Cròniques de Mòsdriu

Ahir es va inaugurar la 410 Fira de Sant Llorenç i 29a. Fira de l’Avellana a Riudoms. En 410 anys, Sant Llorenç presenta més bona forma que l’Avellana en 29.

Serà la primera Fira de la Xesca. Els meus primers records de la Fira són d’alguna caseta a la Plaça de l’Església -quan era de terra-,  un “tiro al blanc” i una mula. Vés a saber quins seràn els primers de la Xesca i com anirà evolucionant la cosa.

Cal preguntar-se on queda avui l’empenta i el model que va impulsar les primeres fires de l’avellana: un encert que va anar engrandint i magnificant la fira any rera any. Avui, redimensionada i molt més petita que el que va arribar a ser, és el viu reflex de la manca de model i d’identitat d’un Mòsdriu sense brúixola ni timó definit: Malgrat algun propòsit nostàlgics i escadusser que sovint no passa de ser un testimoni de millors temps i que permeti trobar al visitant el motiu del seu nom, la Fira s’ha aturat en allò que torna a ser: un poti poti festiu i sorollós d’atraccions, mercats i casetes vàries, bafarades de fum de xurros i pintxos a la brasa, vehicles particulars, industrials i d’ocasió, i maquetes d’atrezzo per evocar un Riudoms que, des de l’Ajuntament, s’ha anat desmuntant pedra per pedra. Contradiccions i discursos contraposats i sense una solta definida, en justa correspondència amb un model de municipi que, simplement, no existeix.

En el discurs de inauguració de l’alcalde Cruset, tot han estat planys per una agricultura pel que sembla ja condemnada, fent-se ressò de les declaracions d’un regidor d’agricultura que recentment també ha certificat la defunció agrària del municipi. Això sí, entre lamentacions i, fins i tot, parafrasejant la lletra de Pare de Joan M. Serrat. I tot és culpa de fora, de lluny, sense cap mena de responsabilitat dels governants locals i sense que, naturalment, s’hi pugui fer res des del municipi. Cosa que xoca quan, precisament, l’encertat impuls inicial de les fires de l’Avellana, fou enterament municipal.

Xoca, encara més, quan prové d’un alcalde amb la meitat de l’equip de govern que s’han dedicat a tort i a dret a matar tot allò que era gras a cop de totxo i programacions urbanístiques i industrials sense solta ni volta. Curiosament, Pare és la cançó amb la que comença el DVD Riudoms demà: quin poble, quin terme? editat per la Plataforma El Freixe, i que es va passar en una edició de la Fira quan la Plataforma hi tenia estand.

De qualsevol manera, i ho dic sense cap mena d’ironia ni doble sentit, bé per l’alcalde Cruset i el seu govern: benvinguts, ni que sigui una mica, al plany i al lament per l’estat del terme. Cal pensar que ho diuen de tot cor. Ara només queda recuperar l’actitud esforçada dels avis i pares que van fer un Mòsdriu amb identitat. No es pot anar a cavall sempre de iniciatives alienes, sinó que cal dotar-nos d’un model definit on terme, agricultura, turisme, paisatge i comerç (amb la figura del genial Gaudí) vagin de la mà, tot reinventant una fira i un poble més enllà de la simple producció. Altrament, sense referència i model, continuarem anant de banda a banda sense saber, com la Fira, si som un poble pagès, o d’indústria química, o de reparació i venda de vehicles, o de festa i festival, o d’epicentres gaudinians, o de turisme i comerç…tot trepitjat aquí i allà, tenint de tot sense potenciar i, en definitiva, sense poder presentar un valor afegit i una identitat pròpia.

Ho han sabut fer, i molt bé, al Priorat. I no ha estat per restar immòbils planyent-se de la seva dissort, tot dient que “això està acabat” i “no hi ha res a fer”. Ho han fet.

Riudoms continúa produïnt productes agràris de grandíssima qualitat (l’oli n’és un exemple), base de comerç, cuina i elaboracions altament competitives (la coca en recapte). Un terme sobre el que s’assenten paisatge, vida i producció a temps total i parcial, és un excel·lent punt de partida per, juntament amb els elements patrimonials i culturals, aixecar un model de municipi digne, bell i amb qualitat de vida. Per això cal un model i molta feina, aprofitant les eines que, des de l’administració tenim al nostre abast. El govern municipal i la regidoria d’agricultura no es poden instal·lar en el plany i dedicar-se únicament a buscar els tractors per la cavalcada dels reis d’orient. A treballar i a moure’s.

