant l’esplèndida The Quiet Man, l’home tranquil que fou John Wayne…

Lluís Aragonès, un diputat per Mòsdriu

Divendres, 07/03/2008 (08:00)

el Lluís Aquest diumenge vinent, votaré Lluís Aragonès. Es presenta, com a cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya, al Congrés dels Diputats per Tarragona. I és de Mòsdriu de tota la vida. Amb això n’hi hauria prou perquè el votés. Com molta bona gent de Riudoms, és clar.

El conec a ell, que m’honora amb la seva amistat, conec la seva família, la seva dòna, els seus fills, sé on viu i com treballa…, en definitiva, no és poca cosa saber tot això d’un teu diputat.

Mòsdriu és el meu poble. Un país petit que m’estimo com la pàtria més certa i del que, com en la cançó de Llach, n’he esdevingut contrabandista, en inquietes anades i vingudes per aquests móns de Déu. De fet, me l’estimo tant que m’hi he presentat per alcalde. Com el Lluís. Però ni de lluny he treballat tant com ell per millorar-lo (ja no l’atraparé, però ho provo amb passets de cada dia).

Mòsdriu també és un país petit de defectes petits (com tots). I de vegades la gent ens conformem en conéixer-nos les cares. Amb les cares i allò que ens expliquen els altres, sense gaires miraments, ja en tenim prou per dir-nos que coneixem els nostres veïns. I anem fent.

Recordo el Lluís al ball de quintos que vam fer a Sant Antoni. Ha plogut molt. Jo era quinto i ell ja era a l’Ajuntament, participant de ple en la cosa pública. Va venir a encoratjar-me quan, davant la negativa dels de sempre a deixar-nos la barra, vam tenir de vendre begudes fòra el recinte perquè ens surtíssin els números (als de sempre els hi sortien rodons, com sempre).

Des de llavors, que he seguit coneixent el Lluís per mi mateix. I l’he vist en un moviment i un treball constant per atendre i millorar les condicions de tothom. A l’Ajuntament, a la Diputació de Tarragona, al Senat… Aconseguint possibilitats, proposant i obtenint allò que ajudés a construïr un poble millor. I sovint malgrat entrebancs, bloquejos, silencis i difamacions partidistes i de política de pa sucat amb oli (per això va ser un plaer tenir l’oportunitat d’agrair-li en el discurs d’investidura).

Atent i receptiu als requeriments dels seus veïns, sense cap condició ni més filtre que el de la proximitat humana, el Lluís Aragonès -jo el conec, té la virtut d’una infinita paciència i la complicitat d’un somriure valent (no en và el seu bloc es diu amb el somriure la revolta). I mai, mai, l’he sentit dir això no toca, perquè ho dic jo o, és complicat i no ho entendrieu…, per exemple.

Definitivament, a Mòsdriu ens mereixem un diputat com ell al Congrés dels Diputats. No en tinc cap dubte que sabrà estar a l’alçada, un cop més, del repte. Aquest diumenge cal que hi estem els seus veïns.

amb Carod a la Selva del Camp País petit fet de països petits. Amb els seus defectes i les seves moltes virtuts. Dic això perquè en les darreres setmanes, he tingut l’oportunitat d’escoltar el vicepresident de la Generalitat i president d’esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira. Tant al míting de Reus, amb el teatre Bartrina ple, com, sobretot, a la Selva del Camp, no en tinc cap dubte del perquè se’l sotmet a un desgast constant. Ras i curt, l’excel·lència ideològica fa por. A quatre anys d’unes eleccions generals en que l’amplificació d’errades i l’atac constant a la seva persona, va tenir l’efecte contràri pels que ho pretenien (vuit diputats a Madrid), de fa temps se’l sotmet a atacs més sords i un desgast més silenciós. I alguns encara fan la gara gara a partits i mitjans  ben allunyats d’esquerra i del país, i deixen que els formin les opinions. Malgrat tot, el vicepresident demostra a cada passa que està en forma, que s’està fent una tasca de govern a anys llum (o més de 20 anys corrents) de comparacions, es miri com es miri, i que li faria sopes al cap a més d’un líder d’aquests que s’omplen la boca de Catalunya, per omplir les butxaques dels seus clients. Repeteixo, està en forma. Tindré ocasió de parlar-ne en aquest bloc.

I la cançó és Alè, de Lluís Llach.