L’anècdota. Des de fa uns quatre anys, a la Fira de l’Avellana de Riudoms s’exposa el treball guanyador del Premi de Fotografia Arnau de Palomar. Els Premis Arnau de Palomar els convoca el CERAP amb la col·laboració de l’Ajuntament de Riudoms. Consisteix en presentar 3 fotografies al guardó amb una memòria sobre el tema i, un cop seleccionat, el premiat cal que en presenti un recull de trenta l’any següent.

El primer premi de fotografia exposat a la Fira, va ser el de l’Alba Mariné, de títol “Riudoms de boca terrosa”. Des d’aleshores s’han exposat tots…Bé, tots, tots no:

L’any 2006, aquest humil ciutadà de Mòsdriu va guanyar el Premi de Recull Fotogràfic Arnau de Palomar. Va ser molt abans de participar en política municipal, una idea que llavors ni tan sols considerava. Però va arribar la Fira i, des de l’Ajuntament, avançant el lema de “Riudoms en positiu“, es va considerar que el meu recull fotogràfic mereixia el dubtós honor de ser l’únic que, ara per ara, no s’ha exposat a la Fira de l’Avellana de Riudoms.

Per aquells que us vulgueu sentir rebels visitants virtuals d’una exposició inexistent en una Fira pasada, podeu clicar els enllaços següents:

Memòria

Quina grúa el meu Riudoms! (Premi Arnau de Palomar de Fotografia 2006)

Algunes d’aquestes imatges són d’un Mòsdriu que la Xesca ja no coneixerà. Esperem que en conegui un de millor que el d’avui.

I aquesta tarda a la Fira, a penjar un globus al cotxet i a firar el meu fillol Eloy. Bona Fira a tothom!

Ah! La cançó: Com que no es tracta de repetir la de Vengo anch’io (no, tu no) -altrament intueixo que me’n fotria un fart-, proposo El que diuen els arbres, de Feliu Ventura (un regal de fira per la Xesca).

  Aquest balcó, abans d’estar on és, guaitava al carrer Major des de cal Futerri, cantonada amb el carrer del Toda (avui Antoni Gaudí).

Una mica més amunt hi havia cal Platxat. Dic hi havia perquè avui només hi queda el casalot del Casino -en companyia de multijocs reconvertida en seu política d’aire modern, els vidres que va fer pintar la meva tia Maria “Platxada” amb un conillet que vesteix sombrero, i el rastre dels forats a banda i banda de la porta on, en un entramat de fils i agulles d’estendre roba, es penjaven els mostraris de revistes i diaris del quiosc (recordo El Correo Catalán, El Caso, el Papus i el Lib…).

A cal Futerri, carrer Major amb cantonada carrer del Toda (avui Antoni Gaudí), hi va néixer Salvador Mestre Nogués, el meu padrí. Després va conéixer la meva àvia, la Francisca Domingo Baiges, -la “Paquita Platxat”, i, també al mateix lloc que el seu pare, hi va néixer el meu.

Després, al lloc de la casa i el balcó, s’hi va fer una casa de pisos. Als baixos hi va obrir oficina la Caixa de Tarragona a Mòsdriu. I el padrí Salvador, l’àvia Paquita i el pare van anar a viure al carrer de Sant Antoni, on es van construïr llars i famílies noves a la galta del carrer que faltava. Allí hi vaig néixer jo. I el padrí Salvador hi va morir un 16 d’abril, en Dijous Sant, avui fa 28 anys.

Al barri de Sant Antoni, entre el carrer i la “carretera”, hi havia la “Tocineria i Cansaladeria Massó”, a cal Paiol. Al cartell de fons verd clar hi havia pintat un tocinet de color rosa. L’àvia i la mare anaven sovint a comprar vianda a aquesta botiga, que duia la riallera “Paquita Paiol”. Jo les acompanyava amb les meves primeres passes.

 Bé, la veritat és que el primer cop que em vaig plantar dret i vaig començar a caminar, va ser al Mas de la Torre, a prop d’on molts anys abans es va fer aquesta fotografia dels pares de la meva padrineta Maria, el Joan i la “Sisqueta”. La meva padrineta sempre ha recordat gran la figuera d’ull de perdiu. L’avi Josep Maria “Quèmere” lligava el porgador d’avellanes a la soca grossa i corrugada de la vella figuera. Assegut al seu costat, em vaig alçar i vaig avançar cap a la mare, que espigolava en una tira d’avellaners propera. Després, quan ja hi havia germanes i cosins, tots amb passes més segures, l’àvi Josep Maria va penjar un gronxador a la vella figuera. I nosaltres ens hi gronxavem els estius, després de dormir la migdiada embolicats en borrasses sota l’aubaga del marge més proper.

 Temps després, quan a Mòsdriu hi havia una ràdio, la néta de la Paquita “Paiol” col·laborava en l’excel·lent programa “Coca’m recapte”. Una vegada, dins la seva secció: “Riudoms carrer a carrer“, la néta de la Paquita “Paiol” va entrevistar la meva tia “Platxada” a la casa del carrer Major, quan ja no hi tenia quiosc i el casalot del Casino ja feia temps que havia començat a enfonsar-se amb la pintura mural que hi va pintar Josep Bages (”Joselín“) i un escut de Riudoms pintat al sostre, al capdamunt de l’ull de l’escala.

Quan la néta de la Paquita “Paiol” va arribar al Mas de la Torre, ja hi havia el mas que havia fet el pare, amb el balcó de cal “Futerri” mirant al nord. Ja feia temps que hi vivia el nét de la Paquita “Platxat” i cap dels dos sabiem que ens tocaria conservar mas i terme amb la mateixa suor i angoixa dels que l’havien treballat i estimat abans.

Avui fa quatre anys començava un llarg periple de nits en vetlla, angúnies, pors constants i patiment. Tot pel verí de la cobdícia de dos ajuntaments i dos alcaldes amb els seus regidors. Hi ha qui ho ha entés més, qui ho ha entés menys i qui no ho vol entendre. Queda només la recança incomprensible d’aquells propers que, en tenint casa, llar i família, hom esperava se’n féssin càrrec del que suposa l’angoixa de perdre-ho. Una altra cosa no, però posar-se al lloc de qui li foten la casa enlaire potser és, o hauria de ser, cosa fàcil. Més enllà de la golafreria urbanística en benefici d’uns pocs i que avui s’ha demostrat completament nociva per l’interès general que pretenia servir. A la fi es va imposar el bon criteri i la intel·ligència, també política, per sobre de la immensa estupidesa i la cobdícia d’alguns polítics municipals, posats a promotors urbanístics, que encara mouen la cua. I continuen fent por o enredant a aquells que es deixen.

     Després les aigües van retornar al seu lloc. O més o menys.

   I amb el darrer dia de l’any, 31 de desembre de 2008, va arribar al Mas de la Torre la Xesca.

 Francesca Mestre Massó, besnéta i rebesnéta de Francisques, Sisquetes i Paquites.

I de la meva padrineta Maria, que li dóna la benvinguda al mas.

 Al poc d’arribar la Xesca al mas -és a dir, a casa seva, el temporal de vent de les darreries de gener va arrencar de socarrel l’enorme i vella figuera. Així la Xesca en veurà créixer un altra, plantarà els seus arbres i, si algun cop cau una nevada, podrà felicitar els Nadals amb les fotografíes seves.

  Amb el darrer peu d’oli del Mas, vaig fer unes ampolletes per regalar, amb aquesta foto a l’etiqueta i les paraules que segueixen:

“Al paratge anomenat Queta, a la Partida del Freixe del terme de Riudoms, els olivers del Mas de la Torre són dels primers en rebre el fort vent de serè i el fred que, poc a poc, s’estèn plana avall, poble enllà cap a mar, alta i propera a l’horitzó.
Dins el seu ramatge d’argent i escata, les olives s’arrapen als vells olivers de rabassa fins els curts dies de collita. I els jornals s’omplen amb la música de fusta del cavall, entre l’arbre i la borrassa.
Entre els batecs del nostre dia a dia, dels projectes reeixits i no, de les nostres petites històries d’amistat, alegries, penes i treballs, els olivers alleten els seus fruits amb la fermesa de la terra, a cop d’estacions, de pluges, de sol i de vent.
Fins que, en havent viscut un altre any, ens fan a les mans el seu suc d’or.
Nou i daurat, segle rera segle, mentre gira la roda del temps. Perquè ens ajudi als homes a comptar el pas dels anys.
I per compartir presents d’amistat, tot renovant l’estima per la nostra terra.

Des que va arribar, i puntualment, el dia de cada mes que compleix, la Xesca reb fregues d’aquest oli de ca seva. 

La roda de la vida avança a cop dels nostres batecs. I al balcó que va estar una vegada a cal Futerri, al carrer Major cantonada amb el carrer del Toda (avui Antoni Gaudí), li ha sortit una palma nova per beneïr el Mas de la Torre. I per molts anys que duri la vida al terme de Mòsdriu.

I la cançó: Rumba del Nord de La Carrau. Només pel que s’ha trigat entre aquesta entrada i l’anterior, que ens hem plantat “a mitjans d’abril i encara neva…“ 

Arriben carros auris a la vila
tots fumejants, encara, d’horitzó.
A la placeta cada arbre refila
bressolat per l’alè de la claror.
El dia amb picarols pels carrers balla
i ens corona de joia amb sol i crits.
Per l’aire roden cèrcols de rialla
i els estels se’ns escapen, vius, dels dits.

Vila en festa
Jaume Agelet i Garriga
 

  Ho va dir Joan Puigcercós, aleshores Conseller de Governació i Admons. Públiques en una conferència, comentada en aquest blog: deguda l’important necessitat d’enginyers qualificats a Catalunya, des de determinats sectors econòmics es reclamava, mig seriosament mig en broma, que caldria fer alguna sèrie televisiva d’enginyers per despertar vocacions. Del tipus de les de metges, advocats, periodistes…

Estic només a un capítol del final de L’Ala Oest (The West Wing), i me n’aguanto les ganes perquè amb aquesta setena temporada s’haurà acabat. (He de confessar que de molt petit vaig plorar al darrer capítol de Marco: no tant per emoció, sinó precisament perquè s’havia acabat i no en vindrien més). Bé, traumes infantils a part, i tonteries adolescents a banda, és absurd negar que hi ha quelcom digne d’enveja en la política nord-americana (com en l’indústria, l’art o la literatura nord-americana).

Una bona mostra de saber fer bé les coses és l’enorme qualitat de productes televisius com aquesta sèrie, que enganxa des del primer moment i cada cop més. És clar que és ficció, que magnifica virtuts i valors que en la vida real són més un desig que una realitat, i que ensopegues de tant en tant amb una “americanada” com una casa de pagès (faltaria més). Com resulta obvi que hi ha actituds i resolucions polítiques que no agraden ni cal compartir. Però calen sòlides realitats i ferms anhels socials a partir dels quals fer-ne política-ficció.

Amb tots els defectes que es vulguin i que realment existeixin, no es pot negar que algunes virtuts assisteixen a tots els participants d’un sistema democràtic diferent del nostre (votants i votats), i la sèrie, com recomanava fa poc Sergi Pàmies, n’és un magnífic retrat. Al que cal afegir bons actors, esplèndids guions i una posada en escena absolutament professional.

Així, parlant de professionalitat, xoca amb el nostre sistema polític, l’actitud professional dels que treballen en política, sense que es confongui mai en vitalícia o eterna, i el respecte que, com a puntuals professionals al seu servei, els té la societat (la qual té molt clar que no es tracta de perpetuitats vitalícies i que, com que no tothom hi vol ser, gràcies pels que s’hi xafen la cara).

Xoca, dic, amb certes hipocresies recents, i constants, que ens trobem al nostre país on, fins i tot els més alts càrrecs de l’estament periodístic (amb independència del cotxe amb xòfer que els paguen accionistes, anunciants i lectors), en ténen prou per embolicar-se la manta al cap i endegar a fer punyetes les institucions i la dignitat nacional en benefici de no sabem qui. De fet, aquí trobem normal que un “senyor” tingui avió privat perquè ens ven samarretes de cotó, o ens cobra comissions de manteniment per comptes d’estalvis, o és d’un consell d’administració d’una cadena de supermercats on si et despistes et vénen els iogurts a un dia de la caducitat, o ha sabut fer la “pilotada” de recalificar uns terrenys per fer-hi “pisos ideal parejas” sense connexió al clavegueram… Tots aquests són collonuts i s’ho han guanyat. Però ai! si els nostres representants nacionals (d’una nació que es vol Estat), no van a pencar en bicicleta… Així ens va.

Potser el que caldria és exigir treball professional d’acord amb sou professional (i ja se sap, que la “professionalitat” per un representant públic no és que en visqui tota la vida, sinó que nosaltres visquem una vida millor gràcies a la seva feina). I, a més, amb integritat de principis. El problema és que llavors caldria enfrontar-nos amb el propi sou, la feina que fem per guanyar-lo, el que de tot plegat cal agraïr als altres, les nostres moltes ganes de que tot fós millor però les poques ganes de moure’ns en conseqüència, els nostres dissabtes, els nostres diumenges…

He parlat abans d’enveja. Enveja que la gent, les associacions, la societat civil, s’aboqui en recolçar opcions polítiques sense cap mena de por. Que vegin el posicionament polític en unes eleccions com un dret, una llibertat i una obligació moral per decidir què volen pel seu futur. I tant fa que siguin demòcrates, republicans o del tercer partit. No ho fan a canvi de cap regal en una televisió o festa major (George Clooney dóna calé, no demana). La gent creu en la idea i hi treballa voluntariament. Les associacions, els actors civils, fins i tot els mitjans de comunicació, prénen partit amb tota llibertat i transparència. I saben que el sistema els garanteix que no patiran cap mena de repressió sigui quin sigui el resultat (perquè ells són els primers que procuraran que això no passi). I Obama va en un avió per la campanya amb unes lletres enormes al fuselatge: CHANGE WE NEED.

En fi…, que només volia recomanar la sèrie. Recordeu: El Ala Oeste (tant de bó la programessin a TV3 en català i en bona franja). Si no ha sortit, aviat sortirà complerta en DVD. Altrament, internet i les seves eines d’intercanvi, en poden donar millor informació…

Ah, no serveix de res, però les meves simpaties van per aquells que han fet seu el concepte del canvi, i els que han estat prou intel·ligents per veure que és diferent d’un recanvi. A veure si dimarts, als del canvi a USA els va millor que els del canvi en d’altres llocs més propers…

Les cançons: He estat dubtant entre dues. Una en reconeixement i exemple del que he volgut dir: Take a Walk on the Wild Side de Lou Reed (cap problema en donar suport a Obama i si no guanya se’n vé a Barcelona, malgrat sigui artista i no polític). L’altra, perquè no tot és bo en tota cosa (i tant que no!): The winner takes it all, d’Abba. Cantada per Meryl Streep, una altra no política que va dir que si no guanyava Obama, també deixava el país. No ho faran ni l’un ni l’altra, però ho poden dir i ho diuen. I no cal que diguin que passen de la política. Quina enveja. Com que no m’he decidit, trieu, trieu…

 Fa temps, buscant per emprar en un article la correcta ortografia de la paraula “mossetes” vaig tenir, per intercessió del guguel, una d’aquelles troballes que per si soles justifiquen l’existència d’internet.

La veritat és que tret de l’Alcover-Moll, que no vaig arribar a consultar, va ser força difícil trobar una entrada referida a aquest estri de cuina tradicional que es feia servir entre la llar de foc i els calamastres. Ambdues paraules -calamastres i mossetes, se senten i es diuen a casa meva de manera més o menys habitual, i sense cap mena de consciència d’estar realitzant un exercici d’arqueologia lingüística.

Bé, el cas és que cercant el mot, la teranyina em va atrapar en un relat deliciós des del títol, i que recomano de totes totes: es diu Recapte, i està inclòs en un interessant blog anomenat Relats en català. Així que dono per bona la grafia mossetes (i vaig poder utilitzar-ne les tres potes a l’article).

Amb motiu, doncs, del relat Recapte, em vé al cap aquesta entrada tardoral per parlar de cuina i literatura. La referència a la tardor no és gratuïta, doncs a partir dels primers freds lluminosos d’aquesta estació, ens sorprenen tota mena de collites i s’engreixa el rebost. És l’estació daurada de la caça, els rovellons, les carbasses i moniatos, la llenya a punt d’estrenar-se, la primera llar de foc, el Sant Martí del garrí, les olives a l’aigua, a punt de recaptar, la filera de pots de conserva, on hi habiten olors i sabors d’estiu amb saó de bany maria, les nous que s’aixuguen, les avellanes torrades i les castanyes que treuen el cap pels mercats.

En fi, que arribat el temps de sopes i cassoles amb xup-xup, és quan vé de gust gaudir i combinar menges i llibres de menjar.

 Vaig cometre l’error de llegir aquest El Goloso a mig estiu. Un bon recull de memòria gastronòmica que la xafogor no em va deixar gaudir en la seva justa mesura. Val a dir que en la seva major part és una mena de ‘donar menjar als ulls’, on el lector assisteix, com a simple espectador sense possibilitats, a les vicissituds d’una llarga sèrie de bon vivants. Començant i acabant pel propi autor, qui en cap moment se n’amaga del seu títol de Conde de Sert. Bé, de sempre, i molt mès com més enrera, ric vol dir ric. En tota l’extensió i significats de la paraula. De qualsevol manera, per bé que fot una mica (més si hi barrejem certa consciència de classe), és un llibre entretingut, il·lustratiu i saborós (sobretot en el flaire, és clar). Ara, de ben segur, ja fa temps per disfrutar-lo com Déu mana. El Goloso. Una historia europea de la buena mesa, de el Conde de Sert (Alianza Editorial, 2007).  

 Una joia que tinc la sort de conservar, és aquest número d’Historia y vida, Extra núm. 9: La Mesa en la Historia. De quan la dirigia en Néstor Luján, l’escriptor i gastrònom català és omnipresent en tota l’obra, conjuntament amb noms com Álvaro Cunqueiro (amb la seva saviesa galaica) i Lluís Bettonica. Ja vaig esmentar aquests autors en recomanar Gastronomia divina en aquest blog. La publicació no pot ser més entretinguda i il·lustrada i, anant més enllà del pur gormand o bon vivant anterior, ens trobem amb un complet estudi d’historiografia gastronòmica, farcit de divertides i sucoses anècdotes. Amb tota certesa, el Conde de Sert també conserva i/o ha consultat aquesta petita meravella per escriure el seu Goloso. Si en teniu l’oportunitat en algun arxiu o biblioteca, llenceu-vos-hi amb delit.

 Parlant de la superació democràtica de la distinció de classes en el bon menjar, l’exercici del desaparegut Manuel Vázquez Montalbán és un excel·lent compendi i homenatge a la cuina tradicional del país. Aquest llúcid (i fins i tot pràctic) assaig, permet un viatge pels sabors i menges més nostrades. I confirma que és a les mans i tupins de les nostres àvies on cal buscar l’origen d’estelades esferificacions. Els lligams amb la terra també esdevénen propers al paladar a l’entrada de la tardor: bolets, trumfes i moniatos xuclen la seva substància del contacte més íntim amb el sòl que els envolta. L’art de menjar a Catalunya, de Manuel Vázquez Montalbán (Ed. Empúries).

Elogiat per aquest darrer autor, i després de la salivera provocada per les lectures aquí exposades, un bon receptari en el sentit clàssic del terme (i una mica més), és la Cuina Catalana de veritat amb que s’obre aquesta entrada. Un convit a posar-se delantal i esmolar les culleres de cara a cassola. Per anar per feina degudament informats. Cuina Catalana de veritat, de Pere Sans (Ed. Comanegra, 2007). 

Malgrat es va prometre en l’anterior post, potser no ha quedat una entrada desengreixant en el sentit estricte del terme, però sí que menys transcendent. També és veritat que ha passat massa temps entre una i l’altra. Dispenseu, però entre la feina remunerada i no (en aquest darrer cas, un Ple extraordinàri de l’Ajuntament, amb ordenances fiscals i renúncia a la subvenció pel macrocomplex cultural incloses) no he tingut massa temps per l’internet.

La cançó: Ous durs. Per aquesta tardança, i molt pels pèls, poso la banda sonora del final com a homenatge al Paul Newman, qui ens va deixar entre entrada i entrada. Té poc a veure amb gastronomia fina, però un dels primers records que em vénen al cap, és l’escomesa de menjar ours durs del seu personatge a La leyenda del indomable. Ho poso així, perquè jo era molt petit i només hi havia una tele (més l’UHF). Recordo la imatge en blanc i negre de Paul Newman estirat sobre una taula, sol i a punt de reventar. Com he dit, pels pèls, però de les seves pel·lícules us deixo amb la banda sonora d’una de les millors. Som’hi!

 Acabat l’estiu i, amb puntualitat gairebé astronòmica, comença la tardor embolicant-me novament en aquesta teranyina digital. Dispenseu el silenci del blocaire (prèviament anunciat).

11 de setembre. La nostra Diada Nacional, marca d’alguna manera l’inici de curs. Comença el curs polític i el curs escolar. Participació pública i formació didàctica. (Confiem que també ètica, propera, integral, humana,…).

A Mòsdriu ja fa anys que es ret homenatge davant la casa pairal dels germans Nebot, tradició iniciada per la secció local d’Esquerra i que avui realitzen tots els grups amb representació a l’Ajuntament.

 Enguany es va convidar a la lectura del manifest el President de la Colla Gegantera de Riudoms, Òscar Ortiz, entitat que celebra el seu 25è anniversari. Quasi res, un quart de segle fent cultura i portant el nom de Riudoms i Catalunya arreu del món. I tan o més important: un exemple d’evolució de l’associacionisme en democràcia, madura, moderna i catalana. També ens va acompanyar el Delegat Territorial del Departament de Cultura, Adam Manyé: tot un luxe per la data, el lloc i l’entitat convidada. I allò que és el més important: una gran quantitat de riudomencs i riudomenques que va omplir el carrer de paraigües, sota una pluja nocturna i molesta.

Ser segona força política i alternativa de govern, sovint no és gens fàcil, doncs rebs atacs constants i injustificats de qui governa per tal d’evitar l’alternança. És per això que recomforta, i molt, l’assistència i l’alè de tants veïns sota la pluja que ja havia esborrat festa i sardanes a la plaça major.

Reflexions sobre l’Onze: L’11 de setembre de 1714, la nació catalana va rebre un dels cops més durs de la seva història. Moltes vegades s’ha parlat fins el cansament del fet que sigui aquesta data de derrota la nostra Diada. També sobre els ets i uts dels diferents herois d’aquella jornada (els que tenien noms i cognoms, és clar). I pensem en les dones i homes anònims, dels que ningú se’n recorda, i que van lluitar fins el final per les seves idees. Sense arronsar-se.

Més enllà, potser celebrem allò que va començar aquell dia de 1714. O el que des d’aleshores va continuar, com si aquella efemèride fós una baula més, per passar-nos com a testimoni. Així després vindrien, continuarien, aquells herois de veritat: els que ho són després de la derrota. Els herois de 1715, 1722, 1810, 1923, 1948…, dates a l’atzar en les que defensar les llibertats era un repte i la sobirania un risc temerari. I, malgrat els atacs, malgrat les crítiques, a pesar de constants desprestigis i desànims (a tu què se t’hi ha perdut, vés no t’hi fiquis, no parlem de política que és dolenta…), malgrat tots els entrebancs, homes i dones han viscut, mort i somiat amb un poble més lliure, i han maldat per fer-lo realitat. Per passar-nos el testimoni d’unes idees i un somni possible. Per continuar allò que va començar. Celebrem el viatge, honorem els valents, recordem l’horitzó…

…i homenatgem també als qui, en qualsevol lloc i en qualsevol moment, arreu del món i del temps que els ha tocat viure, han estat íntegres i han viscut fidels als seus principis en la recerca d’un món millor. Amb el convenciment que, per damunt de la derrota, del que es tracta és de no caure en el parany de la inactivitat i la rendició.

La cançó: Ara que ho veig, aquesta primera entrada del curs, m’ha quedat massa seriosa i tot. Bé, prometent-ne una propera més desengreixant, recullo la llum de tardor atrapada en els codonys de la fotografia inicial i us deixo amb September Morn’

 Repassant els arxius de bitàcola d’aquest blog, es fa evident que és més aviat una web d’hivern i nits llargues, que alenteix la seva activitat de cara a l’estiu. Serveixi aquesta entrada una mica de disculpa per aquells que, de tant en tant, teniu l’amable curiositat de donar-hi un tomb. I molt particularment, pels que recentment ens hem descobert i enllaçat en aquesta teranyina global.

Aquells que em coneixen saben de les meves aficions, obligacions i devocions. Una mica de tot té per a mi el mas, i de la mateixa manera afecta la llista de prioritats. Sobretot a l’estiu, quan la cuca grossa que és el mas, viu i batega exigent i agraït. Així esdevenen tardes cansades, que de manera imperceptible es tornen nits. Tot plegat, juntament amb l’egoïsme contemplatiu de la feina feta i d’altres obligacions plaenteres que no s’aturen, fa que aquest blog s’endugui la pitjor part.

Suposo que cal acceptar el fet i demanar la indulgència dels que teniu l’amabilitat d’anar passant per aquí, atesa l’exigent necessitat de terme i jardí, recapte vari, faram i altres animalons, sembrat (petit, però que la dalla fa immens), i d’altres llavors que ara no vénen al cas.

En aquest Mòsdriu, -la flor del Camp, a banda d’una perdurable i actual activitat pagesa (que, a més, cal qualificar com a mínim de valenta), cada cop som més els que ens dura a les venes l’amor per la terra malgrat vivim d’altres oficis. És per això que no em puc estar de comentar un recent comiat a la graella mediàtica, que ha vingut a alterar-me una de les poques rutines que tenia el plaer de seguir.

Em refereixo, és clar, al programa de la 2 de TVE, Agrosfera, que m’acompanyava de fons els dissabtes al matí, tot prenent un cafè.

Sense tenir cap format de l’altre món, més aviat una mica ranci, Agrosfera anava picant aquí i allà en l’actualitat agrària, preus de llotja, fires i congressos, i acabava amb una ressenya de turisme rural. La veritat és que parlava poc del nostre país i sovint se li notava una certa promoció de les polítiques del Ministerio de Agricultura (Pesca y Alimentación), -per cert el més antic quant a ubicació: el podeu veure tot baixant a l’Estació d’Atocha aquells que alguna vegada feu o fareu el trajecte Campclar-Madrid. Però també és veritat que complia una funció desapareguda, o directament absent, de la nostra Televisió nacional.

Recordo, abans, durant i després d’aprendre a llegir, les petites revistes de la Unió Cooperativa que tombaven per casa de l’avi Josep Maria. Amb poques o cap fotografia, ni més color que la portada a dues tintes, i un munt de lletres, parlava de la terra, els conreus i els preus de llotja (avellana, ametlla, ous, pollastre, garrí, tocino el kg. de canal…).

En un país, el nostre, amb la dita “els catalans de les pedres en fan pans”, amb una agricultura sotmesa i quasi ofegada per incompresa i desconeguda, la teletrès encara és hora que parli d’un sector puntal, abans i després, que contribueix a tenir cura del territori i omplir-nos panxa i rebost. I per contribuïr al desconeixement i incomprensió de tan identitària activitat, ens limitem a veure els Pirineus des de l’aire, a caçar bolets, a veure el temps de neu, i qualsevol altra postal digne de pantalla gegant a la plaça de Catalunya de Barcelona.

Deixant de banda que aquí anem al rovelló (la caça pel tord i el conill), no és estrany que formem generacions desinformades i una societat tan estranya on, -és real, hi hagi xarcuters que enlloc de matar els dijous, signin en contra de les granjes de porcs (sí, sí, xarcuters).

Escric un sector puntal abans i després perquè, després de les fartades de vaques grasses, la crisi energètica que es prediu (i l’altra crisi també), farà que cada cop sigui més car i menys viable envïar endivies des de Kenia a França, tal com deia un expert aquest dilluns a La Vanguardia. Per això, i per absorbir un atur de mà d’obra poc qualificada, la terra, el seu conreu, pot constituïr una carta cabdal. Tot es creure-hi. I conéixer-ho. Això o fer del país una carretera.

Bé, acabo amb les disculpes del començament (un amic meu sempre em diu que em disculpo massa), amb la ignorància de saber quan serà la pròxima entrada, -vés a saber si esperant-me una nit per anar a tapar l’aigua.

Amb tota la modéstia, i agraïment, per aquells que pogueu aterrar en aquest humil blog, i preveient-se una actualització alentida aquest estiu, podeu visitar la barra lateral: els articles d’opinió o qualsevol de les categoríes que us interessin: Participació pública, Gastronomia, Opinió, Lectura, Cinema i TV, Premsa o, és clar, el Mas.

Salut, bon estiu i fins la pròxima.

Ah, la cançó: We all stand together, en homenatge a les nits d’estiu amb masos, basses i safareigs